Renfe’s Centralist Train Wreck/La centralista Renfe descarrila

Renfe’s Centralist Train Wreck

 

Red Renfe’s red ink: Double decker six car units to carry a total of five passengers a day between Madrid suburb Cercedilla and Segovia, the most inefficient and loss making route of inefficient and loss making Renfe. Below: Renfe’s red routes to be supressed. None along the Mediterranean. Renfe loses €21 per passenger on five lines out of Madrid.

 

Renfe loses millions with the high-speed trains, but cannot cut back on the PP’s neo-centralism. But there are no more subsidies so the old centralism must go, reducing one third of middle distance trains in inner Spain where trains run 80% empty and make a 70% loss.

 

Renfe defines trains that are 79% empty as “efficient.” And trains with 69% losses also are “efficient.” But it is a step in the right direction that Renfe is cutting down services for 127 routes in inner Spain and closing down 48 routes with an average load of 8%. In other words Renfe trains that are 92% empty and have losses of 84%. 15 routes carry less than one thousand passengers a month. Of the 48 to be closed down by Renfe only three exceed 275 passengers per day. The average number of passengers is 33 per day per route, not per station, where many stops have zero passengers per day.

 

(“Fomento suprimirá 48 líneas de Renfe. El plan pretende ahorrar 87 millones con la eliminación de trayectos de media distancia que usan 1,6 millones de viajeros al año y la reducción del 32% de la oferta,” by Ramón Muñoz and Miguel Jiménez, El País, 16 May 2013)

 

La centralista Renfe descarrila

 

 

Renfe suprimeix les línies vermelles, però cap al Mediterrani. Madrid perd €21 per passatger en cinc línies que surten de la ciutat. Primera foto: Tinta vermella per la Renfe de vermell: Trens de 6 unitats de doble nivell per transportar en total cinc passatgers al dia entre el suburbi de Madrid Cercedilla i Segòvia, la línia més ineficient i amb més pèrdues de la ineficient i generadora de pèrdues Renfe.

 

Renfe perd milions amb l’AVE, però no pot retallar el neocentralisme del PP. Així que, per falta de subvencions, retalla el vell centralisme, reduint un terç de la mitjana distància de l’Espanya interior on els trens van més del 80% buits i tenen 70% de pèrdues.

 

Un tren que va només 79% buit Renfe el considera “eficient.” I si només perd el 69% també és “eficient.” Però ja és un pas que redueixi el servei de 127 línies interiors i tanqui 48 línies amb una mitjana d’ocupació del 8%. És a dir els trens de Renfe van el 92% buits i tenen unes pèrdues del 84%. 15 línies duen menys de mil passatgers al mes. De les 48 que tanca Renfe només tres superen els 275 passatgers al dia. La mitjana de passatgers és de 33 al dia per línia, no per estació, on moltes parades tenen zero passatgers al dia.

 

(“Fomento suprimirá 48 líneas de Renfe. El plan pretende ahorrar 87 millones con la eliminación de trayectos de media distancia que usan 1,6 millones de viajeros al año y la reducción del 32% de la oferta,” per Ramón Muñoz i Miguel Jiménez, El País, 16 maig 2013)

 

Lapao Catalan and Lepe Spanish/ EL CATALÀ DE LAPAO I L’ESPANYOL DE LEPE

Lapao Catalan and Lepe Spanish

by Josep C. Verges

 

 

The PP must rename their anti-Catalan slur because Lapao already exists, a dialect of Naxi in Yunnan, China. Below: 16 C. defence tower El Catalan in Lepe to be renamed by the PP as Lapao Tower.

 

 

 

The PP are obsessed in making Catalonia Spanish because they believe Catalonia cannot be Spanish whenever Spanish is not spoken. The PP are also fighting to eliminate Catalan from Spain. Open the web page for the former PP bank Bankia and you can choose between Catalan and Valencian, as if they were different languages. In contrast there is no option for Madrid Spanish and Andalusian, although the dialect differences are much greater. As part of their anti-Catalan policies the PP has now banned Catalan in Aragon. In fact they have expelled the Catalans in Aragon from the Spanish Constitution by the invention of Lapao. Lapao is the bureaucratic nomenclature for “Lengua aragonesa propia del area oriental” or Language of Aragon Proper for the Area of the Orient.

 

 

 

Spanish nationalist PP have compensated with the add on of Lapa of the PP or “lengua aragonesa propia del area del Pirineo y pre-Pirineo” –Language of Aragon Proper for the Area of the Pyrenees and pre-Pyrenees- formerly known as Aragonese, an official language in Catalonia until the French and Spanish occupation of 1714. Now Aragonese is not even official in Aragon which switched to Spanish and disdains its own language as Lapa of the PP. I know in person two Catalans from Lapao, Marcelli Iglesias, when he was the socialist president of Aragon, and Duran Lleida, the multimillionaire CiU politician –Pujol without his sons as cover so to speak. I never had the least problem speaking Catalan with them, so that the Lapao now imposed by the PP in Aragon sounds suspiciously like and identical to Western Catalan. 60,000 Catalans found themselves forcefully transferred from Catalonia to Aragon in the 19 C when Madrid created the provinces copied from Jacobin France. Almost two centuries later the Western Fringe still speaks Catalan while the PP maintain their policy of elimination of Catalan. The PP minister for unculture Herr Wert should now rename Castilian which has disappeared from Madrid. The Spanish used exclusively in the former capital of the Spanish Empire where the sun has set is nowhere mentioned in the Spanish Constitution. Spanish does not exist in Spain! The Spanish Constitution, that sacred document that forbids Catalans from voting, states that there are four languages in Spain, Castilian and three other Spanish tongues, Catalan, Basque and Galician. Catalan is much Spanish as Castilian according to the Spanish Constitution, Valencian doesn’t exist and even less Lapao! The hated Catalans living in Lapland maybe speak Lapao, but Spain does not speak Spanish. Spanish nationalist PP will find the enthusiastic agreement of the centralist socialists to change the Spanish Constitution to eliminate the Castilian they reject. Following the lisping sound of PP, it should be doubly Spanish to differentiate from second division Catalan, third division Valencian and regional also-ran Lapao. Castilian must be renamed Lepe, “lengua española propia de España” the Language of Spain Properly Spanish. Madrid will then speak Lepe. What a joke! Monolingual Spaniards laugh at the town of Lepe, the only Andalusians hard at work exporting strawberries to all of Europe. Why should they work like Catalans, as if Lepe were not part of Spain! What a change if by speaking Lepe the bureaucrats in Madrid and Saragossa, learn to work  as hard as Catalans in Lapao or Andalusians in Lepe.

 

 

(“El català de Lapao i l’espanyol de Lepe,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 12 May 2013) 

 

 

 

El català de Lapao i l’espanyol de Lepe

 

per Josep C. Vergés

 

 

Torre de defensa del segle XVI El Catalán a Lepe que el PP canvia de nom a La Torre del Lapao. Primera foto: Però el PP també ha de canviar el nom de la seva injúria anticatalana perquè el lapao ja existeix, dialecte del naxi a Yunnan, Xina.

 

 

 

El PP està obsessionat en espanyolitzar Catalunya, perquè considera que Catalunya no és espanyola quan no parla castellà. El PP també fa la guerra per  descatalanitzar Espanya. Obriu la pàgina internet de l’exbanc del PP Bankia i podeu escollir entre català i valencià, com si fossin idiomes diferents. En canvi no deixa escollir entre madrileny i andalús, tot i tenir diferències dialectals molt més pronunciades. Dins d’aquesta política anticatalana, el PP ara prohibeix el català a l’Aragó. De fet expulsa els catalans d’Aragó de la Constitució Espanyola inventant-se el lapao. Lapao és el constructe burocràtic de lengua aragonesa propia del area oriental.

 

 

 

L’espanyolista PP afegeix la torna de la Lapa del P y P o lengua aragonesa propia del area del Pirineo y pre-Pirineo. La Lapa del P y P és l’aragonès, que fou oficial també a Catalunya fins l’ocupació militar francesa i castellana de 1714. Avui l’aragonès no és oficial ni a l’Aragó castellanitzat, que menysprea el seu propi idioma com a la Lapa del P y P. Conec personalment dos catalans de Lapao, Marcel.lí Iglèsias, quan era president socialista d’Aragó, i Duran Lleida, el multimilionari polític de CiU –un Pujol sense fills per entendre’ns. Mai he tingut cap problema parlant català amb ells, així que el lapao que acaba d’imposar el PP a l’Aragó sembla molt, però que molt, idèntic al català occidental. 60.000 catalans foren traspassats a la força de Catalunya a l’Aragó al segle XIX quan Madrid creà les províncies copiades de la jacobina França. Uns dos segles després segueixen parlant català a la Franja de Ponent i el PP segueix amb la política d’extinció del català. El ministre d’incultura del PP Herr Wert ha de redenominar el castellà que ha desaparegut de Madrid. Enlloc de la Constitució Espanyola surt l’idioma espanyol que utilitza en exclusiva l’excapital de l’imperi castellà on s’ha post el sol. L’espanyol no existeix a Espanya! La Constitució Espanyola, aquest document sagrat que prohibeix als catalans votar, diu que Espanya té quatre parles, el castellà i tres altres idiomes espanyols, el català, el basc i el gallec. El català és tant espanyol com el castellà segons la Constitució Espanyola, el valencià no existeix i el lapao encara menys! Els polacos de Lapònia potser parlin lapao, però Espanya no parla espanyol. El PP espanyolista trobarà l’acord entusiasta del PSOE centralista per canviar la Constitució Espanyola i liquidar el castellà que no volen. Seguint el quequeig de PP, cal anomenar-lo doblement espanyol per diferenciar-lo de l’espanyol de segona català, de tercera valencià o de regional preferent lapao. El castellà es dirà lepe, lengua española propia de España. Madrid parlarà lepe. Que graciós! Els espanyols monolingues s’enriuen de Lepe, els únics andalusos pencaires que exporten maduixes a tot Europa. Què és d’això de treballar com catalans, com si Lepe no fos Espanya! Déu n’hi do si aconseguim amb el lepe que els buròcrates de Madrid, i de Saragossa, treballin com els catalans de Lapao o els andalusos de Lepe.

 

 

(“El català de Lapao i l’espanyol de Lepe,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 12 maig 2013)  

 

Hitler Was Gay/HITLER ERA GAI

Hitler Was Gay

Dr. Theodor Morell capless behind Hitler. Goering called him the Reichspritzenmeister, the imperial master of injections. Below: Dr. Karl Brandt set up the Nazi euthanasia and forced sterilization programmes. Part of Hitler’s family circle, he justified his crimes stating that total war has no room for personal ethics.

Newly discovered notes from a U.S. Army interview of Adolf Hitler’s doctors reveal that he had homosexual tendencies, did not sleep in girlfriend Eva Braun’s bedroom, and was doped up with multiple drugs including female hormones.

Written in erratic shorthand, Army interrogator Hermann Merl, a Vienna-born medical technician enlisted to interview Hitler’s doctors, Karl Brandt and Theodor Morell, scribbled “homosex” in his notebook where he sized up the mass murderer’s sexuality. He then wrote: “Eva Braun = separate rooms” before adding “female hormone – injection 50,000 units.” Elsewhere he wrote: “His sexual life and intercourse with Eva Braun was told to me.” The notebooks are going up for auction later this month at one of America’s leading sellers of historical artifacts, Alexander. Merl’s notes further confirm other post-war interviews with Hitler’s caretakers that he was “hysterical,” a “megalomaniac,” and suffered from several ailments, notably flatulence for which he took drugs to stop passing gas. Merl also suggested that Hitler had Parkinson’s disease. A previous Alexander auction included notes detailing how Hitler was shot up with bull semen. The new notes add that bull semen shots were used to regulate his level of testosterone. But proving that his doctors used many experimental treatments on Hitler was Merl’s mention that the Führer was also receiving female hormones. Those can be used to treat various ailments, but are dangerous and often interfere with male sexual functions. There are five notebooks for sale and the expected sale price is $5,000-$7,000. Dr. Morell was Hitler’s primary physician and a rival of Dr. Brandt, an SS officer who also headed the Nazi euthanasia program.

(“Nazi doctors: Hitler was gay, took female hormones,” by Paul Bedard, The Washington Examiner, 10 May 2013)

Hitler era gai

Dr. Karl Brandt va organitzar el programa nazi d’eutanàsia i esterilitzacions forçoses. Formava part del cercle familiar d’Hitler i justificava els seus crims dient que en una guerra total no hi ha lloc per l’ètica personal.  Primera foto: Dr. Theodor Morell sense gorra darrera Hitler. Goering l’anomenava el Reichspritzenmeister, el mestre imperial d’injeccions.

Notes recentment descobertes de les entrevistes de l’exèrcit americà als metges d’Adolf Hitler revelen que tenia tendències homosexuals, no dormia a l’habitació de la seva amant Eva Braun, i es drogava amb múltiples medicines, incloses hormones femenines.

Escrit en taquigrafia erràtica, l’interrogador de l’exèrcit Hermann Merl, un assistent mèdic nascut a Viena triat per entrevistar els metges d’Hitler Karl Brandt i Theodor Morell, va anotar “homosexual” en el seu quadern de notes quan avaluava la sexualitat de l’assassí en massa. Després afegia: “Eva Braun = habitacions separades” abans de concloure “hormona femenina - injecció de 50.000 unitats.” En un altre lloc deia: “La seva vida sexual i relacions sexuals amb Eva Braun m’han estat explicades.” Les llibretes seran subhastades a finals d’aquest mes per un dels principals venedors d’artefactes històrics d’Amèrica, Alexander. Les notes de Merl confirmen altres entrevistes de postguerra amb els cuidadors d’Hitler de que era un “histèric” i “megalòman” que patia diverses malalties, sobretot flatulència per la qual prenia medicació per frenar els pets. Merl també creia que Hitler patia la malaltia de Parkinson. Una anterior subhasta d’Alexander incorporava llibretes detallant que Hitler s’injectava amb semen de toro. Els quaderns actuals afegeixen que les injeccions de semen de toro eren per a regular el seu nivell de testosterona. Però provant que els metges utilitzaven molts tractaments experimentals sobre Hitler hi ha la menció de Merl de que el Führer també prenia hormones femenines. Aquestes poden usar-se per tractar diverses malalties, però són perilloses i sovint interfereixen amb les funcions sexuals masculines. Hi ha cinc quaderns en venda i el preu de venda esperat és de $5.000-7.000. Dr Morell fou metge de capçalera d’Hitler i rivalitzava amb el Dr Brandt, oficial de les SS que també dirigia el programa d’eutanàsia nazi.

(“Nazi doctors: Hitler was gay, took female hormones,” per Paul Bedard, The Washington Examiner, 10 maig 2013)

Global Warmers Burn Books/ELS ESCALFADORS GLOBALS CREMEN LLIBRES

Global Warmers Burn Books

 

Global Warming stopped 15 years ago but Global Warmers, like the Nazis, burn books (and censor internet) to suppress the truth.

The Department of Metereology and Science (!) of San Jose State University in California’s Silicon Valley (!!) posted their book burning surrounded by pictures of America in flames. This is their own caption to their book burning: “This week we received a deluge of free books from the Heartland Institute. The book is entitled The Mad Mad Made (sic) World of Climatism. Shown above Drs. Bridger and Clements test the flammability of the book.” Climate Warmers censor any critical comments on internet and no surprise that their book burning has also been censored, but you can find the original post at the link. Below: Global Warrer Hitler burnt books too. Was Nazi book burning the origin of Global Warming?

http://www.webcitation.org/6GJvAbb2t

 

Els escalfadors globals cremen llibres

 

L’escalfament global fa 15 anys que ha cessat, però els escalfadors globals, com els nazis, cremen llibres (i censuren internet) per suprimir la veritat.

El Guerrer Global Hitler també cremava llibres. Fou la crema de llibres nazi l’origen de l’escalfament global? Primera foto: El department de metereologia i ciència (!) de la San Jose State University al Silicon Valley de Califòrnia (!!) ha penjat la seva crema de llibres sota unes fotos d’Amèrica en flames. Aquest és el seu propi peu sobre la seva crema de llibres: “Aquesta setmana hem estat inundats per llibres gratuits del Heartland Institute. Aquest llibre es titula El Boig Boig Boig Món del Climatisme. A la foto més amunt veiem els drs. Bridger i Clements provant la inflamabilitat del llibre.” Els escalfadors globals censuren qualsevol comentari crític a internet, així que no sorprèn que la seva crema de llibres ha estat censurada, però podeu trobar el seu article original aquí sota.

http://www.webcitation.org/6GJvAbb2t

Thatcher and the Bad English History with Europe/THATCHER I EL MAL ROTLLO ANGLÈS AMB EUROPA

 

 

Thatcher and the Bad English History with Europe

 

by Josep C. Verges

 

The Iron Lady in bronze in Parliament, between the great Thatcher and the worthless Cameron. Below: Two great Anglo-Americans Europhiles: Churchill with Macmillan.

 

 

The Iron Lady fought against statism, not only in Europe but mainly in Britain. Thatcher was not an anti-European like Cameron. She never got up from a table like Cameron. She never demanded a referendum on Europe like Labour’s Wilson and like the worst British Prime Minister -the list is long- now wants. The bad English history with Europe was only reversed by two Englishmen with an American mother. When they rose to power in 1940, Macmillan told Churchill: “You and I owe Hitler. He made you PM and me undersecretary. No power on earth, except Hitler, could have done either.” They were not little Englanders, rather pro-European.

 

Once Hitler was defeated, Churchill spoke out from the always democratic German-speaking Zurich in 1946: ”There is a remedy which would make all Europe as free and as happy as Switzerland is today. We must build a kind of United States of Europe. The first step in the recreation of the European Family must be a partnership between France and Germany. The structure of the United States of Europe, if well and truly built, will be such as to make the material strength of a single state less important. Small nations will count as much as large ones and gain their honour by their contribution to the common cause. Great Britain must be the friend and sponsor of the new Europe and must champion its right to live and shine. Therefore I say to you: let Europe arise!” But Labour won the postwar general election and boycotted the precursor European Coal and Steel Community. Macmillan saw clearly that Britain had made a mistake as he said in 1951 when the Conservatives returned to power: “There would be a European Community which would dominate Europe. If we stay out we risk the German domination of Europe which we have fought two wars to prevent.” But when replaced an aged Churchill he refused to take part in the creation of the Common Market. Foreign minister Macmillan did send an observer to Messina, where the 1957 Treaty of Rome was being drafted, but wrote in his diary: “The Foreign Office is, from the time of Bevin (Labour) and Eden (Conservative), hostile to the European movement as a Churchill stunt!” When Britain walked out of Messina in late 1955 Macmillan admitted that they wanted a two-speed Europe: “We could not join so long as a proper relation could not be established between the inner and outer circles.” When he became Prime Minister Macmillan was too late and De Gaulle vetoed Britain. Ten years later another Conservative, Heath, finally joined in 1973, but the insular vaudeville continued and only two years later Labour’s Wilson held a referendum where the yes won at the cost of splitting Labour. As Labour’s Gaiskell argued: “It does mean the end of Britain as an independent European State. It means the end of 1,000 years of history.” Thatcher was a politician who avoided British insularity on Europe. She was concerned about other issues such as the threat to peace of communism and the threat to growth of statism that was suffocating industrialized economies. She won both battles. Communism is no longer an alternative nor is state ownership of the economy. But she left unresolved the question of Europe that still divides the Conservatives. Britain wants to be and not to be in Europe. Maybe independent Catalans will find ourselves out of Europe with the British, they because of little Englanders and we because of Spanish fascists. But before making new alliances with the English we should remember their bad history with Europe and with Catalonia. Better we look, as the pro-European Churchill did, to the free and happy Swiss with their Thatcherite ideal of freedom.

 

(“Thatcher i el mal rotllo anglès amb Europa,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 1 May 2013)

 

Thatcher i el mal rotllo anglès amb Europa

 

per Josep C. Vergés

 

Dos grans europeistes angloamericans: Churchill amb Macmillan. Primera foto: La Dama de Ferro en bronze al Parlament, entre la gran Thatcher i el no res Cameron.

 

 

La dama de ferro va lluitar contra l’estatalisme, no només a Europa sinò principalment a Anglaterra. Thatcher no era antieuropea com és Cameron. Mai es va aixecar d’una taula com ha fet Cameron. Mai va exigir un referèndum sobre Europa com va fer el laborista Wilson i com vol refer potser el pitjor primer ministre -la llista és llarga- anglès. El mal rotllo anglès amb Europa només fou trencat per dos anglesos de mare americana. Quan el 1940 arriben al poder, Macmillan li diu a Churchill: “Tu i jo som deutors d’Hitler. Ell t’ha fet primer ministre i a mi director general. Cap poder terrenal, excepte Hitler, ho hagués aconseguit.” No eren insulars, sinó europeistes.

 

Derrotat Hitler, Churchill crida des de la sempre democràtica Zurich de parla alemanya el 1946: ”Tenim a mà una solució que pot fer tota Europa lliure i feliç com Suïssa és avui. Hem de construir com uns Estats Units d’Europa. El primer pas per a recrear la família europea ha de ser la col.laboració entre França i Alemanya. L’estructura dels Estats Units d’Europa, si es fa bé i sòlidament, serà tal que la força material d’un sol Estat perdi importància. Les petites nacions comptaran igual que les grans i se sentiran orgulloses de la seva contribució a la causa comuna. Gran Bretanya ha de ser l’amiga i patrocinadora de la nova Europa i liderar el seu dret a viure i brillar. Per això us dic: Europa aixeca’t!” Però els laboristes guanyen les eleccions de postguerra i boicotegen la precursora Comunitat Europea del Carbó i l’Acer. Macmillan veu clar que Anglaterra s’equivoca com diu el 1951 quan els conservadors tornen al poder: “Hi haurà una Comunitat Europea que dominarà Europa. Si no hi entrem correm el risc del domini alemany d’Europa que hem lluitat en dues guerres per evitar.” Però quan a l’envellit Churchill el substitueix Eden, aquest rebutja participar en la creació del Mercat Comú. El ministre d’afers estrangers Macmillan aconsegueix enviar un observador a Messina, on es redacta el Tractat de Roma de 1957, però escriu al seu dietari: “Afers Estrangers, des de l’època de Bevin (laborista) i Eden (conservador), són hostils al moviment europeu, que veuen com una maniobra de Churchill!” Macmillan reconeix, quan Anglaterra abandona Messina a finals de 1955, que ells volen una Europa de dues velocitats: “No podem entrar mentre no s’estableixi una relació correcta entre els cercles interior i exterior.” Quan Macmillan arriba a primer ministre ja ha fet tard i De Gaulle veta Anglaterra. Deu anys després un altre conservador, Heath, aconsegueix entrar el 1973, però segueix la comèdia insular i dos anys després el laborista Wilson fa un referèndum on guanya el sí, però divideix els laboristes. Com diu el laborista Gaiskell, Europa “vol dir la fi de Gran Bretanya com un Estat europeu independent. Vol dir la fi de mil anys d’història.” Thatcher fou una política que va esquivar l’insularisme anglès sobre Europa. Ella estava preocupada per altres temes com l’amenaça per la pau del comunisme i l’amenaça pel creixement de l’estatalisme que ofegava els paisos industrials. Va guanyar les dues batalles. El comunisme ja no és cap alternativa i la propietat estatal de l’economia tampoc. Però va deixar sense resoldre la questió d’Europa que segueix dividint els conservadors. Anglaterra està i no vol estar a Europa. Potser els catalans ens trobem amb els anglesos fora d’Europa, ells per culpa dels insulars i nosaltres per culpa dels franquistes. Però abans de fer noves aliances amb els anglesos recordem el seu mal rotllo amb Europa i Catalunya. Millor, com l’europeista Churchill, mirem els lliures i feliços suissos, ideal de llibertat realment thatcherià.

 

(“Thatcher i el mal rotllo anglès amb Europa,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 1 maig 2013)

 

El Celler de Can Roca World Leaders with Messi/EL CELLER DE CAN ROCA LÍDER MUNDIAL AMB MESSI

El Celler de Can Roca World Leaders with Messi

You feel what Messi must feel: the overwhelming presence of the grass beneath his feet; then the tentative elegance of acquired skill, represented by the stepladder of the perfumed meringues; and, finally, the infantile joy, the childlike release, of scoring, represented by the passion-fruit cream and the candy-store pop rocks. Below: Messi scores against Real Madrid with the Meringue players down and the white ball heading for the back of the net.

Catalans are again top of world cooking. The Celler de Can Roca overtakes Danish Norma and follows in the footsteps of El Bulli. Only Catalan and Basque restaurants feature among the top hundred in the world, and not a single Spanish despite the misleading headlines. The goal-dessert of Celler de Can Roca in Girona relives how Messi scores, weaving through Real Madrid’s meringue defence (Search Messi’s Goal-Dessert Against Madrid):

“I travelled to meet with the young Mozart of pastry, Jordi Roca: “You see, I’m a big fan of F.C. Barcelona and I wanted to make a dessert that would re-create the emotions Lionel Messi feels when he scores a goal.”He presents half of a soccer ball, covered with artificial grass; the smell of grass perfumes the air. On the “grass” is a kind of delicately balanced, S-shaped, transparent plastic teeter-totter with three small meringues on it, and a larger white-chocolate soccer ball balancing them on a protruding platform at the very end. A white candy netting lies on the grass near the white-chocolate ball. A small MP3 player with a speaker on the table and an announcer’s voice, excited and frantic, explodes. Messi turns and spins!, and the roar of the crowd fills the table. You eat the first meringue. Messi is alone on goal! and you eat the next scented meringue. Messi shoots! and you eat the last meringue, and the entire plastic S-curve now unbalanced flips up and over like a spring, and the white-chocolate soccer ball is released and propelled into the air. Messi! Goooal!” The ball drops, strikes, and breaks through the candy netting into the goal beneath it, and a fierce jet of passion-fruit cream and powdered mint leaves is released into your mouth, with a trail of small chocolate pop rocks rising in its wake. I saw Jordi watching us from the kitchen entrance. He had the anxious-shading-into-delighted look that marks the artist.”

(“Notes of a Gastronome: Sweet Revolution. The power of the pastry chef,” by Adam Gopnik, The New Yorker, 3 January 2011)

El Celler de Can Roca líder mundial amb Messi

Gol de Messi al Madrid amb merengues per terra i la pilota blanca al fons de la xarxa. Primera foto: Sentim el mateix que Messi: la presència dominant de l’herba sota els seus peus; després l’elegancia possible per la seva habilitat adquirida, representada per l’escala mòbil de merengues perfumats; i, finalment, l’alegria infantil, l’alliberament innocent al marcar, representat per la crema de fruita de passió i les bombetes de llaminaduria.

Els catalans de nou dominen la cuina mundial. El Celler de Can Roca sobrepassa el danès Norma per seguir la guia del Bulli. Només restaurants catalans i bascos figuren entre els millor cent del món, i ni un sol castellà tot i els titulars enganyosos. El postre-gol del Celler de Can Roca de Girona reviu com Messi fa gols sortejant la defensa merenga del Madrid (Veure search Postre-gol de Messi al Madrid):

“He anat a conèixer el jove Mozart de la pastisseria, Jordi Roca: “He de confessar que sóc un gran seguidor del F.C. Barcelona i volia fer un postre que reproduís les emocions que Lionel Messi sent quan marca un gol.”Em serveix mitja pilota de futbol coberta d’herba artificial; l’olor d’herba perfuma l’aire. Sobre “l’herba” una mena de balancí en forma d’essa delicadament equilibrat amb tres merengues menuts i una pilota més gran de xocolata blanc que fa de contrapès en una plataforma sortint al final de tot. Una xarxa de caramel blanc s’extèn per l’herba a prop de la pilota de xocolata blanc. Un petit reproductor MP3 amb altaveu sobre la taula explota amb la veu del locutor excitat i frenètic. Messi es gira i regira!, i els crits dels espectadors inunden la taula. Menges la primera merenga. Messi està sol davant la porteria! i menges la seguent merenga perfumada. Messi xuta! i menges la darrera merenga, i tot el balancí, ara desequilibrat, es tomba i s’alça com una molla alliberant la pilota de xocolata blanc que va pels aires. Messi! Goool!” La pilota cau i reventa la xarxa de caramel entrant al fons de la porteria i un potent sortidor de crema de fruita de passió i fulles de menta en pols s’allibera a la teva boca, amb un reguitzell de minibombetes de llaminaduria. Veig com Jordi m’observa des de la porta de la cuina. Tenia la mirada de preocupació que es transforma en encantada que marca l’artista.”

(“Notes of a Gastronome: Sweet Revolution. The power of the pastry chef,” by Adam Gopnik, The New Yorker, 3 January 2011)

Thatcher’s Catalan Heart/EL COR CATALÀ DE THATCHER

 

Thatcher’s Catalan Heart

by Josep C. Verges

 

Thatcher in Port Stanley after handbagging the occupiers from Buenos Aires, America’s Madrid of arrogant suppression of Falklanders or Catalans. Below: The Iron Curtain. The Iron Lady RIP (Rust in Peace?)

 

 

“Margaret Thatcher and the Catalans” by Pere Brunso-Ayats praises Margaret Thatcher’s individualism in Diari de Girona. He adds a reminder that Jacobin Statism -copied from Paris by Madrid and recopied from the centralists by Barcelona- is a bad business for Catalans. What would Thatcher have said about Catalonia?

 

 

She most certainly defended small countries. She fought for the Falkland Islands against Argentine imperialism and for the people occupied by Russian imperialism. But do not forget she also defended a greater Britain with a London as overbearing as Madrid. She did fight against a Jacobin Europe, but never so stupidly as Cameron. She didn’t walk out of a negotiating table to go it alone. What would Thatcher have said about a Catalan referendum on independence? The same she said on the foundations of freedom: “Constitutions have to be written on hearts, not just on paper.” The Spanish Constitution and the Statute of Catalonia have been downtrodden by Spanish nationalists. If Thatcher had ruled in Madrid she would have respected the will of the people expressed in the referendum on the Catalan Statute. She would never have sought out politicized judges to rip apart the Statute. She was smart enough to realize that the response would be a referendum on Catalan independence. Her democratic intelligence exposes the unbridgeable distance between the nationalist Thatcher and Spanish nationalists in Madrid. Thatcher believed in the rule of law. Spanish nationalists in Madrid impose their law of the ruler. Pieces of paper made worthless by Madrid, with a useless Constitution and a toothless Statute, have broken the hearts of the Catalans.

 

 

(“El cor català de Thatcher,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 24 April 2013)

 

 

El cor català de Thatcher

 

per Josep C. Vergés

 

La Cortina de Ferro. La Dama de Ferro RIP (Rovelli en Pau?). Primera foto: Thatcher a Port Stanley després de colpejar amb la seva bossa els ocupants de Buenos Aires, el Madrid d’Amèrica d’arrogants supressors de falklandesos o catalans.

 

 

“Margaret Thatcher i nosaltres els catalans” de Pere Brunsó Ayats fa un elogi a l’individualisme de Margaret Thatcher al Diari de Girona. Aprofita per recordar-nos que l’estatalisme jacobí -copiat de París a Madrid i recopiat dels centralistes a Barcelona- és un mal negoci per als catalans. Però què hauria dit Thatcher sobre Catalunya?

 

 

Certament ella defensava els paisos petits. Va lluitar per les Illes Falkland contra l’imperialisme argentí i pels pobles ocupats per l’imperialisme rus. Però no oblidem que també defensava una Anglaterra gran, amb un Londres igual de cap gros que Madrid. També va lluitar contra el jacobinisme europeu, però mai va ser tan estúpida com Cameron. Ella no es va aixecar de cap taula de negociació per anar per lliure. Què diria Thatcher als catalans sobre el referèndum de la independència? El mateix que deia sobre els fonaments de la llibertat: “Les constitucions s’han d’haver escrit sobre els cors i no només sobre el paper.” La Constitució espanyola i l’Estatut de Catalunya són papers malmesos pels espanyolistes. Si Thatcher hagués governat a Madrid hauria respectat la voluntat del poble català expressat en el referèndum sobre l’Estatut. Mai hauria buscat uns jutges polititzats que estripessin l’Estatut. Era prou llesta per saber que la resposta dels catalans seria un referèndum sobre la independència. La seva intel.ligència democràtica és la diferència abismal entre la nacionalista Thatcher i els espanyolistes de Madrid. Thatcher creia en l’imperi de la llei. Els espanyolistes de Madrid imposen la seva llei de l’imperi. Els papers mullats de Madrid, amb una Constitució que no serveix i un Estatut estripat, han trencat el cor dels catalans.

 

 

(“El cor català de Thatcher,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 24 abril 2013)

 

Keynes the Novelist/KEYNES NOVEL.LISTA

 

Keynes the Novelist

 

by Josep C. Verges

 

Keynes, left, the novelist of the economy and Strachey, right, the poet of history. Below: Regula and Josep in Cambridge 1969.

 

This is the presentation I made of my new book “the golden light” in La Central bookshop:

 

 

Women have created the world that men admire or criticise. My world today was created first of all by Regula, responsible for these time-dispersed diverse verses. My world has also been created by Maria Lluisa Samaranch, converting words into a picture of wondrous fabric which I told her deserved a prize -the book, not the content so well rewarded by the exultant edition. My placid, plain and Josep Pla-like world is rounded off by the festland and uncertain seas of the sunblest poet Marta Pessarrodona with her provocative introduction and generous presentation. She recalls another world, Bloomsbury of the modern art by Virginia Woolf, Lytton Strachey and, as she reminds us, the Cambridge economist like me John Maynard Keynes. Her Mediterranean Bloomsbury is surprised to find herself in conversation with me, not about numbers where their is little to understand, but about verse. She imagines better a dialogue about Sant Cugat monastery, where I live and which I illustrate with the extraordinary spiritual moods of the stones illuminated by the golden light. Keynes did not talk formulas with Virginia Woolf or statistics with Lytton Strachey. Economists have no gift for poetry? Isn’t all we talk about imagination? Keynes never wrote a single formula. We read Lytton Strachey’s Queen Victoria with the realism of history, but isn’t Mrs. Dalloway also history? Is Virginia Woolf less realistic and Lytton Strachey less poetic? Economics is more modern than history or novels, but is it less creative? Keynes is more about literature than accounts. His books were written by a novelist and this is why we can still read them today, as a literary creation from Bloomsbury. The poets that briefly accompany me in my love story didn’t live from poetry either. Perhaps they were not economists, but Ovid was a lawyer and bureaucrat, T.S. Eliot initially a banker, James Joyce English as a foreign language teacher, D.H. Lawrence was alsoa teacher, Kenneth Koch professor of literature, Carles Riba professor of Greek. About Safo we only know that she wrote of love, but J.V. Foix was a pastry cook and, the exception confirms the rule, Hsu Chih Mo was an economist. In reality poet is no profession, rather we are all profess poetry. So allow me to profess as a poet for a day with a poem from each chapter. My political, economic and poetical story starts in exile in Cambridge in 1969:

 

 

Movement changes all of us

 

 

Come to my essence my friend

 

Leave my mouth in bloom

 

To remember you with new intensity

 

 

Come to my love lovely

 

The white flower of your thought hypnotizes me

 

As I look at your past essence

 

 

I love you

 

You love me too my friend

 

We are the strongest essence

 

 

What more do you want?

 

I believe and you believe

 

 

What more do you want?

 

To be for ever too

 

 

A summer in Växjö:

 

 

In the distance a boat

 

 

In the distance a boat rises and falls

 

It rains and shines

 

Lightning thunders

 

 

For an instant you opened your eyes

 

And looked at me with a deep well of love

 

Until you closed yourself again into your despair

 

 

Two years in Heidelberg:

 

 

First silence

 

 

No

 

No I would say no

 

No

 

Her blue toned eyes threw themselves into a long voyage

 

Mariner the rocks call to me of landfall

 

She loses water, horizon, love

 

 

She made the big voyage, the longest

 

Love

 

And the cruel ship takes her to landfall

 

 

No I would say no

 

But the waves of her blue toned eyes were so deep

 

Fear, fear the time of landfall

 

 

Three years in La Floresta:

 

 

Times of fire

 

 

Oh look at me while you pass by and speak

 

Enveloped in your emerald robe

 

The light golden

 

The air eternal

 

 

Oh my hard friend that I am weak

 

And have lost love

 

Oh there is now snow where there was fire

 

Eyes of a cold sky

 

 

Oh look at me

 

And talk a language of understanding

 

Say you will come back

 

Sweet hidden times

 

 

Reunion through Google after 30 years of silence:

 

 

Checkpoint Charlie

 

 

Run to Berlin, run for life, run for freedom

 

Lovers exchange at the appointed hour

 

Place ourselves beyond the threatening dark

 

Past goons, past traps, past hatemongers

 

Look at the crosses of all who didn’t survive

 

Victims for the right to love and cherish and remember

 

Now a name, a memento, with nothing to save

 

 

Run Raggie, run for hope, run for our only treasure

 

Stop the frame, freeze this moment, I could have done things differently you know

 

A wood cabin in the endless sun

 

Past the trees, past the island, past the still lake

 

Look at the memories reborn in an instant so real

 

Winning the peace, protecting truth

 

A word, understanding, and everything to create anew

 

 

Run my love, run for me, run for you

 

Meet me at the halfway bridge beyond the guard post

 

Warm lights penetrate the protective mist

 

Past silent ones, past improper orders, past total loss

 

Look forward to our enchanted togetherness

 

Seekers of happiness, respect, sense

 

A thought, a touch, all life to give again

 

 

The book collects 87 poems, but 33 were written originally in English. Regula speaks Swiss German and I, Catalan with English our common language. Checkpoint Charlie so beloved by Marta Pessarrodona was originally written in English.

 

 

This is the world woman created which a man admires and criticises on a day of golden light.

 

 

Keynes novel.lista

 

per Josep C. Vergés

 

Règula i Josep a Cambridge el 1969. Primera foto: Keynes, esquerra, el novel.lista de l’economia i Strachey, dreta, el poeta de la història.

 

Aquesta és la presentació que vaig fer del meu nou llibre “la llum daurada”a la llibreria La Central

 

 

Les dones creen el món que els homes admirem o critiquem. El meu món avui l’ha creat primer Règula, a qui dec aquests, en el temps, dispersos versos diversos. També l’ha creat Maria Lluisa Samaranch que fa de les paraules un dibuix de fabricació meravellosa, que jo li he dit mereix un premi –el llibre, no el contingut, prou guardonat amb l’edició exultant. El meu món plàcid, planer, planià l’arrodoneix com la terra ferma i la mar incerta la solejada poeta Marta Pessarrodona amb la seva introducció provocadora i presentació generosa. Ella rememora un altre món, Bloomsbury de l’art modern de Virginia Woolf, Lytton Strachey i, com recorda, l’economista de Cambridge com jo John Maynard Keynes. Ella, la Bloomsbury mediterrània, se sorprèn de trobar-se en conversa amb mi, no de números on hi ha ben poc a entendre, sinó de versos. S’imaginaria més un diàleg sobre el monestir de Sant Cugat, davant del qual visc i que il.lustro amb els extraordinaris estats d’ànim de les pedres il.luminades per la llum daurada. Keynes no parlava de fórmules amb Virginia Woolf o d’estadístiques amb Lytton Strachey. Els economistes són poc versats en poesia? No és tot imaginació del que parlem? Keynes mai va escriure una fórmula. Llegim la Reina Victòria de Lytton Strachey com si fos història real, però quina realitat no té també Mrs. Dalloway? És menys realista Virginia Woolf i menys poètic Lytton Strachey? L’economia és més moderna que la història o la novel.la, però és menys creativa? Keynes és més literat que comptable. Els seus libres estan escrits per un novel.lista i per això encara els podem llegir com una creació literària de Bloomsbury. Els poetes que m’acompanyen breument en la meva història d’amor no vivien tampoc de la poesia. No eren economistes, però Ovidi era advocat i funcionari, T.S. Eliot, banquer inicialment, James Joyce, mestre d’anglès per estrangers, D.H. Lawrence també mestre, Kenneth Koch professor de literatura, Carles Riba professor de grec. De Safo només sabem que parlava d’amor, però J.V. Foix era pastisser i, l’excepció confirma la regla, Hsu Chih Mo era economista. De fet poeta no és una professió, o més aviat tots professem la poesia. Deixeu-me professar de poeta per un dia llegint-vos una poesia de cada capítol. La meva història política, econòmica i poètica comença exiliat a Cambridge el 1969:

 

 

El moviment que tot ens canvia

 

 

Vine cap a la meva essència amiga

 

Deixa’m la boca florida

 

El record intensament nou

 

 

Vine estimar-me bonica

 

La blanca flor del pensament m’hipnotitza

 

I mira l’essència teva passada

 

 

Jo t’estimo

 

També tu m’estimes amiga

 

Som l’essència més forta

 

 

Què més vols?

 

Crec i tu creus

 

 

Què més vols?

 

Ser eterns encara

 

 

Un estiu a Växjö:

 

 

Lluny hi ha una barca

 

 

Lluny hi ha una barca onejant

 

Plou i fa sol

 

Trona llampegant

 

 

Un moment vas obrir els ulls

 

Em vas mirar com un pou profund d’estimança

 

I et vas tancar un altre cop cap a la teva desesperança

 

 

Dos anys a Heidelberg:

 

 

Silenci primer

 

 

No

 

No diria no

 

No

 

Els seus ulls blavosos varen llençar-se a un llarg viatge

 

Mariner els rocs em criden l’arriada

 

Perd aigua, horitzó, estimança

 

 

Va fer el gran viatge, el més llarg

 

L’estimança

 

I la cruel nau la porta a l’arriada

 

 

No diria no

 

Més era tan profunda l’onada dels seus ulls blavosos

 

Tem, tem el temps de l’arriada

 

 

Tres anys a La Floresta:

 

 

El temps del foc

 

 

Oh si em mires al passar i em dius

 

La roba maragdí envoltada

 

La llum daurada

 

L’aire gegantí

 

 

Oh dura amiga que jo sóc dèbil

 

I he perdut amistança

 

Oh com neva i fa foc

 

Ulls de cel fred

 

 

Oh si em mires

 

Quan parles llengues de comprensió

 

I dius que tornaràs

 

Dolç temps amagat

 

 

Retrobada a Google després de 30 anys de no saber-ne res:

 

 

Checkpoint Charlie

 

 

Corre per Berlín, corre per la vida, corre per la llibertat

 

Els amants s’enllacen a l’hora senyalada

 

Poseu-vos més enllà de la foscor amenaçant

 

Més enllà dels buscaraons, més enllà de les trampes, més enllà dels malèvols

 

Mireu les creus de tots els que no han sobreviscut

 

Víctimes del seu dret a estimar i respectar i recordar

 

Només són un nom ara, un recordatori, sense res per salvar

 

 

Corre Raggie, corre per la vida, corre pel nostre tresor únic

 

Para la imatge, congela aquest moment, jo hauria pogut fer les coses diferent com saps

 

Una cabana de fusta on el sol no es pon

 

Passats els arbres, passada l’illa, passat el llac tranquil

 

Mira les memòries renascudes en un instant tan real

 

Guanyant la pau, protegint la veritat

 

Una paraula, enteniment, i tot per a crear de nou

 

 

Corre amor meu, corre per mi, corre per tu

 

Trobem-nos al pont a mig camí, passada la caseta de guàrdia

 

Llums càlides penetren la boirina protectora

 

Passa dels que callen, passa d’ordres deshonestes, passa de la pèrdua total

 

Mira endavant a la nostra companyia encantada

 

Cercadors de la felicitat, el respecte, el sentit

 

Un pensament, una carícia, tota la vida per donar de nou

 

 

El llibre recull 87 poesies, però 33 foren escrites originalment en anglès. Règula parla suís alemany i jo català així que l’anglès és l’idioma comú. Checkpoint Charlie que tant agrada a Marta Pessarrodona fou originalment escrit en anglès.

 

 

Aquest és el món que la dona ha creat i que l’home admira i critica un dia de llum daurada.

 

 

World Book Day Tuesday/DIA DEL LLIBRE DIMARTS

Josep C. Vergés

signa dimarts 23 d’abril al Passeig de Gràcia de 18 a 19 hrs

sd edicions davant no. 82 Vuitton entre La Pedrera i Mallorca

la llum daurada

“Si la vida sempre sorprèn, i no sempre a fi de bé,

La llum daurada de Josep C. Vergés

ha estat per a mi una de les sorpreses recents”

Marta Pessarrodona, poeta i assagista

Un país tan desgraciat

Memòria compartida amb l’editor de Destino

“Unes memòries originals per la seva òptica liberal catalanista, per l’estil crític i pel contingut ben documentat”

Oriol Junqueras i Albert Botran, Avui

I street sign two of my books below La Pedrera on World Book Day.

Hope to see you!

Pujol’s Slush Fund/ELS FONS RESERVATS DE PUJOL

 

Pujol’s Slush Fund

 

by Josep C. Verges

 

French anti-fraud minister Cahuzac resigned after €15 million were found in his Swiss slush fund. Just Pujol’s eldest, Jordi jr, moved more than double this in foreign accounts. Below: Oriol Pujol enters the Catalan Supreme Court to be tried for corruption. Jordi Pujol’s son and political heir has yet to resign from any post.

 

In Diari de Girona Daniel Bonaventura eulogizes Jordi Pujol because, despite “his dirty business deals” he did not enter politics “to enrich himself.” It’s all the fault of “Madrid” that he is forced to hold a “slush fund, maybe in Switzerland or somewhere else in case he has to run away discretely.” Increible.

 

 

Precisely in Diari de Girona I published an open letter to Jordi Pujol (21 November 2012) asking him for a power of attorney to go the Swiss bank and prove that he had no foundation with black money with him and his family as beneficiaries. I never heard from him. Contrast his silence with the French minister in charge of tax fraud, Monsieur Cahuzac, who after heated denials gave permission for Swiss banks to disclose that he had held up to €15 million in black. Apparently these were commissions paid when he was in private ”business.” In the case of Jordi Pujol and his multimillionaire sons, their “business” was Catalan politics. The funds of the Catalan government belong to taxpayers, paid by their taxes and cannot be hidden away in case a politician has to abscond. What a disgrace that the Prince of Wales Oriol Pujol is now on trial for corruption. Pujol and sons have badly betrayed Catalonia!

 

 

(“Els fons reservats de Pujol,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 18 April 2013)

 

 

Els fons reservats de Pujol

 

per Josep C. Vergés

Oriol Pujol entra al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per a ser jutjat per corrupció. El fill i hereu polític de Jordi Pujol no ha dimitit de cap càrrec encara. Primera foto: El ministre antifrau francès Cahuzac ha dimitit després de trobar-li €15 milions en els seus fons reservats suissos. Només el fill gran de Pujol, Jordi jr, ha mogut més del doble d’això en comptes a l’estranger.

 

 

Al Diari de Girona Daniel Bonaventura fa un panegíric de Jordi Pujol explicant que “fa negocis foscos” però que no ha entrat en política “per folrar-se.” Tot és culpa de “Madrid” i per això cal tenir “uns fons reservats, potser a Suissa o allà on sigui, per si cal tocar, xiulant, el dos.” Increible.

 

 

Al mateix Diari de Girona jo vaig escriure una carta oberta a Jordi Pujol (21 novembre 2012) perquè em donés poders per anar al banc suís i demostrar que ell no tenia cap fundació amb diner negre que beneficiava ell i la seva família. No ha fet res. Compareu el seu silenci amb el ministre francès encarregat del frau fiscal, Monsieur Cahuzac, que després de negar-ho tot ha permès que els bancs suissos informessin que tenia fins a €15 milions en negre. Sembla ser que eren comissions cobrades quan fei d’”empresari” privat. En el cas de Jordi Pujol i els seus fills multimilionaris, la política catalana ha estat la seva “empresa.” Els diners de la Generalitat són dels contribuents, dels impostos que es paguen a Catalunya, no amagant diners per si cal fotre el camp. Quina vergonya que el príncep de Girona, Oriol Pujol, sigui ara jutjat per corrupte. Quin mal han fet Pujol i fills a Catalunya!

 

 

(“Els fons reservats de Pujol,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 18 abril 2013)