La República Catalana



Human Climate Warming a Lie

by George Orwell, John Coleman and William Happer


Plants thrive with more CO2.  Below: Orwell: “Who controls the past, controls the future. Who controls the present controls the past.

Can science be put back into climate science? The systematic misuse of statistics raises the question whether there is something else behind this constant manipulation. The theory of man-made climate change is no longer scientifically credible. Instead, what little evidence there is for rising global temperatures points to a natural phenomenon within a developing eco-system.


John Coleman, co-founded the Weather Channel: “The ocean is not rising significantly. The polar ice is increasing, not melting away. Polar Bears are increasing in number. Heat waves have actually diminished, not increased. There is not an uptick in the number or strength of storms (in fact storms are diminishing). I have studied this topic seriously for years. It has become a political and environment agenda item, but the science is not valid. There is no significant man-made global warming at this time, there has been none in the past and there is no reason to fear any in the future. Efforts to prove the theory that CO2 is a significant greenhouse gas and pollutant causing significant warming or weather effects have failed. There has been no warming over 18 years.”

William Happer, professor of physics at Princeton University: “No chemical compound in the atmosphere has a worse reputation than CO2, thanks to the single-minded demonisation of this natural and essential atmospheric gas by advocates of government control and energy production. The incredible list of supposed horrors that increasing CO2 will bring the world is pure belief disguised as science.”

George Orwell provided the antidote in 1944 when he commented on the fabricated lying during the Second World War: “The liberal habit of mind which thinks of truth as something outside yourself, something to be discovered, and not as something you can make up as you go along, will survive.”

(“Climate change proved to be nothing but a lie, claims top meteorologist,” by Jason Taylor, Express, 22 October 2014 and George Orwell, Collected Essays, Vol 3, 1944, p. 88)


Mentida l’escalfament humà del clima

per George Orwell, John Coleman i William Happer

george-orwellOrwell: “Qui controla el passat, controla el futur. Qui controla el present controla el passat. Primera foto: Les plantes floreixen amb més CO2.


Com pot tornar la ciència a la ciència del clima? El malús sistemàtic de les estadístiques planteja la questió de què hi ha al darrere d’aquesta constant manipulació. La teoria del canvi climàtic humà ja no té credibilitat científica. Més aviat les minses proves d’augment global de la temperatura senyalen un fenòmen natural disn d’un ecosistema en evolució.


John Coleman, cofundador del Weather Channel: “Els oceans no augmenten significativament. El glaç polar augmenta en comptes de fondre’s. Els óssos polars augmenten en nombre. Les onades de calor de fet han disminuit, no augmentat. No hi ha cap augment de tormentes (més aviat les tempestes disminueixen). Fa anys que estudio aquest tema en profunditat. S’ha transformat en una agenda política i ambiental, però la ciència no és vàlida. No hi ha cap escalfament global humà observable, no n’hi ha hagut en el passat i no hi ha cap raó per pensar que n’hi haurà en el futur. Els intents per demostrar la teoria que el CO2 és un gas hivernacle i pol.lucionador que provoca un escalfament o efectes climàtics significatius han fracassat. No hem tingut cap escalfament els darrers 18 anys.”

William Happer, professor de física de Princeton University: “Cap compost químic de l’atmosfera té més mal nom que el CO2, per culpa de la implacable demonització d’aquest gas atmosfèric natural i essencial pels partidaris del control estatal i de la producció energètic. La llista increible de suposats horrors que l’augment de CO2 durà al món és pura creença disfressada de ciència.”

George Orwell va donar l’antídot el 1944 quan comentava sobre les mentides fabricades durant la segona Guerra Mundial: “El pensament liberal, que veu la veritat com una cosa fora d’un mateix que pot ser descoberta i no com una cosa que pots inventar-te sobre la marxa, sobreviurà.”

(“Climate change proved to be nothing but a lie, claims top meteorologist,” per Jason Taylor, Express, 22 octubre 2014 i George Orwell, Collected Essays, Vol 3, 1944, p. 88)

23 October 2014 Posted by | Environment/Medi ambient | | 2 Comments

98% of Catalans Want to Vote, 2% Not/98% DELS CATALANS VOL VOTAR, 2% NO

98% of Catalans Want to Vote, 2% Not

98% dels catalans vol votar, 2% no

The heir of Philip V the Perjurer commemorated Race Day, re-baptised Hispanity Day with the death of fascism, just like the despot Franco with a military parade in Madrid, the capital of the empire where the sun never set. In Barcelona Spanish nationalists demonstrated once again in Plaça Catalunya, but each year they are fewer in number. A repeat of the Spanish nationalist concentration in Tarragona on 9/11, they were less than 2% of the Catalan nationalist demonstrators calling for their right to vote.

El Dia de la Raza, rebatejat Dia de la Hispanidad amb la mort del feixisme, l’ha celebrat l’hereu de Felip V el Perjur igual que el dèspota Franco amb marxes militars a Madrid, la capital de l’imperi on no es posava el sol. A Barcelona els espanyolistes s’han manifestat de nou a la Plaça de Catalunya, però cada vegada són menys. Igual que la concentració espanyolista de Tarragona de l’11 de setembre no arriben al 2% dels manifestants catalanistes que exigeixen votar.

Espanyolistes 2014 212 October 2014: The anti-Catalan nationalist La Vanguardia published this photo of Plaça Catalunya, the most favourable they found. The police estimated 38,000 demonstrators. The Barcelona V on 9/11 ran to 1.8 million.

12 octubre 2014: La Vanguardia, contrària als catalanistes, publica aquesta foto de la Plaça Catalunya, la més favorable que ha trobat. La policia calcula 38.000 manifestants. La V de Barcelona de l’11 de setembre va reunir 1,8 milions.

espanyolsites 201312 October 2013: The police counted 8,000 less Spanish nationalist demonstrators despite a much more populated Plaça Catalunya. Occupied by trees, fountains, sculptures, benches and urban obstacles, the square can barely host more than 10,000 demonstrators.

12 octubre 2013: La policia donava 8.000 menys manifestants espanyolistes tot i estar molt més plena la Plaça Catalunya. Ocupada per arbres, fonts, escultures, bancs i obstacles urbans, la plaça difícilment pot reunir més de 10.000 manifestants.

13 October 2014 Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | , | Leave a comment

Duran Lleida, Bigger Whore-master than Berlusconi/DURAN LLEIDA MÉS PUTA QUE BERLUSCONI

Duran Lleida, Bigger Whore-master than Berlusconi

by Lucas Leon Simon

duran putaWhores…whores galore: Duran Lleida, Spanish politico. Below: Sheep…sheep galore: local councillor from Cordova and journalist Lucas Leon Simon.

The journalist and politician from Cordova Lucas Leon Simon does a striptease on Duran Lleida, a Catalan from Aragon, an autonomist in Madrid, a black marquis of the public purse, a commissioner for bespoke laws, decrees and pardons, and a greater whore-master than Berlusconi:

He has the glazed look of a Romanesque crucifix, the pink glasses of a Soho gay and the air of a right wing Galapagos tortoise always ready to stumble onto something profitable. Although he acts Catalan, he was born in the province of Huesca and lives in Madrid’s Ritz where he was photographed having breakfast like a grandiose marquis. The Barcelona notary ​​Alfons López Tena has described him with this priceless gem: “Corrupt and expert in charging commissions, he sells amendments to laws to interested parties and rewards with public office his lovers and ex-lovers while spending public money in financing his varied and extensive sexual life.” That’s the man. While crooks, bankers, financial speculators and corrupt politicians line their pockets in full, Josep Antoni Duran Lleida, a Christian Democrat and spokesman in the Spanish Congress for CiU, is fixated on subsidized Andalusian day labourers. Hizzoner is scandalized at the €400 a month they get and then spend in the bar getting drunk. What a waste! Arrest them all and force them into communion with the Archbishop! The former CiU general secretary believes that the main problem of Spain, and likewise Catalonia, is that the Andalusian unemployed stay at the bar talking about Messi instead of doing more productive things like, for example, serving him a sumptuous breakfast at his luxurious room in the Ritz. This horseless senorito, who has not done a stroke of real work since 1979, after his debut as councillor in Lleida, and who has enjoyed 36 uninterrupted years of expenses, pay and travel on the public budget, also has an old reputation as whore-master. And thus, like the fall of the plumb, this professional in shoring up majorities, this fossil of pickled democracy, will once again shake his member in luxury hotels. Charge the whores on his account!

(Duran Lleida o las putas las carga a mi cuenta,” by Lucas Leon Simon,

Duran Lleida més puta que Berlusconi

per Lucas León Simon

SimonTites…tites arreu: el regidor cordovès i periodista Lucas León Simon. Primera foto: Putes…putes arreu: Duran Lleida, politicastre espanyol.

El periodista i polític cordovès Lucas León Simon fa el striptease de Duran Lleida, català d’Aragó, autonomista a Madrid, negre marquès del pressupost públic, comissionista per a lleis, decrets i indults a mida, i més puta que Berlusconi:

“Tiene la mirada vidriada, como de crucifijo románico, las gafas de color rosa, de gay del Paralelo, y un aire de galápago de derechas siempre en disposición de tropezar con algún rédito. Aunque ejerce de catalán, nació en la provincia de Huesca y vive en el Ritz madrileño donde le han fotografiado desayunando como un marqués de chaqueta cruzada. Un notario de Barcelona, Alfons López Tena, ha dicho de él esta impagable perla: “corrupto y experto en cobrar comisiones, vender enmiendas de leyes a grupos de interés, premiar con cargos públicos a sus amantes y sus ex amantes y dedicar dinero público a financiar su vida sexual, variada y extensa.” Y ahí lo tienen. Cuando los ladrones, los banqueros, los especuladores financieros y políticos vendidos se forran a manos llenas, Josep Antoni Duran Lleida, demócrata cristiano, portavoz de CiU en el español parlamento, tiene como fijación a los jornaleros andaluces que cobran el PER. Que según se señoría aforan los 400 euros al mes y se quedan en el bar emborrachándose. ¡Que dispendio! ¡Qué los detengan a todos y los hagan comulgar con el arzobispo! Exsecretario general de CiU cree que el principal problema de Spain, y por ende de Cataluña, es que los andaluces en paro se queden en el bar hablando de Messi y no hagan cosas de más provecho, como por ejemplo, servirle a él esos opíparos desayunos en su lujosa habitación del Ritz. Este señorito sin caballo, que lleva sin darle un palo al agua desde 1979, en que debutó con picadores como concejal en Lleida, y que conoce 36 años seguidos de dietas, nóminas y gastos por desplazamiento a cargo de los presupuestos públicos, tiene una fama de putero que le precede. Y así, como el peso de una plomada, este profesional de las mayorías incompletas, este fósil de la democracia en escabeche, volverá a agitar el rabo en los hoteles de lujo. ¡Que las pongan en su cuenta!”

(“Duran Lleida o las putas las carga a mi cuenta,” per Lucas León Simon,

12 October 2014 Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | , | Leave a comment

Spain is not a European Democracy/ESPANYA NO ÉS UNA DEMOCRÀCIA EUROPEA

Spain Is Not a European Democracy

by Pep Guardiola, Josep Carreras, Jordi Savall, Joan Massagué, Pol Antràs and Xavier Sala i Martín

Creus gammadesGerman Wehrmacht supporters burn Catalan independence flag at the cup final in PP fiefdom Valencia between Real and Atletico Madrid. The Spanish police confiscated (any unburnt) Catalan flags but let through Fascist flags. Below: From the left, Carreras, Guardiola, Massagué and Savall.

Catalans wonder why Spain wants to prevent people from voting in a peaceful and transparent way. How could it be otherwise in a 21stC European democracy? Political issues are resolved through dialogue and negotiation in modern times. The era when a privileged few decided on behalf of the rest has ended. That is why a group of concerned Catalan citizens committed to democracy, decided to write in the Independent to let the world know that Catalans just want to vote. Who can be afraid of democracy?:

“The Catalans just want to vote. In 1773, just 59 years after Catalonia was taken by the Spanish army and its institutions abolished, the Sons of Liberty led the audacious Boston Tea Party. At the core of their protest was the belief that the American colonies were overtaxed while their opinions were not taken into account in London. That action ignited the revolutionary process by which the American colonies became the USA, having the defense of liberty, justice and democracy as the frontispiece of its new Constitution. The angry reaction of the British crown to the Boston events only fueled the revolt and convinced many loyalist settlers that only independence would guarantee their legitimate rights. Forcing one people who want to go their own way to remain united is never a guarantee of a good relationship. Unlike Scotland, which willingly joined the UK and was allowed to vote on whether they wanted to leave with the full agreement of London, Catalonia was conquered and lost its liberty. Now, after centuries of trying to find the right fit for Catalonia inside Spain, we Catalans want to vote on our political future, as the Scots just did. After General Franco died in 1975 we thought Spain’s transition to democracy would improve Catalonia’s situation. Indeed the 1978 Spanish Constitution established some autonomy for Catalonia, new institutions were created and the Catalan language was no longer forbidden. New hope was born, but was not to last long. Spain’s nascent democracy advanced and in 2006 more powers were devolved to Catalonia. 75% approved a new Statute of Autonomy by referendum. However, the very Statute of Autonomy that won such broad approval was eviscerated by Spain’s Constitutional Court in 2010. Many believe this was the tipping point for Catalonia, the moment when many Catalans gave up hope, and popular support for independence grew to 50%, with 80% supporting their right to decide whether Catalonia stays or leaves Spain. Ever since the 2010 ruling by the Constitutional Court cancelled many of Catalonia’s devolved powers, there have been a series of peaceful demonstrations with millions of Catalans calling for a self-determination vote. We Catalans, along with our democratic government and institutions, want to vote so we can decide what kind of relationship we want to establish with Spain for the future. It is not a question of secession or independence: it is a question of dignity and democracy. We Catalans want to have a say in our future, and will respect the will of the majority whatever the result, just as happened in Scotland.The Spanish government argues that this vote is illegal and unconstitutional. The Catalan government and neutral legal experts believe that the vote is both legal and legitimate. Rather than talking Madrid prefers heavy-handed scare tactics and hides behind legal excuses rather than allowing a free and fair vote. Constitutions are meant to be living documents, that adapt laws to the needs of the citizens. Unfortunately, the Spanish government has said it would block any amendments that would make our vote possible.”

(“Give Catalonia its freedom to vote. Our nation deserves the chance to decide on its future,” by Pep Guardiola, Josep Carreras, Jordi Savall, Joan Massagué, Pol Antràs and Xavier Sala i Martín, The Independent, 10 October 2014)

Espanya no és una democràcia europea

per Pep Guardiola, Josep Carreras, Jordi Savall, Joan Massagué, Pol Antràs i Xavier Sala i Martín

CarrerasDe l’esquerra, Carreras, Guardiola, Massagué i Savall. Primera foto: Partidaris de la Wehrmacht alemanya cremen una estel.lada a la final de copa a la feu pepera de València entre Real i At. Madrid. La policia espanyola confiscaria estel.lades (no cremades), però deixaria passar banderes feixistes.

Els catalans no entenem per què Espanya pretén impedir que el poble voti de manera pacífica i transparent. Quina alternativa queda en una democràcia europea del segle XXI? Avui en dia els conflictes polítics es resolen pel diàleg i la negociació. Els temps en que uns pocs privilegiats decidien en nom de la resta s’han acabat. Per això un grup de catalans preocupats i compromesos amb la democràcia han decidit escriure a l’Independent anglès per donar a conèixer al món que els catalans simplement volem votar. Qui pot tenir por a la democràcia?:

“Els catalans només volem votar. El 1773, just 59 anys després que Catalunya fos ocupada per l’exèrcit espanyol i les seves institucions abolides, els Fills de la Llibertat dugueren a terme l’atrevida Boston Tea Party. El cor de la seva protesta era la creença que les colònies americanes pagaven masses impostos mentre les seves opinions no eren tingudes en compte per Londres. Aquesta acció va desencadenar el procés revolucionari pel qual les colònies americanes esdevingueren els USA, amb la defensa de la llibertat, de la justícia i de la democràcia com a punts fonamentals de la seva nova constitució. La violenta reacció de la corona britànica als fets de Boston només va animar la revolta i va convèncer molts colons unionistes que només la independència podria garantir els seus drets legítims. Obligar un poble que vol fer el seu propi camí a seguir unit mai serà cap garantia d’una bona entesa. A diferència d’Escòcia, integrada lliurement al Regne Unit i que ha pogut votar si volien separar-se amb el ple acord de Londres, Catalunya va ser conquerida perdent la seva llibertat. Avui, després de segles intentant trobar l’encaix adequat de Catalunya dins d’Espanya, nosaltres els catalans volem votar pel nostre futur polític igual com han fet els escocesos. Després de la mort del general Franco el 1975 creiem que la transició espanyola a la democràcia milloraria la situació de Catalunya. Certament la Constitució Espanyola de 1978 restablia certa autonomia a Catalunya, creant noves institucions amb el català ja no prohibit. Naixeren noves esperances que no han perdurat. La naixent democràcia espanyola va fer uns passos endavant i el 2006 va traspassar més poders a Catalunya. El 75% va aprovar el nou Estatut d’Autonomia en un referèndum. Però aquest Estatut d’Autonomia que havia obtingut aquest suport tan ampli fou esbudellat pel Tribunal Constitucional espanyol el 2010. L’opinió general és que fou la gota que feu vesar el vas, el moment en què molts catalans perderen l’esperança i el suport popular per a la independència va créixer al 50%, amb un 80% a favor del dret a decidir si Catalunya seguia o marxava d’Espanya. Des de la decisió del Tribunal Constitucional de 2010 anul.lant molts dels poders traspassats a Catalunya, s’han celebrat un seguit de manifestacions pacífiques de milions de catalans exigint aun vot d’autodeterminació. Nosaltres els catalans, i totes les nostres institucions i govern democràtic, volem votar per a poder decidir quina mena de relació volem establerta amb Espanya d’ara endavant. No és una questió de secessió o independència: és una questió de dignitat i democràcia. Nosaltres els catalans volem dir la nostra sobre el nostre futur i respectarem la voluntat de la majoria qualsevol que sigui el resultat, igual com ha passat a Escòcia. El govern espanyol argumenta que aquest vot és i inconstitucional. La Generalitat i els experts jurídics neutrals creuen que el vot és tant legal com legítim. En comptes de parlar Madrid prefereix les burdes tàctiques de la por i s’escuda en excuses legals per a no permetre un vot lliure i imparcial. Les constitucions són dissenyades com a documents vius que adapten les lleis a las necessitats dels ciutadans. Desgraciadament el govern espanyol ha dit que bloquejarà qualsevol esmena que possibiliti el nostre vot.”

(“Give Catalonia its freedom to vote. Our nation deserves the chance to decide on its future,” by Pep Guardiola, Josep Carreras, Jordi Savall, Joan Massagué, Pol Antràs and Xavier Sala i Martín, The Independent, 10 October 2014)

11 October 2014 Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | , | 1 Comment


The Global Warmer Pantiegraph

El bragògraf dels escalfadors globals

Josep C. Vergés

After two decades of global warmer scientificism based on consensus science (97% agree, whatever that may mean), we are now past 18 years without global warming. All the global warmer computer predictions have been disproved, not by the model scientificism of consensus but by the hard science of reality of temperature measurement. The bloated global warmer industry, fully subsidised by our taxes, refuses to concede and its final stand has been to argue that the missing heat is hiding in the ocean deep. NASA has just published a study proving that there is no missing heat hiding in the gloomy watery depths. So here is my new, entirely scientific, provable and indisputable proof that global warming began with the evils of capitalism: the global warmer pantiegraph:

Passades dues dècades de cientificisme dels escalfadors globals basat en la ciència per consens (97% a favor, ves a saber què vol dir), ja hem superat 18 anys sense escalfament global. Totes les prediccions per ordinador dels escalfadors globals han quedat falsificades, no pel cientificisme modèl.lic del consens sinó per la dura ciència de la realitat de mesurar la temperatura. La golafre indústria de l’escalfament global, totalment subvencionada pels nostres impostos, es nega a claudicar i la seva defensa numantina ha estat argumentar que la calor absent s’amaga al fons dels oceans. NASA acaba de publicar un estudi demostrant que la calor absent no s’amaga en les llòbregues profunditats hídriques. Així que aquí teniu la meva nova prova, totalment científica, demostrable i indisputable de que l’escalfament global es va iniciar amb la maledicció del capitalisme: el bragògraf dels escalfadors globals:


8 October 2014 Posted by | Environment/Medi ambient | | 1 Comment

Spain Steals 98%, Catalonia the Other 2%/ESPANYA ROBA EL 98%, CATALUNYA EL 2% RESTANT

Spain Steals 98%, Catalonia the Other 2%

Rajoy congrsDenialist Mariano Rajoy bans Catalans from voting and refuses to answer where the black money he received from the PP came from and what it was for. Below: Denialist Jordi Pujol blames his corruption on his father who died 30 years ago while he refuses to answer questions at the Catalan Parliament.

Corruption is the main worry of Spaniards and also the subject by which Spain is best known, together with banning Catalans from voting. The four main autonomies controlled by PP and PSOE concentrate the absolute majority of corruption: Andalusia, Madrid, Valencia and Galicia, while Catalonia accounts for only 5% of the indictments in the last thirty years. However 96% of indicted politicians escape any punishment, and if so they were pardoned by Aznar (159 pardons) Zapatero (62) and Rajoy (12). 98% of the stolen taxes have been taken by the PP i PSOE, and only 2% by Catalan parties. It should be easier to put the Pujols in jail in independent Catalonia than in the Spain of PP and PSOE, which doubles Catalonia in corruption and impunity.

According to the EU, Spanish and Greek citizens are the most worried about corruption (63% answers), followed by Cyprus and Romania (57%) and, obviously, Italy (43%). The least worried are Denmark (3%), Germany and France (6%). 95% of Spaniards believe that corruption is widespread, increasing and the main international problem of Spain, ahead of unemployment and the economy. The world agrees, with Spain the most quoted on corruption, followed by South Africa and Italy. Transparency International places Denmark as the least corrupt, with Spain 40th, losing 20 places since 2002. Of the 584 court cases on corruption since 1984 only 20 of the 500 politicians on trial have been found guilty. 96% suffered no punishment and even worse Aznar pardoned 159, Zapatero 62 and Rajoy 11. The PP is the most corrupt party (39% of indictments) followed closely by PSOE (37%) while CiU and Esquerra could only contribute a miserly 5% of the indictments. 76% of corruption originated in PP and PSOE, with Catalonia accounting for 15 times less indictments. Distributed by autonomies, Andalusia (PSOE) had 26% of indictments and Madrid, Valencia and Galicia run by the PP 28%. Catalonia represented 8%. Municipal corruption reflected the same: Andalusia 23%, Madrid, Valencia and Galicia 30%, and Catalonia 6% of the indictments. Corruption per million inhabitants was 5 in Catalonia and 12 in Spain, more than double. In addition 98% of the stolen taxes landed in the hands of PP and PSOE, while Catalan politicians only managed to steal 2% of the total, ten times less than the economic weight of Catalonia.ó-pol%C3%ADtica-a-Espanya.pdf

Espanya roba el 98%, Catalunya el 2% restant

pujol parlamentEl negacionista Jordi Pujol culpa de la seva corrupció al seu pare mort fa trenta anys mentre es nega contestar al Parlament de Catalunya. Primera foto: El negacionista Mariano Rajoy es nega a deixar votar als catalans i es nega contestar d’on ha sortit i per què cobrava diner negre del PP.

La corrupció és la principal preocupació dels espanyols i també el tema pel qual Espanya és més coneguda, junt a no deixar votar als catalans. Les quatre principals autonomies controlades pel PP i PSOE concentren la majoria absoluta de la corrupció: Andalusia, Madrid, València i Galícia, mentre Catalunya suma només el 5% dels imputats dels darrers 30 anys. Però el 96% dels polítics imputats escapa de ser condemnats, i quan ho són reben indults d’Aznar (159 indults) Zapatero (62) i Rajoy (12). El 98% dels impostos robats ho ha fet el PP i PSOE, i només el 2% partits catalans. Serà més fàcil posar a la presó els Pujol en una Catalunya independent que a l’Espanya del PP i PSOE, que dobla Catalunya en corrupció i impunitat.

Segons la UE els ciutadans espanyols i grecs són els més preocupats per la corrupció (63% respostes), seguits de Xipre i Romania (57%) i, evidentment, Itàlia (43%). Els menys afectats són Dinamarca (3%), Alemanya i França (6%). El 95% d’espanyols creu que la corrupció és generalitzada, en augment i el principal problema internacional d’Espanya, per sobre de l’atur i l’economia. El món ho veu igual amb Espanya el país més citat per corrupció, seguit de Sudàfrica i Itàlia. Transparency International situa Dinamarca com el menys corrupte i Espanya al número 40. Ha perdut 20 places des 2002. Dels 584 casos judicials de corrupció des de 1984 només 20 dels 500 polítics jutjats han estat condemnats. El 96% no ha patit sanció perquè a sobre Aznar n’ha indultat 159, Zapatero 62 i Rajoy 11. El PP és el partit més corrupte (39% dels imputats) seguit de prop pel PSOE (37%) mentre CiU i Esquerra sumen un esquifit 5% dels imputats. El 76% de la corrupció prové del PP i PSOE, mentre Catalunya té 15 vegades menys imputats. Per autonomies Andalusia (PSOE) té el 26% dels imputats i Madrid, València i Galícia del PP el 28%. Catalunya representa el 8%. La corrupció municipal reflexa el mateix: Andalusia 23%, Madrid, València i Galícia 30%, i Catalunya 6% dels imputats. La corrupció per milió d’habitants és 5 a Catalunya i 12 a Espanya, més del doble. El 98% dels impostos robats també ha anat a mans del PP i PSOE, mentre els polítics catalans només han pogut robar el 2% del total, deu vegades menys que el pes econòmic de Catalunya.ó-pol%C3%ADtica-a-Espanya.pdf

7 October 2014 Posted by | Economy/Economia, News comment/Comentari al dia, Politics/Política | , , | 2 Comments

Bad Soldiers of Salamis/SOLDATS DE MALA MENA

Bad Soldiers of Salamis

by Josep C. Verges

Javier-CercasJavier Cercas in Girona. In Catalonia since four, he only speaks Catalan in the alcove like Aznar. Below: Ibahernando in Estremadura, a village of 472 inhabitants where Javier Cercas and first cousin Alejandro Cercas, socialist MEP, were born.

Javier Cercas, born in Estremadura as he never forgets to say, educated in Girona and living in Barcelona, is famous for “Soldiers of Salamis, a novel about the Civil War in Catalonia where the Fascist main character saves civilization thanks to a Republican anti-hero. Civilization is again in danger in Catalonia so Cercas has enlisted as volunteer with the bad soldiers of Salamis.

Bad soldiers because on 14 August the Italian L’Espresso published a long walk through Barcelona of the journalist Wlodek Goldkorn with the idolized Javier Cercas: «I was born in Estremadura, the son of a veterinarian. I have lived in Catalonia since I was four. My live-in girlfriend is pure Barcelonese and I speak Catalan to her. For me this is the language of my intimacy, the language of love.” I readily believe this is true despite “lo scritore spagnolo” a month later denying in Girona: My alleged statements,”A murderous Utopia” referring to Catalan sovereignty. I doubt that there is a single reader who thinks I’ve said such a barbarity. What I have written often is that in Europe we have created far too many murderous Utopias, often under the ideological umbrella of nationalism. It has never crossed my mind to state that Catalan nationalism or sovereignty or independence is one of those Utopias. I admit that the L’Espresso journalist, as I checked in disbelief, makes me say this and other similar nonsense, such as that Spanish-language writers who live in Catalonia are persecuted. Obviously there are always journalists who make one say what they want you to say.” Aznar also presumed to speak Catalan in the alcove, but I find Cercas more credible in romantic intimacy than the Spanish nationalist with a Hitler, or if you prefer a Charlie Chaplin mustache, whispering“I love you” to his bottle (wife Botella). Cercas waited one month to deny his anti-Catalan barbarities , his own words, in L’Espresso. The journalist gives a curious answer: “The next time we’ll talk in Englishuntil then all my solidarity to Cercas and all those who are opposed to Catalan nationalism (WG)“. Evidently the L’Espresso journalist believes Cercas to be so scared that he now denies what he really said. No problem, in future they’ll speak English because his Estremadura Spanish is understood the wrong way round by Italians. Catalan nationalists are not murderers and Spanish is not persecuted in Catalonia. These Italian barbarities have had a great impact in the Spanish nationalist capital Madrid so that the Jacobin El Pais has been led to publish the Cercas Catalan denial…in Catalan! As if it were the fault of the Catalan media that they quoted the bestialities that Cercas now says he did not say in Italy. What a contrast, when the Spanish government of the PP banned the presentation in Dutch of the novel Victus, about the Franco-Castilian military occupation of Catalonia in 1714, virtually nothing was published in Madrid against the anti-Catalan persecution of Albert Sanchez Piñol. Indeed Cercas promised an article, which either was rejected in Madrid, or he was too lazy to write in defense of Catalonia. Just as he was too lazy to deny the l’Espresso article until a month late, a denial disbelieved even by the journalist who did the interview. Spanish nationalists have really bad soldiers to save civilization.

(“Soldats de mala mena,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 5 October 2014)

Soldats de mala mena

per Josep C. Vergés

ibahernandoIbahernando a Estremadura, poble de 472 habitants on naixeren Javier Cercas i el seu cosí germà Alejandro Cercas, socialista del Parlament Europeu. Primera foto: Javier Cercas a Girona. Des dels 4 anys viu a Catalunya però només parla català en la intimitat, com Aznar.

Javier Cercas, nascut a Estremadura com sempre recorda, educat a Girona i domiciliat a Barcelona, s’ha fet famós per “Soldados de Salamina”, de la Guerra Civil a Catalunya on el protagonista feixista salva la civilització gràcies a un antiheroi republicà. La civilització torna a estar en perill a Catalunya i Cercas s’ha allistat de voluntari entre els soldats de mala mena.

De mala mena perquè el 14 d’agost L’Espresso italià publicava una llarga passejada per Barcelona del periodista Wlodek Goldkorn amb l’idolatrat Javier Cercas: «Sono nato nell’Estremadura, figlio di un veterinario. In Catalogna vivo da quando avevo quattro anni. La mia compagna di vita è un’autentica barcellonese, con lei parlo il catalano, così quella lingua è la lingua della mia intimità, l’idioma dell’amore.” M’imagino que això és veritat perquè segons “lo scritore spagnolo” un mes després desmentia a Girona: “Unes suposades declaracions meves, “Una utopia assassina” que referia al sobiranisme català. Em nego a acceptar que hi hagi un sol lector que es cregui que jo he dit una animalada semblant. El que jo he escrit sovint és que a Europa ens hem fet un fart de crear utopies assassines, sovint amb el paraigües ideològic del nacionalisme. En ma vida se m’ha passat pel cap de dir, en canvi, que el nacionalisme o el sobiranisme o l’independentisme català sigui una d’aquelles utopies. És veritat que el periodista de L’Espresso, segons he comprovat amb incredulitat, em fa dir aquesta i altres bestieses similars, com ara que els escriptors castellans que vivim a Catalunya estem perseguits; en fi, hi ha periodistes que diuen que un diu el que ells voldrien que digués.” José María Aznar també presumia de parlar català en la intimitat, però veig més creible Cercas de gran romàntic en la intimitat que l’espanyolista amb bigoti hitlerià o de Xarlot, com prefereixin, xiuxiuejant “T’estimo” a la seva Botella. Cercas ha tardat un mes en desmentir, com ell l’expressa, les “animalades” anticatalanes a L’Espresso amb una curiosa resposta del periodista: “La prossima volta parleremo in inglese…Intanto, tutta la mia solidarietà a Cercas e a quanti si oppongono al nazionalismo catalano (W.G.) Vaja el periodista de l’Espresso creu que Cercas té tanta por que ara desmenteix el que realment va dir. Cap problema, parlaran anglès en el futur perquè el castellà d’Estremadura l’entenen al revés els italians. Ni els catalans són nacionalistes assassins ni els castellans són perseguits a Catalunya. Aquest animalades italianes de Cercas han tingut un gran ressò a la capital espanyolista Madrid fins a l’extrem que El País jacobí ha publicat el desmentit català de Cercas en català (!). Com si fos culpa dels mitjans catalans que citin les animalades que Cercas ara diu que no ha dit a Itàlia. En canvi quan el govern espanyol del PP ha prohibit la presentació de la Victus en holandès, per parlar de l’ocupació militar francocastellana de Catalunya el 1714, no s’ha pràcticament publicat res a Madrid en contra de la persecució anticatalana d’Albert Sànchez Piñol. Cercas prometia un article però, o no li volen publicar a Madrid, o li fa mandra escriure en defensa de Catalunya. Com li ha fet molta mandra desmentir l’Espresso, fins un mes després, amb un desmentit que no es creu ni el propi periodista autor de l’entrevista. Quina mala mena de soldats tenen els espanyolistes per salvar la civilització.

(“Soldats de mala mena,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 5 octubre 2014)

6 October 2014 Posted by | Culture/Cultura, News comment/Comentari al dia | , | Leave a comment

Constitutional Court Yes to Catalan Consultation/SÍ A LA CONSULTA CATALANA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

Constitutional Court Yes to Catalan Consultation

by Beltran Gambier

recusacioFrancisco Perez, president of the Constitutional Court (left) and Pedro Jose Gonzalez, recused by the Catalan Parliament for their Catalanophobia. Below: Born in Argentina and professor in Madrid, Beltran Gambier was the president for 12 years of the Inter-American Federation of Lawyers.

The Madrid public law lawyer Beltran Gambier, founder of Transparency International in Spain, says that the Constitutional Court should lift the suspension of the Catalan Consultation which is quite legal. The weak Madrid government wants to transpose its failed policy to the Court:

Spain faces a political problem that has deep legal roots through the judicial review brought by the Government of Spain against the Catalonia Law 10/2014 of popular consultations and the Decree 129/2014 which called for the consultation on November 9. The Government sought the necessary intervention of the State Council which issued a favorable opinion. The Government filed the same day that this opinion came out two unconstitutional appeals. The first steps in the court battle were quite melodramatic. Both the Government and the Constitutional Court acted with unprecedented haste and their overreaction was quite over the top. In the case of the Government, their heated actions can be explained by a self-generated need to give a lesson. But the Constitutional Court also acted with a speed that, while always welcome, it heavily contrasted with the slowness of the Court in other very important issues for society. Added to the unseemly haste, there was an artificial show of “deliberation” whose curious result was -as presented in the media- of “unanimity”. But there was no other possible outcome. Indeed, the Government invoked Article 161.2 of the Constitution whose only possible outcome is suspending teh consultation. The Court, however, must ratify or lift the suspension within a period not exceeding five months. We’ll see how the Court uses this power. It may, after hearing the parties, lift the suspension. The consultation convened by the Catalan Government is legal. Article 92 of the Spanish Constitution was only intended for referendums for all of Spain on policy issues of special significance. That is not what the Catalan Government is undertaking so there is no need to invoke this rule and, therefore, there is no requirement of prior authorization by the Congress of Deputies. In any case Catalan Law 10/2014 of consultation to the people is constitutional. Within this framework, the consultation convened by Decree 129/2014 is not intended to be a referendum. So article 149 of the Constitution is not violated. The consultation to be undertaken did not claim to be binding as expressly stated in art. 9 of the Catalan law. A consultation can be absolutely free in terms of content and questions. I understand that this may irritate some, but I cannot conceive the possibility that the freedom of expression of a people, and how their rulers can know what they want, is contrary to statutory or constitutional requirements. The law should follow common sense. Looking at the issue from the political autonomy vested in the autonomous communities, I find additional arguments that confirm the legality of the consultation. The autonomous communities have implicit and inherent powers in their political autonomy which can be exercised without affecting the powers of the State. Here, moreover, the principle of freedom is paramount according to which everything that is not forbidden is allowed. This is the case of the consultation, which is not prohibited. The secessionist purpose is not unlawful. It intends to achieve independence for Catalonia but that can only take place within the framework of the Spanish Constitution. In other words, the desire for independence is lawful, beyond the difficulties to achieve it and the need for constitutional reform. Hence, fighting for it, within the law, is not even disloyalty to the Spanish State. What Catalonia has done is legislate validly (under the Statute), a law of consultation. It is key to consider that the consultation we are discussing is not a referendum, and, therefore, does not violate constitutional requirements. One thing is to ask what you think (consultation) and another to ask what you think about carrying out a decision (referendum). The consultation law was written following the doctrine of the Constitutional Court and using as its starting point the recognition by the Court, in STC 42/2014, of the existence of the “right to decide,” which the Court defined as political aims capable of being defended under the Constitution and which can come about through a process that conforms to the principles of democratic legitimacy, legality and pluralism. In this process, the Court said, a proposal that seeks to change the established constitutional order, such as the secession of a part of the Spanish territory, must be accommodated provided that the activities to prepare and defend this political aspiration -activities of preparation and defense which can be certainly carried out through a consultation to the people- are conducted without violating democratic principles. I think that the essence of political autonomy as determined by the 1978 constitutionality, is to know what the people want and what they think in the region. I am aware that the outcome of the consultation will guide future political action in Catalonia. It is possible that the result of the planned consultation leads future political activity towards secessionism, but this process I stress has no other outlet than that marked by the Constitution. From the point of view of constitutional law, the precautionary system contained in art. 161.2 of the Constitution has had an undesirable or negative result. This is the precautionary measure which must necessarily suspend the contested law. In the current case there is weakness in the argument of the Government, politicizing the issue with the suspension of the consultation process and this weighs heavily on society. Maybe this would not have occurred if the Constitutional Court had been able to analyze the rightfulness of the rights claimed by the Government. But it was not the last word. The suspension may be lifted.

(“La consulta catalana frente al Derecho: la suspensión decretada por el Tribunal Constitucional,” by Beltrán Gambier, Diario Jurídico, 1 October 2014)

Sí a la consulta catalana del Tribunal Constitucional

per Beltrán Gambier

Beltrán-GambierNascut a Argentina i professor a Madrid, Beltrán Gambier ha estat 12 anys president de la Federació Interamericana d’Advocats. Primera foto: Francisco Pérez, president del Tribunal Constitucional (esquerra) i Pedro José González, recusats pel Parlament de Catalunya per la seva catalanofòbia.

Beltrán Gambier, advocat administrativista de Madrid i fundador de Transparency International a Espanya, diu que el Tribunal Constitucional ha d’aixecar la suspensió de la consulta catalana perquè és legal. El débil govern de Madrid vol traspassar la seva política fallida a la justícia:

“España se enfrenta hoy a un problema político que tiene una honda raíz jurídica a través de los recursos de inconstitucionalidad interpuestos por el Gobierno de España contra la Ley de Cataluña 10/2014 de consultas populares y el Decreto 129/2014 que convocó la consulta para el 9 noviembre. El Gobierno recabó la necesaria intervención del Consejo de Estado que emitió un dictamen favorable. El Gobierno interpuso el mismo día en que salió este dictamen sendos recursos de inconstitucionalidad. Este primer momento de la batalla judicial fue bastante escenográfico. Tanto el Gobierno como el Tribunal Constitucional actuaron con una inédita y casi sobreactuada celeridad, incluso innecesaria. En el caso del Gobierno, ese temperamento se podría explicar por una autogenerada necesidad de mostrar una actitud de tono aleccionador. Por su parte, el Tribunal Constitucional actuó con una velocidad que -si bien nunca es despreciable- puede contrastar con la lentitud del Tribunal en otros temas también muy importantes para la sociedad. A ello se le sumó una forzada imagen de “deliberación” cuyo resultado -es curioso el modo en que se presentó a los medios de prensa-, fue el de la “unanimidad”. No cabía otro resultado posible. En efecto, al invocar el Gobierno el artículo 161.2 de la Constitución hay una sola solución posible que obliga a la suspensión. El Tribunal, sin embargo, debe ratificar o levantar la suspensión en un plazo no superior a cinco meses. Ya veremos cómo usa el Tribunal esta facultad. Podría, luego de escuchar a las partes, levantar la suspensión. La consulta convocada por la Generalitat es legal. El artículo 92 de la Constitución española fue pensado para consultas populares dirigidas a todos los españoles sobre cuestiones políticas de especial transcendencia. No es eso lo que desea hacer la Generalitat, de allí que no cabe la invocación de esa norma y, por ende, la exigencia de la autorización previa del Congreso de los Diputados. Además, la Ley de Cataluña 10/2014 de consultas populares es constitucional. En su marco, la consulta que se convocó a través del Decreto 129/2014 no pretendía ser un referéndum. Por ello no se viola el art. 149 de la Constitución. La consulta que se quería hacer no pretendía tener, naturalmente, carácter vinculante como expresamente lo establece el art. 9 de la ley catalana. La consulta puede ser absolutamente libre en cuanto a los contenidos y a las preguntas. Entiendo que esto pueda irritar a algunos, pero no concibo posible que la libertad de expresión de un pueblo, y la de sus gobernantes para averiguarla, pueda contravenir normas legales o constitucionales. El derecho debe seguir el sentido común. Mirada la cuestión desde la autonomía política que ostentan las comunidades autónomas, encuentro todavía más argumentos para confirmar la legalidad de la consulta. Las comunidades autónomas tienen poderes implícitos e inherentes a su autonomía política sin que con su ejercicio se afecte el ámbito competencial del Estado. En esta línea, por lo demás, debe jugar el principio de libertad según el cual todo lo que no está prohibido está permitido. Es el caso de la consulta, no está prohibida. El propósito secesionista no es antijurídico. Se tiene la intención de lograr la independencia de Cataluña pero eso sólo podrá tener lugar en el marco de la Constitución española. En otras palabras, el deseo independentista es lícito, más allá de las dificultades existentes para concretarlo y de la necesidad de reforma constitucional. De allí que luchar por conseguirlo, dentro de la legalidad, no supone siquiera una deslealtad para con el Estado español. Lo que ha hecho Cataluña es dictar, válidamente (conforme al Estatuto), una ley de consultas. Es clave considerar que la consulta que estamos analizando no es un referéndum, y, por lo tanto, no conculca normas constitucionales. Creo que una cosa es preguntar lo que se piensa (consulta) y otra es preguntar lo que se piensa para llevar adelante una decisión (referéndum). La ley de consultas fue elaborada siguiendo la doctrina del Tribunal Constitucional y teniendo como marco, además, el reconocimiento por parte de dicho Tribunal, en la STC 42/2014, de la existencia del “derecho a decidir”, al que configura como una aspiración política susceptible de ser defendida en el marco de la Constitución y a la que se tiene que llegar mediante un proceso que se ajuste a los principios de legitimidad democrática, pluralismo y legalidad. En este proceso, dice el Tribunal, tiene cabida una propuesta que pretenda modificar el orden constitucional establecido, como la secesión de una parte del territorio español, siempre y cuando las actividades dirigidas a preparar y defender esta aspiración política –actividades de preparación y defensa que, sin duda, podrían llevarse a cabo a través una consulta popular- se realicen sin vulnerar los principios democráticos. Creo que hace a la esencia de la autonomía política diseñada por el constituyente de 1978, saber qué es lo que quiere y que es lo que piensa el pueblo de la región. No se me escapa que el resultado de la consulta habrá de orientar la acción política posterior de Cataluña. Es una posibilidad que el resultado de la consulta que se quiere hacer oriente la acción política posterior hacia el secesionismo. Desde el punto de vista del Derecho Constitucional, el sistema cautelar contenido en el artículo art. 161.2 de la Constitución ha tenido un resultado indeseable o disvalioso. Se trata de una medida cautelar que debe suspender necesariamente la medida atacada. En este caso hay debilidad en la argumentación del Gobierno y se produce una situación política (la suspensión de un proceso de consulta que gravita fuertemente en la sociedad). Quizás no se hubiera producido si el Tribunal Constitucional hubiera tenido la posibilidad de analizar la verosimilitud del derecho invocado por el Gobierno. Pero no está dicha la última palabra. Podrá revisarse la suspensión decretada.”

(“La consulta catalana frente al Derecho: la suspensión decretada por el Tribunal Constitucional,” per Beltrán Gambier, Diario Jurídico, 1 octubre 2014)

4 October 2014 Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | , | 1 Comment


World Condemns Denialist Rajoy

tancAnti-democracy tank pays toll in Catalonia. Castilian Spain pays no tolls. Below: The Spanish Guardia Civil defuse a Catalan ballot box.

Canada: A democracy cannot survive just by imposing the law

Seen from Canada, it is really difficult to comprehend that Madrid seeks to prevent Catalans from speaking out on the issue. Prime Minister Mariano Rajoy invokes the Constitution which indeed declares “the indissoluble unity of the Spanish nation, the common and indivisible homeland of all Spaniards.” Any secessionist approach would be unconstitutional. However, democracy is not just imposing the law. “A system of government cannot survive only by imposing the law. A political system must also possess legitimacy, which requires interaction of the rule of law and the democratic principle” our Supreme Court noted in its opinion on the secession of Quebec. Madrid is counting on the courts to curb separatist Catalan aspirations. The strategy will probably have the opposite effect; their judgment of 2010 already fueled the independence flame. It took four decades for Spaniards to get out of the Franco dictatorship and make their country “a social and democratic state of law” (Article 1 of the Constitution). How can they now, in good conscience, deny one of the constituent nationalities of the State to express itself on its political status? By relying on this course rather than on negotiations, Mariano Rajoy‘s makes a ​​confession of weakness. Madrid knows that if one day the Catalan people speak clearly in favor of independence, the rest of Spain will not be able to ignore it. And despite what the Constitutional Court may say, sooner or later that day will come.

Portugal: Democracy lessons from Spain

The UK organizes a referendum, debates, suffers, to discuss Scottish independence. And what does Spain (or rather, Castile) do? Ban a referendum. There was never war for Scottish independence in recent centuries. In relation to Catalonia the list would be long -not to mention that Portugal became independent in 1640, mostly thanks to the Catalan revolt. Scotland speaks English; Catalonia, Catalan. Scotland had no independent Mediterranean empire, with territory extending from the Balearic Islands to Naples. Scotland had a dynasty (the Stuarts) who became kings of England. Nothing of this minimises the principle of independence for Scotland. And remember that Scotland was a full participant in the identity of the UK. Was Catalonia ever allowed? How many were political prisoners during Francoism for speaking Catalan? And Galician in Galicia, which virtually disappeared?. What does it show? What does it show the speed of the decision by the Constitutional Court, which in a matter of hours found the referendum unconstitutional?It shows the wonderful Spanish democratic tradition and the extraordinary respect for the differences of the constituent peoples. Just like in South America, they do the same in their own territory. With sword, fire and prohibitions the Spanish Inquisition continues to give lessons in democracy to the world.

California: Let Catalans vote

Ultimately, if the Catalans want independence, Spain should provide a path. The Scots were able to decide secession question for themselves, and Catalans should have the same chance. Until now, outsiders might have been tempted to compare Catalonia’s move with Scotland’s recent secession movement, in which voters rejected independence from Britain. But the two situations are strikingly different. The Catalans] centuries-long marriage with Spain, never a happy one, has been on the rocks for some time. Also, the British political system fully embraces the Scots, as demonstrated by the fact that Britain has had a few Scottish prime ministers in recent history. The last Catalan prime minister of Spain served for five weeks in 1873. But the main difference between the two situations is that the binding vote in Scotland had the blessing of the British government, but Madrid is vigorously fighting the proposed nonbinding referendum, calling it illegal. Add to that a general sense that most Spaniards, far from appreciating the Catalans for contributing more than their fair share, actually despise and ridicule them. Catalans feel humiliated and are furious, and show up in enormous numbers at demonstrations for independence. History has taught us that conflicts over nationalism can spin out of control. Successive Spanish governments have been unable to defuse the tension, having been in a bind for decades, if not centuries. Madrid’s intransigence, in the eyes of many Catalans, offers conclusive evidence that Spain is not a fully functioning democracy. The referendum in Scotland will be remembered as a great moment in European history. Not because the Scots decided against independence, but because the Scots decided for themselves, in democratic and transparent fashion. The Catalans — and the Western liberal democratic tradition — deserve no less.

Mexico: Anti-democratic Spain as always

The government headed by Mariano Rajoy yesterday fulfilled his threat to turn to the Constitutional Court against the consultation. With a speed that exposed its subordination to the Executive, the court admitted the appeal sent by La Moncloa against the laws passed by the Catalan Parliamen on which the exercise of democracy-t are based -the Consultation Act and the Catlana government decree to convene the plebiscite on the political future of the still autonomous community and ordered a waiting period of five months, which lays the foundation for an open confrontation between Madrid and Barcelona. Beyond the aforementioned Constitutional submission to the government of Rajoy, the decision closed any legal avenue for the development of Catalan sovereignty and leaves the case in a labyrinth constructed by Madrid politicians to thwart any prospect of Catalan secession. Unintentionally, no doubt, the Madrid government has highlighted the undemocratic nature of the current State and Spanish Constitution. What a contrast this intolerance and stubbornness with the exemplary citizenship provided a few days ago in Scotland, where the people could go to the polls to decide unhindered on independence or to remain in the UK. Also, La Moncloa exhibited its autocratic face, contrary to basic human rights, such as a people’s right to self-determination, and faces the repudiation by one of the most dynamic and solid nationalities of the Iberian peninsula. It is not a good outlook for the Spanish government. Worse still, the institutional relationship between Madrid and Barcelona has been placed in a blind alley in which everyone loses. Whether the Catalan government goes ahead with its decision to conduct the consultation in rebellion on November 9, or whether it desists for the time being to carry it out. The first scenario would lead to an open break between local and national power, and the second would be seen by all Catalans as an authoritarian imposition.

El món condemna el negacionista Rajoy

ballot boxLa Guàrdia Civil desactiva una urna catalana. Primera foto: Tanc antidemòcrata pagant peatge a Catalunya. A l’Espanya castellana no hi ha peatges.

Canadà: Una democràcia no sobreviu només imposant la llei

Vu du Canada toutefois, il est difficile de concevoir que Madrid cherche à empêcher les Catalans de s’exprimer sur la question. Le premier ministre, Mariano Rajoy, invoque la Constitution du pays. Celle-ci affirme en effet « l’unité indissoluble de la Nation espagnole, patrie commune et indivisible de tous les Espagnols. » Toute démarche sécessionniste serait donc inconstitutionnelle. Cependant, en démocratie, il n’y a pas que la règle de droit. « Un système de gouvernement ne peut survivre par le seul respect du droit. Un système politique doit aussi avoir une légitimité, ce qui exige une interaction de la primauté du droit et du principe démocratique », a rappelé notre Cour suprême dans son avis sur la sécession du Québec. Madrid compte donc sur les tribunaux pour freiner les aspirations autonomistes des Catalans. La stratégie aura probablement l’effet contraire; le jugement de 2010 a d’ailleurs alimenté la flamme indépendantiste. Il a fallu quatre décennies aux Espagnols pour s’extirper de la dictature franquiste et faire de leur pays « un État de droit social et démocratique » (article 1 de la Constitution). Comment peuvent-ils aujourd’hui, en toute conscience, interdire à l’une des nationalités constituantes de cet État de s’exprimer sur son statut politique? En s’en remettant aux cours plutôt qu’aux négociations, le PP de Mariano Rajoy fait aveu de faiblesse. Madrid sait bien que si, un jour, la population catalane s’exprime clairement en faveur de l’indépendance, le reste de l’Espagne ne pourra l’ignorer. Or, quoi qu’en dise le Tribunal constitutionnel, tôt ou tard, ce jour viendra.

Portugal: Lliçons de democràcia espanyola

O Reino Unido organiza um referendo, discute, sofre, para discutir a independência da Escócia. E o que faz a Espanha (ou melhor, Castela)? Proíbe um referendo. Não foi travada nenhuma guerra pela independência da Escócia nos últimos séculos. Já em relação à Catalunha a enumeração seria longa – sem contar que se Portugal se tornou independente em 1640, foi muito graças à então revolta catalã. A Escócia, porém, fala Inglês; a Catalunha, catalão. A Escócia não teve um império mediterrânico autónomo, do seu território propriamente dito às Ilhas Baleares até Nápoles. A Escócia teve uma dinastia (os Stuart) que se tornaram Reis de Inglaterra. Com isto nada diminuo os princípios da independência da Escócia. Só pergunto: a Escócia foi participante da identidade do Reino Unido. À Catalunha, foi isso permitido? Quantos presos políticos durante o Franquismo por falarem Catalão? E o Galego, na Galiza, que praticamente desapareceu?. O que mostra isto? O que mostra a rapidez desta decisão do Tribunal Constitucional, que numa questão de horas considera o referendo inconstitucional? A maravilhosa tradição democrática castelhana, o extraordinário respeito pela diferença dos povos que a constituem. Foi assim na América do Sul, é assim no seu próprio território. A ferro e fogo e proibição, a inquisição castelhana continua a marcar a sua lição de Democracia ao mundo.

Califòrnia: Deixeu votar als catalans

En última instància, si els catalans volen la independència, Espanya ha de proporcionar una ruta d’accés. Els escocesos van ser capaços de decidir la pregunta de la secessió per si mateixos, i els catalans han de tenir la mateixa oportunitat. Fins ara, l’estranger pot haver tingut la temptació de comparar el moviment a Catalunya amb el recent moviment secessionista d’Escòcia, on els votants han rebutjat la independència de Gran Bretanya. Però les dues situacions són notablement diferents. Els catalans tenen un matrimoni multisecular amb Espanya que mai ha estat feliç i du temps trencant-se. A més, el sistema polític britànic abraça plenament els escocesos, com ho demostra el fet que la Gran Bretanya ha tingut primers ministres escocesos en la història recent. L’últim primer ministre català d’Espanya va governar durant cinc setmanes el 1873. Però la principal diferència entre les dues situacions és que el vot a Escòcia tenia la benedicció del govern britànic i Madrid està lluitant desesperada contra la consulta no vinculant convocada, qualificant-la de il legal. A això s’afegeix una sensació general que la majoria dels espanyols, lluny d’apreciar els catalans per haver contribuït més que la seva part justa, realment els menyspreen i ridiculitzen. Els catalans se senten humiliats i estan furiosos, i es presenten en enormes masses a les manifestacions per la independència. La història ens ha ensenyat que els conflictes sobre nacionalisme s’escapen de control. Els successius governs espanyols no han estat mai capaços de reduir la tensió, sense tenir cap resposta al llarg de les dècades, si no segles. La intransigència de Madrid, als ulls de molts catalans, ofereix la prova concloentsque Espanya no és una democràcia en ple funcionament. El referèndum d’Escòcia serà recordat com un moment clau en la història europea. No perquè els escocesos han decidit en contra de la independència, sinó perquè els escocesos han decidirtper si mateixos, de manera democràtica i transparent. Els catalans -i la tradició democràtica liberal occidental no mereixen menys.

Mèxic: Espanya antidemocràtica com sempre

El gobierno que encabeza Mariano Rajoy cumplió ayer su amenaza de activar al Tribunal Constitucional en contra de la consulta. Con una rapidez que da cuenta de su supeditación al Ejecutivo, el tribunal admitió los recursos enviados por La Moncloa contra las disposiciones que fundamentarían el ejercicio democrático –la Ley de Consultas, aprobada por el parlamento catalán, y el decreto de la Generalitat que convoca al plebiscito sobre el futuro político de la aún comunidad autonómica– y ordenó un compás de espera de cinco meses, con lo que sienta las bases para una confrontación abierta entre Madrid y Barcelona. Más allá de la ya mencionada sumisión del Constitucional al gobierno de Rajoy, el fallo clausura las vías legales para el desarrollo del soberanismo catalán y deja a esa causa en el laberinto construido por la clase política madrileña para frustrar cualquier perspectiva de secesión catalana. Acaso sin proponérselo, el gobierno de Madrid ha puesto en evidencia el carácter antidemocrático de la Constitución vigente y del Estado español, y ha contrastado la intolerancia y la cerrazón propias con la muestra de civismo brindada hace unos días en Escocia, donde la sociedad pudo recurrir a las urnas sin cortapisas para decidir en ellas su independencia o su permanencia en el Reino Unido. Asimismo, La Moncloa exhibió su rostro autocrático y contrario a derechos colectivos básicos, como es el de los pueblos a la autodeterminación, y se colocó ante el repudio de una de las nacionalidades más dinámicas y sólidas de la península ibérica. No es una buena perspectiva para el gobierno español. Más grave aún, la relación institucional entre Madrid y Barcelona ha sido colocada en un callejón sin salida en el que todos pierden, tanto si el gobierno catalán sigue adelante con su decisión de realizar en rebeldía la consulta del 9 de noviembre, como si desiste, por el momento, de llevarla a cabo. El primer escenario conllevaría un abierto rompimiento entre el poder local y el nacional, y el segundo sería visto por el conjunto de los catalanes como una imposición autoritaria.

3 October 2014 Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | , | Leave a comment


First Scotland, Now Spain

Bloomberg Editorial

UmbrellaUmbrella protest like in Hong Kong in front of the Catalan government after Madrid banned Catalans from voting. Below: Unlike Madrid and Beijing former New York mayor Bloomberg points the way to democracy.

Bloomberg, owned by former New York mayor Michael Bloomberg, criticises harshly denialist Rajoy, calling on him to let the Catalans vote:

Like the Scots, the Catalans want a referendum on independence. Unlike the British, the Spaniards aren’t inclined to let them have it. This is a mistake, and Spain’s leaders need to show some unwonted statesmanship by making a vote possible -even as they campaign for union. Catalonia’s government has scheduled a referendum for Nov. 9, but on Tuesday Spain’s Constitutional Court suspended it. This is the same court that issued a ruling four years ago -in a case also brought by Prime Minister Mariano Rajoy’s PP -that gutted a 2006 Spanish law granting Catalonia more autonomy. Catalans have been bitter ever since, and the PP has made the situation worse by stonewalling Catalan demands and engaging in other provocations. (An education minister once issued a call to “Hispanicize” Catalan children.) Support for independence in Catalonia has grown to more than 50%, according to several recent polls, from as little as 15% in 2007 -and it’s unlikely to fall with yesterday’s ruling. The drive for independence has not been stopped. To avoid a potential spiral of civil disobedience or even violence, Rajoy should go to Catalonia and acknowledge, in person, the mistakes his party has made. For the next steps, he need only look across the sea to the north. He should offer a fresh start to negotiations on greater autonomy for Catalonia and more control of its tax revenues. As UK Prime Minister David Cameron might tell him, Rajoy will probably have to make these concessions anyway to keep his country together. Rajoy should also be open to constitutional reform that would decentralize powers and include a procedure to allow Spain’s regions to vote on secession. This wouldn’t necessarily have to be on the extraordinarily generous terms that Cameron agreed to for Scotland, but it would have to create a potential route for Catalans to conduct at least a nonbinding referendum on their status. Even engaging in such negotiations may lead Catalonians to abandon their referendum for now, if they believe a legal route to vote on independence will eventually become available. In the meantime, Rajoy and other officials in the central government should begin a campaign to show Catalans (as well as Basques and Galicians) why they are better off in Spain. One of the benefits of Scotland’s two-year referendum campaign was that both sides had the chance to push and test their arguments. Catalonia’s secession would be more traumatic for Spain than Scotland’s would have been for the UK; the region accounts for 16% of the Spanish population and 19% of the economy (double Scotland’s share of the UK on both counts). Spain’s financial position is already precarious, and both it and Catalonia would be punished severely in the bond markets for any breakup. Given the chance, Catalans might well conclude, as Scots did, that independence is not worth the risk and pain. To make Catalans confident in this conclusion, however, they need a robust debate. Up to now, Rajoy and Spain’s government have refused even to discuss the possibility of independence. Now is the moment for them to make the case for union.

Primer Escòcia i ara Espanya

Editorial de Bloomberg

bloombergA diferència de Madrid i Peking l’exalcalde de Nova York Bloomberg senyala el camí de la democràcia. Primera foto: Manifestació amb paraigues com a Hong Kong davant la Generalitat després que Madrid prohibís als catalans votar.

Bloomberg, propietat de l’exalcalde de Nova York Michael Bloomberg, critica durament el negacionista Rajoy i exigeix que deixi votar als catalans:

Igual que els escocesos, els catalans volen un referèndum sobre la independència. A diferència dels britànics, els espanyols no estan disposats a deixar que el duguin a terme. Això és un error i els líders d’Espanya han de mostrar una mica i poc habitual habilitat política, permetent el vot -tot i que facin campanya per a la unió. La Generalitat ha programat el referèndum per al 9 novembre, però el Tribunal Constitucional d’Espanya l’ha suspès dimarts. Aquest és el mateix tribunal que va dictar una sentència fa quatre anys -en un cas també interposat pel PP del primer ministre Mariano Rajoy. que va buidar una llei espanyola de 2006 que concedia major autonomia a Catalunya. D’ençà els catalans estan amargats i el PP ha empitjorat la situació denegant les demandes catalanes i practicant altres provocacions. (Un ministre d’educació fins i tot ha fet una crida a “espanyolitzar” els nens catalans.) El suport a la independència de Catalunya ha crescut a més del 50% segons diverses enquestes recents, quan potser era tan sols 15% el 2007. És improbable que es redueixi amb la decisió d’ahir. La marxa cap a la independència no s’ha frenat. Per evitar una probable espiral de desobediència civil o fins i tot violència, Rajoy hauria d’anar a Catalunya i reconèixer, en persona, els errors que el seu partit ha fet. Per als següents passos, només necessita mirar nord enllà. Ha d’oferir un nou començament amb negociacions sobre una major autonomia per a Catalunya i un major control dels seus ingressos fiscals. Com el primer ministre britànic David Cameron li podria dir, el més segur és que Rajoy hagi de fer aquestes concessions inevitablement per mantenir el seu estat unit. Rajoy també ha d’estar obert a la reforma constitucional que descentralitzi poders i incloure un procediment per permetre que les regions d’Espanya puguin votar sobre la secessió. Això no necessàriament ha de ser en els termes extraordinàriament generosos que Cameron va acordar per a Escòcia, però hauria de crear una ruta potencial perquè els catalans duguin a terme, almenys un referèndum no vinculant sobre el seu estatus. Fins i tot la participació en aquestes negociacions pot portar els catalans a abandonar el seu referèndum per ara, si creuen que una via legal per votar sobre la independència finalment estarà disponible. Mentrestant, Rajoy i altres funcionaris del govern central han de començar una campanya per mostrar els catalans (així com bascos i gallecs) per què estan millor a Espanya. Un dels beneficis de la campanya del referèndum de dos anys d’Escòcia va ser que les dues parts van tenir l’oportunitat de promoure i provar els seus arguments. La secessió de Catalunya seria més traumàtic per a Espanya que Escòcia hagués estat pel Regne Unit; la regió representa el 16% de la població espanyola i el 19% de l’economia (el doble d’Escòcia amb el Regne Unit en els dos casos). La situació financera d’Espanya ja és precària, i tant ella com Catalunya serien castigats severament en els mercats de bons en el cas de ruptura. Donada l’oportunitat, els catalans bé podrien concloure, com ho van fer els escocesos, que la independència no paga la pena pel risc i sofriment. Per fer que els catalans tinguin confiança en aquesta conclusió, cal però que hi hagi un diàleg clar. Fins ara Rajoy i el govern d’Espanya s’han negat fins i tot a discutir la possibilitat de la independència. Ara és el moment perquè ells plantegin el cas per a la unió.

2 October 2014 Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | , | 2 Comments


Get every new post delivered to your Inbox.

Join 710 other followers

%d bloggers like this: