Pension Spain/PENSIÓ ESPANYA

Pension Spain

by Josep C. Verges

 

Modernist graffiti in Pension Spain (Hotel Espanya) in Barcelona. Below: “I’m off to demonstrate in support of billionaire pensions for bankers.” “But why don’t you send the butler as usual?” “He is mobilising today against retirement at age 67.” “What has happened to servants nowadays?”

 

Pension Spain is no spa hotel for Catalans and Basques. Spanish nationalists threaten that they would lose out on pensions with independence. The opposite is true. Catalans and Basques would enjoy pensions up to 50% higher, or pay 50% less in social security, compared to what was paid in September 2012.

 

Catalonia: 16% of population in Spain and 9% of pensions paid, that is 44% less than its weight.

Basque Country: 6% of population and 3% of pensions, half its weight.

Madrid: 14% of population but 19% of pensions paid, one third more than its weight.

The 6 bilingual autonomies: 41% of the population in Spain get only 30% of pensions paid.

The 11 monolingual Spanish-only autonomies: 59% of the population in Spain get 70% of pensions paid.

Spain guarantees that Spanish-only monolinguals are one third better off and bilingual Spaniards one third worse off than a hypothetical (and non-existent) average Spaniard. On top bureaucratic Madrid gets gold plated pensions while highly industrialised Catalans and Basques are the most discriminated. No wonder they are fed up subsidising other people’s welfare and want independence.

(Importe de las pensiones abonadas septiembre 2012, Secretaría de estado de presupuestos y gastos, Ministerio de hacienda)

 

Pensió Espanya

per Josep C. Vergés

 

“Me voy a la manifestación en favor de las pensiones multimillonarias de los banqueros.” “Pero por qué no va el mayordomo como otras veces?””Es que hoy tiene movilización contra la jubilación a los 67 años.””Cómo está el servicio!” Primera foto: Esgrafiat modernista de la Pensió Espanya (avui hotel) de Barcelona.

 

La Pensió Espanya no és cap hotel balneari per a catalans i bascos. Els espanyolistes amenacen que perdran pensions amb la independència. Exactament el contrari. Catalans i bascos disposaran de pensions fins a 50% més elevades, o cotitzaran 50% menys en seguretat social, comparat amb el que han pagat setembre 2012.

 

Catalunya: 16% de la població espanyola i 9% de les pensions pagades, és a dir 44% menys del seu pes.

País Basc: 6% de la població i 3% de les pensions, la meitat del seu pes.

Madrid: 14% de la població i 19% de les pensions pagades, un terç més que el seu pes.

Les 6 autonomies bilingues: El 41% de la població espanyola cobra només el 30% de les pensions pagades.

Les 11 autonomies monolingües exclusivament en castellà: El 59% de la població espanyola rep el 70% de les pensions pagades.

Espanya garanteix que els monolingües exclusivament en castellà viuen un terç millor i els espanyols bilingues un terç pitjor que un hipotètic (i inexistent) espanyol mitjà. A sobre la burocràtica Madrid rep pensions daurades mentre els altament industrialitzats catalans i bascos són els més discriminats. Cap sorpresa que estan farts de subvencionar el benestar aliè i volen la independència.

(Importe de las pensiones abonadas septiembre 2012, Secretaría de estado de presupuestos y gastos, Ministerio de hacienda)

16 Billion Stolen Every Year/16 MIL MILIONS ROBATS CADA ANY

 16 Billion Stolen Every Year

by Josep C. Verges

A blue legged Catalan fowl from Prat de Llobregat, before losing its feathers at the hands of Spanish nationalists. Below: Angel de la Fuente finds a big joke what Spanish nationalists steal, but he is also robbed because he lives in Catalonia: “Patriotic fervour has curious effects on the rules of logic. The starting point is the €16 billion supposedly stolen by Spain from Catalonia every year, €2,195 per Catalan. This Catalan fiscal deficit is just a vulgar chicken.”

Spanish nationalists were caught napping in their war against Catalans. The world has woken up to Catalan discrimination after the 1.5 million strong demo on 9/11 and the Barça-Madrid match with 400 million hearing on TV Catalan calls for independence. Madrid, hard pressed to find a collaborator, makes use of Angel de la Fuente, in colonial service in Catalonia, to make fun of the billions stolen every year by Madrid.

“In the long run an independent Catalonia would be ​​poorer without Spain,” argues the Asturian Angel de la Fuente. This should be put in context. The institute he belongs to is the sole research centre in Catalonia controlled by Madrid. Angel de la Fuente has not published a single line in Catalan since his first article in 1994, despite being based in a Catalan university. Of the 92 publications he participated in, 52 were in Spanish, 50 in English and zero in Catalan. The international scientific assessment NEP show only 2 were on public finance, on which he now pontificates as an expert. 98% of his publications have nothing to do with the fiscal pact which he dismisses so negatively. Readers can judge his scientific capacity to evaluate the many taxes Catalans pay to Madrid and the crumbs Spanish nationalists return at the web page of the U.S. Federal Reserve at ideas.repec.org

(“No és or tot el que relluu,” by Josep C. Vergés and “A llarg termini una Catalunya independent seria més pobre que integrada a Espanya,” by Angel de la Fuente, Diari de Girona, 7 and 10 October 2012)

16 mil milions robats cada any

per Josep C. Vergés

Angel de la Fuente s’en riu del que els espanyolistes roben, però també li roben a ell que viu a Catalunya: “El fervor patriótico tiene efectos curiosos sobre las reglas de la lógica. El punto de partida son los €16 mil millones que supuestamente España roba a Cataluña cada año, €2.195 por catalán. El déficit fiscal catalán es un vulgar pollo del montón.” Primera foto: Pollastre pota blava de raça catalana del Prat de Llobregat, abans de ser desplomat pels espanyolistes.

Els espanyolistes han estat enxampats de sesta en la seva guerra contra els catalans. El món s’ha adonat de la discriminació catalana després de la gran manifestació d’1,5 milions l’11-S i del partit Barça-Madrid amb 400 milions escoltant les crides catalanes a la independència. Madrid, amb feines i treballs ha trobat un botifler, Angel de la Fuente, de servei colonial a Catalunya perquè menystingui els milers de milions robats cada any per Madrid.

“A llarg termini una Catalunya independent seria més pobre que integrada a Espanya,” argumenta l’asturià Angel de la Fuente. Cal posar-se en context. L’institut on està adscrit és l’únic centre de recerca controlat per Madrid a Catalunya. Angel de la Fuente no ha publicat ni una sola línia en català des del seu primer article el 1994, tot i estar domiciliat en una universitat catalana. De les 92 publicacions en que ha col.laborat, 52 són en castellà, 50 en anglès i zero en català. La valoració científica internacional NEP mostra que només 2 són sobre finances públiques, on presumeix ara d’expert. El 98% de les seves publicacions no tenen res a veure amb el pacte fiscal sobre el qual opina tan negativament. Els lectors poden consultar la seva capacitat científica a valorar els molts impostos que paguem els catalans a Madrid i les engrunes que ens tornen els espanyolistes a la pàgina de la Reserva Federal Americana a ideas.repec.org

(“No és or tot el que relluu,” per Josep C. Vergés i “A llarg termini una Catalunya independent seria més pobre que integrada a Espanya,” per Angel de la Fuente, Diari de Girona, 7 i 10 octubre 2012)

Spain’s 43% Black Market/43% MERCAT NEGRE A ESPANYA

Spain’s 43% Black Market

Opus Dei never had a good image but employment minister Fatima Bañez, here with her hometown Rocio Virgin, is the least liked in the highly unpopular Rajoy government in Madrid. Below: The unemployed are paid first thing in the morning in the Employment Exchange to have enough time to get to work in black.

 

43% of Spain’s unemployed are actually working. This has led to a loss of €13 billion a year in extra public expenditure for the false unemployed, plus a tax loss of a similar size from black work. Real unemployment is 13%, not 23% because 43% of the unemployed are in fact working and instead of paying taxes, are subsidized.

 

43% of the unemployed inspected by the Ministry of Employment and Social Security in Madrid were paid benefits despite working. No less than 4,379 of 10,209 unemployed surveyed had an income in black in addition to their Social Security payments. The fraud, described by the central government as a cancer, produces a double loss to the Treasury, first by increasing the exorbitant amount (more than €2.6 billion per month) for unemployment payments for almost 3 million unemployed, and second by preventing the regulation of a labour market that remains hidden from the eyes of the Treasury. The result is lethal for a country that has to pay astronomical interest rates to obtain access to credits needed to contain its huge debt. The most unpopular and least known minister in the Madrid government, Fatima Bañez, has raised an army of officials to catch the fraudsters. The aim is to review up to 1.8 million cases in 2012. Apart from stopping the rot of unjustified subsidies and uncollected taxes, the question is how can a country come out of the crisis with this widespread culture of fraud at all levels of society. The truth is that only when a country stops accepting fraud as a way of life it can go ahead.

(“Sortir de la crisi en un país amb cultura de frau,” Editorial, Diari de Girona, 18 September 2012)

 

43% mercat negre a Espanya

 

Els aturats cobren a primera hora de l’Oficina de Treball per tenir temps a anar a la seva feina de negre. Primera foto: L’Opus mai ha gaudit de bona imatge però la ministra d’ocupació Fátima Báñez, aquí amb la Verge del Rocio del seu poble, és la menys popular del molt impopular govern Rajoy de Madrid.

El 43% dels aturats espanyols en realitat treballa, generant una pèrdua de €13 mil milions l’any en despesa pública addicional per als falsos aturats, a més d’una pèrdua fiscal d’un volum similar del treball en negre. L’atur real és 13%, no 23%, perquè el 43% dels aturats de fet treballa, però en comptes de pagar impostos rep un subsidi.

 

El 43% dels aturats que han estat inspeccionats pel Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social a Madrid cobra subsidis tot i tenir feina. Ni més ni menys que 4.379 aturats dels 10.209 investigats perceben un salari en negre a més del que cobra en ajuts de la Seguretat Social. El frau, qualificat pel Govern central com una xacra, produeix un doble crebant a la Hisenda Pública: d’una banda, incrementa la desorbitant xifra (més de €2.590 milions mensuals) destinada a cobrir les prestacions per desocupació que reben gairebé 3 milions d’aturats i, per un altre, impedeix regularitzar un mercat de treball que roman ocult a ulls del fisc. El resultat és letal per a un país que necessita pagar uns interessos astronòmics a canvi d’accedir als crèdits que precisa per contenir el seu enorme deute. La ministra més desconeguda i pitjor valorada del Govern de Madrid, Fátima Báñez, posarà una legió de funcionaris a seguir el rastre dels defraudadors. L’objectiu és revisar fins a 1,8 milions d’expedients el 2012. Al marge de mirar de redreçar els subsidis mal pagats i els impostos no cobrats, la pregunta és com pot sortir d’una crisi un país amb aquesta estesa cultura del frau en tots els àmbits de la societat. El cert és que només si deixa de ser un país de trapelles podrà tirar endavant.

(“Sortir de la crisi en un país amb cultura de frau,” Editorial, Diari de Girona, 18 setembre 2012)

If England Votes No to Europe/SI ANGLATERRA VOTA NO A EUROPA

If England Votes No to Europe

Fool’s gold: Horses bring gold but Great Britain’s Olympic haul is dwarfed, not only by the USA and China, but also by the European Union, with four times as many medals and double as many golds. Below: The United Kingdom won’t remain united for long if Little Englanders persist in wanting out of Europe.

The English, not the Scots, not the Welsh and certainly not the Irish, want out of Europe. Walter Ellis, a Northern Irish writer, tells the Little Englanders, gloating at the “British” Olympics, how it will be for England alone in the world:

“The 200-kilo gorilla in the room that is normally said to represent the EU has begun, in the fevered imaginations of British Europhobes, to take on the qualities of a raging bull in a china shop. The EU is a monster, trampling over ancient freedoms without exhibiting the one quality that would make such a rampage even vaguely acceptable –increased prosperity for all. From the “patriotic” British perspective, what matters most is the primacy of the City of London must be protected (though tell that to the Americans) and Westminster has to remain the sole font of fiscal and legislative authority, consistent with a thousand years of history dating back to Magna Carta. That’s not how I see it. I foresee a Europe taking the big decisions that involve trade, border control, defence and the economy, leaving social legislation and non-fiscal areas of government, including education, health and criminal justice, to national parliaments. A bit like the United States, in fact. The British way of life would carry on much as now. Bizarrely, perhaps, we could be the Texas of Europe. It is often forgotten in the UK that the the British Government is one of the most powerful in Europe. Its opinions should matter no less than those of Germany and France. The reason why this so often isn’t so is that Britain consistently opposes the views of practically all of its partners. We are frequently in a minority of one, yet somehow contrive to present the majority verdict as “undemocratic”. That was never going to work. You can’t set yourself outside the mainstream and then complain about the direction in which things are going. Make no mistake: if Britain votes to quit, it will not be allowed back. There are undoubtedly those in Europe who would welcome the removal of the British cuckoo in their nest. But once gone, the British will find the door behind them closing with a slam. In time, Britain and France will be required to give up their permanent seats on the UN Security Council. These will go to the EU and India. That is practically a given. It is not as if the UK, with an army of less than 100,000, can call itself a world power. World banking will come to centre on New York and Frankfurt. The City –increasingly regarded by Wall Street as a nuisance as well as an anomaly– will do its best to present itself as the maverick Third Way. But, shunned by America and lacking privileged entrée to the reformed European market, the likelihood is that it will find itself increasingly cut out of many of the biggest international trades. Will the emphasis be on creating an all-new Britzerland? Will Scotland walk away? Can Britain be Canada to Europe’s United States? A Britain that has walked away from Europe will be left to get on with its life largely undisturbed. To borrow from Robert Walpole, on that day they will be ringing their bells; later they will be wringing their hands.”

(“I agree with Hannan: let’s have an EU referendum –but I’ll vote to stay in,” by Walter Ellis, The Daily Telegraph, 10 August 2012)

Si Anglaterra vota no a Europa

El Regne Unit no seguirà unit massa temps si els nacionalistes anglesos insisteixen en marxar d’Europa. Primera foto: La il.lusió de l’or: els cavalls són d’or però la col.lecció olímpica de Gran Bretanya queda empetitida, no tan sols per Amèrica i Xina, sinó per la Unió Europea, amb quatre vegades més medalles i el doble d’or.

Els anglesos, no els escocesos, no els gal.lesos i segur que no els irlandesos, volen marxar d’Europa. L’escriptor nordirlandès Walter Ellis explica als nacionalistes anglesos, que treuen pit de les Olimpíades “britàniques” com serà per Anglaterra quedar aillada al món:

“El goril.la de 200 quilos a la sala que habitualment representa la UE ha començat, en la imaginació febril dels euròfobs britànics, per assumir les qualitats d’un toro rabiós en una terrisseria. La UE és un monstre, diuen, que trepitja les velles llibertats sense mostrar la qualitat que faria la cursa ni tan sols vagament acceptable amb l’augment de prosperitat per a tots. Des de la perspectiva “patriòtica” britànica, el que més importa és protegir la primacia de la City de Londres (encara que els americans tenen altres idees) i el Parlament de Westminster ha de seguir sent la font única d’autoritat fiscal i legislativa, de conformitat amb els mil anys d’història que es remunten a la Carta Magna. Així no és com jo ho veig. Veig una Europa que pren les grans decisions que afecten el comerç, el control de fronteres, la defensa i l’economia, deixant la legislació social i actuacions no fiscals de govern, incloent educació, salut i justícia penal, als parlaments locals. Una mica com els Estats Units, de fet. La manera de vida britànica seguiria igual com ara. Curiosament, potser, seria el Texas d’Europa. Sovint s’oblida al Regne Unit que el govern britànic és un dels més poderosos d’Europa. Les seves opinions importen ni més ni menys com les d’Alemanya i França. La raó perquè això sovint no passa és perquè la Gran Bretanya s’oposa constantment als punts de vista de la pràctica totalitat dels seus socis. Es troba freqüèntment en minoria d’una, però ho capgira presentant la decisió majoritària com “antidemocràtica”. Aixi mai es pot funcionar. No pots nedar contracorrent per després queixar-te de la direcció on van les coses. No s’equivoquin: si Gran Bretanya vota marxar, no la deixaran tornar. Hi ha, sens dubte, europeus que s’alegrarien de la marxa del cucut britànic del seu niu. Però una vegada fora, els britànics trobarien la porta tancada fermament darrere d’ells. No tardarem a veure com la Gran Bretanya i França es troben obligats a renunciar als seus seients permanents al Consell de Seguretat de l’ONU. I aquests aniran a la UE i l’Índia. Això és pràcticament un fet. No és com si el Regne Unit, amb un exèrcit de menys de 100.000 homes, pot anomenar-se a si mateixa potència mundial. I la banca mundial es centrarà a Nova York i Frankfurt. La City -cada cop més considerada per Wall Street com una molèstia i anomalia- farà tot el possible per presentar-se com la Tercera Via. Però, rebutjada pels Estats Units i orfe de l’entrada privilegiada al mercat europeu reformat, el més probable és que es trobi cada vegada més marginada de moltes de les grans operacions internacionals. S’intentarà crear una Suissa anglesa nova de trinca? Marxarà Escòcia? Podrà ser a Europa com el Canadà als Estats Units? Una Gran Bretanya que s’ha allunyat d’Europa viurà al seu aire sense que ningú la molesti. Com deia Robert Walpole, quan arribi aquell dia picaran les seves campanes, i després tot seran ais.”

(“I agree with Hannan: let’s have an EU referendum –but I’ll vote to stay in,” per Walter Ellis, The Daily Telegraph, 10 agost 2012)

Rajoy’s Corruption Payback/RAJOY ENS FA PAGAR LA CORRUPCIÓ

Rajoy’s Corruption Payback

by Josep C. Verges

Who is more incompetent, the PP’s Rajoy or PSOE’s Zapatero? Below: Who is more unbelievable, Mas or Duran?

Immediately after winning the elections six months ago, Rajoy pardoned the only two corrupt Duran associates who had to go to jail of the more than a dozen criminals convicted so far of his entourage. To obtain the pardon they had to admit they stole billions from the people, money meant for unemployed Catalans lest we forget. Only 1. 5% has been recovered.

Duran symbolizes everything that is wrong in Spanish politics. In the middle of the worst crisis since democracy, in 2010 Duran bought a villa in Begur. The people suffer deeply the crisis while politicians live the grand life. Members of his party say that the villa lacks nothing, the more expensive and tasteless the better. Duran worked in his youth as cinema usher in his village and for breakfast and tea just could only afford a loaf of bread. Today he lives like a satrap in his luxury suite at Madrid, his luxury apartment in Sarria-Pedralbes and his luxury villa on the Costa Brava, all without ever having worked. Politics is not productive work, but certainly highly profitable -from dirt poor to unexplained rich. Where has the crisis originated? Politicians blame external forces, but many countries have no crisis. In Switzerland unemployment has again gone down to 2.7%. Removing the comma we get Spanish unemployment, ten times more. Spanish politicians, not Franco’s international Jewish and Masonic plot, are responsible, says New York economist and La Vanguardia starlet Xavier Sala-i-Martin: “If the worst enemy of a country devised a plan to destroy the economy, what would he do? The strategy could begin by discrediting the king, elephant hunting with a German Fräulein. Everyone could then see how he spent thousands at a time when his fellow citizens were descending into misery. To finish the job, his son in law cashed in millions exploiting his influence. The President of the Supreme Court and of the General Council of the Judiciary used taxpayer money to spend romantic weekends on the Costa del Sol with his male driver. His fellow judges put obstacles into the investigation to protect their friend, just at the time when mayors, regional presidents and parliament speakers and senior government officiqls were tried for corruption by the same court! Distrust in justice is the surest mechanism to sink a country. The next step would be to squander billions of public money to prevent the bankruptcy of banks run by friends, relatives and political associates. And this would happen just at the time citizens faced billions in sacrifices and cuts. It is essential that people confuse free markets with incestuous cronyism. A stock offer would be authorized for one of the country’s Bankios, with full knowledge it was bankrupt. This would make thousands of citizens lose their savings buying shares in a company dead before birth. To sink a country you must ensure that ordinary people lose their savings while supervisory bodies that (in theory) protect them contribute to their ruin. And finally, an incompetent government would rule for two consecutive legislatures headed by a different party in each. This would show that incompetence is not due to any single party, but to the political class as a whole. Successive governments would deny there is any economic crisis and throw all the blame on evil foreigners. In a make-believe country the worst enemy is the country itself and its institutions, all of them ready to discredit themselves to self-destruction! ” Who is more incompetent, Zapatero or Rajoy? Who is more unbelievable, Mas or Duran? Maybe they should all go back to their villages to work as cinema ushers and sup on dry bread. We would definitely all be far better off. Spain has 30,000 “professional” politicians who are paid millions from our taxes, plus black money. Switzerland only has seven full time politicians -the seven government ministers, including the presidency. All other politicians must hold a real job. Switzerland has no crisis and no professional politicians.

(“Rajoy ens fa pagar la corrupció,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 15 juliol 2012)

Rajoy ens fa pagar la corrupció

per Josep C. Vergés

Qui és més somiatruites, Mas o Duran? Primera foto: Qui és més incompetent, Rajoy del PP o Zapatero del PSOE?

Només guanyar les eleccions fa mig any, Rajoy perdonava els dos únics socis corruptes de Duran que anaven a presó de la dotzena llarga, per ara, de criminals condemnats en ferm que l’envolten. Per aconseguir l’indult han admés que havien robat als ciutadans milers de milions, que eren per als aturats catalans no oblidem. Només s’ha recuperat l’1,5%.

Duran simbolitza tot el que va malament a la política espanyola. En mig de la pitjor crisi de la democràcia, Duran compra el 2010 una torre de luxe a Begur. Els ciutadans patim de valent la crisi mentre els polítics viuen la vidassa. Militants del seu partit expliquen que no manca cap luxe, com més car i de mal gust millor. De petit Duran feia d’acomodador al cine del seu poble i berenava pa a seques. Avui viu com un sàtrapa a la seva suite de luxe a Madrid, al seu pis de luxe a Sarrià-Pedralbes i a la seva torre de luxe a la Costa Brava, tot sense haver treballat mai. La política no és una feina productiva, però sí negoci rodó -de pobre de solemnitat a ric inexplicat. D’on ve la crisi? Els polítics acusen el món, però molts paisos no tenen crisi. A Suissa l’atur ha tornat a baixar al 2,7%. Treient la coma tenim l’atur espanyol, deu vegades més. Els polítics espanyols, no el comolot internacional judeomasónico de Franco, són els culpables, com diu l’economista de Nova York i starlet de La Vanguardia, Xavier Sala i Martin: “Si el pitjor enemic d’un país dissenyés un pla per destruir la seva economia, què faria? L’estratègia podria començar per desprestigiar el rei, caçant elefants amb una senyoreta alemanya. Així tothom veu com gasta milers en un moment en què els seus conciutadans s’enfonsen en la misèria. Per rematar la feina, un gendre s’apropia de milions explotant la seva influència. El president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial es gasta diners públics per passar caps de setmana romàntics a la Costa del Sol amb el seu xofer masculí. Els jutges companys posen traves a la investigació per protegir el seu amic, just en el moment en que alcaldes, presidents de comunitats i parlaments i alts càrrecs de les administracions de l’Estat estan sent jutjats per corrupció per aquests mateixos tribunals! La desconfiança en la Justícia és el mecanisme més segur per enfonsar un país, El seguent pas consistiria a dilapidar milers de milions de diners públics per evitar la fallida d’uns bancs i caixes d’amics, parents i coreligionaris polítics. I ho faria just en el moment de demanar sacrificis i retalls de milers de milions als ciutadans. És essencial que la gent confongui lliure mercat amb amiguisme incestuós. Autoritzaria la sortida a borsa d’un dels majors Bankios del país, savent que estava arruinat. Aixó faria que milers de ciutadans perdessin els seus estalvis comprant accions d’una empresa que ja estava morta abans de néixer. Per enfonsar un país cal aconseguir que la gent del carrer perdi els seus estalvis i que les entitats supervisores que (en teoria) les protegeixen, contribueixin a la seva ruina. I finalment, posaria un govern incompetent durant dues legislatures seguides i amb un partit diferent en cadascuna d’elles. Això demostraria que la incompetència no és d’un sol partit, sinó de la classe política en conjunt. Els successius governs negarien les crisis econòmiques i tirarien la culpa de tot als estrangers malignes. En un país de pandereta el pitjor enemic és ell mateix amb les institucions, totes i cadascuna d’elles, disposades a desprestigiar-se a si mateixes per aconseguir l’autosuicidi!” Qui és més incompetent, Rajoy o Zapatero?Qui és més somiatruites, Mas o Duran? Potser que tornin al seu poble a fer d’acomodador de cine i rosegar pa sec. Segur que viuríem molt millor. Espanya té 30.000 polítics “professionals” que cobren milions dels nostres impostos, quan no del diner negre. A Suissa tenen set polítics en exclusiva -els set ministres del govern, inclosa la presidència. Tots els altres polítics han de tenir una feina de veritat. Suissa no té crisi ni tampoc polítics professionals.

(“Rajoy ens fa pagar la corrupció,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 15 juliol 2012)

Don’t Shoot the Pianist!/NO TIRIS AL PIANISTA!

Don’t Shoot the Pianist!

by Josep C. Verges

Chansonnier Charles Aznavour plays the innocent pianist shot by gangsters. Below: “Progressive” Jordi Navarro makes his hand into a pistol to eliminate economists, the messengers of less government. He was commissioner for “civility” (!).

The prophet of the Nouvelle Vague François Truffaut premiered in 1960 “Tirez sur le pianiste,” a gangster film where the sole innocent ends up shot. The “progressive” and former “civility” (!) commissioner of the Catalan Government Jordi Serrano doesn’t do films and calls for real violence in “Shoot Economists!” in Diari de Girona. My father Josep Verges Matas had to flee from Palafrugell at the start of the Civil War when a death squad wanted to take him for a “walk”. His crime: being a 26 year old youth with commercial studies. At that time economic studies were not available.

I was the one who studied economics, by imposition of my father. Expelled from the University of Barcelona by the chancellor and founder of Spanish Fascism Garcia Valdecasas because I defended the Marxist philosophy professor Manuel Sacristan of my first year course when I was the delegate of the Democratic Students Union, I graduated from Cambridge. Pardoned after the death of the Fascist dictator Franco, I am also a PhD in economics from Barcelona. I have written over thirty books on economic policy, the environment, corruption and a shared memory with my father, the editor of Pla and Destino magazine, “Such an Unfortunate Country.” We are still an unfortunate country when a nasty hothead, without a death squad so far, renews the calls to kill pianists. Why should economists be blamed because our politicians of all colors are corrupt and bankers around the world are labelled banksters? We are back to hate speech as if economists were Jews in the Third Reich or Catalans in Spain. The rabble rouser calls us “worse than religious dogmatics, histrionic, naf, bastards, sorcerers and lackeys.” After emptying his sac of venom he goes on to explain what he understands of economics. Nothing at all. Lower taxes increase revenue. Exactly. Lowering the price of any product increases revenue, whether cars, summer sales or taxes. Also easier layoffs makes employment grow. Exactly. Since there are short term contracts employment has grown for five consecutive months in Catalonia, a good sign that we are recovering from the crisis. In June, 99% of new employment was temporary. And if businessmen make profits, all benefit. Exactly. In Cuba there are no rich and the communist dictatorship has turned the richest country in Latin America into the poorest. North Korea has no rich either and poverty is absolute. The control of inflation is not in the hands of economists, but of the European Central Bank. With the peseta we suffered from high inflation, three times today’s, because Spain printed money to reduce its debt through inflation by cheating savers. The debt crisis is the same in Catalonia as in Spain because neither one nor the other can today print money to reduce their debt through inflation. Josep Pla warned that Catalonia would end bankrupt in the hands of confidence man Jordi Pujol. And so it is. We owe double per capita than any other region. If corrupt politicians had not misspent in Catalonia, we would have no crisis today. Switzerland is our size and has no crisis. But while Pujol and later the left coalition were doubling our debt, Switzerland halved theirs. Killing economists will not solve the crisis made by banksters, corrupt politicians and ignorant rabble rousers.

(“No tiris al pianista!,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 5 August 2012)

No tiris al pianista!

per Josep C. Vergés

El “progressista” Jordi Navarro posa la ma de pistola per eliminar els economistes, com a missatgers de menys Estat. Fou el commissionat de “civisme” (!). Primera foto: El chansonnier Charles Aznavour fa d’innocent pianista balejat per gàngsters.

El profeta de la Nouvelle Vague François Truffaut estrenava el 1960 “Tirez sur le pianiste,” una pel.lícula de gàngsters on l’únic innocent acaba balejat. El “progressista” i exresponsable de “civisme” (!) a la Generalitat Jordi Serrano no està per pel.lícules i fa una crida a la violència: “Dispareu contra els economistes!” al Diari de Girona. El meu pare Josep Vergés Matas va haver de fugir de Palafrugell els primers dies de la Guerra Civil quan un escamot de la mort el volia “passejar”. El seu crim: ser un noi de 26 anys amb estudis de comerç. En aquella època encara no s’estudiava economia.

Jo sí que l’he estudiat, per imposició del meu pare. Vaig ser expulsat de la Universitat de Barcelona pel rector fundador de la Falange Garcia Valdecasas per defensar el professor de filosofia marxista Manuel Sacristán al meu curs de primer quan era delegat de curs del Sindicat Democràtic d’Estudiants. Vaig graduar-me a Cambridge, i indultat a la mort del dictador feixista Franco, sóc també doctor en economia per Barcelona. He escrit més de trenta llibres sobre política econòmica, medi ambient, corrupció i una memòria compartida amb el meu pare, l’editor de Pla i de Destino, “Un país tan desgraciat.” Seguim un país tan desgraciat quan un esvalotat, sense escamot per ara, torna a cridar a matar pianistes. Quina culpa tenen els economistes que els nostres polítics, de tots colors, siguin corruptes i els banquers d’arreu del món siguin etiquetats de bàncsters? Tornen els crits fora de to, com si els economistes fossin els jueus del III Reich, o els catalans d’Espanya. L’esvalotador ens anomena: “la pitjor església dogmàtica, histriònics, horteres, mal parits, bruixots, lacais.” Buidat el pap de verí explica què entén d’economia. No res. Si s’abaixen els impostos la recaptació augmenta. Doncs sí. Si baixa el preu de qualsevol cosa la recaptació augmenta, ja siguin cotxes, rebaixes d’estiu o impostos. També si facilites l’acomiadament creix l’ocupació. Doncs sí. Gràcies a la contractació temporal fa cinc mesos seguits que creix l’ocupació a Catalunya, un bon senyal que la crisi s’està redreçant. El mes de juny el 99% era contractació temporal. I si facilites els negocis això beneficia la ciutadania. Doncs sí. A Cuba no hi ha rics i la dictadura comunista ha convertit el país llatí més ric d’Amèrica en el més pobre. Tampoc Corea del Nord té rics i viu en l’absoluta misèria. La inflació no la controlen els economistes sinó el Banc Central Europeu. La pesseta patia una inflació alta, el triple de l’actual perquè Espanya imprimia bitllets per reduir amb inflació el seu deute enganyant els estalviadors. La crisi d’endeutament és la mateixa a Catalunya que a Espanya. Ni una ni l’altra poden imprimir bitllets per reduir el seu deute amb inflació. Josep Pla avisava que Catalunya aniria al desastre amb un milhomes com Jordi Pujol. I així ha estat. Devem el doble per càpita que qualsevol altre autonomia. Si els polítics corruptes no haguessin llençat Catalunya per la finestra, avui no tindríem crisi. Suissa té la nostra mida i no viu cap crisi. Això sí mentre Pujol i el Tripartit doblaven el deute, ells el reduien a la meitat. Matar els economistes no ens farà sortir de la crisi dels bàncsters, polítics corruptes i esvalotadors necis.

(“No tiris al pianista!,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 5 agost 2012)

Tie the pound to the euro/LLIGAR LA LLIURA A L’EURO

Tie the pound to the euro

by Josep C. Verges

Demagogue Blocher (left) is the richest man in Switzerland thanks to his dirty dealings. It would be in character that he speculated against the franc and lost big time believing he had the contacts to find out what the National Bank of Switzerland (centre) would do, but Governor Hildebrand (right) knew how to keep a secret. Below: Lord Oakeshot has called Osborne a trainee Chancellor at ”work by experience” and urged his replacement with the Liberal business secretary Vince Cable who knows his economics.  The Liberal peer resigned in 2011 after Osborne’s dirty deal with London banksters.

 

The pound is rising in value to the euro. It has not yet reached 1.50 euros to the pound as before the world financial crisis, which started in England lest we forget with the collapse of Northern Rock. First, Calamity Brown and then Country Supper Cameron weathered the crisis by the effective devaluation of the pound against its major trading partner by far, the eurozone. The pound fell by 27% in value, to 1.10. Today’s revaluation could not come at a worse moment, when Chancellor Osborne had planned to start a recovery. The solution: Tie the pound to the euro to stop further revaluation. A brave suggestion: go down again to 1.10.

 

After years of vicious media attacks and waves of London speculators against the euro, reality bites back with painful irony: Britain must tie the pound to the euro to prevent the collapse of its economy, which has not even restructured after all these years unlike Europe. Switzerland faced a similar revaluation last year when speculators brought the franc from 1.45 to 1.00 against the euro. Despite the attacks of the right, similar to the braying of Tories in England (none left in Scotland and Wales), the Governor of the Bank of Switzerland  Philipp Hildebrand pegged the franc at 1.20 to the euro. The Swiss franc is now part of the eurozone at a rate still too high for exports and tourism. But Switzerland has weathered the world crisis with positive growth throughout, 2.7% unemployment and falling consumer prices. The leader of the Swiss right Cristoph Blocher got his pound of flesh by smearing the Governor until Hildebrand resigned but the loudmouth is now under criminal indictment for stealing bank secrets, a heinous crime in Switzerland. The call of some liberals to replace historian Osborne with a chancellor who knows economics can be the opportunity to fix the pound to the euro and stop the rot. A rose is a rose by any other name. The europound will be a bitter pill to swallow for Little Englanders and for London banksters who already lost billions when Switzerland unexpectedly fixed the franc to the euro.

Lligar la lliura a l’euro

per Josep C. Vergés

Lord Oakeshot ha declarat que el canceller Osborne és un aprenent que “guanya experiència amb el treball” i exigeix el seu reemplaçament amb el ministre d’empreses, el liberal Vince Cable que com a mínim sap economia. El lord liberal va dimitir el 2011 pels acords bruts d’Osborne, amb els bancsters de Londres. Primera foto: El demagog Blocher (esquerra) és l’home més ric de Suïssa gràcies als seus negocis bruts. Seria típic d’ell especular contra el franc i haver perdut una fortuna creient que tenia els contactes per saber què faria el Banc Nacional de Suïssa (centre), però el governador Hildebrand (dreta) va saber mantenir-ho en secret.

La lliura està pujant de valor respecte l’euro. Encara no ha arribat lsa 1,50 euros per lliura d’abans de la crisi financera mundial, que cal no oblidar va començar a l’Anglaterra amb el col·lapse de Northern Rock. Primer, el calamitós Brown i després el pairaler Cameron han capejat la crisi gràcies a la devaluació efectiva de la lliura envers el seu principal soci comercial, de lluny, l’eurozona. La lliura esterlina va caure un 27% en valor, a 1,10. La revaluació d’avui no podia arribar en pitjor moment, quan el canceller Osborne havia planejat iniciar la recuperació. La solució: Lligar la lliura a l’euro per frenar la revaluació. Una opció valenta: tornar-la a baixar a 1,10.

 

Després d’anys d’atacs virulents dels mitjans i d’onades especulatives des de Londres contra l’euro, la realitat es revenja amb dolorosa ironia: Anglaterra hauria de lligar la lliura a l’euro per evitar el col·lapse de la seva economia, que ni tan sols s’ha reestructurat després de tants anys a diferència d’Europa. Suïssa va enfrontar una revaluació similar l’any passat quan els especuladors dugueren el franc d’1,45 a 1,00 respecte l’euro. Malgrat els atacs de la dreta, similars als brams conservadors d’Anglaterra (no en queden a Escòcia i Gal·les), el governador del Banc de Suïssa Philipp Hildebrand va lligar el franc a 1,20 amb l’euro. El franc suís forma part ara de l’eurozona a un nivell que segueix massa elevat per a les exportacions i el turisme. Però Suïssa ha capejat la crisi mundial sempre amb creixement positiu, 2,7% d’atur i la caiguda de preus al consumidor. El líder de la dreta suïssa Cristoph Blocher va obtenir la seva revenja amb falses acusacions al governador fins que Hildebrand dimitia, però el demagog es troba ara imputat criminalment per robar secrets bancaris, un greu crim a Suïssa. La crida d’alguns liberals a reemplaçar l’historiador Osborne amb un canceller que sap economia pot ser l’oportunitat per fixar la lliura a l’euro i aturar la davallada. Una rosa és una rosa amb qualsevol altre nom. L’eurolliura serà un dur cop per als anglesos aillacionistes i per als bancsters de Londres que ja havien perdut milers de milions quan Suïssa els va sorprendre fixant el franc a l’euro.

The Morals of Banksters/LA MORAL DELS BANCSTERS

The Morals of Banksters

by Oscar Wilde

 

After the Libor corruption even The Economist has had enough of London banksters. Below: Oscar Wilde was the acidly observant outsider, a Protestant in Catholic Ireland, a commoner in aristocratic Oxford and a wit in money grubbing London.

Oscar Wilde was as wildly successful as today’s Rebekah Brooks, although she edited rather than wrote. Both were the toast of politicos and corrupt London society. The Picture of Dorian Gray portrays the nature of city morals. Little has changed:

 

“With an evening coat and a white tie anybody, even stock-brokers, can gain a reputation for being civilized. Lots of money, and as bad as bad. More cunning than practical, when they make up their ledger, they balance stupidity by wealth, and vice by hypocrisy. We have carried their burden only as far as the Stock Exchange. Conscience and cowardice are really the same things. Conscience is the trade-name of the firm. That is all. I like persons better than principles, and I like persons with no principles better than anything else in the world. Young people, nowadays, imagine that money is everything and when they grow older they know it. Nowadays people know the price of everything and the value of nothing. I am told that pork-packing is the most lucrative profession in America, after politics. There is hardly a single person in the House of Commons worth painting, though many of them would be the better for a little whitewashing. They were every one of them to be bought. But, on the other hand, judging from their appearance, most of them cannot be at all expensive. Men represent the triumph of mind over morals. The reason we all like to think so well of others is that we are all afraid for ourselves. We praise the banker that we may overdraw our account, and find good qualities in the highwayman in the hope that he may spare our pockets. I don’t desire to change anything in England except the weather.”

La moral dels bancsters

per Oscar Wilde

Oscar Wilde fou l’àcid observador des de fora, protestant a la catòlica Irlanda, plebeu a l’aristocràtic Oxford i geni a un Londres obsessionat pels diners. Primera foto: Després de la corrupció del Libor fins i tot l’Economist ha dit prou dels bancsters de Londres.

 

Oscar Wilde va tenir un èxit tant fabulós com Rebekah Brooks avui, encara que ella edita i no escriu. Tots dos eren el centre d’atenció dels politicastres i de la corrupta societat londinenca. El Retrat de Dorian Gray pintava com era la moral ciutadana. Poc ha canviat:

 

“Amb esmòquing i llacet blanc qualsevol, fins i tot els corredors de borsa, pot guanyar-se la reputació de ser civilitzat. Poden tenir molts diners, però són més dolents que ningú. Són més astuts que pràctics i quan fan la seva comptabilitat quadren estupidesa amb riquesa, i vici amb hipocresia. Els hem d’aguantar només pel que fa a la borsa. La consciència i la covardia són realment les mateixes coses. La consciència és el nom comercial de l’empresa. Això és tot. M’agraden les persones més que els principis, i m’agraden les persones sense principis més que tot. Els joves avui dia creuen que els diners ho són tot i quan es fan grans ho saben de segur. Avui dia la gent sap el preu de tot i el valor de res. M’han dit que el porc és la professió més rendible d’Amèrica, després de la política. Costa trobar una sola persona del Parlament que pagui la pena pintar, encara que molts d’ells quedarien molt millor amb una mica de blanqueig. Tots i cada un d’ells pot ser comprat, però jutjant pel seu aspecte la majoria d’ells no resultarà ser massa cars. Els homes representen el triomf de l’esperit sobre la moral. La raó perquè a tots ens agrada pensar tan bé dels altres és que tots tenim por de nosaltres mateixos. Lloem el banquer per poder tenir un descobert al nostre compte, i trobem bones qualitats en el lladregot amb l’esperança que no ens escuri les butxaques. Jo no vull canviar res d’Anglaterra, excepte el temps.”

OPEC and Russia Bankrupt/OPEP I RÚSSIA EN FALLIDA

OPEC and Russia Bankrupt

From Ferraris for the superrich to budget crisis in Saudi Arabia. Oil rich Houston lookalikes in Moscow but on closer look the skyscrapers are unfinished and construction stopped.

 

Oil prices have kept up despite the world financial crisis because OPEC and Russia are virtually bankrupt. They depend on high oil prices to pay for out of control budgets. These high oil prices are stimulating the development of alternative productions like the Canadian oil sands that will eventually break up the oil cartel.

OPEC’s pursuit of higher prices has underpinned the growth of non-OPEC producers. OPEC keeping the price of oil high is making all the exotic and expensive sources of oil economically viable. Of course, the cartel’s oil policies are driven by domestic politics. Middle East producers, which dominate OPEC, enjoy low crude development costs but need higher oil prices to fulfill their increasing commitments to their restive populations. On the surface, Saudi Arabia, the world’s largest producer of oil and OPEC kingpin, has a breakeven cost price of $22.11 per barrel. However, that does not paint the full picture of the cost of keeping Saudi Arabia’s monarchy in power. Deutsche Bank’s Budget Break-even Price factors in the price needed to balance the budget to pay for public wages, infrastructure and subsidies. The Saudi budget’s breakeven price for 2012 stands at $78.30. The kingdom’s breakeven price escalated as it injected petrodollars to stimulate its limping economy after the global financial crisis; it also opened its coffers to appease its citizens after the Arab Spring in neighbouring Egypt, Tunisia, Libya, Yemen and Bahrain. Fearing a popular revolt, King Abdullah pledged 30% of its GDP, public sector jobs for 60,000 and double-digit wage hikes for existing government employees to keep dissent at bay. Unlike investment spending which can be scaled back, current spending involves wage bills which are far more sensitive to changes, especially if they are revised downwards. The Saudi wage bill has risen 76% in six years. These costs are effectively now baked into what price suits its domestic needs. The pressure on breakeven prices is, if anything, likely to be upwards rather than downwards. Saudi Arabia sitting on $500 billion in cash reserves has staying power in the event of an oil price crash, unlike Venezuela with a breakeven price of $86.72. Even Russia, the world’s largest non-OPEC producer, needs crude to average $115.90 to balance its budget. The politics and economics of crude mean none of the major producers can handle a period of sustained low prices: Saudi Arabia, Russia and Venezuela need to meet demands of their dissenting citizens, Iran to counter sanctions and Iraq to fulfill its long-term desire of being a major crude producer.

(“OPEC’s gift to oil sand producers: high oil prices,“ by Yadullah Hussain, Financial Post, 6 July 2012)

OPEP i Rússia en fallida

Sembla la capital del petroli Houston, però vistos de prop els gratacels de Moscou estan sense acabar i la construcció parada. Primera foto: Dels Ferraris per als superrics a la crisi pressupostària d’Aràbia Saudita.

 

Els preus del petroli s’han mantingut malgrat la crisi financera mundial degut a que l’OPEP i Rússia estan pràcticament en fallida. Depenen dels alts preus del petroli per pagar els seus pressupostos fora de control. Aquests alts preus del petroli estan estimulant el desenvolupament de produccions alternatives com les sorres petrolíferes del Canadà que a la llarga trencaran el càrtel del petroli.

 

L’objectiu de l’OPEP de preus sempre més alts ha estimulat el creixement dels productors que no són de l’OPEP. L’OPEP, mantenint el preu del petroli alt, ha fet econòmicament viables tot de fonts exòtiques i costoses de petroli. Per descomptat, les polítiques del càrtel del petroli s’originen en les seves pròpies polítiques internes. Els productors de l’Orient Mitjà que dominen l’OPEP tenen baixos costos d’extracció del cru, però necessiten els alts preus del petroli per cobrir els seus compromisos cada vegada més grans amb les seves poblacions descontentes. Semblaria que Aràbia Saudita, el major productor mundial de petroli i cap parlant de l’OPEP, cobreix costos amb $22,11 per barril. Però aquest preu no dóna la visió real del cost de mantenir la monarquia d’Aràbia Saudita en el poder. El Preu d’Equilibri del Pressupost del Deutsche Bank xifra el preu necessari per a poder equilibrar el pressupost, pagant els sous públics, la infraestructura i els subsidis d’Aràbia Saudita per al 2012, en $78,30. El preu d’equilibri del regne s’ha multiplicat a l’haver d’injectar petrodòlars per estimular la seva economia defallida per la crisi financera global, i també a l’obrir les seves arques per calmar els seus ciutadans després de la primavera àrab al veí Egipte, Tunísia, Líbia, Iemen i Bahrain. Davant el temor d’una revolta popular, el rei Abdullah va comprometre el 30% del PIB, 60.000 més ocupats al sector públic i augments salarials de dos dígits per als empleats públics per mantenir a ratlla la dissidència. A diferència de les despeses d’inversió que poden reduir-se, la despesa corrent, incloses les despeses salarials, són molt més sensibles als canvis, sobretot si són revisades a la baixa. El cost dels salaris públics ha augmentat el 76% en sis anys. Aquests costos obliguen a que el preu del petroli no baixi per a poder cobrir les seves necessitats internes. La pressió per a mantenr un preu que cobreixi costos, en tot cas, serà més a l’alça que a la baixa. Aràbia Saudita disposa de $500 mil milions en reserves de divises per a poder aguantar una caiguda del preu del petroli. No així Veneçuela, amb un preu que cobreix costos de $86,72. Fins i tot Rússia, el més gran productor del món que no és de l’OPEP, necessita que el cru costi de mitjana $115,90 per a equilibrar el seu pressupost. La política i l’economia del cru fan que cap dels principals productors puguin aguantar un període llarg de baixos preus: Aràbia Saudita, Rússia i Veneçuela necessiten satisfer les demandes dels seus ciutadans descontents, l’Iran eludir sancions i l’Iraq complir amb el seu desig a llarg termini de convertir-se en un productor de cru significatiu.

(“OPEC’s gift to oil sand producers: high oil prices,“ per Yadullah Hussain, Financial Post, 6 juliol 2012)

Reports of the Euro’s Death/NOTÍCIA DE LA MORT DE L’EURO

Reports of the Euro’s Death

by Josep C. Verges

Club Med: Record breaking tourism on the beach in Barcelona running away from the English summer, the wettest in a century. Below: The Liar’s Club: Bob Diamond explained in Parliament how his bank Barclays cheated the whole world on interest rates, colluding with the other City banks and it seems the Bank of England to set Libor, the London Inter-Bank Overnight Rate.

“The reports of my death have been greatly exaggerated” said Mark Twain. The reports of the euro’s death have also been greatly exaggerated. The interest paid by Spain, at a supposed tipping point we are told, the day of American Independence 4 july 2012 was 72% lower than twenty years earlier in 1992. Meanwhile the UK has printed another €63 billion in banknotes to escape the crisis through inflation rather than restructuring like Spain.

In 1992, the year of the incredible Barcelona Olympics and of the first unpayable high speed line to the Seville Expo, Spain paid for a 12 month note 12.41%, a normal amount for the peseta. No troubled headlines then of a peseta collapse because of high interest rates, three times today’s 3.5%. International markets charged for the three year bond 11.74% and today 4.6% or 61% less. The benchmark 10 year gilt was paid at 10.98% and today a supposedly unsustainable 6.28%, which is still 43% less than with the peseta. Spain pays far less with the euro in the middle of the crisis than it ever could manage with the peseta in the middle of a boom. Next time you read desperate English headlines on the death of the euro, spare a thought for Spain paying 72% less for its debt than with the peseta.

(Banco de España and Direccion General del Tesoro y Politica Financiera)

Notícia de la mort de l’euro

per Josep C. Vergés

El Club dels Mentiders: Bob Diamond explica al Parlament com el seu banc Barclays va enganyar tot el món sobre els tipus d’interès junt als altres bancs de la City i ,sembla ser, el Banc d’Anglaterra per fixar Libor, el London Inter-Bank Overnight Rate. Primera foto: Club Med: turisme de récord a les platges de Barcelona fugint de l’estiu anglès, el més passat per aigua del darrer segle.

“La notícia de la meva mort sembla molt exagerada” deia Mark Twain. La notícia de la mort de l’euro també sembla molt exagerada. L’interès pagat per Espanya, en el punt suposat de caiguda segons diuen, el dia de la Independència Americana el 4 de juliol 2012 era un 72% més baix que vint anys abans el 1992. Quin contrast Anglaterra de nou imprimint €63 mil milions en bitllets per fugir de la crisi via la inflació en comptes de reestructurar com Espanya.

El 1992, l’any de les increibles Olimpíades de Barcelona i del primer impagable Ave a l’Expo de Sevilla, Espanya va pagar pel deute a 12 mesos 12,41%, un import habitual per la pesseta. No sortien titulars preocupants sobre el col.lapse de la pesseta degut als nivells d’interès elevats, el triple del 3,5% pagat avui. Els mercats internacionals cobraven per un bó de tres anys 11,74% i avui 4,6%, o un 61% menys. La referència de les obligacions a deu anys es cotitzava en 10,98% mentre avui un suposadament insostenible 6,28%, que resulta 43% menys que amb la pesseta. Espanya paga molt menys amb l’euro enmig d’una crisi que mai va aconseguir amb la pesseta enmig d’un bum. La propera vegada que veieu els desesperats titulars anglesos sobre la mort de l’euro, no oblideu que Espanya paga un 72% menys pel seu deute avui que amb la pesseta.

(Banc d’Espanya i Dirección General del Tesoro y Política Financiera)