Barça 9, Mourinho 1

Barça 9, Mourinho 1

Pepe’s stamp on Messi’s hand went unpunished unlike Bellotelli’s four match ban in England. Mourinho has a free hand to use as much violence as he wants, but he still fails to win against Barcelona. Below: Mourinho boycotted FIFA’s award ceremony for Barcelona’s Guardiola as world coach of 2011.

 

Mourinho’s Real Madrid has failed to beat Barcelona in nine of the ten matches played since he is manager. Moreover he has been beaten at home five times. International reaction at his 90% failure rate after Madrid was knocked out of the Spanish Cup on his 49th birthday:

 

The Daily Telegraph headline: “Jose Mourinho refuses to congratulate Barcelona after defeating Real Madrid.”

The New York Times: “The result extends what is a miserable run for Mourinho against Barcelona. He has never won in Barcelona’s Camp Nou stadium and has defeated Barça only once in ten matches since he took charge of Madrid in the summer of 2010.”

The Guardian: “The chant went up: “Mourinho, stay!” The problem for the Real Madrid manager was that it was the Barcelona fans who were singing it. Just as it was the Barça fans who unveiled a mock advert that ran: “Wanted: a worthy rival for a decent clásico. Ask here for details.”

Corriere dello Sport: “Mourinho out: Barcelona defeat the current Cup champions Real Madrid. Once more Mourinho’s hopes of victory against Guardiola vanish, but this time the ‘Special One’ did try. But who celebrate once again is Super-Barça.”

Le Monde: “Real Madrid has lost the only trophy they had managed to wrest from the Barcelona powerhouse.”

La Nación: “Mourinho defeated, annoyed and enigmatic. Mou refused to congratulate the winners.”

O Globo: “Real Madrid is sent home with a new disappointment against the world’s best team. The elimination against their rivals leaves Mourinho in a delicate position.”

 

Barça 9, Mourinho 1

Mourinho ha boicotejat la cerimònia de premis de la FIFA amb Guardiola del Barcelona com a millor entrenador del món 2011. Primera foto: La trepitjada de Pepe a la mà de Messi no ha rebut cap càstig a diferència dels quatre partits de suspensió de Bellotelli a Anglaterra. Mourinho té mà lliure per a fer servir tanta violència com vulgui, però ni així és capaç de guanyar contra el Barcelona.

El Real Madrid de Mourinho no ha pogut derrotar el Barcelona en nou dels deu partits jugats des que és entrenador. A sobre ha perdut a casa cinc cops. L’opinió internacional sobre el seu fracàs el 90% del temps després que el Madrid quedés eliminat de la copa el dia del seu 49é aniversari:

 

Titular de The Daily Telegraph: “José Mourinho es nega a felicitar el Barcelona després de derrotar el Real Madrid.”

The New York Times: ” El resultat estén el que és un historial de pena de Mourinho davant el Barcelona. Mai ha guanyat a l’estadi del Camp Nou de Barcelona i ha derrotat el Barça només un cop en deu partits des que va assumir el seu càrrec al Madrid l’estiu de 2010. “

The Guardian: “El camp ha començat a cantar: “Mourinho, queda’t!” El problema per a l’entrenador del  Real Madrid és que es tractava dels seguidors del Barcelona els que estaven cantant. Igual era l’afició barcelonista la que desplegava un anunci burleta que deia: “Es busca: Un digne rival per a un clàssic decent. Consulti aquí per a més detalls.”

Corriere dello Sport: “Mourinho eliminat: El Barcelona elimina el Real Madrid, campió actual de la Copa. S’esfuma de nou la victòria de Mourinho contra Guardiola, encara que  aquesta volta el ‘Special-One’ ho intenta. Però qui celebra la festa un cop més és el Super-Barça.”

Le Monde: “El Real Madrid ha perdut l’únic títol que havia aconseguit arrencar a la fúria barcelonina.”

La Nación: “Mourinho derrotado, enojado y enigmático. Mou se negó a felicitar al vencedor.”

O Globo: “El Real Madrid torna cap a casa amb una nova decepció davant el millor equip del món. L’eliminació front el rival deixa en situació delicada a Mourinho.”

 

 

Franco’s Picasso Murder Plot/L’ATEMPTAT DE FRANCO CONTRA PICASSO

Franco’s Picasso Murder Plot

by Michael Carlo Klepsch

Life photographer Lee Miller with Picasso the day Paris was liberated in 1944. Below: Judge Garzon on trial for investigating Franco’ 300,000 murders after the Spanish Civil War. His assassination squads only stopped after Hitler started to lose the war in 1943.

 

The author of a book on Picasso and the Nazis details the written proof he has discovered in German and French archives of Franco’s plot to murder Picasso in Paris during the Second World War. Franco’s orders were “laundered” out of Spanish archives as “no longer necessary” to retain with democracy. No wonder Judge Garzon faces Fascist Justice for investigating the 300,000 murders ordered by Franco after the Spanish Civil War.

 

“The German secret services found out during the Second World War that Picasso was financing the resistance in Spain, France and even the USSR. As a result  the surroundings of Picasso’s atelier were intensely watched by the Gestapo. A plot to murder him was also hatched as the historian Felix Hartaub reported to Adolf Hitler. He was based at the Führer’s headquarters where he belonged to the inner circle and had met the Spanish ambassador in Paris, where according to his handwritten notes he had learnt about the plot including “procuring women’s dresses, counterspies and coaches.” The Spanish embassy was to plant “a sort of Doppelgänger” in Picasso’s circle under a false identity who was to murder him. The order for such a plot almost certainly came from General Franco himself, who as in so many other cases took personal revenge on his enemies. Felix Hartaub thought as much in his quite blunt conclusion: “The possibility of this is within the realms of probability.” Felix Hartaub disappeared in the last days of the battle for Berlin. The plot failed, most likely because of the opposition from the German occupying forces who feared the negative headlines if the assassination were successful. In addition the plan to arrest and deport Picasso to a concentration camp in the East was postponed until the German “Final Victory.”

(“Francos Rache,” by Michael Carlo Klepsch, NZZ, 12 January 2012)

 

L’atemptat de Franco contra Picasso

per Michael Carlo Klepsch

El jutge Garzón està sent jutjat per investigar els 300.000 assassinats de Franco després de la Guerra Civil espanyola. Els seus esquadrons de la mort només s’aturaren quan Hitler va començar a perdre la guerra el 1943. Primera foto: La fotògrafa de Life Lee Miller amb Picasso el dia que París fou alliberada el 1944.

 

L’autor d’un llibre sobre Picasso i els nazis aporta les proves escrites que ha descobert en arxius alemanys i francesos sobre el complot de Franco per assassinar Picasso a París durant la Segona Guerra Mundial. Les ordres de Franco foren “expurgades” dels arxius espanyols perquè ja no era “necessari” conservar-les amb la democràcia. No és d’estranyar que el jutge Garzón s’enfronti a la justícia feixista per investigar els 300.000 assassinats ordenats per Franco després de la Guerra Civil espanyola.

 

“Els serveis secrets alemanys s’en van adonar durant la Segona Guerra Mundial que Picasso estava finançant la resistència a Espanya, França i fins i tot la Unió Soviètica. Com a resultat, l’entorn del taller de Picasso fou intensament vigilat per la Gestapo. A més un pla per assassinar-lo fou ideat com l’historiador Felix Hartaub informava a Adolf Hitler. Pertanyia al quarter general del Führer on formava part del cercle interior i s’havia reunit amb l’ambaixador espanyol a París. Segons les seves notes escrites a mà que havia estat informat sobre el complot, inclosos “procurar vestits de dona, contraespies i carrosses.” L’ambaixada espanyola volia plantar “una mena de Doppelgänger” en el cercle de Picasso amb una identitat falsa que havia d’assassinar-lo. Les ordres per un pla com aquest més que segur venien del propi general Franco que, com en tants altres casos, es volia venjar dels seus enemics personals. Felix Hartaub ho creia així com afirma molt contundent en la seva conclusió: “La possibilitat que això sigui així està dins dels àmbits de la probabilitat.” Felix Hartaub va desaparèixer en els últims dies de la batalla de Berlín. El pla va fracassar molt probablement per l’oposició de les forces alemanyes d’ocupació que temien els titulars negatius si l’assassinat tenia èxit. A més, el pla per arrestar i deportar Picasso a un camp de concentració de l’Est es va ajornar fins la “Victòria Final” alemanya.

(“Francos Rache,” per Michael Carlo Klepsch, NZZ, 12 gener 2012)

At Risk USA, UK, Spain/USA, REGNE UNIT I ESPANYA EN RISC

At Risk USA, UK, Spain

by Josep C. Verges

Opening bell at the City of London?: American-owned and Italian-run Concordia underwater. Below: The black line of total UK debt has spiralled out of control while the other developed economies keep in a close pack.

 

Who is most at risk? London and New York-based speculators attack the weakened euro. In fact UK debt is much worse and the pound is the Concordia of currencies, on a rocky shelf slipping any moment into deep waters.

 

Government and consumer debt have always been lower in Spain. In the year 2000 six points lower than America and three below Britain. By the crash of 2008, which started with the British Northern Rock bank and American Lehman Brothers, Spanish government and consumer debt had increased by 24 points, but American by 44 and English by 45 points. Debt continued to rise up to 2011. Counting bank and business debt, America is still better off than Spain, owing 279% of GDP to Spain’s 363%, but Britain today owes an unsustainable 507% of GDP. Consumer debt has fallen everywhere but government debt continues out of control, rising 19 points with Obama. The shrinking of Spanish socialists to insignificance should be a stark warning, given Zapatero increased government spending by 24 points. Spain has no printing press unlike America or Britain, but real adjustments may be a better way forward than speculators’ bets.

Public debt/GDP 2011: USA 80%, UK 81%, Spain 71%

Consumer debt/ GDP 2011: USA 87%, UK 98%, Spain 82%

Total debt/GDP 2011: USA 279%, UK 507%, Spain 363%

(Debt and Deleveraging: Uneven Progress on the Path to Growth, by Charles Roxburgh et al., McKinsey Global Institute, January 2012)

 

USA, Regne Unit i Espanya en risc

per Josep C. Vergés

 

La línia negra del deute total anglès puja descontrolada mentre les altres economies desenvolupades es mantenen ben agrupades. Primera foto: Campana d’obertura a la City de Londres?: El Concordia de propietat americana i gestió italiana sota aigua.

 

Qui es troba més en risc? Els especuladors basats a Londres i Nova York ataquen el debilitat euro, però de fet, el deute del Regne Unit és molt pitjor i la lliura esterlina una divisa Concòrdia, en una plataforma rocosa a punt de caure en aigües profundes.

 

El deute públic i dels consumidors sempre ha estat inferior a Espanya. L’any 2000, sis punts menys que els Estats Units i tres per sota de la Gran Bretanya. Arribada la crisi de 2008, que va començar amb el banc britànic Northern Rock i Lehman Brothers americà, el deute espanyol públic i del consumidor havia augmentat en 24 punts, però l’americà 44 i l’anglès 45 punts. El deute ha seguit augmentant fins 2011. Comptant el deute bancari i empresarial, Estats Units segueix sent millor que Espanya, deu el 279% contra 363% Espanya, però en aquests moments Gran Bretanya deu un insostenible 507% del PIB. El deute dels consumidors ha caigut a tot arreu, però el deute públic continua fora de control, augmentant 19 punts amb Obama. La caiguda a la insignificància dels socialistes espanyols ha de ser una severa advertència, donat que Zapatero va augmentar la despesa pública 24 punts. Espanya no té una impremta a diferència d’Estats Units o Gran Bretanya, però un ajust real sembla una millor manera d’avançar que les apostes dels especuladors.

Deute públic/PIB 2011: USA 80%, Regne Unit 81%, Espanya 71%

Deute consumidors/PIB 2011: USA 87%, Regne Unit 98%, Espanya 82%

Deute total/PIB 2011: USA 279%, Regne Unit 507%, Espanya 363%

(Debt and Deleveraging: Uneven Progress on the Path to Growth, per Charles Roxburgh et al., McKinsey Global Institute, gener 2012)

Franco’s Goebbels/EL GOEBBELS DE FRANCO

Franco’s Goebbels

by Josep C. Verges

Heil Franco! PP founder Fraga leads the Fascist salute. Below: Springtime for Hitler: Goebbels relaxing with his master.

 

The death of Franco’s Goebbels, PP founder Fraga Iribarne, has been praised as that of a saint. Fraga was a Fascist savvy enough to understand that Fascism could not survive without a “democratic” evolution. And here we are in his Fascist democracy: Judge Garzon in court for investigating corruption in the PP and Franco’s murders, and the Catalan Statute torn up in utter contempt of the sovereignty of the people and Parliament. We have improved a lot, but not so much that Fraga merits saintly garb.

 

The Franco regime was increasingly isolated in Europe’s Common Market. His attempts at an approach were not even answered. Fabia Estape told the regime bigwigs in Madrid: “I am afraid that the posted letter will never arrive at its destination because of too many Franco stamps.” Fraga was key in “democratizing” the regime by doing away with prior censorship. There would be freedom to publish whatever one wanted, but then the Fascist regime would have their say. Only two dared to practice freedom: the newspaper Madrid, which was blown up in the air, and my father’s magazine Destino, which was pursued from the day one of the the Press Law until Fraga had it closed down. Josep Verges Matas eventually sold it in secret to the ambitious banker Jordi Pujol, who waited until 1975 to publicly admit that it was his. In my book “Such an Unfortunate Country, a shared memoir with the publisher of Destino” I printed the letters on the persecution of Destino by Fraga. My father wrote to me in Cambridge where I was in exile, expelled from the University of Barcelona for demanding freedom: “The times are difficult, because they hold all the weapons, and we have but few. Of course, we are in the right and the future will prove our cause was just, but for now it is our turn to receive.” When the magazine is banned:” I have bad news to give you. Destino has been suspended, a logical consequence of the hardening of the official position against the attitude of the two or three newspapers in the country who dared to use the press law. This is devastating and has been a great blow to me, from a moral point of view and economically.” On the reappearance of the magazine: “I have taken a few days to write because I wanted to give you specific news on Destino. My visit with the minister was tough and unpleasant, but ultimately we had no choice but to accept their conditions. The most important thing is that he absolutely does not want that Jimenez de Parga to write for us. I guess this is a matter of personal enmity, because he became furious whenever he spoke about him. Of course he liked nothing about anything else. We will have to reappear with a very different tone, pulling away from the harsher critique. It will be a change, an unfortunate setback, but what can we do? Worse would be not to reappear and I cannot continue down the path of fines and suspensions that would lead to my ruin. The losses last year were already very high. We will come out at a new printer because the behavior of La Vanguardia in this whole affair has been disgraceful and I have broken with them. What will happen now? Will they leave us alone after this? What do they really want? Predictions are quite impossible to make and we must tread very carefully.” After the magazine reappeared: “We came out without any criticism, of course, but not abandoning it completely. However it is useless to try to hit ourselves against a wall and the utmost caution is essential. I think the weekly still looks quite decent and has a much higher level than other magazines.” A portrait of the visit to Manuel Fraga Iribarne shows the impossibility that the regime could liberalize. My father asked him why he persecuted Destino when the country was full of Communist run press. The Information Minister answered: “Everybody believes what Destino says, but nobody buys the Marxist lies.”

(“El Goebbels de Franco,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 21 January 2012)

 

El Goebbels de Franco

per Josep C. Vergés

Hitler sempre primavera: Goebbels relaxat amb el seu amo. Primera foto: Heil Franco! El fundador del Fraga lidera la salutció feixista.

 

La mort del Goebbels de Franco i fundador del PP, Fraga Iribarne, ha estat lloada com si fos d’un sant. Fraga era un feixista prou espavilat per entendre que el feixisme no sobreviuria sense una evolució “democràtica.” La democràcia feixista ja la veiem: jutjant el jutge Garzón per investigar la corrupció del PP i els assassinats de Franco, i retallar l’Estatut rient-se de la sobirania del poble i del Parlament. Hem millorat molt, però no tant com per a vestir de sant Fraga.

 

El règim de Franco es trobava cada dia més aillat a l’Europa del Mercat Comú. Els seus intents d’apropar-s’hi no eren ni contestats. Fabià Estapé explicava als jerarques del règim a Madrid: “Me temo que la carta no llegarà a su destino por exceso de Franqueo.” Fraga fou clau en “democratitzar” el règim amb la desaparició de la censura prèvia. Hi hauria llibertat per publicar el que es volgués, però després el règim feixista hi diria la seva. Només dos s’atreviren a practicar la llibertat: el diari Madrid, que fou volat pels aires, i la revista del meu pare Destino, que fou perseguida des de l’endemà de la Llei de Premsa i finalment tancada per Fraga. Al final Josep Vergés Matas se la vendre en secret a l’ambiciós banquer Jordi Pujol, que només el 1975 declararia públicament que era seva. En el meu llibre “Un país tan desgraciat, memòria compartida amb l’editor de Destino” publico les cartes sobre la persecució de Destino per Fraga. El meu pare m’escriu a Cambridge on jo estic exiliat, expulsat de la universitat de Barcelona per demanar llibertat: “El moment és difícil, doncs tenen totes les armes a la mà i nosaltres poques. És clar, tenim la raó i el futur que ens justificarà, però de moment ens toca rebre.” La prohibició: “Tinc males notícies a donar-te. Destino ha estat suspès, conseqüència lògica de l’enduriment de la posició oficial davant de l’actitud dels dos o tres periòdics que en el país s’han atrevit a utilitzar la llei de premsa. Tot això és desolador i ha estat un cop molt fort per a mi, tant des del punt de vista moral com de l’economia.” La reaparició de la revista: “He trigat uns dies a escriure perquè volia donar-te notícies concretes de Destino. La meva visita amb el ministre fou dura i desagradable, però com que en definitiva del que es tracta és de sortir no hi ha més remei que acceptar les seves condicions. La més important és que no vol de cap manera que Jiménez de Praga col.labori. Suposo que hi ha una qüestió d’enemistat personal, doncs es posava furiós al parlar d’ell. Del restant, no li agrada res, és clar. Haurem de reaparèixer amb un to molt diferent, traient les coses de crítica més dura. Serà un canvi, un retrocés lamentable, però què vols fer-hi? Pitjor seria no sortir i jo no puc pas per altra banda seguir en el camí de les multes i suspensions que em portarien a la ruïna. La pèrdua de l’any passat ha estat ja molt forta. Sortirem en una nova impremta doncs el comportament de La Vanguardia en tot aquest afer ha estat indigne i he trencat amb ells. Què passarà ara? Ens deixaran tranquils després de tot? Què volen realment? No podem pas fer vaticinis i només cal anar molt alerta.” Reiniciada la publicació: “Sortim sense crítica, naturalment, però no pas abandonant-la del tot. De totes maneres és inútil voler donar-se cops de cap a la paret i tota prudència és ara poca. Jo crec que el setmanari segueix quedant bé i té una altura molt superior a la de les altres revistes.” Una anècdota de la visita a Manuel Fraga Iribarne retrata la impossibilitat de liberalitzar el règim. El meu pare li va demanar per què perseguia Destino quan el país estava ple de premsa amb idees comunistes. El ministre d’informació li va contestar: “Todo el mundo cree lo que dice Destino, però nadie hace caso a las mentiras marxistas.”

(“El Goebbels de Franco,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 21 gener 2012)

 

Garzon in Spain’s Fascist Court/GARZÓN DAVANT EL TRIBUNAL FEIXISTA ESPANYOL

Garzon in Spain’s Fascist Court

Democrat Garzon sits in the dock facing Franco’s heirs. Correa, the ringleader of the Gürtel plot (German for belt or Correa in Spanish) and his trophy wife at Aznar’s daughter’s wedding. The iron bars are of some imperial dungeon in El Escorial.

Spain never broke with Fascism as the Courts show, rejecting all change, not even speaking Catalan for example. The corruption of Franco’s heirs, the PP, uncovered by Judge Garzon, plus his investigation into Franco’s thousands of victims, has forced the Supreme Court to try Garzon to prevent Franco’s crimes and those of his heirs facing Justice. El Pais editorializes:

“It is a worrying proof of topsy-turvy justice that indicted offenders have successfully put in the dock the judge who investigated them, while the Courts take their time to hold them accountable for their crimes. When Garzon started investigating the Gürtel corruption plot he very soon found himself the declared enemy of the political environment of the PP under investigation. The mastermind of the plot, Francisco Correa, had been an honoured guest at the wedding of the daughter of then Prime Minister Aznar. Correa’s business was based on the irregular procurement of public contracts and he found ample opportunities in Madrid and Valencia, both governed by the PP. Garzon is accused of malfeasance for ordering the interception of the prison conversations between the ringleaders of the Gürtel plot, Francisco Correa and Pablo Crespo, and their lawyers. The judge suspected them of possible collusion to put into safe hands over €20 million hidden in Switzerland, as became apparent from the conversations with Crespo’s first lawyer, now also indicted. Garzon acted to prevent the commission of a crime at the request of the Judicial Police and the Anti-Corruption Prosecutor. If Garzon misapplied the law -no more so than his successor judge Pedreira who extended the intercepts which the Madrid High Court found legally warranted- that error has been corrected. The right to a fair trial of the accused is guaranteed. Why should the Supreme Court try to help them in their efforts to disqualify judge Garzon?”

(“Justicia al revés. La trama Gürtel sienta en el banquillo al juez Garzón, que fue quien destapó sus manejos,” Editorial, El Pais, 18 January 2012)

Garzón davant el tribunal feixista espanyol

Correa, el cap de la trama Gürtel (alemany per cinturó o Correa), i la seva dona trofeu a la boda de la filla d’Aznar. Els barrots de ferro són d’algun calabós imperial de l’Escorial. Primera foto: El demòcrata Garzón seu com acusat davant els hereus de Franco.

Espanya mai ha trencat amb el feixisme com mostra la Justícia que rebutja tot canvi, ni tan sols parlar en català, per exemple. La corrupció dels hereus de Franco, el PP, destapada pel jutge Garzón, i la seva investigació sobre les milers de víctimes de Franco, ha forçat el Tribunal Suprem ha jutjar Garzón per evitar que els crims de Franco i dels seus hereus s’enfrontin a la Justícia. El País editorialitza:

“No deja de ser preocupante, como síntoma de una justicia al revés, que los presuntos delincuentes logren sentar en el banquillo al juez que los investiga, mientras la Justicia se muestra parsimoniosa en exigirles cuentas por sus fechorías. Cuando garzón puso en marcha la investigación de la trama de corrupción Gürtel se encontró desde muy pronto con la enemiga declarada del entorno político de los investigados del PP. El cerebro de la trama, Francisco Correa, había merecido ser invitado a la boda de la hija del entonces presidente Aznar. Los negocios de Correa basados en la obtención irregular de contratos públicos tenían amplio cobijo en Madrid y Valencia gobernadas por el PP. Garzón comparece acusado de prevaricación por haber ordenado interceptar las conversaciones en prisión entre los cabecillas de la trama Gürtel, Francisco Correa y Pablo Crespo, y sus abogados. Sospechaba el juez de su posible connivencia para poner a buen recaudo más de €20 millones ocultos en Suiza, como se desprendía de una conversación del primer abogado de Crespo, también imputado. Garzón actuó para prevenir un posible delito a petición de la Policía Judicial y de la Fiscalía Anticorrupción. Si Garzón aplicó incorrectamente la ley -no más que el juez Pedreira, su sucesorque prorrogó las escuchas, que el Tribunal Superior de Madrid consideró ajustadas a derecho- ese error ha sido subsanado. El derecho de los afectados a un proceso justo está garantizado. ¿Tendría el Supremo que ampararles también en su empeño de inhabilitar a Garzón como juez?”

(“Justicia al revés. La trama Gürtel sienta en el banquillo al juez Garzón, que fue quien destapó sus manejos,” Editorial, El Pais, 18 gener 2012)

Happy Europe, Unhappy USA and Miserable China/FELIÇ EUROPA, INFELIÇ USA I MISERABLE XINA

Happy Europe, Unhappy USA and Miserable China

Unhappy Italians: Italy’s biggest cruise ship Costa Concordia. Below: Happy Swiss: Heidi with Geissenpeter.

A survey by Gallup has found that in 2011 there were four times more happy than unhappy people in the world. China was doubly as dissatisfied as Europe, but the USA and Russia were also pretty miserable. Catholics and Protestants were twice as happy as atheists. The happiest were the Swiss followed by Holland. The most miserable, Romania and Egypt. The rich unhappiest were Hong Kong and USA. The poor happiest, Fiji and Nigeria. The closest to the medium: South Korea, Japan, Spain and France: comme ci, comme ça.

Happy: Europe 59% happy, USA 53%, China 41%, Russia 39%.

Miserable: USA 20% unhappy, China 17%, Russia 8%, Europe 8%.

Satisfied: Europe 50% more happy than unhappy, USA 33%, Russia 31%, China 25%.

The unhappiest: Romania 39% unhappy, Egypt 36%, Lebanon 31%, Iraq 29%.

Least unhappy developed: Finland 1% unhappy, Sweden 4%, Holland 4%, Switzerland 5%.

The happiest developed: Switzerland 81% happy, Holland 81%, Denmark 73%, Germany 72%, Finland 72%, Spain 68%.

Least happy: Romania 28% happy, Serbia 28%, Italy 35%, Egypt 36%, Bulgaria 36%, Russia 39%.

Most satisfied: Holland 77% more happy than unhappy, Switzerland 76%, Germany 68%, Denmark 64%.

Least satisfied: Serbia 8% more happy than unhappy, Iraq 19%, Ireland 20%, China 25%, Italy 25%.

(Global Barometer of Happiness, by I.S. Galani et al., Win Gallup 2011)

Feliç Europa, infeliç USA i miserable Xina

Feliços suissos: Heidi amb Pere de les cabres. Primera foto: Infeliços italians: El creuer més gran d’Itàlia Costa Concordia.

Una enquesta realitzada per Gallup ha trobat que el 2011 hi ha quatre vegades més homes feliços que infeliços al món. Xina es troba el doble d’insatisfeta que Europa, però USA i Rússia també se senten bastant miserables. Els catòlics i protestants són dues vegades més feliços que els ateus. Els més feliços de tots són els suïssos seguits d’Holanda. Els més miserables, Romania i Egipte. Els rics més infeliços, Hong Kong i USA. Els pobres més feliços, Fiji i Nigèria. Els més propers a la mitjana: Corea del Sud, Japó, Espanya i França: comme ci, comme ça.

Els més feliços: Europa 59% feliç, USA 53%, Xina 41%, Rússia 39%.

Els més miserables: USA 20% infeliç, Xina 17%, Rússia 8%, Europa 8%.

Satisfets: Europa 50% més feliç que infeliç, EUA 33%, Rússia 31%, Xina 25%.

Els més infeliços: Romania 39% infeliços, Egipte 36%, Líban 31%, Iraq 29%.

Els menys infeliços desenvolupats: Finlàndia 1% infeliços, Suècia 4%, Holanda 4%, Suïssa 5%.

Els més feliços desenvolupats: Suïssa 81% feliç, Holanda 81%, Dinamarca 73%, Alemanya 72%, Finlàndia 72%, Espanya 68%.

Menys feliços: Romania 28% feliç, Sèrbia 28%, Itàlia 35%, Egipte 36%, Bulgària 36%, Rússia 39%.

Més satisfets: Holanda 77% més feliç que infeliç, Suïssa 76%, Alemanya 68%, Dinamarca 64%.

Menys satisfets: Sèrbia 8% més feliç que infeliç, Iraq, 19%, Irlanda 20%, Xina 25%, Itàlia 25%.

(Global Barometer of Happiness, per I.S. Galani et al., Win Gallup 2011)

Scotland’s Referendum/EL REFERÈNDUM D’ESCÒCIA

Scotland’s Referendum

by Josep C. Verges

A study in opposites: Hothead Cameron and coolhead Salmond. Below: Easy does it for Galician Rajoy and Catalan Mas, but both wives wear Republican purple.

David Cameron has thrown down the gauntlet demanding a Scottish referendum to be convened within eighteen months and, unlike Alex Salmond’s proposal, to be binding on independence, a straight yes or or no with no alternative of a fiscal pact. The English prime minister runs the risk of becoming the man who broke with Europe and who broke up the United Kingdom. What would Catalans do if Mariano Rajoy did the same and demanded a referendum on independence in 2013?

The SNP Scottish nationalists won the election by an absolute majority for the first time, despite a proportional system that London has never practised with majorities as fake as those of Madrid where the inflated PP does not represent the majority of the population. Alex Salmond, who copied the Catalan autonomy and boasts a Parliament building built by the Catalan architect Enric Miralles, ran the campaign promising a referendum on independence. So he has the political mandate to do so but, like Catalonia, has no power to hold a binding referendum. This does not prevent him to propose a referendum for the people to express their opinion. In fact he would be satisfied with a fiscal pact as Catalonia wants and his question was aimed at Devolution Max, as it is known, rather than pure independence. The idea of ​​Alex Salmond was for the consultation to take place in 2015 after the British general election. The British Conservatives are so diminished in Scotland that a Scottish MP jokingly told the Prime Minister at Question Time in Parliament at Westminster that there are more pandas in Edinburgh Zoo than Conservatives at Holyrood. Conservatives are a dying breed in Scotland, like the PP in Catalonia, barely capable of a minority government in Badalona after a racist campaign that merely promoted the Catalan Nazi party PxC, which has grown thanks to the anti-immigrant campaign of the PP in Catalonia. Since the PP is also fiercely anti-Catalan, their claims have gone directly to promote the racist Josep Anglada. So David Cameron is nervous. We saw what a hothead he is, walking out in a sulk out of Europe, something that no English politician has ever done, not Margaret Thatcher who, despite her endless battles, was smart enough to know that you never leave the table. As they say in Europe, either you sit at the table or you are the menu on the table. Catalans, like the Scots, have enjoyed three centuries of empire. But English rule is not Spanish rule. Catalans have been mistreated and discriminated against systematically, unlike the Scots who have lived very well and respected. Inconceivable that Catalans have a national team of their own, although Spain is world champion with an immensely Catalan team. Inconceivable that Catalans participated in the Spanish Empire like the Scots. Catalans were only allowed to go to Cuba and the Philippines after Charles III because officially they did not exist. Inconceivable for Catalans to have their own Courts, as has always been the case in Scotland. Inconceivable that many prime ministers were Scottish, the latest Gordon Brown of Glasgow. How many Catalans were or will ever be president in Madrid? The English are monolingual like the Spaniards, but that’s it. What would Catalans do if they could vote in a binding referendum in 2013? Carry on as a colony of Madrid, exploited and discriminated against, or be free, the only country in Europe under military occupation? Madrid will never want a referendum because it knows that the massive response would be that Catalans have never abandoned their desire to be free. England has far more legitimacy in Scotland, which joined freely the UK, than Spain in Catalonia which could only be conquered by force thanks to the alliance with the French, because alone they had always failed. Despite the good treatment I would say the answer will be the same Scotland. Who doesn’t want to be free?

(“El referèndum d’Escòcia,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 16 January 2012)

El referèndum d’Escòcia

per Josep C. Vergés

Pla de la Calma amb el gallec Rajoy i el català Mas, però les dues dones llueixen porpra republicana. Primera foto: Estudi de contrastos amb l’eixalabrat Cameron i l’assenyat Salmond.

David Cameron ha donat un cop de puny a la taula escocesa exigint que el referèndum es convoqui d’aquí divuit mesos i que, a diferència del que proposa Alex Salmond, sigui vinculant sobre la independència sí o no, sense cap alternativa de pacte fiscal. El primer ministre anglès corre el risc de ser el que ha trencat amb Europa i el que ha trencat el Regne Unit. Què faríem els catalans si Mariano Rajoy fes el mateix i exigís un referèndum d’independència el 2013?

Els nacionalistes escocesos de l’SNP han guanyat les eleccions per majoria absoluta per primer cop, tot i tenir un sistema proporcional que no practica Londres amb les seves majories tan falses com les de Madrid on l’inflat PP no representa la majoria de la població. Alex Salmond, que ha copiat l’autonomia catalana i presumeix d’un edifici del Parlament construit per un arquitecte català, Enric Miralles, va fer la campanya prometent un referèndum sobre la independència. Així que té la majoria social per a fer-ho, però igual que Catalunya no té poders per a convocar un referèndum vinculant. Això no l’impedeix proposar un referèndum perquè el poble manifesti la seva opinió. De fet estaria satisfet amb un pacte fiscal com Catalunya demana i la seva pregunta anava orientada a la Devolution Max, com l’anomenen, més que la independència pura. La idea d’Alex Salmond era convocar la consulta el 2015, després de les eleccions generals de Gran Bretanya. Els conservadors anglesos han quedat tan disminuits a Escòcia que un parlamentari escocés bromejava al Question Time al primer ministre al Parlament de Westminster que tenen més pandes al zoo d’Edinburg que conservadors al Parlament de Holyrood. Els conservadors no pinten res a Escòcia, igual que el PP a Catalunya, que amb prou feines governa en minoria a Badalona després d’una campanya racista que només ha afavorit el partit nazi català PxC, el que més ha crescut gràcies a la campanya antiimmigrant del PP a Catalunya. Però com que el PP també és ferotgement anticatalà, les seves proclames racistes han anat directes a promocionar Josep Anglada. David Cameron s’ha posat nerviós. Ja hem vist que és un eixalabrat, marxant com un pet d’Europa, cosa que cap polític anglès ha fet mai, ni Margaret Thatcher que, enmig de les seves batalles interminables, era prou llesta per saber que mai has de marxar de la taula. Com diuen a Europa, o seus a la taula o ets el menú a sobre la taula. Portem, igual que els escocesos, tres segles gaudint de l’imperi. Però l’imperi espanyol no és l’anglès i ens han maltractat i discriminat sempre, a diferència d’Escòcia que ha viscut molt bé i respectada. Impensable que els catalans tinguem una selecció pròpia, tot i que Espanya és campiona del món amb un equip immensament de Catalunya. Inimaginable que els catalans participéssim en l’imperi espanyol com feren els escocesos. Només poguérem anar a Cuba i Filipines a partir de Carles III perquè oficialment ja no existíem. Impensable tenir una justícia pròpia, que sempre ha tingut Escòcia. Inimaginable que molts primers ministres fossin escocesos, el darrer Gordon Brown de Glasgow. Quants presidents catalans ha tingut o tindrà mai Madrid? Els anglesos també són monolingues, però no castellans evidentment. Què faríem els catalans si el 2013 poguéssim votar en un referèndum vinculant? Seguir com una colònia saquejada i discriminada per Madrid o ser lliures, l’únic país d’Europa ocupat militarment? Madrid mai convocarà un referèndum perquè sap que la resposta massiva serà que els catalans mai hem abandonat la nostra voluntat de ser lliures. Anglaterra té molta més legitimitat a Escòcia, que va entrar lliurement al Regne Unit. Castella només va poder conquerir Catalunya per les armes gràcies a l’aliança amb els francesos, perquè sola sempre havia fracassat. Tot i el bon tracte jo diria que la resposta escocesa serà la mateixa. Qui no vol ser lliure?

(“El referèndum d’Escòcia,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 16 gener 2012)

Catalan Discrimination in 1896/DISCRIMINACIÓ CATALANA EL 1896

Catalan Discrimination in 1896

by Francesc Flos

Arc de Triomphe, entrance to the World Exhibition of 1888 in Barcelona, where ​​Catalonia presented itself as an advanced economy. Political and cultural renaissance followed parallel to economic growth. Below: Francesc Flos founded schools incorporating play as part of education. Franco closed down the schools, banned his name and burnt his textbooks in Catalan.

The discrimination of Catalonia by Spain began with the Franco-Spanish military occupation of 1714. Francesc Flos portrayed, before the loss of Cuba and the Philippines in 1898, how Catalonia was also an exploited colony of Spain. Nothing has changed:

“In ancient times, that is historically, we found that the preponderance and splendour of the Catalan land was due precisely to its venerable laws born in the warmth of autonomy it enjoyed and which were taken away by the force of arms, and not by any treaty or agreement, by Spanish troops aided by the French. The “Statistics of the Administrative Contribution of Industry and Commerce” of 1888 to 1890 show that non-Catalan Spain pay 2.08 pesetas and Catalans 4.78 per head. That is more than double. In the “General Foreign Trade Statistics of Spain with its overseas provinces and foreign powers in 1891″ we find that the Spanish Government takes in from national commerce for tariffs and port taxes, etc, for non-Catalan Spaniards 5.17 pesetas and for every Catalan 26.54. That is the people of Catalonia pay five times more than those beyond the Ebro. What should the Spanish government be obligated to do to compensate for the increased tax revenues from Catalonia? To better promote public works and meet all those needs that the country requires. What is certain is that Catalonia has progressed in its different areas solely thanks to its people, while other regions have been protected with donations and subsidies, like for example Madrid, and many more that would be to long to list.”

(Geografia de Catalunya pera servir de text en las escolas de Catalunya y ahont se parli la llengun catalana, y útil pera’ls excursionistas, viatjants de comers, etc, by Francisco Clos y Calcat, 1896)

Discriminació catalana el 1896

per Francesc Flos

Francesc Flos va fundar escoles incorporant el joc com a part de l’educació. Franco les va tancar, prohibí el seu nom i cremà els seus llibres de text escrits en català. Primera foto: Arc de Triomf, entrada de l’Exposició Universal de 1888 a Barcelona, on Catalunya es presenta al món com a país avançat. El renaixement polític i cultural va paral.lel a l’econòmic.

La discriminació de Catalunya per Espanya començà amb l’ocupació militar francoespanyola, de 1714. Francesc Flos explicava abans de la pèrdua de Cuba i Filipines el 1898 que Catalunya també era una colònia saquejada per Espanya. Res ha canviat:

 

“En lo antich, aixó es en sa historia, trovárem que la preponderancia y esplendor de la terra catalana es deguda precisament á sas venerandas lleys nascudas al calor de la autonomía que gosava y que per la forsa de las armas, y no per cap pacte ni avinensa se li arrebatá per les tropes castellanas ajudadas de les francesas. De la “Estadística Administrativa de la Contribución Industrial y de Comercio” de l’any 1888 al 1890 resulta que vé á pagar cada espanyol no català 2,08 Ptas y cada català 4,78 Ptas. Aixó es més del doble. Are de la “Estadística General del Comercio exterior de España con sus provincias de Ultramar y potencias extranjeras en 1891” trovárem que l’Estat espanyol cobra del comers nacional en forma de drets d’entrada, impostos sobre la cárrega y descárrega, etz, per cada espanyol no catalá 5,17 Ptas y per cada català 26,54 Ptas. Es a dir que’ls habitants de Catalunya paguém cinch vegades més que enllà del Ebro. A qué vindria obligat l’Estat espanyol pera compensar l’aument tributatiu de Catalunya? Al millor foment y desenrotllo de les obras públicas y á satisfer totas aquellas necessitats que’l país reclama. Lo qu’es pot assegurar que Catalunya si ha progressat en sos diferents rams s’ho deu á ella mateixa, mentre que altres regions han sigut protegidas ab donatius y subvencions de l’Estat, com per exemple Madrid y molt més que fora llarch d’anomenar.”

(Geografia de Catalunya pera servir de text en las escolas de Catalunya y ahont se parli la llengun catalana, y útil pera’ls excursionistas, viatjants de comers, etc, per Francisco Clos y Calcat, 1896)

Pujol’s Toad Hall Government/LA GENERALITAT GRIPAU DE PUJOL

Pujol’s Toad Hall Government

by Josep C. Verges

The president of Switzerland Eveline Widmer-Schlumpf with her grandson of the Romance speaking Grisons. The Swiss Parliament and Senate elect from the seven ministers the president for a year, as Catalonia formerly did, to prevent the accumulation of power and the spread of corruption. Below: Toad of Toad Hall, Jordi Pujol, 17 years in power. CIU returns, having learnt nothing, with more power than ever thanks to the well deserved socialist collapse.

Catalonia has faced three centuries of Spanish discrimination. Who would think so seeing the dynamism of Catalans. This dynamism is not the product of having a State, abolished after the Franco-Spanish military occupation of 1714. The dynamism comes from the initiative of Catalans. The first President of the Catalan Government after democracy, Jordi Pujol, was a failed businessman in everything he touched, from banks to newspapers. Josep Pla already saw before he won power that he was a grave threat to Catalonia. Pujol is responsible for a Catalan Government bloated as a toad in heat. While there was growth his disastrous “fish in the basket” policy seemed to work. With the crisis we see the disaster of so much rotten fish we cannot afford.

Josep Pla saw that Jordi Pujol was a vulgar demagogue obsessed with power. His family is now worth millions when he was a ruined man after winning his first election. He built up a make-believe State with a make-believe television and make-believe Swedish welfare, with nothing paid for except the commissions. Catalans are outraged by the cuts in public spending, but perhaps we should be angry with ourselves for letting ourselves to be fooled by a confidence man, as Pla labelled him, and tolerating the vast public corruption, from Pujol’s children to his embedded partner Duran Lleida. Catalans have forgotten that their Government, which lasted seven centuries, was modest in size. Switzerland, the same size as us, managed to remain independent. It has seven ministries, including the president. Removing defence and foreign affairs that we do not have, Catalonia could function like a Swiss watch with only five ministries, including the president. Pujol copied the French and Spanish toads, our invaders and exploiters. We would have no crisis if we had a Government as modest as Switzerland, the same we enjoyed when we were free.

La Generalitat gripau de Pujol

per Josep C. Vergés

El gripau blau Jordi Pujol, 17 anys al poder. CiU torna sense haver aprés res amb més poder que mai pel merescut col.lapse socialista. Primera foto: La presidenta suissa Eveline Widmer-Schlumpf amb el seu nét als Grisons de parla romanç. El Parlament i Senat suissos elegeixen entre els set ministres el president per un any, igual com feia Catalunya per no acumular poder i generar corrupció.

 

Catalunya porta tres segles discriminada per Espanya. Qui ho diria veient el dinamisme català. Aquest dinamisme no és gràcies a cap Estat, que no tenim des de l’ocupació militar francoespanyola de 1714. El dinamisme ve de la iniciativa dels catalans. El primer president de la Generalitat en democràcia, Jordi Pujol, era un empresari fracassat en tot el que tocava, des de bancs a diaris. Josep Pla ja va veure abans que arribés al poder que era un greu perill per Catalunya. Pujol és el culpable de la Generalitat inflada com un gripau en zel. Mentre creixíem el seu desastrós “peix al cove” semblava funcionar. Amb la crisi veiem el desastre de tot el seu peix podrit que no podem pagar.

Josep Pla veia que Jordi Pujol era un vulgar demagog obsés pel poder. La seva família s’ha fet milionària, quan ell estava arruinat al guanyar les eleccions. Ha bastit un Estat de mentida amb una televisió de mentida i un benestar suec de mentida, on res quadra excepte les comissions. Els catalans estem indignats amb les retallades públiques, però potser que ens indignem amb nosaltres mateixos per deixar-nos engatussar per un milhomes, com li deia Pla, i acceptar tota aquesta immensa corrupció pública, des dels fills de Pujol al seu soci de pedra picada Duran Lleida. Els catalans hem oblidat que la Generalitat que va durar set segles era modesta. Suissa, de la mida nostra, ha sabut mantenir-se independent. Té set ministeris, inclòs el president. Treient defensa i afers exteriors, que no tenim, Catalunya podria funcionar com un rellotge suís amb només cinc conselleries, inclòs el president. Pujol va copiar els gripaus francoespanyols, els nostres invasors i explotadors. Viuríem sense crisi com els suissos si tinguéssim una Generalitat modesta com la que té Suissa i com teníem nosaltres quan érem lliures.

The Lies of Blocher and Duran/LES MENTIDES DE BLOCHER I DURAN

The Lies of Blocher and Duran

by Josep C. Verges

The Führer Blocher was decisively rejected three times this Autumn by the Swiss democracy. He has now found that stolen data and lies lets him control Swiss institutions without any need for a democratic majority. Below: Ein Volk, ein Reich, ein Duran Lleida: the indelible stain of corruption in Catalan democracy.

The governor of the National Bank of Switzerland Philipp Hildebrand has resigned after a dirty campaign orchestrated with stolen data and lies by the authoritarian Swiss People’s Party (SVP-UDC). He endured three weeks and made an excellent press conference on the eve of Epiphany that people thought as more than sufficient. The Swiss PP had accused him of enrichment with insider knowledge of his decision to set a floor of 1.20 francs to the euro this past Summer (Search Exclusive: Rato Tarnutzer Stole Sarasin Account).

In fact he has an American wife and he fixed the rate to the euro, not to the dollar, but corrupt politicians care little for the truth. His wife bought the dollars and the dollar has actually fallen, not risen from the first purchase, so that a loss, not a profit, occurred. Why buy dollars? In early 2011 they sold a chalet and a third was placed in dollars as was their custom with savings in a multinational family. In autumn they bought a new chalet and sold those dollars. According to the international financial rule FIFO, First In First Out, six months had passed between the buying and selling of dollars. Nothing to criticize the inspectors found. The problem arose because, in between, his wife bought dollars a few weeks before setting the floor to the franc. If one considers only this purchase and subsequent sale, there appears to have been a small profit of 70,000 francs which the governor gave to a mountain rescue association. Why has he resigned? He did not think he could continue taking difficult decisions, such as the intervention of the two major Swiss banks, which have already returned their loans, or setting a floor to the franc to prevent the collapse of Swiss industry and tourism. A reminder here that Switzerland has not experienced any crisis, despite the same intervention of banks seen elsewhere. Unemployment is now at 3.3%! But the franc has heavily revalued from its correct rate of 1.40 to the euro. A governor under suspicion can hardly impose a better rate. Hildebrand had planned to set a new floor of 1.30 to the euro, but this will be hard to do now. So far the story of the governor due to the destabilization by the Swiss PP. Since the October general election they suffered a series of disasters with a major rejection by voters, although they remain the first Swiss party. Their latest setback has been to put forward a corrupt candidate to be part of the Swiss government. The Swiss PP in French has the same name, UDC, as the Catalan UDC. Both UDCs are in the hands of Stalinists. Christoph Blocher became a billionaire ransacking companies and speculating on insider information. Duran Lleida is a billionaire without having ever worked. But billions vanished from the ministries he controlled. The two Führers run their UDCs without any respect for democracy and their policies are fixed on their personal whim of the day. Blocher is both for and against a floor to the franc, just like Duran is both for and against a fiscal pact. Corruption is their favourite perfume. Duran boasts that a dozen of his associates have been sentenced to prison, while the government candidate hand-picked by Blocher now faces a criminal trial for fraud in a will. Lies are their daily currency. Duran promised to resign if any associate of his was ever convicted of corruption. Blocher also lies his head off, and the bigger the lie the more he gets his way. He has succesfully guillotined the governor of the National Bank of Switzerland, but he runs the serious risk of indictment for stealing bank data. Of course, like Duran, he has Parliamentary immunity and we have seen that Duran was not even called as a witness in the many trials of his corrupt associates. The lesson is sadly the same in clean Switzerland as in dirty Catalonia. Honest people resign while the corrupt laugh at all of us.

(“Les mentides de Blocher i Duran,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 10 January 2011)

Les mentides de Blocher i Duran

per Josep C. Vergés

Ein Volk, ein Reich, ein Duran Lleida: la corrupta taca indeleble de la democràcia catalana. Primera foto: El Führer Blocher ha estat rotundament rebutjat tres cops aquesta tardor per la democràcia suïssa. Ara descobreix que dades robades i mentides li permeten controlar les institucions suisses sense necessitat d’una majoria democràtica.

El governador del Banc Nacional de Suissa Philipp Hildebrand ha dimitit després d’una bruta campanya orquestrada amb dades robades i mentides per part de l’autoritari Partit Popular Suís (SVP-UDC). Ha aguantat tres setmanes i va fer una excel.lent roda de premsa la vigília de reis que tothom va trobar més que suficient. El PP suís l’acusava d’enriquir-se amb la seva decisió de fixar un mínim del franc amb l’euro de 1.20 aquest passat estium (Veure search Exclusiu: Rato Tarnutzer va robar el compte de Sarasin).

Resulta que té una dona americana i que ell va fixar el curs de l’euro, no del dòlar. Als polítics corruptes poc importa la veritat. Fou la dona qui va fer la compra de dòlars i el dòlar de fet ha baixat, no pujat, així que des de la primera compra s’ha produit una pèrdua i cap guany. Per què la compra de dòlars? A principis de 2011 van vendre un xalet i guardaren un terç en dòlars com feien sempre amb els diners d’una família multinacional. A la tardor compraren un nou xalet i vengueren els dòlars de nou. Segons la regla financera internacional FIFO, First In First Out, havien passat sis mesos entre la compra i la venda de dòlars. Res a criticar han trobat els inspectors. El problema ha sorgit perquè, entremig la dona va comprar dòlars poques setmanes abans de fixar el mínim del franc. Si només es té en compte aquesta compra i la venda posterior, sembla que s’ha produit un benefici petit de 70.000 francs que el governador ha donat a una associació de rescat de muntanya. Per què ha dimitit? Perquè no creu que pot seguir prenent decisions difícils com la intervenció dels dos principals bancs suissos, que ja han tornat els préstecs, o sostenir el franc perquè no s’enfonsi la indústria i el turisme suís. Aquí cal recordar que Suissa no ha patit la crisi, tot i la mateixa intervenció dels bancs que hem vist arreu. L’atur actual és del 3,3%! Però el franc s’ha revaloritzat molt i hauria de valdre 1.40 l’euro. Un governador questionat difícilment pot imposar un curs millor. Hildebrand havia planejat fixar un nou mínim d’1.30 l’euro i ja veurem quan podrà ser ara. Fins aquí la història del governador deguda a la desestabilització del PP suís. Des de les eleccions generals d’octubre ha patit un seguit de catàstrofes amb un rebuig electoral general, tot i seguir com a primer partit suís. La seva darrera patinada ha esta presentar un candidat corrupte per a formar part del govern suís. El PP suís o UDC en francès és molt semblant a l’UDC catalana. Les dues UDCs estan en mans d’estalinistes. Christoph Blocher s’ha fet multimilionari saquejant empreses i especulant amb informació privilegiada. Duran Lleida s’ha fet multimilionari sense haver treballat mai. Però milers de milions han desaparegut de les conselleries que controlava. Els dos Führers controlen les seves UDCs sense cap mena de respecte per la democràcia i la seva política la determina el caprici personal del dia. Blocher, tant estava en contra com a favor de fixar el franc, igual que Duran tant està en contra com a favor del pacte fiscal. La corrupció és el seu perfum preferit. Duran llueix una dotzena de socis condemnats a presó, mentre el candidat al govern triat a dit per Blocher ara s’enfronta a un judici criminal per frau testamentari. Les mentides són moneda de cada dia. Duran va prometre dimitir si un soci seu era condemnat per corrupció. Blocher també menteix més que parla, i com més gruixuda més s’en surt amb la seva. Ha guillotinat el governador del Banc Nacional de Suissa, però corre el greu perill de ser imputat per robar dades bancàries. És clar que igual que Duran és un aforat, i ja hem vist que Duran no ha assistit ni com a testimoni als múltiples judicis dels seus socis corruptes. La lliçó tristament és la mateixa a la neta Suissa i a la bruta Catalunya. La gent honesta dimiteix mentre els corruptes es riuen de nosaltres.

(“Les mentides de Blocher i Duran,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 10 gener 2011)