La República Catalana

News Comment/COMENTARI AL DIA

Shanghai Express Madrid-Catalonia/XANGAI EXPRÉS MADRID-CATALUNYA

Shanghai Express Madrid-Catalonia

by Josep C. Verges

SPAIN-POLITICS-REGION-CATALONIA-DIADAThe Barcelona V: 6 kms of the Diagonal, seen here from La Caixa, and 5 kms of the Gran Via, with 1.8 million demonstrators according to the police demanding to vote on independence 9 November. Below: The Swiss know what is going on: Café Zurich in Plaça Catalunya on top of the Rambles with the Catalan flag on 9/11.

 

Denialists are increasingly isolated internationally. The foreign correspondents in Madrid no longer believe the misinformation, to put it mildly, of the Madrid media and make good use of the new high speed train to go to Catalonia and see what is really going on about the referendum. Foreign media has improved tremendously its information unlike Madrid, unmovable as usual. The NZZ correspondent has taken the Shanghai Express to the peninsular Far East as I comment:

 

„Cornelia Derichsweiler deserves congratulations for her well researched analysis of Catalonia (Mobilmachung für Unabhängigkeit, 9 September). There is no longer a night train from far away Madrid (620 kms), but instead a high speed train that lets her in two hours interview Catalans live instead of reading the clueless Madrid press. Just two comments. First on the brutality of the Constitutional Court that created the whole crisis in 2010: The Catalan Statute had been previously voted and passed by the Catalan Parliament, the Spanish Congress and a referendum in Catalonia. What would the Swiss say if a law passed in three separate was afterwards massively altered? Second, only a minority of business representatives are against independence and never against a referendum. The biggest, the Chamber of Commerce, is neutral on independence and the small and medium business organizations are clearly in favour. There are few big companies in highly industrialised Catalonia. The “third way” is no alternative to a democratic vote in Catalonia, either a referendum or a new Parliament with a single multiparty platform: independence.“

(„Eilzug nach Katalonien,“ by Josep C. Vergés, NZZ, 13 September 2014)

 

Xangai Exprés Madrid-Catalunya

per Josep C. Vergés

cafe zurichEls suissos ho tenen clar: El Cafè Zurich de la Plaça Catalunya a la capçalera de les Rambles amb la senyera l’11 de setembre. Primera foto: V de Barcelona: 6 kms de Diagonal, aquí vista des de La Caixa, i 5 kms de Gran Via, amb 1,8 milions segons la policia exigint votar la independència el 9 novembre.

Els negacionistes estan quedant aillats internacionalment. Els corresponsals estrangers a Madrid ja no es creuen la desinformació, per dir-ho suau, dels mitjans de Madrid i aprofiten el nou AVE per anar a Catalunya per veure realment què està passant amb el referèndum. Els mitjans estrangers informen cada vegada més correctament, que no Madrid, immobilista com sempre. La corresponsal d’NZZ ha agafat el Xangai Exprés cap a l’Orient Llunyà de la Península com comento:

 

„Cal felicitar Cornelia Derichsweiler per la seva bona investigació a fons sobre Catalunya (Mobilmachung für Unabhängigkeit, 9 setembre). Ja no hi ha exprés de nit de la molt llunyana Madrid (620 kms), però sí AVEs que li han permès en dues hores entrevistar en directe catalans sense haver de llegir els mitjans madrilenys que no tenen ni idea. Només dos comentaris. Primer, sobre la brutalitat del Tribunal Constitucional que el 2010 ha desencadenat tota la crisi: l’Estatut català havia estat prèviament aprovat en tres votacions del Parlament català, del Congrés espanyol i en referèndum a Catalunya. Què dirien els suissos d’una llei aprovada tres vegades en votacions que posteriorment fos canviada a fons? Segon, només una minoria dels representants empresarials està en contra de la independència i mai en contra d’un referèndum. El representant principal, la Cambra de Comerç, és neutral i les organitzacions de les petites i mitjanes empreses estan clarament a favor. A la fortament industrialitzada Catalunya hi han poques grans empreses. La «tercera via» no és cap alternativa a una elecció democràtica a Catalunya, o bé un referèndum o sinó renovació del Parlament amb un programa comú i únic dels partits: la independència.“

(„Eilzug nach Katalonien,“ per Josep C. Vergés, NZZ, 13 setembre 2014)

15 September 2014 Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | , | 1 Comment

The Barcelona V/V DE BARCELONA

The Barcelona V

by Josep C. Verges

SaltireThe Scottish saltire and the lone star Catalan flag, designed by Francesc Macia, the first president of the restored Catalan government on his return from the war with Cuba. The star gives homage to the Cuban star of liberty versus the empire in Madrid. Below: Regula Pfeiffer and Josep C. Verges: V for Verges, for voting and for victory for liberty.

The eleven kms portraying, in lines of 36 persons, the four Catalan stripes were a joyful Olympic party for independence. I went with my Swiss wife Regula («I could have worn my red Swiss shirt!»), to the Victory V of We Want to Vote in the Gran Via of the Catalan Parliaments, between Bruc and Roger de Lluria, streets commemorating Catalan victories agaisnt French absolutism.

 

My maternal grandparents live in Bruc Street, my grandfather a textile traveller for Fabra Coats and my grandmother masseuse, and Roger de Lluria Street with the Hotel Ritz promoted by the politician Francesc Cambo where my father, the publisher Josep Verges Matas organized the Nadal and Pla Literary Awards. My grandparents Glafira and Delfi, my father and needless to say Cambo, would have marvelled at how far Catalan freedom has evolved. Millions demanding a vote to denialist Rajoy, who believes like Putin that democracy is purely decorative to looks civilized, but the central state rules! Americans have a better idea of who rules. The London ambassador, asked about the UK, replied: “I ​​support Scottish voters.” The senior European bureaucrat Francesc Granell sent me the American consulate circular detailing the 22 events held for the Catalan Day. The Fascist demo in Raval appears, but not the Spanish nationalist counter-march in Tarragona. Poor Tarragona! A chain of two million Catalans last year from head to toe of Catalonia was opposed by a ridiculous Spanish nationalist demonstration of 400 people. Today two million in Barcelona versus 2,000 Tarragona. How ridiculous the PP and the PSOE look with one Spanish nationalist for every thousand Catalan nationalist! Barcelona is now spelt with a v after 11 September. 300 years writing it mistakenly with b for burro! The imperial Spanish nationalists should shorten their political non-alphabet: no need for h for honesty, v for vote v, r for referendum and the letter they least know how to pronounce, d for democracy. Denialist Rajoy will turn this year’s endurance race into a marathon in future. The people sang “We want to vote” and “Independence yes, yes.” Among the signs: “Catalonia is not CIU» «Catalonia, the last Spanish colony,” “Catalan birds do not want Spanish cages either” and an old gentleman “I was born free (1932), I want to live free (2014).” A splendid sunny day, entire families, many children, many young people, human castles, giants, bands, Mexican waves for the helicopters photographing. Macia’s lone star everywhere, but also a republican flag, several saltires, including one held by a skirted Scotsman with a Catalan shirt, Flemish with their lions, Basque flags and even a Quebec one. A cross of St. George was also present, the patron of Barcelona but also England, perhaps in honor of Cameron, the good Democrats letting Scots vote. Everything but the Catalan naval flag that Charles III appropriated instead of the Spanish white of absolutism which caused confusion. It was never clear when Spaniards surrendered. After independence Catalonia must reclaim the Catalan naval ensign and Spaniards can go back to their white flag, the same as Real Madrid. The Scots did not need a V because they can already vote freely. The Barcelona V shows that democracy does not end at the Pyrenees but rather at the Ebro.

(«V de Barcelona,» by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 12 September 2014)

V de Barcelona

per Josep C. Vergés

V de VergesRègula Pfeiffer i Josep C. Vergés: V de Vergés, de votar i de victòria de la llibertat. Primera foto: La saltire escocesa i estelades catalanes que primer va dissenyar Francesc Macià, el primer president de la Generalitat recuperada, quan va tornar de la guerra de Cuba. L’estel homenatja l’estel cubana de la llibertat front l’imperi de Madrid.

Els onze kms dibuixant, en línies de 36 persones, les quatre barres ha estat una alegre festa olímpica per la independència. Hem anat, jo i la meva dona suissa Règula («podria haver portat la samarreta vermella suissa!»), a la V victoriosa de Volem Votar, a la Gran Via de les Corts Catalanes, entre Bruc i Roger de Llúria, carrers de victòries catalanes contra l’absolutisme francès.

 

A Bruc vivien els avis materns, l’avi representant tèxtil de Fabra Coats i l’àvia massatgista, i a Roger de Llúria l’Hotel Ritz de Francesc Cambó on el meu pare, l’editor Josep Vergés Matas, organitzava els premis Nadal i Pla. Els meus avis Delfí i Glàfira, el meu pare i no diguem Cambó, es meravellarien de com ha evolucionat la llibertat catalana. Milions exigint votar al negacionista Rajoy que, com Putin, pensa que la democràcia és purament decorativa per figurar de civilitzat, però on l’Estat central mana! Els americans sí tenen clar qui mana. L’ambaixador de Londres, preguntat pel Regne Unit, ha contestat: «Dono suport als votants escocesos.» L’alt funcionari europeu Francesc Granell m’envia la circular del consolat americà detallant els 22 actes que se celebren per la Diada. Hi figura la feixista del Raval, però no la contramarxa espanyolista de Tarragona. Pobres tarragonins! A la cadena de dos milions de catalans l’any passat de cap a peus de Catalunya, els espanyolistes hi contraposaren una ridícula manifestació de 400 persones. Avui dos milions a Barcelona i dos mil a Tarragona. Quin ridícul el PP i el PSOE, un espanyolista per cada mil catalanistes! Barcelona ja s’escriu amb v baixa des de l’11 de setembre. 300 anys escrivint malament amb b de burro! Els imperials espanyolistes podrien estalviar-se moltes lletres del seu analfabet polític: la h d’honestedat, la v de votar, la r de referèndum i, la lletra que menys saben pronunciar, la d de democràcia. El negacionisme de Rajoy farà que la cursa de resistència d’aquest any es converteixi aviat en una marató. La gent cantava «Volem votar» i «Independència sí, sí». Entre els cartells: «Catalunya no és CiU» «Catalonia, the last Spanish colony», «Els ocells catalans tampoc volen les gàbies espanyoles» i un senyor ben gran «Vaig néixer lliure (1932), vull viure lliure (2014).» Un sol esplèndid, famílies senceres, molts petits, molts joves, castells, gegants, orquestres, onades dels manifestants per als helicòpters fotografiant. L’estelada de Macià per tot arreu, però també una bandera republicana, vàries escoceses, inclosa una d’un escocès en faldilla i samarreta catalana, flamencs amb els seus lleons, bascos, una bandera de Quebec. Fins i tot una creu de Sant Jordi, patró de Barcelona però també d’Anglaterra, potser en honor a Cameron que, com bon demòcrata, deixa votar els escocesos. De tot menys la bandera naval catalana que Carles III va apropiar-se com espanyola perquè la bandera blanca de l’absolutisme no funcionava. Mai quedava clar quan es rendien els espanyols. Després de la independència caldrà reclamar la bandera naval catalana i que els espanyols tornin a la bandera blanca, la mateixa del Real Madrid. La V els escocesos no cal que la facin perquè ja voten lliures. La V de Barcelona mostra que la democràcia no s’acaba al Pirineu sinó a l’Ebre.

(«V de Barcelona,» per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 12 setembre 2014)

12 September 2014 Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | , | 6 Comments

Scotland Stands Up/ARA ÉS L’HORA ESCOCESOS

Scotland Stands Up

by Josep C. Verges

ara es lhoraCatalonia stands up united for a new country: V for vote by millions of Catalans demanding democracy cover the Diagonal and the Gran Via of the Catalan Parliament in Barcelona on 9/11 2014. Below: Scotland stands up: The mother of parliaments in London has a Catalan grandmother. The restored Parliament in Edinburgh has a Catalan architect.

Democrat Cameron has ended up doing exactly the same as denialist Rajoy by boycotting the Scottish referendum. He didn’t ban the vote knowing full well, unlike Spanish nationalists, that democracy is the power of the people, not of the State. But Cameron left the no campaign in the hands of the Labour losers and refused to debate with Alex Salmond, the Scottish first minister. The suffocating control of English media is just like Madrid. London also controls the press and television, which have not budged from no to independence with the occasional sop to the yes arguments. Now that Scotland stands up to be counted, London has become extremely nervous.

The first debate between Salmond and the disastrous former Labour chancellor Darling was won by the no side according to the English media. But the television boycott meant only Scotland could view it. The BBC changed its attitude in the second debate, which was broadcast throughout the UK with a doubly catastrophic impact as everyone saw that Salmond and yes clearly won. What will happen on 18 September? Opinion polls are not to be trusted as I have said often, based on my experience of a decade of quarterly Swiss municipal, cantonal and federal referendums. The BBC has confirmed in a programme analysing brain scans that the emotional component dominates over independence. That is, the idea of belonging to a community clearly trumps economic arguments. Moreover political psychologists found that negative campaigns are counterproductive because they reinforce the yes vote. Canadian unionists were losing with their negative campaign until they dropped it for a positive “love-in” where Canadians from all over the country went to Quebec to tell francophones they were well loved. Quite the opposite of the English who continue with their threats and scaremongering. In Spain it is also unimaginable. A “love-in” of PP and PSOE supporters coming to Catalonia to say how much we are loved? Former Peruvian and rabid Spanish nationalist Vargas Llosa speaking in Catalan? The heir of Philip V the Perjurer demanding to swear to uphold the Catalan Constitutions? The Constitutional Court nullifying its shameful destruction of the Statute in 2010 that triggered the entire crisis? London is relatively negative, but Madrid is in absolute denial. Can you stop democracy? The English know you cannot. Catalans know that also. Even Madrid, without admitting it, knows it. How to explain, if not, the passage from despotism to democracy after Franco’s death? Democracy rules over the State. Spanish nationalists controlled 100% of the State, “All tied up” as Franco said, but could not prevent democracy. The Elephant King Juan Carlos never swore the Constitution of the State of Autonomies, only the Fascist Constitution where Catalonia did not exist. But the Catalans always existed and carry on existing. We have not lived three centuries respected as the Scots, rather hated and discriminated against. But we have won our respect. And we will be respected. Whoever wins, the yes on Scottish independence also paves the way for democracy in Catalonia, whatever Spain loses. 9/11 2014 recalls that three centuries after 1714 Catalans also stand up to be counted.

(«Ara és l’hora escocesos,» by Josep C. Vergés,  Diari de Girona, 7 September 2014)

 

Ara és l’hora escocesos

per Josep C. Vergés

parliamentAra és l’hora escocesos: La mare dels parlaments a Londres té àvia catalana. El parlament recuperat d’Edimburg té arquitecte català. Primera foto: Ara és l’hora catalans: units per un país nou. La V de votar de milions de catalans exigint democràcia cobreix la Diagonal i Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona l’11 de setembre 2014.

 

El demòcrata Cameron ha acabat fent com el negacionista Rajoy, boicotejant el referèndum escocès. No ho ha fet prohibint el vot, perquè sap molt bé, a diferència dels espanyolistes, que la democràcia és el poder del poble, no de l’Estat. Però Cameron ha deixat la campanya del no en mans dels laboristes perdedors i no ha volgut debatre amb Alex Salmond, el conseller en cap escocès. El control asfixiant dels mitjans anglesos recorda Madrid. Londres també controla els diaris i televisions, que no s’han mogut del no a la independència, sense més que breus escletxes als arguments del sí. Ara és l’hora, però, dels escocesos i Londres s’està posant molt nerviosa.

 

El primer debat entre Salmond i el desastrós excanceller laborista Darling, fou guanyat pel no segons els mitjans anglesos. Però el boicot televisiu feu que només Escòcia el veié. La BBC ha canviat d’actitud en el segon debat, que ha retransmès a tot el Regne Unit, amb un impacte doblement catastròfic perquè ha quedat claríssim que Salmond i el sí han guanyat per golejada. Què passarà el 18 de setembre? Les enquestes no són gens de fiar com ja he dit sovint, per la meva experiència d’una dècada de referèndums trimestrals municipals, cantonals i federals a Suïssa. La BBC ho confirma en un programa on escanejos del cervell han mesurat que el component emocional domina sobre la independència. És a dir la idea de pertànyer a una comunitat supera els arguments econòmics clarament. Els politicopsicòlegs han trobat amés que les campanyes negatives són contraproduents perquè reforcen el sí. Al Canadà els unionistes perdien amb la seva campanya negativa fins que l’abandonaren per un «love-in» positiu de canadencs de tot el país anant a Quebec per dir als francòfons que els estimaven. Tot el contrari dels anglesos que segueixen amb les amenaces i el fer por. Inimaginable també a l’Estat espanyol. Un «love-in» de peperos i psoeistes anant a Catalunya a dir-nos que ens estimen? L’experuà i rabiós espanyolista Vargas Llosa parlant en català? L’hereu de Felip V el Perjur reclamant jurar les Constitucions Catalanes? El Tribunal Constitucional anul.lant la seva vergonyosa estripada de l’Estatut de 2010 que ha desencadenat tota la crisi? Londres és relativament negativa, però Madrid és el negacionisme absolut. Es pot parar la democràcia? Els anglesos saben que no. Els catalans sabem que no. Fins i tot Madrid, sense admetre-ho, sap que no. Com, si no, el pas del despotisme a la democràcia després de la mort de Franco? La democràcia mana sobre l’Estat. Els espanyolistes que controlaven el 100% de l’Estat, «atado y bien atado,» no pogueren impedir la democràcia. El rei elefant Joan Carles mai va jurar la Constitució de l’Estat de les Autonomies, només la feixista Principios del Movimiento on Catalunya no existia. Però els catalans existíem i seguim existint. No hem viscut tres segles respectats com els escocesos, sinó discriminats i odiats. Però ens hem fet respectar. I ens farem respectar. Guanyi qui guanyi, el sí a la independència d’Escòcia també marca pas a la democràcia de Catalunya, perdi qui perdi Espanya. L’11 de setembre 2014 recorda que tres segles després de 1714 també ara és l’hora catalans.

(«Ara és l’hora escocesos,» per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 7 setembre 2014)

8 September 2014 Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | , | 2 Comments

Mediocre Spain Minus Catalonia/LA MEDIOCRE ESPANYA SENSE CATALUNYA

Mediocre Spain Minus Catalonia

by Patrice de Beer

escatRump Spain to fed-up Catalonia: “I don’t like you, I don’t understand your language, you don’t like my flag and on top you don’t let me steal from your wallet. Perhaps it should be me who wants independence.” Below: Patrice de Beer upholds the Eiffel Tower in the American channel for democracy C-Span.

The Le Monde editorialist and former correspondent in Washington and London, Patrice de Beer, warns that Spain without Catalonia will be a disaster:

“Will 2014 be the year of Catalonia as it might be that of Scotland, whose voters will decide by referendum on September 18 if they want to regain their independence after three centuries within the United Kingdom ? Five days earlier, Catalans will have taken to the streets en masse to commemorate the 300th anniversary of their own battle of Culloden, i.e. the fall of Barcelona into the hands of Spanish and French armies on September 11, 1714, and the end of their traditional self-rule and national identity. In 2012 and 2013 between one and two million people marched for independence from Spain, out of a population of 7.5 millions, slightly larger than Denmark. And, on November 9, the autonomous government has vowed to organise a referendum on Catalan residents’ “Right to decide” whether they want to become a State and, if they do, whether they would choose independence. A vote which is bitterly opposed – as unconstitutional – by the right wing PP government in Madrid as much as by PSOE opposition in the name of Spanish unity. For the moment, according to recent opinion polls, over two thirds of voters would vote “yes” at the first question and a small majority would opt for independence. Catalans distrust the behaviour of Madrid politicians who, they feel, want to curtail their linguistic rights while milking the richest economy of the peninsula. The Estatut approved by referendum has been stripped of its fundamental rights by the Constitutional Court. In a democratic country there is nothing which could not be solved through negotiations. Provided there is a common will to negotiate, i.e., to give and take. Madrid politicians, and media are staunchly opposed to a referendum which, for them, would mean secession. The two main Spanish parties, PP and PSOE, have all but vanished from the Catalan political scene. The moderate Catalan bourgeoisie, traditionally ready for compromise which would protect their business interests – and who remain, on economic and social issues as conservative as the PP – could soon be replaced by a less pliable ERC. Spain is now facing a confrontation between two conflicting nationalisms, Spanish/Castilian and Catalan. The Catalan business community pleaded with Mr. Rajoy to do away with his strategy of immobility, of sweeping the Catalan question under the carpet in the vain hope that it will eventually fade away, and to open negotiations on three fundamental issues: recognizing Catalonia as a nation, full control on linguistic and cultural issues, and fiscal autonomy. So far to no avail. The contrast with the more realistic position of the British government is glaring, which has accepted the Scottish referendum, while campaigning for a “no” vote. And moreover letting it be understood that this “no” vote could be followed by devolution of more federal powers to the Scots. Of course, both London and Madrid have been trying to frighten away voters by threatening them with expulsion from the EU, exclusion from their present currency – the Pound or the Euro – and dire economic and social consequences if they make the wrong choice. This is fair game. But, as well as independence – especially on unfriendly terms – meaning serious economic difficulties for sure, it could also be costly to Spain. And perhaps more. The Kingdom would, in effect lose its richest region, its second city and its main port, but also one of its only road and rail connections to the rest of Europe. All this could strip Spain of its place among EU major powers and reduce it to the humiliating status of a middling country. Hard for a nation which has, for centuries, considered herself a world power.”

(“Catalonia v. Spain, a Clash of Two Nationalisms,” by Patrice de Beer, Open Democracy, 14 August 2014)

https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/patrice-de-beer/catalonia-vs-spain-clash-of-two-nationalisms

La mediocre Espanya sense Catalunya

per Patrice de Beer debeerPatrice de Beer aguanta la Torre Eiffel al canal de la democràcia americana C-Span. Primera foto: Les restes d’Espanya a una Catalunya fastiguejada: “No me caes bien, no entiendo como hablas, no te gusta mi bandera y encima ahora no me dejas meterte mano en la cartera. Bien mirado el independentista tendría que ser yo.”

El comentarista de Le Monde i excorresponsal a Washington i Londres, Patrice de Beer, avisa Espanya que sense Catalunya serà un desastre:

Serà 2014 l’any de Catalunya com potser d’Escòcia, on els seus votants decideixen per referèndum el 18 setembre si volen recuperar la seva independència després de tres segles al Regne Unit? Cinc dies abans, els catalans hauran sortit al carrer en massa per commemorar el 300è aniversari de la seva pròpia batalla de Culloden, és a dir la caiguda de Barcelona en mans dels exèrcits espanyol i francès l’11 setembre 1714, i la fi del seu tradicional autogovern i de la identitat nacional. El 2012 i 2013, entre un i dos milions de persones van demostrar per la independència d’Espanya, sobre una població de 7,5 milions, una mica més gran que Dinamarca. El 9 de novembre, la Generalitat s’ha compromès a organitzar un referèndum sobre el “Dret a decidir” dels ciutadans catalans de si volen esdevenir un Estat i, si és així, si volen la independència. Una votació a la que s’oposen absolutament – per inconstitucional – tant el Govern dretà del PP a Madrid com l’oposició del PSOE en nom de la unitat espanyola. Actualment, segons les més recents enquestes d’opinió, més de dos terços dels votants votaria “sí” a la primera pregunta i una petita majoria optaria per la independència. Els catalans desconfien del comportament dels polítics madrilenys que, veuen, volen restringir els seus drets lingüístics, mentre que munyen l’economia més rica de la península. L’Estatut aprovat en referèndum ha estat desposseït dels seus drets fonamentals per part de la Cort Constitucional. En un país democràtic no hi ha res que no es pugui resoldre a través de negociacions. Sempre que hi hagi una voluntat comuna de negociar. Això sí, si hi ha voluntat de negociar. Els polítics i mitjans de Madrid s’oposen tossudament a un referèndum que, creuen ells, abocaria a la secessió. Mentrestant, els dos principals partits espanyols, PP i PSOE, pràcticament han desaparegut de l’escena política catalana. La moderada burgesia catalana, que tradicionalment a estat oberta al compromís que protegeixi els seus interessos comercials i que roman en qüestions econòmiques i socials tan conservadora com el PP, aviat podria ser substituida al poder per un ERC molt menys flexible. Espanya viu ara una confrontació entre dos nacionalismes contraposats, l’espanyol/castellà i el català. La comunitat empresarial catalana ha suplicat a Rajoy que acabi amb la seva estratègia immobilista d’escombrar la questió català sota la catifa en la vana esperança que amb el temps s’esvairà, i que obri negociacions sobre tres punts fonamentals: el reconeixement de Catalunya com a nació, el seu control total sobre qüestions lingüístiques i culturals, i l’autonomia fiscal. Fins al moment sense èxit. No pot ser més punyent el contrast amb la posició més realista del govern britànic, que ha acceptat el referèndum escocès, mentre fa campanya per al vot del “no”. A més dóna a entendre que aquest “no” podria ser seguit per més devolució de poders centrals als escocesos. Per descomptat, Londres i Madrid intenten espantar els votants amb amenaces d’expulsió de la UE, exclusió de la seva moneda actual -lliura o euro- i nefastes conseqüències econòmiques i socials si fan l’elecció equivocada. Això forma part del joc. Però, si la independència -especialment en termes poc amistosos- que produeix serioses dificultats econòmiques ben segur, també pagarà cara Espanya. Fisn i to més encara. El Regne d’Espanya en efecte perdria la seva regió més rica, la seva segona ciutat, el seu port principal i també una de les seves úniques connexions per carretera i ferrocarril amb la resta d’Europa. Tot això destronaria Espanya del seu lloc entre les principals potències de la UE reduint-la a la humiliant condició d’un país mediocre. Serà dur per a un país que des de fa segles s’autoconsidera potència mundial.”

(“Catalonia v. Spain, a Clash of Two Nationalisms,” per Patrice de Beer, Open Democracy, 14 agost 2014)

https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/patrice-de-beer/catalonia-vs-spain-clash-of-two-nationalisms

6 September 2014 Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | , | 1 Comment

The Self-hate Scottish No Vote/L’AUTOODI DEL VOT DEL NO ESCOCÈS

The Self-hate Scottish No Vote

by George Monbiot

18 sepThe Scottish referendum of 18 September precedes the Catalan referendum of 9 November. Scotland was absorbed before Catalonia at the beginning of the 18C, peacefully and democratically, not occupied by French and Spanish absolutists like Catalonia. Below: George Monbiot, left, with George Cowan and Kenneth Murray, honoris causa University of St. Andrews, Scotland.

 

The activist journalist George Monbiot, who is English, destroys the arguments of No to Independence for Scotland. Unimaginable that a Spanish writer be so democratic in defence of Catalan independence when the arguments are even more applicable:

 

“Imagine the question posed the other way round. An independent nation is asked to decide whether to surrender its sovereignty to a larger union. It would be allowed a measure of autonomy, but key aspects of its governance would be handed to another nation. It would be used as a military base by the dominant power and yoked to an economy over which it had no control. It would have to be bloody desperate. Most nations faced even with such catastrophes choose to retain their independence -in fact, will fight to preserve it- rather than surrender to a dominant foreign power. What would you say about a country that exchanged an economy based on enterprise and distribution for one based on speculation and rent? How is the argument altered by the fact that Scotland is considering whether to gain independence rather than whether to lose it? It’s not. The fears the no campaigners have worked so hard to stoke are -by comparison with what the Scots are being asked to lose- mere shadows. There are plenty of nations smaller than Scotland that possess their own currencies and thrive. Most of the world’s prosperous nations are small: there are no inherent disadvantages to downsizing. Remaining in the UK carries as much risk and uncertainty as leaving. England’s housing bubble could blow at any time. We might leave the European Union. Some of the most determined no campaigners would take us out: witness Ukip’s intention to stage a pro-union rally in Glasgow on 12 September. The union in question, of course, is the UK, not Europe. This reminds us of a crashing contradiction: if our membership of the EU represents an appalling and intolerable loss of sovereignty, why is the far greater loss Scotland is being asked to accept deemed tolerable and necessary. The Scots are told they will have no control over their own currency if they leave the UK. But they have none today. To vote no is to choose to live under a political system that sustains one of the rich world’s highest levels of inequality and deprivation. Its lack of a codified constitution permits numberless abuses of power. It has failed to reform the House of Lords, royal prerogative, campaign finance and first-past-the-post voting (another triumph for the no brigade). It is dominated by media owned by tax exiles, who, instructing their editors from their distant chateaux, play the patriotism card at every opportunity. The concerns of swing voters in marginal constituencies outweigh those of the majority; the concerns of corporations with no lasting stake in the country outweigh everything. Broken, corrupt, dysfunctional, retentive: you want to be part of this? Independence, as more Scots are beginning to see, offers people an opportunity to rewrite the political rules. To deny this to yourself, to remain subject to the whims of a distant and uncaring elite, to succumb to the bleak, deferential negativity of the no campaign, to accept other people’s myths in place of your own story: that would be an astonishing act of self-repudiation and self-harm. Consider yourselves independent and work backwards from there; then ask why you would sacrifice that freedom.”

(“Scots voting no to independence would be an astonishing act of self-harm. England is dysfunctional, corrupt and vastly unequal. Who on earth would want to be tied to such a country?” by George Monbiot, The Guardian, 2 September 2014)

http://www.theguardian.com/commentisfree/2014/sep/02/scots-independence-england-scotland

 

L’autoodi del vot del no escocès

per George Monbiot

MonbiotGeorge Monbiot, a l’esquerra, amb George Cowan i Kenneth Murray, honoris causa per la Universitat de St. Andrews, Escòcia. Primera foto: El referèndum escocès del 18 setembre precedeix el català del 9 novembre. A principis del XVIII Escòcia fou absorbida abans que Catalunya, pacifica i democràticament, no ocupada pels absolutistes francesos i castellans com Catalunya.

El periodista activista George Monbiot, que és anglès, destrossa els arguments del no a la independència d’Escòcia. Inimaginable que un escriptor espanyol sigui tan demòcrata que defensi la independència de Catalunya, tot i que els arguments encara hi són més aplicables:

 

“Imagineu la pregunta plantejada al revés. Preguntar una nació independent si decideix lliurar la seva sobirania a una unió més gran. Se li permetria certa autonomia, però els aspectes fonamentals del seu govern serien lliurats a una altra nació. Seria utilitzat com a base militar pel poder dominant i depenent d’una economia sobre la qual no tindria cap control. Haurien d’estar realment desesperats. La majoria de nacions enfrontats a aquest nivell de catàstrofe optarien per mantenir la seva independència -de fet lluitarien per preservar-la abans de rendir-se a un poder estranger dominant. Què diríem d’un país que intercanvia una economia basada en l’empresa i el benestar a una basada en l’especulació i esl rendistes? En què varia l’argument pel fet que Escòcia està considerant la possibilitat d’aconseguir la independència en lloc de perdre-la? En res. Els temors que els defensors del no han treballat tan dur en incitar són -comparat amb el que els escocesos se’ls demana que perdin- meres ombres. Hi ha un munt de nacions més petites que Escòcia que posseeixen les seves pròpies monedes i prosperaren. La major part de les nacions pròsperes del món són petites: no hi ha desavantatges inherents a la reducció de mida. Romandre al Regne Unit té tant risc i incertesa com deixar-lo. La bombolla immobiliària d’Anglaterra pot explotar en qualsevol moment. Podria deixar la Unió Europea. Alguns dels més decidits defensors del no ho volen aconseguir: com per exemple UKIP que organitza una manifestació a favor de la unió a Glasgow el 12 de setembre. La unió del que es tracta, per descomptat, és el Regne Unit, no Europa. Això exposa una contradicció esclatant: si la nostra adhesió a la UE representa una pèrdua atroç i intolerable de sobirania, per què l’encara més gran pèrdua que s’exigeix que Escòcia accepti es considera tolerable i necessària. Se’ls hi diu als escocesos que no tindran control sobre la seva pròpia moneda si abandonen el Regne Unit. Però avui en dia no en tenen cap tampoc. Votar no és triar viure sota un sistema polític que sustenta un dels nivells més alts de desigualtat i privació dels països rics. La manca d’una constitució codificada permet abusos innombrables del poder. Han fracassat les reformes de la Cambra dels Lords, de la prerrogativa reial, del finançament dels partits i la votació majoritària (un altre triomf per a la brigada del no). Estem dominats per mitjans de comunicació propietat d’exiliats fiscals, que, ordenen als seus editors des dels seus palaus a l’estranger que juguin la carta del patriotisme en tot moment. Les preocupacions dels votants indecisos en les circumscripcions marginals són més tingudes en compte que els de la majoria; les preocupacions de les corporacions sense arrels permanents en el país són prioritàries. Un sistema trencat, corrupte, disfuncional, immobilista: qui vol ser part d’això? Cada vegada més escocesos veuen que la independència ofereix als ciutadans l’oportunitat de reescriure les regles de la política. Negar-‘shi per romandre subjecte als capricis d’una elit distant i indiferent, sucumbint a la desolada i sucursalista negativitat de la campanya del no i acceptant els mites d’altres en lloc de la teva pròpia història seria un acte sorprenent d’auto-repudi i autolesió. Feu-ho al revés, com si ja fossiu independents, i aneu enrere: pregunteu per què voleu sacrificar aquesta llibertat vostra.”

(“Scots voting no to independence would be an astonishing act of self-harm. England is dysfunctional, corrupt and vastly unequal. Who on earth would want to be tied to such a country?” per George Monbiot, The Guardian, 2 setembre 2014)

http://www.theguardian.com/commentisfree/2014/sep/02/scots-independence-england-scotland

3 September 2014 Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | , | Leave a comment

Josep Pla’s Discreet Illiterate Lover/LA DISCRETA ANALFABETA DE JOSEP PLA

Josep Pla’s Discreet Illiterate Lover

by Josep C. Verges

callCarrer d’es Call (Ghetto Street) in Cadaques where Consuelo Robles lived in Pla’s house. Below: Salvador Dali and Josep Pla in Mas Pla.

Pla’s 79 letters from 1945 to 1965 were bought from Consuelo Robles by Dali’s secretary Sabater, editor of Museum Works by Dali and Pla. Consuelo died in 2008 aged 91 and Dali’s secretary in 2013. The journalist Victor Fernandez would like to pay homage to his great Dalinian friend by publishing these surrealist letters between the literate writer and the illiterate lover.

A spring day with Tramuntana wind that cut up the blue sky into geometry my father, the publisher Josep Verges Matas, took me to meet Josep Pla at his mas in Llofriu. We went up to the first floor where we found Pla writing at a tiny table below the radiant window of a room at the back, left of the big mantelpiece. Instead of talking with my father about censorship, their usual subject as the most censored writer by Franco, he began surprisingly to question me on grammar! I was barely 15 and preparing my university entrance exams, but I would not be able to go to university for two years because I was too young. Pla tried to make me get into a tangle about the correctly discreet use of the most incorrect forms. Perhaps he was trying to help for my university entrance exam where I do remember that my oral examiner in English wanted to fail me. Why? I asked. Because you know more English than I do! That was Franco’s Spain. My still unbroken voice made a woman come out of another room whom Pla introduced as Consuelo. Pla talking man to man with a boy, when he hated youth! Later I asked my father who she was: He takes care of Pla he answered. Takes care of Pla, not takes care of the house as I would have thought. When my mother found out that Pla had introduced me to her she was furious: What is that woman doing at the mas! Pla was discrete about women and my father more so. As my father used to say, they understood each other with a look. The thousand letters I am editing between Pla and his publisher frequently mention Cadaques, but not once Consuelo. Pla constantly brings up Cadaques to get the proofs, and the money, from my father. In Cadaques Pla had installed Consuelo at a house he owned in the symbolic Call (ghetto) Street, before taking her to his mas. His Complete Works do not mention her either. Consuelo Robles was illiterate. That is the reason Pla wrote in a distant tone, because someone had to read the letter out loud. These are not the sensual letters of his Canadell love, the Swiss German Jewess Lilian Hirsch! Here it is essential that discretion is outspoken: «Dear Consuelo: My brother leaves Saturday. I’ll go with him to Barcelona and maybe I can be in Cadaques by Saturday night or perhaps Sunday. They will take me by car most likely. See you in a moment, goodbye. Greetings, Josep.» The secret assignations are humdrum: «Consuelo. You didn’t get my letter? How odd! Wednesday evening I’ll be in Figueres. You should come. I will be at the hotel at the Sant Pau crossroad. You’ll find it. Ask for me and come up to the room. If I remember rightly you have already been to the hotel I am talking about. Goodbye, until Thursday. Your aff. Greetings, Josep.» Pla’s letters are written out loud, but his irony is never silenced: «I see that in Cadaques you made a great reception to the Virgin of Fatima. You know that I find little to like in virgins, whether made of wood or real ones, For my taste women have to have the baccalaureate.» The baccalaureate in making love, where no grammar is required.

(«La discreta analfabeta de Josep Pla,» by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 31 August 2014)

 

La discreta analfabeta de Josep Pla

per Josep C. Vergés

pla daliSalvador Dalí i Josep Pla al Mas Pla. Primera foto: Carrer d’es Call a Cadaqués on Pla tenia casa amb Consuelo Robles.

Les 79 cartes de Pla de 1945 a 1965 les va comprar a Consuelo Robles el secretari de Dalí Sabater, editor d’Obres de Museu de Dalí i Pla. Consuelo moria el 2008 als 91 anys i el secretari de Dalí el 2013. El periodista Víctor Fernández vol retre homenatge al seu bon amic dalinià publicant aquest cartes surrealistes entre l’escriptor lletrat i l’amant illetrada.

Una primavera de tramuntana, amb un cel blau tallat en geometria, el meu pare, l’editor Josep Vergés Matas, em dugué a veure Josep Pla al seu mas de Llofriu. Pujàrem al primer pis on trobàrem Pla escrivint en una tauleta minsa sota la radiant finestra d’una habitació al fons a l’esquerra de la gran campana. En lloc de parlar amb el meu pare de la censura, tema habitual amb l’home més censurat per Franco, es posà a questionar-me, sorprenentment, sobre gramàtica! Jo tenia 15 anys justos i estava acabant el preuniversitari, però no aniria a la universitat fins dos anys després perquè era massa jove. Pla s’esforçà en fer-me entrebancar sobre l’us discretament correcte de les formes més incorrectes. Potser volia ajudar-me abans de l’examen d’entrada a la universitat, on sí recordo que l’examinador oral d’anglès em volia suspendre. Per què li vaig demanar? Perquè saps més anglès que jo! Així anàvem. La meva veu sense trencar va fer sortir una dona d’una altra estança, que Pla em presentà com a Consuelo. Pla parlant de tu a tu amb un noi, ell que odiava la joventut! Després vaig preguntar al meu pare qui era: Cuida en Pla digué. Cuida en Pla, no cuida la casa com seria d’esperar. Quan la meva mare sabé que Pla me l’havia presentat s’indignà: No sé què hi fa aquest dona al mas! Pla fou discret amb les dones i el meu pare encara més. Com deia el meu pare amb la mirada ja s’entenien. Les mil cartes que estic editant entre Pla i el seu editor citen sovint Cadaqués, però ni un sol cop Consuelo. Constantment parla Pla de Cadaqués per a rebre les proves, i els diners, del meu pare. A Cadaqués Pla hi havia instal.lat la Consuelo en una casa seva del simbòlic carrer del Call, abans de dur-la al mas. A l’Obra Completa tampoc diu mai res d’ella. Consuelo Robles era analfabeta. Per això Pla escriu en to distant, perquè algú ha de llegir la carta en veu alta. No són les cartes sensuals al seu amor del Canadell, la suissa alemanya jueva Lilian Hirsch! Aquí mana la discreció en veu alta: «Estimada Consuelo: El meu germà marxa dissapte. Iré a Barcelona amb ell i podria ésser que arribés a Cadaqués potser la nit del dissapte o potser diumenge. M’acompanyaran en cotxe probablement. Fins d’aquí un moment, adéu. Recorts, Josep.» Les trobades secretes són rutinàries: «Consuelo. No has rebut la meva carta? És estrany! Dimecres al vespre seré a Figueres. Hauries de venir. Jo seré a l’hotel de la travessia de Sant Pau. Ja ho trobaràs. Demana per mi i puja a l’habitació. Si no recordo malament tu ja has estat a l’hotel de que et parlo. Adéu, fins dijous. El teu aff. Recorts, Josep.» Les cartes de Pla estan escrites en veu alta, però la seva ironia mai calla: «Veig que a Cadaqués heu fet una gran rebuda a la Verge de Fàtima. Ja saps que a mi les verges m’agraden poc, tant les de fusta com les de veritat. Per al meu gust les dones han de tenir el batxillerat.» Batxillerat en fer l’amor, on no cal gramàtica.

(«La discreta analfabeta de Josep Pla,» per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 31 agost 2014)

1 September 2014 Posted by | Culture/Cultura | | 4 Comments

Democratic Catalan Nationalism More Dangerous than Terrorism/EL NACIONALISMO CATALÁN DEMOCRÁTICO MÁS PELIGROSO QUE EL TERRORISMO

Democratic Catalan Nationalism More Dangerous than Terrorism

by Mario Vargas Llosa

aznarA senile Vargas Llosa with the negationists Aznar and Rajoy. His anti-Catalan manifesto Free and Equal of 15 July 2014 commands: «We demand that the State apply the fullness of the law and we reject any type of negotiation.» Below: “Free” Barcelona in 1974 under the Fascist Franco, according to Vargas Llosa, centre with Garcia Marquez, Edwards, Donoso and Muñoz.

 

Former Peruvian and now rabid Spanish nationalist Mario Vargas Llosa attacks Catalan democracy for being so peaceful. Terrorism is much more preferable, he states. Catalans have no right to vote like the Scots and anyway he knows without a vote that the vast majority do not want independence so why bother to vote:

 

«You cannot put in the same bag all kinds of nationalisms. To beging with there are the radicals who believe they can kill and put bombs. Unfortunately in Spain we have experienced this type of nationalism. But even more dangerous I think is the nationalism that presents itself as something peaceful, legal and democratic. If this nationalism has its way in Catalonia, it will damage and harm an enormous number of Catalans and Spaniards in general. The idea of Catalan nationalism is quite eccentric and irresponsible. It would be catastrophic both for Spain and Catalonia. A clear and resolute battle must be waged without any inferiority complex and with the firm conviction that the main victim if this nationalism won the day would be Catalonia. They would be the first to pay dearly for the nonsense of wanting to become independent. The independence of Catalonia to me is so unrealistic that I do not even accept it as a working hypothesis. There is no significant majority of Catalans who want to break with Spain.»

(«El nacionalismo catalán es excéntrico e irresponsable y sería catástrofico para España,» per Mario Vargas Llosa, ABC, 11 agost 2014)

http://www.abc.es/espana/20140811/abci-entrevista-vargas-llosa-201408100445.html

 

El nacionalismo catalán democrático más peligroso que el terrorismo

per Mario Vargas Llosa

MarquezLa Barcelona «lliure» de 1974 sota el feixista Franco, segons Vargas Llosa, al centre junt a García Márquez, Edwards, Donoso y Muñoz. Primera foto: Un senil Vargas Llosa amb els negacionistes Aznar i Rajoy. Exigeix el seu manifest anticatalà Libres e iguales del 15 juliol 2014: «Reclamamos al Estado que aplique toda la ley. Rechazamos cualquier negociación.»

 

L’experuvià i avui espanyolista rabiós Mario Vargas Llosa ataca la democràcia catalana per ser tan pacífica. Molt preferible seria el terrorisme, sentència. Els catalans no tenen dret a votar com els escocesos i tampoc té cap importància perquè ell ja sap sense necessitat de cap vot que la immensa majoria no vol la independència. Així que no cal molestar-se en votar:

 

«No se puede meter en el mismo saco a todos los nacionalistas. Por un lado, están los radicales que creen que se puede matar y poner bombas. Por desgracia, en España hemos conocido este tipo de nacionalismo. Yo diría que es más peligroso aquel que se presenta como algo pacífico, legal y democrático. Si el nacionalismo llegara a prevalecer en Cataluña, eso dañaría y perjudicaría a una enorme cantidad de catalanes y también al conjunto de los españoles. La idea nacionalista catalana es totalmente excéntrica e irresponsable. Sería catastrófico tanto para España como para Cataluña. Hay que plantear una batalla clara, resuelta y sin ningún complejo de inferioridad, con la convicción de que el primer perjudicado si ese nacionalismo prevaleciera sería Cataluña. Ellos serían los primeros que pagarían cara la insensatez de querer ser independientes. La independencia de Cataluña me parece tan irreal que ni siquiera la acepto como una hipótesis de trabajo. No hay una mayoría significativa de catalanes que quiera romper con España.»

(«El nacionalismo catalán es excéntrico e irresponsable y sería catástrofico para España,» per Mario Vargas Llosa, ABC, 11 agost 2014)

http://www.abc.es/espana/20140811/abci-entrevista-vargas-llosa-201408100445.html

26 August 2014 Posted by | Culture/Cultura, Politics/Política | , | Leave a comment

Calatrava’s Referendum/EL REFERÈNDUM DE CALATRAVA

Calatrava’s Referendum

by Josep C. Verges

calatrava st gallenModest Calatrava tram stop in St. Gallen which Swiss voters protected cutting the public budget by half. Below: Extravagant Calatrava patisserie in Valencia where more than half the politicians are indicted for corruption.

 

The referendum is a fabulous tool for democratisation to control politicians. In Switzerland they ride in second hand official cars, not in luxury limos like in Spain. Voters strike down any excess expenditure. In St Gallen they turned down a 40 million remodelling of market square, including demolishing the tram stop of the Valencian from Zurich Santiago Calatrava. This September politicians present a new project at half the price which does not touch Calatrava’s metallic art. The Swiss are rich because they do not misuse public money. Valencians are poor because they spend much more than they can afford, even if they use the same genius Calatrava. The difference is the referendum, like in Scotland and Catalonia.

 

The celebrated English translator of Pla, Peter Bush, is leaving to live in Oxford. I say goodbye dining at Barcelona’s Sarria Square, facing the bar where Marshall Tito had his headquarters during the Civil War, today a wall in ruins. With us the astonishing musicologist Roger Evans, author of the English biography of Xavier Montsalvatge. We talk of Pla, obviously, but also of the referendum, unavoidably. Will there be a “decision”, as they say? I joke with New Yorker Roger Evans that Americans took their yes decision three centuries ago. His riposte: “In a referendum yes and no would have drawn!” Now it is Scotland’s turn, just after 9/11, Catalan national day. The English are celebrating before time, based on opinion polls, that the no vote will win. Spanish nationalists do not celebrate at all because they fear the opposite, that the yes vote will win in Catalonia. Which explains why David Cameron can play the democrat by agreeing on a vote while Mariano Rajoy bunkers down against democracy. Is it certain that the no vote will win in Scotland? The conservative Telegraph, which never has anything good to say about the Scots almost like a Madrid paper against Catalans, is no longer sure about the anti-independence opinion polls. Charlotte Runcie spells it out reviewing the Edinburgh plays: “Everywhere there is confidence that independence was just around the corner. Plenty of passion but little in the way of real debate. The Danish actress Sofia Grabol, of the cult TV series The Killing, as Queen Margaret of Scotland asked why the Scots were afraid of standing up to the English. There was a sense of trepidation mixed with determination. Its faith was contagious. Positivity was in the air. What the independence-themed events lacked in detailed political argument, they made up for in heart. Heart and soul? What’s that compared to the awesome fear of economic collapse? But on this evidence if the referendum comes down to a battle between head and heart, it looks like a fair fight.” The opinion polls state that the no is 9 points ahead of the yes. Is this true? I explain to the two Catalanophiles my personal experience of the municipal, cantonal and federal referendums every three moths in Switzerland. Opinion polls are never to be trusted in emotional subjects. They only get it right in pocketbook matters, for example the no on five weeks paid holidays. On the other hand in emotional questions, like foreigner bashing, the interviewees hide their vote and invariable the opinion polls favour the no and underestimate the yes vote. Independence is an emotional subject, however many scares on economic issues are put forward. For months I have predicted a yes vote. We shall see soon enough.

(«El referèndum de Calatrava,» by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 24 August 2014)

 

El referèndum de Calatrava

per Josep C. Vergés

calatrava valenciaExtravagant pastisseria de Calatrava a València amb més de la meitat dels polítics imputats per corrupció. Primera foto: Modesta marquesina de Calatrava a St. Gallen que els votants suissos han protegit reduint la despesa pública a la meitat.

 

El referèndum és una eina democratitzadora fantàstica per controlar els polítics. A Suïssa van en cotxes oficials de segona mà, no amb limusines de luxe com aquí. Els votants tomben qualsevol despesa excessiva. A St. Gallen denegaren remodelar la plaça del mercat per 40 milions, inclòs l’enderroc de la marquesina del valencià de Zurich Santiago Calatrava. Aquest setembre els polítics presenten un nou projecte que costa la meitat i no toca l’art metàl·lic de Calatrava. Els suïssos són rics perquè no llencen el diner públic. Els valencians són pobres perquè tiren la casa per la finestra, tot i tenir el mateix geni, Calatrava. La diferència és el referèndum, com Escòcia i Catalunya.

 

El valorat traductor anglès de Pla, Peter Bush, marxa a viure a Oxford. Me n’acomiado dinant a la plaça de Sarrià barcelonina, just davant el bar on el Mariscal Tito tenia el seu quarter general a la guerra civil, avui una paret enrunada. El valuós musicòleg Roger Evans, autor de la biografia anglesa de Xavier Montsalvatge, ens acompanya. Parlem de Pla, evidentment, però també del referèndum, inevitablement. Hi haurà “decisió”, com ells diuen? Bromejo amb el novaiorquès Roger Evans que ja fa tres segles els americans prengueren la decisió del sí. Respon: “En un referèndum haurien empatat el sí i el no!” Ara toca Escòcia, just després de l’Onze de setembre. Els anglesos celebren abans d’hora, basats en les enquestes, que guanyarà el no. Els espanyolistes no celebren res perquè temen el contrari, que guanya el sí a Catalunya. Per això David Cameron es presenta de demòcrata acordant votar mentre el negacionista Mariano Rajoy s’enroca contra la democràcia. Realment guanya el no, a Escòcia? El conservador Telegraph, que mai té res bo a dir dels escocesos com si fos un diari madrileny contra els catalans, ja no està tan segur de les enquestes antiindependència. Charlotte Runcie ho explica repassant els espectacles d’Edimburg: “A tot arreu estan convençuts que la independència està al caure. Hi ha molta passió, però poc debat. L’actriu danesa Sofia Grabol, de la sèrie televisiva de culte The Killing, actua de Reina Margarida i pregunta per què els escocesos tenen por de donar la cara front als anglesos. Es viu un sentiment trepidant, mesclat de determinació i fe contagiosa. L’ambient és positivista. El que manca als espectacles independentistes en arguments polítics detallats queda més que compensat amb el cor i l’ànima. Cor i ànima? Què són front a les pors tremebundes de col·lapse econòmic? Vist el que hem vist, si el referèndum acaba sent una batalla entre el cap i el cor, la lluita està però que molt, molt igualada.” Les enquestes diuen que el no està 9 punts davant el sí. És veritat? Explico als dos catalanòfils la meva experiència de referèndums municipals, cantonals i federals cada tres mesos a Suïssa. Les enquestes no són gens de fiar en temes emocionals. Només encerten en temes de butxaca, com el no a les cinc setmanes de vacances. En canvi en preguntes emocionals, com anar contra els estrangers, els enquestats amaguen el vot i invariablement les enquestes s’equivoquen a favor del no i contra el sí. La independència és emocional, per molt que es faci por econòmica. Fa mesos ja deia que guanyaria el sí. Veurem.

(«El referèndum de Calatrava,» per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 24 agost 2014)

25 August 2014 Posted by | Culture/Cultura, Politics/Política | , | 2 Comments

A Plausible and Possible Catalonia/UNA CATALUNYA PLAUSIBLE I POSSIBLE

A Plausible and Possible Catalonia

by Josep C. Verges

EftaEFTA with Catalonia: Small, successful and wealthy like Iceland, Lichtenstein, Norway and Switzerland. Below:  Catalan Observatory at London’s LSE with Salvador Giner, former president of the Institut d’Estudis Catalans.

 

Catalonia’s credentials have been reinforced this summer by the Credit Suisse study of small countries, including Catalonia, titled “The Success of Small Countries.” The former president of the Institut d’Estudis Catalans Salvador Giner writes that it proves that Catalonia is “plausible i possible.” Credit Suisse analyses why small countries are more successful. Catalonia is placed 8th in the EU and 11th in Europe, above France, Italy and Spain (17th minus Catalonia):

 

“Since 1945, the number of UN country members has risen from nearly 50 to 193, a nearly four-fold rise in the number of countries in the world, two-thirds of which could be classified as ‘small’. There have been 87 transitions to democracy since 1952, 46% of which involved small countries. There is clearly an important underlying trend at work here, the rise of small states. With respect to UN’s Human Development Index (which combines GNI per capita, education and health metrics), small countries make up over half of the world’s top 30 countries. Of the top 10 countries in the world by wealth per adult, 6 of them are small countries. Catalonia would rank 20th globally. Small countries tend to dominate the globalization rankings. In fact of the top 20 countries 85% are small. Credit Suisse considers as intangible infrastructure: education, healthcare, finance, business services and technology. It seems that excellence in intangible infrastructure is a small country speciality. Small countries make up 7 of the top 10 countries by intangible infrastructure and 60% of the top 30. Small countries tend to be prominent in terms of having the best improvements in intangible infrastructure. Intangible infrastructure forms the backbone of a country, a key conduit for economic growth. Tax rates for individuals tend to be higher in larger countries, by a hefty 5%! Larger countries are more inefficient than smaller ones. The larger the country, the more the need for local and regional governments. Transfers—a political tool to keep a country together— add complexity and may lead to distortions and inefficiencies if not allocated properly as shown by Spain. Switzerland is not in the EU and the Swiss can view Europe objectively without Madrid’s immobility. When the million-strong Catalan demonstrations began after the PP and PSOE constitutional coup d’Etat against the Catalan Statute in 2010 Credit Suisse warned of the difficulties Catalonia would face outside the EU. Three years on with million strong demonstrations have led to a rethink. Maoist Barroso’s threats will be unable to help Madrid now that he is out of power. The new president, a serious minded German and not a Portuguese for sale, responds to the European Parliament, as required in a democracy which should become. Simply put, Europe cannot expel European citizens. We now longer live in the Europe of the States, rather in the Europe of the people. The proof of the pudding is that the new president was chosen by Parliament against the wishes of the States. Democracy is starting to rule in Europe and this favours Catalans. Switzerland is not a member, but is third in European integration while Spain is third from the bottom, 66% integrated the Swiss against 33% the Spaniards. The first large nation is 17th, Germany! Europe is built on the success of small countries. Catalans will leave an obsolete and discriminatory empire to advance with a Europe that integrates plausible and possible small nations.

(«Una Catalunya plausible i possible,» by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 17 August 2014)

 

Una Catalunya plausible i possible

per Josep C. Vergés

salvador-giner-iec-defensar-culturaCatalan Observatory a LSE de Londres amb Salvador Giner, expresident de l’Institut d’Estudis Catalans. Primera foto: EFTA amb Catalunya: petits amb èxit i rics com Islàndia, Lichtenstein, Noruega i Suissa.

Les credencials de Catalunya han quedat reforçades per l’estudi de petits paisos, inclosa Catalunya, que acaba de fer aquest estiu Credit Suisse, titulat “L’èxit dels paisos petits”. L’expresident de l’Institut d’Estudis Catalans Salvador Giner m’escriu que demostra que Catalunya és “plausible i possible.” Credit Suisse analitza per què els paisos petits tenen més èxit. Catalunya la situa al número 8 a la Unió Europea i número 11 a Europa, per sobre de França, Itàlia i Espanya (17a sense Catalunya).

 

Des de 1945, el nombre de membres de l’ONU ha passat de gairebé 50 a 193 paisos, un augment de gairebé quatre vegades en el nombre de països en el món, dos terços dels quals podrien ser classificats com a petits. Hi ha hagut 87 transicions a la democràcia des de 1952, el 46% dels que eren petits països. És evident que hi ha una important tendència subjacent aquí, que és el sorgiment dels Estats petits. Pel que fa a l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU (que combina les dades del PNB per càpita, educació i salut), els països petits constitueixen més de la meitat dels 30 països més rics del món. Dels deu primers països del món en riquesa, sis d’ells són petits. Catalunya se situaria 20a a nivell mundial. Els països petits tendeixen a dominar els rànquings de la globalització. Dels 20 països més rics el 85% són petits. Credit Suisse analitza la infraestructura intangible: educació, salut, finances, facilitat de negocis i tecnologia. Sembla que l’excel.lència en la infraestructura intangible sigui específica dels paisos petits: 7 dels 10 primers països en infraestructura intangible i el 60% dels 30 primers. Els països petits ocupen un lloc destacat en millores d’infraestructura intangible. Constitueix la columna vertebral d’un país i és el conducte clau del creixement. Els impostos per als contribuents són majors en els països grans, un dur 5% més! Els països grans són més ineficients que els petits. Les transferències -una eina política per a mantenir un país unificat- afegeix complexitat, amb distorsions i ineficiències si no s’assignen correctament com passa a Espanya. Els suissos no estan a la UE i poden mirar Europa amb objectivitat sense l’immobilisme de Madrid. Quan s’iniciaren les manifestacions milionàries catalanes després del cop d’Estat constitucional del PP i PSOE contra l’Estatut l’any 2010 Credit Suisse avisava de les dificultats per Catalunya fora de la UE. Tres anys de manifestacions milionàries després s’ho ha repensat. L’amenaça del maoista Barroso de poc serveix a Madrid perquè ja ha quedat fora del poder. El nou president, un alemany seriós i no un portuguès venut, es deu al Parlament europeu, com correspon en una democràcia que també ha de ser Europa. Europa no pot expulsar ciutadans europeus, així de senzill. Ja no vivim a l’Europa dels Estats sinó a l’Europa dels ciutadans. La mostra és que el nou president l’ha elegit el Parlament europeu en contra dels desitjos dels Estats. La democràcia comença a manar a Europa i això beneficia els catalans. Suissa, sense ser membre, és la tercera en integració europea mentre Espanya és tercera per la cua, un 66% front el 33% espanyolista. El primer país gran és 17è, Alemanya! Europa és l’èxit dels petits. Marxarem d’un imperi obsolet i discriminador cap a l’Europa integradora dels petits, plausibles i possibles.

(«Una Catalunya plausible i possible,» per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 17 agost 2014)

19 August 2014 Posted by | Economy/Economia, Politics/Política | , | 3 Comments

Pujol, Pesetas and Payola/PUJOL, PESSETES I PUNYETES

Pujol, Pesetas and Payola

by Josep C. Verges

Pujol pelesPujol married to Catalonia under Spanish civil law: 8 million euros per year or nearly 7 million euros per month in black during 23 years. Below: Gone fishing: The Blancmain, in a watch collection worth six times his official salary.

Ramon Trias Fargas used to say Pujol was married to Catalonia. I always thought he was married under Cataln civil law with separation of property. It turns out he married under Spanish civil law where everything belongs to the husband and fuck her in both senses.

It all starts with P of politician and ends with P of pathetic: Pujol, pesetas, Putin. Today pesetas are euros but how best to put: Pujol, pesetas and the rest is payola? Pujol’s corruption has been known for 15 years as Diari de Girona editorializes: “The newspaper revelations that led Pujol to admit tax fraud (based on police and judicial investigations and not fabrications or maneuvers orchestrated against Catalonia, as was said) were also known for some time, and the suspicions have grown in intensity in recent days about the activities of some of the children of Jordi and Marta Ferrusola. Diari de Girona, for example, already published fifteen years ago documented reports on the business dealings of the Pujol family.” Pujol’s black money did not originate from distant legacies as Alfonso Quinta adds in also Diari de Girona: “The history of a paternal inheritance as the sole source of an account in Switzerland of Jordi Pujol was quickly challenged by his own sister. Nor do I believe a word either that it was money inherited from his father, Florenci Pujol. If it was so Pujol would have hidden this from his sister, something really disgraceful Pujol should never have blamed his father, especially considering that Florenci Pujol was so generous with him, donating the majority package of shares of Banca Catalana.” The son bankrupted Banca Catalana, like he destroyed all businesses he has ever undertaken. Luckily it is too late to destroy Catalonia because he left government years ago. Former El Mundo editor Pedro J. Ramirez does not believe Pujol either that everything comes from an inheritance of 34 years ago (!) from his father: “This is merely a smokescreen to cover up Switzerland with Andorra and the commissions he was paid at his public post with a supposed inheritance, unknown even by his own daughter.” The newspaper adds: “The family has laundered approximately 1.8 billion euros in tax havens. This cash flow originated in the 3% paid of each public contract for works or services during the 23 years when Jordi Pujol was president.In plain words 78 million euros a year, or about 7 million a month in black for the 23 years the Pujols plundered Catalonia. When I published “All Duran’s Men, the Political Corruption of Catalonia” in 2000, Pujol reacted by removing as minister the corrupt presumed innocent. It seemed he was listening about corruption in the cases first uncovered by Diari de Girona. But three years later, after my publishing “The Fall of Pujol’s Empire” I realized why Duran continued to be his preferred partner. The few remaining honest men remaining in the corrupt party Unio -as Duran admitted to the judge- wrote a letter to Jordi Pujol, President of CiU, asking him not to appoint as General Secretary the corrupt presumed innocent. No sooner had he received the letter that Pujol sent it on to Duran to have us all expelled. An honest person does not act in bad faith. Duran personally confirmed to me that he was corrupt, as I explained in the book about him. Pujol also confirmed it to me by his treachery. Putin also starts with P. The Swiss watch that he exhibits costs more than his official pay for one year. His holiday mansion on the Black Sea cost billions. He has three huge yachts of gross bad taste. The Moscow political scientist Stanislav Belkovski estimated his fortune from published materials at 40 billion, but to this add that he is “informal shareholder” of the public companies he has given to the so-called Kremlin Mafia. Belkovski concludes that Putin is not motivated by nationalism or Imperialism but primarily by his business interests which might seem secondary while in power. Jordi Pujol was not a nationalist with Banca Catalana nor a nationalist with the Catalan Government. Go fuck the former president. He was not a good business for Catalonia, rather very black.

(“Pujol, pessetes i punyetes,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 10 August 2014)

Pujol, pessetes i punyetes

per Josep C. Vergés

putinblancpainPeix gros: El Blancmain, en una col.lecció de rellotges que val sis vegades el sue sou oficial. Primera foto: Pujol casat amb Catalunya pel dret civil castellà: 8 milions d’euros a l’any o uns 7 milions d’euros al mes en negre durant 23 anys.

Ramon Trias Fargas deia que Pujol estava casat amb Catalunya. Jo pensava que Pujol s’havia casat pel dret civil català, amb separació de béns. I ara resulta que Pujol s’havia casat pel dret civil espanyol on tot pertany al marit i la dona que es foti, en el doble sentit de la paraula.

Tot comença amb P de polític i tot acaba amb P de pena: Pujol, pessetes, Putin. Les pessetes ara són euros però com dir millor: Pujol, pessetes i la resta són punyetes? La corrupció dels Pujol fa 15 anys que se sap, editorialitza Diari de Girona: “Les informacions periodístiques que han portat Pujol a confessar el frau fiscal (basades en investigacions policials i judicials, i no pas en invencions ni en maniobres orquestrades contra Catalunya, com s’havia afirmat) també estan revelant des de fa temps, i ho fan fet amb una especial intensitat els darrers dies, les sospites que existeixen sobre les activitats d’alguns fills de Jordi Pujol i Marta Ferrusola. Diari de Girona, per exemple, ja va publicar fa quinze anys reportatges documentats sobre els negocis de la família Pujol.” El diner negre dels Pujol no prové d’herències llunyanes segons Alfons Quintà, també a Diari de Girona: “La història d’una herència paterna, com a únic origen d’un compte de Jordi Pujol a Suïssa va ser ràpidament posada en dubte per la seva mateixa germana. Tampoc m’empasso que siguin diners procedents d’una herència del seu pare, Florenci Pujol. Si fos així i Pujol ho hagués amagat de la seva germana, seria per llogar-hi cadires. Pujol mai no havia d’haver esmentat al seu pare, sobretot tenint en compte que Florenci Pujol havia estat generós amb ell, en fer-li donació del paquet majoritari d’accions de Banca Catalana.” Banca Catalana que va enfonsar el fill, com ha enfonsat tots els negocis que ha fet. Massa tard per enfonsar Catalunya quan fa anys que ja no governa, per sort. Tampoc l’exdirector del Mundo Pedro J. Ramírez creu Pujol que tot prové d’una herència de fa 34 anys (!) del pare: “No es más que una cortina de humo para tapar Suiza con Andorra y las comisiones que cobraba en su despacho oficial con la supuesta herencia, desconocida incluso para su propia hija.” Afegeix el diari: “La familia ha movido unos 1.800 millones de euros en paraísos fiscales. Este caudal de dinero procede del cobro del 3% de cada obra o servicio adjudicados por la Generalitat durante los 23 años en los que Jordi Pujol fue presidente.” Traduit: 78 milions d’euros a l’any o uns 7 milions d’euros al mes en negre durant 23 anys d’espoli pujolista de Catalunya. Quan vaig publicar “Tots els homes de Duran, la corrupció política de Catalunya” l’any 2000, Pujol va reaccionar treient el corrupte presumpte innocent de conseller de la Generalitat. Semblava que feia cas sobre la corrupció primer destapada pel Diari de Girona. Però al publicar tres anys després “La caiguda de l’imperi Pujol” ja vaig veure perquè Duran seguia de soci preferent. Els pocs honestos que quedaven al partit corrupte Unió -segons ha admès Duran al jutge- varem escriure una carta a Jordi Pujol, president de CiU demanant-li que no nomenés secretari general al corrupte presumpte innocent. No li va faltar temps a Pujol d’entregar la carta a Duran perquè ens expulsés. Una persona honesta no actua de mala fe. Duran em va confirmar personalment que era un corrupte, com explico al seu llibre. Pujol també m’ho va confirmar amb la seva traidoria. Putin també comença amb P. El rellotge suís que exhibeix val més que el sou oficial d’un any. El seu palauet de vacances al Mar Negre ha costat mil milions. Té tres iots immensos d’un mal gust espatarrant. El politòleg de Moscou Stanislav Belkovski calcula la seva fortuna segons el que s’ha publicat en 40 mil milions, però cal afegir que és “accionista informal” de les empreses públiques que ha regalat a l’anomenada màfia del Kremlin. Belkovski conclou que a Putin no el mou el nacionalisme ni l’imperialisme sinó primordialment els negocis, negocis que mentre estigui en el poder semblen secundaris. Jordi Pujol tampoc era nacionalista a Banca Catalana ni era nacionalista a la Generalitat. L’expresident a fer punyetes. No ha estat un negoci blanc per a Catalunya sinó ben negre.

(“Pujol, pessetes i punyetes,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 10 agost 2014)

11 August 2014 Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | , | 1 Comment

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 705 other followers

%d bloggers like this: