Fascism, the Right Thing for Germany/FEIXISME, EL MILLOR PER ALEMANYA

Fascism, the Right Thing for Germany

by John F. Kennedy

 

 

Like his father, the US ambassador to Britain, John F. Kennedy admired Hitler. Even after Hitler’s downfall he wrote: “He was the stuff of legends.” Below: John F. Kennedy carved his own place in history when he stood outside the West Berlin town hall on 26 June 1963 to declare US solidarity with the immortal words: “Ich bin ein Berliner.” His cue card actually read “Ish bin ein Bearleener.”

 

Kennedy’s admiration for Nazi Germany is revealed in John F. Kennedy – Among the Germans. Travel Diaries and Letters 1937-1945. His father Joe P. Kennedy strongly opposed going into battle with Germany and adopted a defeatist, anti-war stance. He tried to arrange a meeting with Hitler without the approval of the Department of State. As US ambassador to Britain he also opposed providing the UK with military and economic aid. He said: “Democracy is finished in England. It may be here in the USA.” The apple does not fall far from the tree. What his son John F. Kennedy wrote:

 

Hitler’s Nazism: “Fascism? The right thing for Germany. What are the evils of Fascism compared to Communism?”

 

Hitler’s master race: “The Germans really are too good. Therefore people have ganged up on them to protect themselves. The Nordic races certainly seem to be superior to the Romans.”

 

Hitler’s autobahns (actually first built by Bonn mayor and future Bundeskanzler Adenauer, jailed by Hitler): “The autobahns are the best roads in the world.”

 

Hitler’s Berchtesgaden chalet and tea house on top of the mountain: “Who has visited these two places can easily imagine how Hitler will emerge from the hatred currently surrounding him to emerge in a few years as one of the most important personalities that ever lived.”

 

Hitler’s personality cult: “Hitler seems to be as popular here as Mussolini in Germany, although propaganda is probably his most powerful weapon.”

 

Berlin after Hitler’s downfall: “An overwhelming stench of bodies -sweet and nauseating.”

 

Hitler, the stuff of legends: “His boundless ambition for his country made him a threat to peace in the world, but he had something mysterious about him. He was the stuff of legends.’

 

(“How JFK secretly ADMIRED Hitler: Explosive book reveals former President’s praise for the Nazis as he travelled through Germany before Second World War,” by Allan Hall, The Daily Mail, 23 May 2013)

 

Feixisme, el millor per Alemanya

 

per John F. Kennedy

 

 

John F. Kennedy va marcar el seu propi moment en la història al presentar-se davant l’ajuntament de Berlín occidental el 26 juny 1963 per declarar la solidaritat americana amb les paraules immortals: “Ich bin ein Berliner.” La seva xuleta deia en realitat: “Ish bin ein Bearleener.” Primera foto: John F. Kennedy admirava Hitler igual que el pare, l’ambaixador americà a l’Anglaterra. Fins i tot després de la caiguda d’Hitler escrivia: “Era material de llegendes.”

 

L’admiració de Kennedy per l’Alemanya nazi ha quedat al descobert a “John F. Kennedy entre els alemanys. Apunts de viatge i cartes 1937-1945.” El seu pare Joe P. Kennedy es va oposar radicalment a entrar en guerra contra Alemanya i va seguir una línia derrotista i antibèl.lica. Va intentar concertar una entrevista amb Hitler d’espatlles al Departament d’Estat. Com a ambaixador americà a l’Anglaterra també es va oposar a facilitar a la Gran Bretanya ajuda militar i econòmica. Deia: “La democràcia està acabada a Anglaterra i potser també als Estats Units.” Tal pare, tal fill. El que el seu fill John F. Kennedy va escriure:

 

El nazisme d’Hitler: “Feixisme? El millor per Alemanya. Quins mals té el feixisme comparat amb el comunisme?”

 

La raça mestra d’Hitler: “Els alemanys realment són massa bons. Per això la gent s’ha unit contra ells per a protegir-se. Les races nòrdiques certament semblen superiors als romans.”

 

Les autobahns d’Hitler (de fet construïdes primer per l’alcalde de Bonni futur canceller Adenauer, empresonat per Hitler): “Les autobahns són les millors carreteres del món.”

 

El xalet de Berchtesgarden i casa de te al cim de la muntanya d’Hitler: “Després de visitar els dos llocs podem fàcilment imaginar com Hitler emergirà de tot l’odi que avui l’envolta per esdevenir d’aquí uns anys com una de les personalitats més importants que mai hagi existit.”

 

El culte a la personalitat d’Hitler: “Hitler sembla igual de popular aquí que Mussolini a Alemanya, tot i que la propaganda és segurament la seva arma més potent.”

 

Berlín després de la caiguda d’Hitler: “Una pudor insuportable de cossos –embafadora i nauseabunda.”

 

Hitler, material de llegendes: “La seva ambició desenfrenada per al seu país el convertiren en una amenaça per a la pau del món, però tenia quelcom de misteriós envoltant-lo. Era material de llegendes.’

 

(“How JFK secretly ADMIRED Hitler: Explosive book reveals former President’s praise for the Nazis as he travelled through Germany before Second World War,” per Allan Hall, The Daily Mail, 23 maig 2013)

 

Lapao Catalan and Lepe Spanish/ EL CATALÀ DE LAPAO I L’ESPANYOL DE LEPE

Lapao Catalan and Lepe Spanish

by Josep C. Verges

 

 

The PP must rename their anti-Catalan slur because Lapao already exists, a dialect of Naxi in Yunnan, China. Below: 16 C. defence tower El Catalan in Lepe to be renamed by the PP as Lapao Tower.

 

 

 

The PP are obsessed in making Catalonia Spanish because they believe Catalonia cannot be Spanish whenever Spanish is not spoken. The PP are also fighting to eliminate Catalan from Spain. Open the web page for the former PP bank Bankia and you can choose between Catalan and Valencian, as if they were different languages. In contrast there is no option for Madrid Spanish and Andalusian, although the dialect differences are much greater. As part of their anti-Catalan policies the PP has now banned Catalan in Aragon. In fact they have expelled the Catalans in Aragon from the Spanish Constitution by the invention of Lapao. Lapao is the bureaucratic nomenclature for “Lengua aragonesa propia del area oriental” or Language of Aragon Proper for the Area of the Orient.

 

 

 

Spanish nationalist PP have compensated with the add on of Lapa of the PP or “lengua aragonesa propia del area del Pirineo y pre-Pirineo” –Language of Aragon Proper for the Area of the Pyrenees and pre-Pyrenees- formerly known as Aragonese, an official language in Catalonia until the French and Spanish occupation of 1714. Now Aragonese is not even official in Aragon which switched to Spanish and disdains its own language as Lapa of the PP. I know in person two Catalans from Lapao, Marcelli Iglesias, when he was the socialist president of Aragon, and Duran Lleida, the multimillionaire CiU politician –Pujol without his sons as cover so to speak. I never had the least problem speaking Catalan with them, so that the Lapao now imposed by the PP in Aragon sounds suspiciously like and identical to Western Catalan. 60,000 Catalans found themselves forcefully transferred from Catalonia to Aragon in the 19 C when Madrid created the provinces copied from Jacobin France. Almost two centuries later the Western Fringe still speaks Catalan while the PP maintain their policy of elimination of Catalan. The PP minister for unculture Herr Wert should now rename Castilian which has disappeared from Madrid. The Spanish used exclusively in the former capital of the Spanish Empire where the sun has set is nowhere mentioned in the Spanish Constitution. Spanish does not exist in Spain! The Spanish Constitution, that sacred document that forbids Catalans from voting, states that there are four languages in Spain, Castilian and three other Spanish tongues, Catalan, Basque and Galician. Catalan is much Spanish as Castilian according to the Spanish Constitution, Valencian doesn’t exist and even less Lapao! The hated Catalans living in Lapland maybe speak Lapao, but Spain does not speak Spanish. Spanish nationalist PP will find the enthusiastic agreement of the centralist socialists to change the Spanish Constitution to eliminate the Castilian they reject. Following the lisping sound of PP, it should be doubly Spanish to differentiate from second division Catalan, third division Valencian and regional also-ran Lapao. Castilian must be renamed Lepe, “lengua española propia de España” the Language of Spain Properly Spanish. Madrid will then speak Lepe. What a joke! Monolingual Spaniards laugh at the town of Lepe, the only Andalusians hard at work exporting strawberries to all of Europe. Why should they work like Catalans, as if Lepe were not part of Spain! What a change if by speaking Lepe the bureaucrats in Madrid and Saragossa, learn to work  as hard as Catalans in Lapao or Andalusians in Lepe.

 

 

(“El català de Lapao i l’espanyol de Lepe,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 12 May 2013) 

 

 

 

El català de Lapao i l’espanyol de Lepe

 

per Josep C. Vergés

 

 

Torre de defensa del segle XVI El Catalán a Lepe que el PP canvia de nom a La Torre del Lapao. Primera foto: Però el PP també ha de canviar el nom de la seva injúria anticatalana perquè el lapao ja existeix, dialecte del naxi a Yunnan, Xina.

 

 

 

El PP està obsessionat en espanyolitzar Catalunya, perquè considera que Catalunya no és espanyola quan no parla castellà. El PP també fa la guerra per  descatalanitzar Espanya. Obriu la pàgina internet de l’exbanc del PP Bankia i podeu escollir entre català i valencià, com si fossin idiomes diferents. En canvi no deixa escollir entre madrileny i andalús, tot i tenir diferències dialectals molt més pronunciades. Dins d’aquesta política anticatalana, el PP ara prohibeix el català a l’Aragó. De fet expulsa els catalans d’Aragó de la Constitució Espanyola inventant-se el lapao. Lapao és el constructe burocràtic de lengua aragonesa propia del area oriental.

 

 

 

L’espanyolista PP afegeix la torna de la Lapa del P y P o lengua aragonesa propia del area del Pirineo y pre-Pirineo. La Lapa del P y P és l’aragonès, que fou oficial també a Catalunya fins l’ocupació militar francesa i castellana de 1714. Avui l’aragonès no és oficial ni a l’Aragó castellanitzat, que menysprea el seu propi idioma com a la Lapa del P y P. Conec personalment dos catalans de Lapao, Marcel.lí Iglèsias, quan era president socialista d’Aragó, i Duran Lleida, el multimilionari polític de CiU –un Pujol sense fills per entendre’ns. Mai he tingut cap problema parlant català amb ells, així que el lapao que acaba d’imposar el PP a l’Aragó sembla molt, però que molt, idèntic al català occidental. 60.000 catalans foren traspassats a la força de Catalunya a l’Aragó al segle XIX quan Madrid creà les províncies copiades de la jacobina França. Uns dos segles després segueixen parlant català a la Franja de Ponent i el PP segueix amb la política d’extinció del català. El ministre d’incultura del PP Herr Wert ha de redenominar el castellà que ha desaparegut de Madrid. Enlloc de la Constitució Espanyola surt l’idioma espanyol que utilitza en exclusiva l’excapital de l’imperi castellà on s’ha post el sol. L’espanyol no existeix a Espanya! La Constitució Espanyola, aquest document sagrat que prohibeix als catalans votar, diu que Espanya té quatre parles, el castellà i tres altres idiomes espanyols, el català, el basc i el gallec. El català és tant espanyol com el castellà segons la Constitució Espanyola, el valencià no existeix i el lapao encara menys! Els polacos de Lapònia potser parlin lapao, però Espanya no parla espanyol. El PP espanyolista trobarà l’acord entusiasta del PSOE centralista per canviar la Constitució Espanyola i liquidar el castellà que no volen. Seguint el quequeig de PP, cal anomenar-lo doblement espanyol per diferenciar-lo de l’espanyol de segona català, de tercera valencià o de regional preferent lapao. El castellà es dirà lepe, lengua española propia de España. Madrid parlarà lepe. Que graciós! Els espanyols monolingues s’enriuen de Lepe, els únics andalusos pencaires que exporten maduixes a tot Europa. Què és d’això de treballar com catalans, com si Lepe no fos Espanya! Déu n’hi do si aconseguim amb el lepe que els buròcrates de Madrid, i de Saragossa, treballin com els catalans de Lapao o els andalusos de Lepe.

 

 

(“El català de Lapao i l’espanyol de Lepe,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 12 maig 2013)  

 

El Celler de Can Roca World Leaders with Messi/EL CELLER DE CAN ROCA LÍDER MUNDIAL AMB MESSI

El Celler de Can Roca World Leaders with Messi

You feel what Messi must feel: the overwhelming presence of the grass beneath his feet; then the tentative elegance of acquired skill, represented by the stepladder of the perfumed meringues; and, finally, the infantile joy, the childlike release, of scoring, represented by the passion-fruit cream and the candy-store pop rocks. Below: Messi scores against Real Madrid with the Meringue players down and the white ball heading for the back of the net.

Catalans are again top of world cooking. The Celler de Can Roca overtakes Danish Norma and follows in the footsteps of El Bulli. Only Catalan and Basque restaurants feature among the top hundred in the world, and not a single Spanish despite the misleading headlines. The goal-dessert of Celler de Can Roca in Girona relives how Messi scores, weaving through Real Madrid’s meringue defence (Search Messi’s Goal-Dessert Against Madrid):

“I travelled to meet with the young Mozart of pastry, Jordi Roca: “You see, I’m a big fan of F.C. Barcelona and I wanted to make a dessert that would re-create the emotions Lionel Messi feels when he scores a goal.”He presents half of a soccer ball, covered with artificial grass; the smell of grass perfumes the air. On the “grass” is a kind of delicately balanced, S-shaped, transparent plastic teeter-totter with three small meringues on it, and a larger white-chocolate soccer ball balancing them on a protruding platform at the very end. A white candy netting lies on the grass near the white-chocolate ball. A small MP3 player with a speaker on the table and an announcer’s voice, excited and frantic, explodes. Messi turns and spins!, and the roar of the crowd fills the table. You eat the first meringue. Messi is alone on goal! and you eat the next scented meringue. Messi shoots! and you eat the last meringue, and the entire plastic S-curve now unbalanced flips up and over like a spring, and the white-chocolate soccer ball is released and propelled into the air. Messi! Goooal!” The ball drops, strikes, and breaks through the candy netting into the goal beneath it, and a fierce jet of passion-fruit cream and powdered mint leaves is released into your mouth, with a trail of small chocolate pop rocks rising in its wake. I saw Jordi watching us from the kitchen entrance. He had the anxious-shading-into-delighted look that marks the artist.”

(“Notes of a Gastronome: Sweet Revolution. The power of the pastry chef,” by Adam Gopnik, The New Yorker, 3 January 2011)

El Celler de Can Roca líder mundial amb Messi

Gol de Messi al Madrid amb merengues per terra i la pilota blanca al fons de la xarxa. Primera foto: Sentim el mateix que Messi: la presència dominant de l’herba sota els seus peus; després l’elegancia possible per la seva habilitat adquirida, representada per l’escala mòbil de merengues perfumats; i, finalment, l’alegria infantil, l’alliberament innocent al marcar, representat per la crema de fruita de passió i les bombetes de llaminaduria.

Els catalans de nou dominen la cuina mundial. El Celler de Can Roca sobrepassa el danès Norma per seguir la guia del Bulli. Només restaurants catalans i bascos figuren entre els millor cent del món, i ni un sol castellà tot i els titulars enganyosos. El postre-gol del Celler de Can Roca de Girona reviu com Messi fa gols sortejant la defensa merenga del Madrid (Veure search Postre-gol de Messi al Madrid):

“He anat a conèixer el jove Mozart de la pastisseria, Jordi Roca: “He de confessar que sóc un gran seguidor del F.C. Barcelona i volia fer un postre que reproduís les emocions que Lionel Messi sent quan marca un gol.”Em serveix mitja pilota de futbol coberta d’herba artificial; l’olor d’herba perfuma l’aire. Sobre “l’herba” una mena de balancí en forma d’essa delicadament equilibrat amb tres merengues menuts i una pilota més gran de xocolata blanc que fa de contrapès en una plataforma sortint al final de tot. Una xarxa de caramel blanc s’extèn per l’herba a prop de la pilota de xocolata blanc. Un petit reproductor MP3 amb altaveu sobre la taula explota amb la veu del locutor excitat i frenètic. Messi es gira i regira!, i els crits dels espectadors inunden la taula. Menges la primera merenga. Messi està sol davant la porteria! i menges la seguent merenga perfumada. Messi xuta! i menges la darrera merenga, i tot el balancí, ara desequilibrat, es tomba i s’alça com una molla alliberant la pilota de xocolata blanc que va pels aires. Messi! Goool!” La pilota cau i reventa la xarxa de caramel entrant al fons de la porteria i un potent sortidor de crema de fruita de passió i fulles de menta en pols s’allibera a la teva boca, amb un reguitzell de minibombetes de llaminaduria. Veig com Jordi m’observa des de la porta de la cuina. Tenia la mirada de preocupació que es transforma en encantada que marca l’artista.”

(“Notes of a Gastronome: Sweet Revolution. The power of the pastry chef,” by Adam Gopnik, The New Yorker, 3 January 2011)

Keynes the Novelist/KEYNES NOVEL.LISTA

 

Keynes the Novelist

 

by Josep C. Verges

 

Keynes, left, the novelist of the economy and Strachey, right, the poet of history. Below: Regula and Josep in Cambridge 1969.

 

This is the presentation I made of my new book “the golden light” in La Central bookshop:

 

 

Women have created the world that men admire or criticise. My world today was created first of all by Regula, responsible for these time-dispersed diverse verses. My world has also been created by Maria Lluisa Samaranch, converting words into a picture of wondrous fabric which I told her deserved a prize -the book, not the content so well rewarded by the exultant edition. My placid, plain and Josep Pla-like world is rounded off by the festland and uncertain seas of the sunblest poet Marta Pessarrodona with her provocative introduction and generous presentation. She recalls another world, Bloomsbury of the modern art by Virginia Woolf, Lytton Strachey and, as she reminds us, the Cambridge economist like me John Maynard Keynes. Her Mediterranean Bloomsbury is surprised to find herself in conversation with me, not about numbers where their is little to understand, but about verse. She imagines better a dialogue about Sant Cugat monastery, where I live and which I illustrate with the extraordinary spiritual moods of the stones illuminated by the golden light. Keynes did not talk formulas with Virginia Woolf or statistics with Lytton Strachey. Economists have no gift for poetry? Isn’t all we talk about imagination? Keynes never wrote a single formula. We read Lytton Strachey’s Queen Victoria with the realism of history, but isn’t Mrs. Dalloway also history? Is Virginia Woolf less realistic and Lytton Strachey less poetic? Economics is more modern than history or novels, but is it less creative? Keynes is more about literature than accounts. His books were written by a novelist and this is why we can still read them today, as a literary creation from Bloomsbury. The poets that briefly accompany me in my love story didn’t live from poetry either. Perhaps they were not economists, but Ovid was a lawyer and bureaucrat, T.S. Eliot initially a banker, James Joyce English as a foreign language teacher, D.H. Lawrence was alsoa teacher, Kenneth Koch professor of literature, Carles Riba professor of Greek. About Safo we only know that she wrote of love, but J.V. Foix was a pastry cook and, the exception confirms the rule, Hsu Chih Mo was an economist. In reality poet is no profession, rather we are all profess poetry. So allow me to profess as a poet for a day with a poem from each chapter. My political, economic and poetical story starts in exile in Cambridge in 1969:

 

 

Movement changes all of us

 

 

Come to my essence my friend

 

Leave my mouth in bloom

 

To remember you with new intensity

 

 

Come to my love lovely

 

The white flower of your thought hypnotizes me

 

As I look at your past essence

 

 

I love you

 

You love me too my friend

 

We are the strongest essence

 

 

What more do you want?

 

I believe and you believe

 

 

What more do you want?

 

To be for ever too

 

 

A summer in Växjö:

 

 

In the distance a boat

 

 

In the distance a boat rises and falls

 

It rains and shines

 

Lightning thunders

 

 

For an instant you opened your eyes

 

And looked at me with a deep well of love

 

Until you closed yourself again into your despair

 

 

Two years in Heidelberg:

 

 

First silence

 

 

No

 

No I would say no

 

No

 

Her blue toned eyes threw themselves into a long voyage

 

Mariner the rocks call to me of landfall

 

She loses water, horizon, love

 

 

She made the big voyage, the longest

 

Love

 

And the cruel ship takes her to landfall

 

 

No I would say no

 

But the waves of her blue toned eyes were so deep

 

Fear, fear the time of landfall

 

 

Three years in La Floresta:

 

 

Times of fire

 

 

Oh look at me while you pass by and speak

 

Enveloped in your emerald robe

 

The light golden

 

The air eternal

 

 

Oh my hard friend that I am weak

 

And have lost love

 

Oh there is now snow where there was fire

 

Eyes of a cold sky

 

 

Oh look at me

 

And talk a language of understanding

 

Say you will come back

 

Sweet hidden times

 

 

Reunion through Google after 30 years of silence:

 

 

Checkpoint Charlie

 

 

Run to Berlin, run for life, run for freedom

 

Lovers exchange at the appointed hour

 

Place ourselves beyond the threatening dark

 

Past goons, past traps, past hatemongers

 

Look at the crosses of all who didn’t survive

 

Victims for the right to love and cherish and remember

 

Now a name, a memento, with nothing to save

 

 

Run Raggie, run for hope, run for our only treasure

 

Stop the frame, freeze this moment, I could have done things differently you know

 

A wood cabin in the endless sun

 

Past the trees, past the island, past the still lake

 

Look at the memories reborn in an instant so real

 

Winning the peace, protecting truth

 

A word, understanding, and everything to create anew

 

 

Run my love, run for me, run for you

 

Meet me at the halfway bridge beyond the guard post

 

Warm lights penetrate the protective mist

 

Past silent ones, past improper orders, past total loss

 

Look forward to our enchanted togetherness

 

Seekers of happiness, respect, sense

 

A thought, a touch, all life to give again

 

 

The book collects 87 poems, but 33 were written originally in English. Regula speaks Swiss German and I, Catalan with English our common language. Checkpoint Charlie so beloved by Marta Pessarrodona was originally written in English.

 

 

This is the world woman created which a man admires and criticises on a day of golden light.

 

 

Keynes novel.lista

 

per Josep C. Vergés

 

Règula i Josep a Cambridge el 1969. Primera foto: Keynes, esquerra, el novel.lista de l’economia i Strachey, dreta, el poeta de la història.

 

Aquesta és la presentació que vaig fer del meu nou llibre “la llum daurada”a la llibreria La Central

 

 

Les dones creen el món que els homes admirem o critiquem. El meu món avui l’ha creat primer Règula, a qui dec aquests, en el temps, dispersos versos diversos. També l’ha creat Maria Lluisa Samaranch que fa de les paraules un dibuix de fabricació meravellosa, que jo li he dit mereix un premi –el llibre, no el contingut, prou guardonat amb l’edició exultant. El meu món plàcid, planer, planià l’arrodoneix com la terra ferma i la mar incerta la solejada poeta Marta Pessarrodona amb la seva introducció provocadora i presentació generosa. Ella rememora un altre món, Bloomsbury de l’art modern de Virginia Woolf, Lytton Strachey i, com recorda, l’economista de Cambridge com jo John Maynard Keynes. Ella, la Bloomsbury mediterrània, se sorprèn de trobar-se en conversa amb mi, no de números on hi ha ben poc a entendre, sinó de versos. S’imaginaria més un diàleg sobre el monestir de Sant Cugat, davant del qual visc i que il.lustro amb els extraordinaris estats d’ànim de les pedres il.luminades per la llum daurada. Keynes no parlava de fórmules amb Virginia Woolf o d’estadístiques amb Lytton Strachey. Els economistes són poc versats en poesia? No és tot imaginació del que parlem? Keynes mai va escriure una fórmula. Llegim la Reina Victòria de Lytton Strachey com si fos història real, però quina realitat no té també Mrs. Dalloway? És menys realista Virginia Woolf i menys poètic Lytton Strachey? L’economia és més moderna que la història o la novel.la, però és menys creativa? Keynes és més literat que comptable. Els seus libres estan escrits per un novel.lista i per això encara els podem llegir com una creació literària de Bloomsbury. Els poetes que m’acompanyen breument en la meva història d’amor no vivien tampoc de la poesia. No eren economistes, però Ovidi era advocat i funcionari, T.S. Eliot, banquer inicialment, James Joyce, mestre d’anglès per estrangers, D.H. Lawrence també mestre, Kenneth Koch professor de literatura, Carles Riba professor de grec. De Safo només sabem que parlava d’amor, però J.V. Foix era pastisser i, l’excepció confirma la regla, Hsu Chih Mo era economista. De fet poeta no és una professió, o més aviat tots professem la poesia. Deixeu-me professar de poeta per un dia llegint-vos una poesia de cada capítol. La meva història política, econòmica i poètica comença exiliat a Cambridge el 1969:

 

 

El moviment que tot ens canvia

 

 

Vine cap a la meva essència amiga

 

Deixa’m la boca florida

 

El record intensament nou

 

 

Vine estimar-me bonica

 

La blanca flor del pensament m’hipnotitza

 

I mira l’essència teva passada

 

 

Jo t’estimo

 

També tu m’estimes amiga

 

Som l’essència més forta

 

 

Què més vols?

 

Crec i tu creus

 

 

Què més vols?

 

Ser eterns encara

 

 

Un estiu a Växjö:

 

 

Lluny hi ha una barca

 

 

Lluny hi ha una barca onejant

 

Plou i fa sol

 

Trona llampegant

 

 

Un moment vas obrir els ulls

 

Em vas mirar com un pou profund d’estimança

 

I et vas tancar un altre cop cap a la teva desesperança

 

 

Dos anys a Heidelberg:

 

 

Silenci primer

 

 

No

 

No diria no

 

No

 

Els seus ulls blavosos varen llençar-se a un llarg viatge

 

Mariner els rocs em criden l’arriada

 

Perd aigua, horitzó, estimança

 

 

Va fer el gran viatge, el més llarg

 

L’estimança

 

I la cruel nau la porta a l’arriada

 

 

No diria no

 

Més era tan profunda l’onada dels seus ulls blavosos

 

Tem, tem el temps de l’arriada

 

 

Tres anys a La Floresta:

 

 

El temps del foc

 

 

Oh si em mires al passar i em dius

 

La roba maragdí envoltada

 

La llum daurada

 

L’aire gegantí

 

 

Oh dura amiga que jo sóc dèbil

 

I he perdut amistança

 

Oh com neva i fa foc

 

Ulls de cel fred

 

 

Oh si em mires

 

Quan parles llengues de comprensió

 

I dius que tornaràs

 

Dolç temps amagat

 

 

Retrobada a Google després de 30 anys de no saber-ne res:

 

 

Checkpoint Charlie

 

 

Corre per Berlín, corre per la vida, corre per la llibertat

 

Els amants s’enllacen a l’hora senyalada

 

Poseu-vos més enllà de la foscor amenaçant

 

Més enllà dels buscaraons, més enllà de les trampes, més enllà dels malèvols

 

Mireu les creus de tots els que no han sobreviscut

 

Víctimes del seu dret a estimar i respectar i recordar

 

Només són un nom ara, un recordatori, sense res per salvar

 

 

Corre Raggie, corre per la vida, corre pel nostre tresor únic

 

Para la imatge, congela aquest moment, jo hauria pogut fer les coses diferent com saps

 

Una cabana de fusta on el sol no es pon

 

Passats els arbres, passada l’illa, passat el llac tranquil

 

Mira les memòries renascudes en un instant tan real

 

Guanyant la pau, protegint la veritat

 

Una paraula, enteniment, i tot per a crear de nou

 

 

Corre amor meu, corre per mi, corre per tu

 

Trobem-nos al pont a mig camí, passada la caseta de guàrdia

 

Llums càlides penetren la boirina protectora

 

Passa dels que callen, passa d’ordres deshonestes, passa de la pèrdua total

 

Mira endavant a la nostra companyia encantada

 

Cercadors de la felicitat, el respecte, el sentit

 

Un pensament, una carícia, tota la vida per donar de nou

 

 

El llibre recull 87 poesies, però 33 foren escrites originalment en anglès. Règula parla suís alemany i jo català així que l’anglès és l’idioma comú. Checkpoint Charlie que tant agrada a Marta Pessarrodona fou originalment escrit en anglès.

 

 

Aquest és el món que la dona ha creat i que l’home admira i critica un dia de llum daurada.

 

 

World Book Day Tuesday/DIA DEL LLIBRE DIMARTS

Josep C. Vergés

signa dimarts 23 d’abril al Passeig de Gràcia de 18 a 19 hrs

sd edicions davant no. 82 Vuitton entre La Pedrera i Mallorca

la llum daurada

“Si la vida sempre sorprèn, i no sempre a fi de bé,

La llum daurada de Josep C. Vergés

ha estat per a mi una de les sorpreses recents”

Marta Pessarrodona, poeta i assagista

Un país tan desgraciat

Memòria compartida amb l’editor de Destino

“Unes memòries originals per la seva òptica liberal catalanista, per l’estil crític i pel contingut ben documentat”

Oriol Junqueras i Albert Botran, Avui

I street sign two of my books below La Pedrera on World Book Day.

Hope to see you!

Street Book Signing/VERGÉS SIGNA DISSABTE A SANT CUGAT

 

la llum daurada

Josep C. Vergés

 

signa el seu nou llibre

 

 

dissabte 20 abril de 13 a 14.30

 

 

Plaça dels Quatre Cantons

 

Sant Cugat del Vallès

 

 

Taula Literària de Sant Jordi

 

Tot Sant Cugat i Diari de Sant Cugat

 

Love story en vers lliure: Josep i Règula a la presentació de La Central

Love story in free verse: Josep and Regula at La Central book party.

 

Street book signing for World Book Day

 

One third of the poems are also in English

 

The Surprise of “The Golden Light”/LA SORPRESA DE “LA LLUM DAURADA”

The Surprise of “The Golden Light”

by Marta Pessarrodona

Marta Pessarrodona presents “The golden Light” by Josep C. Verges with publisher Maria Lluisa Samaranch on the right, in La Central bookshop, a delightful old chapel off Barcelona’s Rambles. Below: Book party among books for “The Golden Light.”

The poet and essayist Marta Pessarrodona presents the poetry of “The Golden Light” by Josep C. Verges:

“If life is full of surprises, not always good ones, The Golden Light by Josep C. Verges has been for me one of the most recent. I don’t think I could ever have imagined an exchange with the author, oral or written discussing poetry. Perhaps if we met (we know each other but little) maybe I would have chosen as a subject the author of The General Theory of Employment, Interest and Money. That is, John Maynard Keynes. I would have told him that I could understand not a single word of that work, of course. Of the illustrious Bloomsburite I could only take The Economic Consequences of Peace, to me almost the bible to understand the incomprehensible 20th century. Also, as a compatriot, we could have chosen as a topic of conversation the light at different times of the day of the Monastery of Sant Cugat, the jewel of the Catalan crown. A light that the artist Lluis Ribas already portrayed in the magnificent The Colours of the Monastery which some of you must know. Verges, of course, we must view as a reader of poetry, otherwise he would not have written or published a collection like this book. He has changed his field of play and I cannot but wonder. In fact the practice of poetry, except for money, has essential properties, speaking in Kenynesian terms. And I guess that Verges, who has lived and travelled so widely, from Sant Cugat’s La Floresta to the Zurich where James Joyce and Elias Canetti are buried, and fine old German Heidelberg, and more so Keynes’ Cambridge, from 1969 to today, has changed the state of expectations as Maynard would also have said. Instead of charts and numbers, he expresses himself in poetic terms, even sometimes in today’s Aramaic, namely English. More precisely in post-modern poetry (don’t look for hexameters or sonnets in this collection). As a new reader will find, this collection has chosen one of the basic themes of poetry of all time: love. (The other coordinate of poetry is death, as we well know.) I don’t know and cannot foretell whether this incursion by Verges in Ovid’s genuine field will have continuity. I hope so. So for now, we have ryhthms, landscapes, song, sometimes a story (I am thinking of Berlin’s “Checkpoint Charlie” for example). The author has moved from a relatively modern theory, economics, to another that we could say is eternal. We welcome this quite stunning change.”

(“D’una teoria general a una altra,” by Marta Pessarrodona, Preface to The Golden Light by Josep C. Vergés, sd edicions, 2013)

La sorpresa de “La llum daurada”

per Marta Pessarrodona

Una festa literària entre llibres per a la “La llum daurada.” Primera foto: Marta Pessarrodona presenta “La llum daurada” de Josep C. Vergés amb l’editora Maria Lluisa Samaranch a la dreta, a la llibreria Central, deliciosa antiga capella al capdamunt de les Rambles de Barcelona.

La poeta i assagista Marta Pessarrodona presenta la poesia de “La llum daurada” de Josep C. Vergés:

“Si la vida sempre sorprèn, i no sempre a fi de bé, La llum daurada de Josep C. Vergés ha estat per a mi una de les sorpreses recents. Segurament, mai m’hauria imaginat un intercanvi amb l’autor, oral o escrit, parlant de poesia. Més aviat, cas de veure’ns (ens coneixem ben poc), potser jo hauria triat, a tall de tema, a l’autor de La teoria general de l’ocupació, l’interès i el diner. És a dir, John Maynard Keynes. L’hi hauria dit que jo no n’entenia ni un borrall d’aquella obra, és clar. Que de l’il·lustre bloomsburita jo em quedava amb Les conseqüències econòmiques de la pau, que m’és, pràcticament, una mena de bíblia per tal de comprendre l’incomprensible segle XX. També, per conciutadania, podíem haver triat com a tema de conversa la llum a distintes hores del dia del Monestir de Sant Cugat, veritable joia de la corona catalana. Una llum que el pintor Lluís Ribas ja va escometre magníficament a Els colors del Monestir i alguns el vam acompanyar. Vergés, però, a qui podem imaginar lector de poesia, altrament no n’hauria escrita ni n’hauria esquitxat en aquest recull, ha canviat de terreny de joc i no em pregunto la raó. En realitat, excepte el diner, hi ha en la pràctica de la poesia propietats essencials, per dir-ho en termes keynesians. I Vergés bo i viatjant o vivint—no ho sé—de La Floresta santcugatenca al Zurich on reposen James Joyce i Elias Canetti, o el Heidelberg de la bona Alemanya, o, més encara, el Cambridge de Keynes, de 1969 fins avui, ha canviat l’estat de les expectatives, que també diria Maynard, i en comptes de gràfics i números, s’ha expressat, a vegades, amb l’arameu del nostre temps, és a dir, en la llengua anglesa, en termes poètics. Aclarim: de la poesia després de la modernitat literària (que ningú busqui hexàmetres o sonets en aquest recull). I, com veuran els eventuals lectors d’aquest recull, ha triat un dels temes bàsics de la poesia de tots els temps: l’amor (L’altra coordinada de la poesia és la mort, com molt bé sabem). No conec, ni em sé imaginar, si aquesta incursió de Vergés en el terreny genuí d’Ovidi tindrà continuïtat. Voldria creure que sí. De moment, tenim unes pulsions, uns paisatges, una música a vegades, una història (penso en el “Checkpoint Charlie” berlinès, per exemple), que han fet que l’autor canviés una teoria, relativament moderna, l’econòmica, per una altra que en podríem dir eterna. Saludem, encara que amb sorpresa, el canvi.”

(“D’una teoria general a una altra,” per Marta Pessarrodona, Pròleg a La llum daurada de Josep C. Vergés, sd edicions, 2013)

Dijous 19,30 llibre Vergés/MY BOOK PARTY

La llum daurada

per Josep C. Vergés

La poeta i asssagista

Marta Pessarrodona

introduirà la love story en vers lliure

Sd edicions

Llibreria La Central

Elisabets 6, Barcelona

Dijous 4 d’abril

19.30 hores

My poetry book party

One third of the poems are also in English

 

 

 

 

 

 

 

 

La llum daurada/THE GOLDEN LIGHT

La llum daurada

per Josep C. Vergés

Invitació a la presentació del llibre de poesia

Marta Pessarrodona

poeta i asssagista

introduirà la love story en vers lliure

Sd edicions

La República Catalana 2. En la mateixa col.lecció:

Un país tan desgraciat, memòria compartida amb l’editor de Destino

Llibreria La Central

Elisabets 6, Barcelona

Dijous 4 d’abril a les 19.30 hores

Presentation of the poetry book by Josep C. Verges

One third of the poems are also in English

 

 

 

 

 

 

 

 

Totalitarian Spaniards and Democratic Swiss/ESPANYOLS TOTALITARIS I SUISSOS DEMÒCRATES

Totalitarian Spaniards and Democratic Swiss

This is not a joke: Franco and Mussolini. Below: Typical house graffito: A man without love is like a field without flowers.

The same year 1938 when Franco proclaimed: „Spain is organised in a wide ranging totalitarian concept. We want a national unity which is absolute with a single language, Spanish.“ He banned the Catalan Statute „approved on an evil day“, while Switzerland voted in a referendum with 92% in favour that Romance, first cousin to Catalan, became a national language. Will Spaniards ever vote with 92% in favour to make Catalan official in Spain, now only co-official where it is spoken and nowhere else?

On 20 February 1938 Swiss voters declared Romance a national language. Rarely has a referendum been won more clearly. With a yes vote of 92%, the Swiss had adopted Romance as the fourth national language. The election was more of a triumphal porcession: For weeks, a Romance choir toured the country, hundreds of articles were published and federal minister Philipp Etter fought heart and soul and for the minority language: “It was about something essential, nothing less than the defense of the values of the Swiss state.” The Swiss Confederation took its multilingualism as natural rather than identity poltics. That changed in the thirties: Switzerland then placed diversity as the contrasting feature with totalitarian states, who proclaimed their cultural uniformity and ethnic purity. As a small country, Switzerland wanted to be respected – and therefore had to respected also its own minorities. The referendum was therefore one of the highlights of the ideological defence of the country. There was a very real threat, namely the irredentism of Italy, that wanted to “liberate” that is incorporate Italian-speaking foreign territories. Mussolini not only had Ticino in his sight, but also the Grisons. Many Italian scholars and politicians believed Romance was nothing more than a Lombard dialect. The poet Peider Lansel proclaimed loud and clear: «Ni Italians, ni Tudaischs! Rumantschs vulains restar!» (We are not German or Italian. We want to remain Romance).

(“75 Jahre Landessprache Rätoromanisch. Als die Schweiz ihre Viersprachigkeit entdeckte,” by Marcel Amrein, NZZ, 20 February 2013)

Espanyols totalitaris i suissos demòcrates

Esgrafiat típic de les cases: L’home sense amor és com un prat sense flor. Primera foto: No és cap broma: Franco i Mussolini.

El mateix 1938 quan Franco proclama: „España se organiza en un amplio concepto totalitario. La unidad nacional la queremos absoluta con una sola lengua, el castellano.“ Anula l’Estatut de Cataluña „en mala hora concedido“, mentre Suissa vota en referèndum amb un 92% favorable que el romanç, cosina germana del català, sigui llengua nacional. Quan votaran els espanyols amb el 92% fer oficial el català a Espanya, només cooficial on es parla i enlloc més?

El 20 de febrer 1938 els votants suïssos declaraven fer el romanç una llengua nacional. Poques vegades un referèndum ha guanyat amb més claredat. Amb el vot afirmatiu del 92%, els suissos incorporaven el romanç com la quarta llengua nacional. L’elecció va ser més que res una processó triomfal: durant setmanes, un cor romanç va recórrer el país, centenars d’articles es publicaren i el ministre federal Philipp Etter lluitava cor i ànima per l’idioma minoritari: “Es tracta d’una cosa essencial, ni més ni menys que defensar els valors de l’Estat suís “. La Confederació Suïssa prenia el seu multilingüisme com una cosa natural sense polítiques identitàries. Això canvia els anys trenta: Suïssa posa la diversitat com a la seva característica en contrast amb els Estats totalitaris que proclamen la seva uniformitat cultural i puresa ètnica. Com a país petit, Suïssa vol ser respectada -i per tant ha de respectar també les seves pròpies minories. El referèndum va ser per tant un dels aspectes més destacats de la defensa ideològica del país. Hi havia una amenaça molt real, l’irredemptisme d’Itàlia que volia “alliberar,” és a dir incorporar els territoris de llengua italiana a l’estranger. Mussolini no només apuntava al Ticino, sinó també als Grisons. Molts estudiosos italians i polítics creien que el romanç no era més que un dialecte llombard. El poeta Peider Lansel contestava ben clar: «Ni Italians, ni Tudaischs! Rumantschs vulains restar!»

(“75 Jahre Landessprache Rätoromanisch. Als die Schweiz ihre Viersprachigkeit entdeckte,” per Marcel Amrein, NZZ, 20 febrer 2013)