Lapao Catalan and Lepe Spanish/ EL CATALÀ DE LAPAO I L’ESPANYOL DE LEPE

Lapao Catalan and Lepe Spanish

by Josep C. Verges

 

 

The PP must rename their anti-Catalan slur because Lapao already exists, a dialect of Naxi in Yunnan, China. Below: 16 C. defence tower El Catalan in Lepe to be renamed by the PP as Lapao Tower.

 

 

 

The PP are obsessed in making Catalonia Spanish because they believe Catalonia cannot be Spanish whenever Spanish is not spoken. The PP are also fighting to eliminate Catalan from Spain. Open the web page for the former PP bank Bankia and you can choose between Catalan and Valencian, as if they were different languages. In contrast there is no option for Madrid Spanish and Andalusian, although the dialect differences are much greater. As part of their anti-Catalan policies the PP has now banned Catalan in Aragon. In fact they have expelled the Catalans in Aragon from the Spanish Constitution by the invention of Lapao. Lapao is the bureaucratic nomenclature for “Lengua aragonesa propia del area oriental” or Language of Aragon Proper for the Area of the Orient.

 

 

 

Spanish nationalist PP have compensated with the add on of Lapa of the PP or “lengua aragonesa propia del area del Pirineo y pre-Pirineo” –Language of Aragon Proper for the Area of the Pyrenees and pre-Pyrenees- formerly known as Aragonese, an official language in Catalonia until the French and Spanish occupation of 1714. Now Aragonese is not even official in Aragon which switched to Spanish and disdains its own language as Lapa of the PP. I know in person two Catalans from Lapao, Marcelli Iglesias, when he was the socialist president of Aragon, and Duran Lleida, the multimillionaire CiU politician –Pujol without his sons as cover so to speak. I never had the least problem speaking Catalan with them, so that the Lapao now imposed by the PP in Aragon sounds suspiciously like and identical to Western Catalan. 60,000 Catalans found themselves forcefully transferred from Catalonia to Aragon in the 19 C when Madrid created the provinces copied from Jacobin France. Almost two centuries later the Western Fringe still speaks Catalan while the PP maintain their policy of elimination of Catalan. The PP minister for unculture Herr Wert should now rename Castilian which has disappeared from Madrid. The Spanish used exclusively in the former capital of the Spanish Empire where the sun has set is nowhere mentioned in the Spanish Constitution. Spanish does not exist in Spain! The Spanish Constitution, that sacred document that forbids Catalans from voting, states that there are four languages in Spain, Castilian and three other Spanish tongues, Catalan, Basque and Galician. Catalan is much Spanish as Castilian according to the Spanish Constitution, Valencian doesn’t exist and even less Lapao! The hated Catalans living in Lapland maybe speak Lapao, but Spain does not speak Spanish. Spanish nationalist PP will find the enthusiastic agreement of the centralist socialists to change the Spanish Constitution to eliminate the Castilian they reject. Following the lisping sound of PP, it should be doubly Spanish to differentiate from second division Catalan, third division Valencian and regional also-ran Lapao. Castilian must be renamed Lepe, “lengua española propia de España” the Language of Spain Properly Spanish. Madrid will then speak Lepe. What a joke! Monolingual Spaniards laugh at the town of Lepe, the only Andalusians hard at work exporting strawberries to all of Europe. Why should they work like Catalans, as if Lepe were not part of Spain! What a change if by speaking Lepe the bureaucrats in Madrid and Saragossa, learn to work  as hard as Catalans in Lapao or Andalusians in Lepe.

 

 

(“El català de Lapao i l’espanyol de Lepe,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 12 May 2013) 

 

 

 

El català de Lapao i l’espanyol de Lepe

 

per Josep C. Vergés

 

 

Torre de defensa del segle XVI El Catalán a Lepe que el PP canvia de nom a La Torre del Lapao. Primera foto: Però el PP també ha de canviar el nom de la seva injúria anticatalana perquè el lapao ja existeix, dialecte del naxi a Yunnan, Xina.

 

 

 

El PP està obsessionat en espanyolitzar Catalunya, perquè considera que Catalunya no és espanyola quan no parla castellà. El PP també fa la guerra per  descatalanitzar Espanya. Obriu la pàgina internet de l’exbanc del PP Bankia i podeu escollir entre català i valencià, com si fossin idiomes diferents. En canvi no deixa escollir entre madrileny i andalús, tot i tenir diferències dialectals molt més pronunciades. Dins d’aquesta política anticatalana, el PP ara prohibeix el català a l’Aragó. De fet expulsa els catalans d’Aragó de la Constitució Espanyola inventant-se el lapao. Lapao és el constructe burocràtic de lengua aragonesa propia del area oriental.

 

 

 

L’espanyolista PP afegeix la torna de la Lapa del P y P o lengua aragonesa propia del area del Pirineo y pre-Pirineo. La Lapa del P y P és l’aragonès, que fou oficial també a Catalunya fins l’ocupació militar francesa i castellana de 1714. Avui l’aragonès no és oficial ni a l’Aragó castellanitzat, que menysprea el seu propi idioma com a la Lapa del P y P. Conec personalment dos catalans de Lapao, Marcel.lí Iglèsias, quan era president socialista d’Aragó, i Duran Lleida, el multimilionari polític de CiU –un Pujol sense fills per entendre’ns. Mai he tingut cap problema parlant català amb ells, així que el lapao que acaba d’imposar el PP a l’Aragó sembla molt, però que molt, idèntic al català occidental. 60.000 catalans foren traspassats a la força de Catalunya a l’Aragó al segle XIX quan Madrid creà les províncies copiades de la jacobina França. Uns dos segles després segueixen parlant català a la Franja de Ponent i el PP segueix amb la política d’extinció del català. El ministre d’incultura del PP Herr Wert ha de redenominar el castellà que ha desaparegut de Madrid. Enlloc de la Constitució Espanyola surt l’idioma espanyol que utilitza en exclusiva l’excapital de l’imperi castellà on s’ha post el sol. L’espanyol no existeix a Espanya! La Constitució Espanyola, aquest document sagrat que prohibeix als catalans votar, diu que Espanya té quatre parles, el castellà i tres altres idiomes espanyols, el català, el basc i el gallec. El català és tant espanyol com el castellà segons la Constitució Espanyola, el valencià no existeix i el lapao encara menys! Els polacos de Lapònia potser parlin lapao, però Espanya no parla espanyol. El PP espanyolista trobarà l’acord entusiasta del PSOE centralista per canviar la Constitució Espanyola i liquidar el castellà que no volen. Seguint el quequeig de PP, cal anomenar-lo doblement espanyol per diferenciar-lo de l’espanyol de segona català, de tercera valencià o de regional preferent lapao. El castellà es dirà lepe, lengua española propia de España. Madrid parlarà lepe. Que graciós! Els espanyols monolingues s’enriuen de Lepe, els únics andalusos pencaires que exporten maduixes a tot Europa. Què és d’això de treballar com catalans, com si Lepe no fos Espanya! Déu n’hi do si aconseguim amb el lepe que els buròcrates de Madrid, i de Saragossa, treballin com els catalans de Lapao o els andalusos de Lepe.

 

 

(“El català de Lapao i l’espanyol de Lepe,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 12 maig 2013)  

 

Hitler Was Gay/HITLER ERA GAI

Hitler Was Gay

Dr. Theodor Morell capless behind Hitler. Goering called him the Reichspritzenmeister, the imperial master of injections. Below: Dr. Karl Brandt set up the Nazi euthanasia and forced sterilization programmes. Part of Hitler’s family circle, he justified his crimes stating that total war has no room for personal ethics.

Newly discovered notes from a U.S. Army interview of Adolf Hitler’s doctors reveal that he had homosexual tendencies, did not sleep in girlfriend Eva Braun’s bedroom, and was doped up with multiple drugs including female hormones.

Written in erratic shorthand, Army interrogator Hermann Merl, a Vienna-born medical technician enlisted to interview Hitler’s doctors, Karl Brandt and Theodor Morell, scribbled “homosex” in his notebook where he sized up the mass murderer’s sexuality. He then wrote: “Eva Braun = separate rooms” before adding “female hormone – injection 50,000 units.” Elsewhere he wrote: “His sexual life and intercourse with Eva Braun was told to me.” The notebooks are going up for auction later this month at one of America’s leading sellers of historical artifacts, Alexander. Merl’s notes further confirm other post-war interviews with Hitler’s caretakers that he was “hysterical,” a “megalomaniac,” and suffered from several ailments, notably flatulence for which he took drugs to stop passing gas. Merl also suggested that Hitler had Parkinson’s disease. A previous Alexander auction included notes detailing how Hitler was shot up with bull semen. The new notes add that bull semen shots were used to regulate his level of testosterone. But proving that his doctors used many experimental treatments on Hitler was Merl’s mention that the Führer was also receiving female hormones. Those can be used to treat various ailments, but are dangerous and often interfere with male sexual functions. There are five notebooks for sale and the expected sale price is $5,000-$7,000. Dr. Morell was Hitler’s primary physician and a rival of Dr. Brandt, an SS officer who also headed the Nazi euthanasia program.

(“Nazi doctors: Hitler was gay, took female hormones,” by Paul Bedard, The Washington Examiner, 10 May 2013)

Hitler era gai

Dr. Karl Brandt va organitzar el programa nazi d’eutanàsia i esterilitzacions forçoses. Formava part del cercle familiar d’Hitler i justificava els seus crims dient que en una guerra total no hi ha lloc per l’ètica personal.  Primera foto: Dr. Theodor Morell sense gorra darrera Hitler. Goering l’anomenava el Reichspritzenmeister, el mestre imperial d’injeccions.

Notes recentment descobertes de les entrevistes de l’exèrcit americà als metges d’Adolf Hitler revelen que tenia tendències homosexuals, no dormia a l’habitació de la seva amant Eva Braun, i es drogava amb múltiples medicines, incloses hormones femenines.

Escrit en taquigrafia erràtica, l’interrogador de l’exèrcit Hermann Merl, un assistent mèdic nascut a Viena triat per entrevistar els metges d’Hitler Karl Brandt i Theodor Morell, va anotar “homosexual” en el seu quadern de notes quan avaluava la sexualitat de l’assassí en massa. Després afegia: “Eva Braun = habitacions separades” abans de concloure “hormona femenina - injecció de 50.000 unitats.” En un altre lloc deia: “La seva vida sexual i relacions sexuals amb Eva Braun m’han estat explicades.” Les llibretes seran subhastades a finals d’aquest mes per un dels principals venedors d’artefactes històrics d’Amèrica, Alexander. Les notes de Merl confirmen altres entrevistes de postguerra amb els cuidadors d’Hitler de que era un “histèric” i “megalòman” que patia diverses malalties, sobretot flatulència per la qual prenia medicació per frenar els pets. Merl també creia que Hitler patia la malaltia de Parkinson. Una anterior subhasta d’Alexander incorporava llibretes detallant que Hitler s’injectava amb semen de toro. Els quaderns actuals afegeixen que les injeccions de semen de toro eren per a regular el seu nivell de testosterona. Però provant que els metges utilitzaven molts tractaments experimentals sobre Hitler hi ha la menció de Merl de que el Führer també prenia hormones femenines. Aquestes poden usar-se per tractar diverses malalties, però són perilloses i sovint interfereixen amb les funcions sexuals masculines. Hi ha cinc quaderns en venda i el preu de venda esperat és de $5.000-7.000. Dr Morell fou metge de capçalera d’Hitler i rivalitzava amb el Dr Brandt, oficial de les SS que també dirigia el programa d’eutanàsia nazi.

(“Nazi doctors: Hitler was gay, took female hormones,” per Paul Bedard, The Washington Examiner, 10 maig 2013)

Thatcher and the Bad English History with Europe/THATCHER I EL MAL ROTLLO ANGLÈS AMB EUROPA

 

 

Thatcher and the Bad English History with Europe

 

by Josep C. Verges

 

The Iron Lady in bronze in Parliament, between the great Thatcher and the worthless Cameron. Below: Two great Anglo-Americans Europhiles: Churchill with Macmillan.

 

 

The Iron Lady fought against statism, not only in Europe but mainly in Britain. Thatcher was not an anti-European like Cameron. She never got up from a table like Cameron. She never demanded a referendum on Europe like Labour’s Wilson and like the worst British Prime Minister -the list is long- now wants. The bad English history with Europe was only reversed by two Englishmen with an American mother. When they rose to power in 1940, Macmillan told Churchill: “You and I owe Hitler. He made you PM and me undersecretary. No power on earth, except Hitler, could have done either.” They were not little Englanders, rather pro-European.

 

Once Hitler was defeated, Churchill spoke out from the always democratic German-speaking Zurich in 1946: ”There is a remedy which would make all Europe as free and as happy as Switzerland is today. We must build a kind of United States of Europe. The first step in the recreation of the European Family must be a partnership between France and Germany. The structure of the United States of Europe, if well and truly built, will be such as to make the material strength of a single state less important. Small nations will count as much as large ones and gain their honour by their contribution to the common cause. Great Britain must be the friend and sponsor of the new Europe and must champion its right to live and shine. Therefore I say to you: let Europe arise!” But Labour won the postwar general election and boycotted the precursor European Coal and Steel Community. Macmillan saw clearly that Britain had made a mistake as he said in 1951 when the Conservatives returned to power: “There would be a European Community which would dominate Europe. If we stay out we risk the German domination of Europe which we have fought two wars to prevent.” But when replaced an aged Churchill he refused to take part in the creation of the Common Market. Foreign minister Macmillan did send an observer to Messina, where the 1957 Treaty of Rome was being drafted, but wrote in his diary: “The Foreign Office is, from the time of Bevin (Labour) and Eden (Conservative), hostile to the European movement as a Churchill stunt!” When Britain walked out of Messina in late 1955 Macmillan admitted that they wanted a two-speed Europe: “We could not join so long as a proper relation could not be established between the inner and outer circles.” When he became Prime Minister Macmillan was too late and De Gaulle vetoed Britain. Ten years later another Conservative, Heath, finally joined in 1973, but the insular vaudeville continued and only two years later Labour’s Wilson held a referendum where the yes won at the cost of splitting Labour. As Labour’s Gaiskell argued: “It does mean the end of Britain as an independent European State. It means the end of 1,000 years of history.” Thatcher was a politician who avoided British insularity on Europe. She was concerned about other issues such as the threat to peace of communism and the threat to growth of statism that was suffocating industrialized economies. She won both battles. Communism is no longer an alternative nor is state ownership of the economy. But she left unresolved the question of Europe that still divides the Conservatives. Britain wants to be and not to be in Europe. Maybe independent Catalans will find ourselves out of Europe with the British, they because of little Englanders and we because of Spanish fascists. But before making new alliances with the English we should remember their bad history with Europe and with Catalonia. Better we look, as the pro-European Churchill did, to the free and happy Swiss with their Thatcherite ideal of freedom.

 

(“Thatcher i el mal rotllo anglès amb Europa,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 1 May 2013)

 

Thatcher i el mal rotllo anglès amb Europa

 

per Josep C. Vergés

 

Dos grans europeistes angloamericans: Churchill amb Macmillan. Primera foto: La Dama de Ferro en bronze al Parlament, entre la gran Thatcher i el no res Cameron.

 

 

La dama de ferro va lluitar contra l’estatalisme, no només a Europa sinò principalment a Anglaterra. Thatcher no era antieuropea com és Cameron. Mai es va aixecar d’una taula com ha fet Cameron. Mai va exigir un referèndum sobre Europa com va fer el laborista Wilson i com vol refer potser el pitjor primer ministre -la llista és llarga- anglès. El mal rotllo anglès amb Europa només fou trencat per dos anglesos de mare americana. Quan el 1940 arriben al poder, Macmillan li diu a Churchill: “Tu i jo som deutors d’Hitler. Ell t’ha fet primer ministre i a mi director general. Cap poder terrenal, excepte Hitler, ho hagués aconseguit.” No eren insulars, sinó europeistes.

 

Derrotat Hitler, Churchill crida des de la sempre democràtica Zurich de parla alemanya el 1946: ”Tenim a mà una solució que pot fer tota Europa lliure i feliç com Suïssa és avui. Hem de construir com uns Estats Units d’Europa. El primer pas per a recrear la família europea ha de ser la col.laboració entre França i Alemanya. L’estructura dels Estats Units d’Europa, si es fa bé i sòlidament, serà tal que la força material d’un sol Estat perdi importància. Les petites nacions comptaran igual que les grans i se sentiran orgulloses de la seva contribució a la causa comuna. Gran Bretanya ha de ser l’amiga i patrocinadora de la nova Europa i liderar el seu dret a viure i brillar. Per això us dic: Europa aixeca’t!” Però els laboristes guanyen les eleccions de postguerra i boicotegen la precursora Comunitat Europea del Carbó i l’Acer. Macmillan veu clar que Anglaterra s’equivoca com diu el 1951 quan els conservadors tornen al poder: “Hi haurà una Comunitat Europea que dominarà Europa. Si no hi entrem correm el risc del domini alemany d’Europa que hem lluitat en dues guerres per evitar.” Però quan a l’envellit Churchill el substitueix Eden, aquest rebutja participar en la creació del Mercat Comú. El ministre d’afers estrangers Macmillan aconsegueix enviar un observador a Messina, on es redacta el Tractat de Roma de 1957, però escriu al seu dietari: “Afers Estrangers, des de l’època de Bevin (laborista) i Eden (conservador), són hostils al moviment europeu, que veuen com una maniobra de Churchill!” Macmillan reconeix, quan Anglaterra abandona Messina a finals de 1955, que ells volen una Europa de dues velocitats: “No podem entrar mentre no s’estableixi una relació correcta entre els cercles interior i exterior.” Quan Macmillan arriba a primer ministre ja ha fet tard i De Gaulle veta Anglaterra. Deu anys després un altre conservador, Heath, aconsegueix entrar el 1973, però segueix la comèdia insular i dos anys després el laborista Wilson fa un referèndum on guanya el sí, però divideix els laboristes. Com diu el laborista Gaiskell, Europa “vol dir la fi de Gran Bretanya com un Estat europeu independent. Vol dir la fi de mil anys d’història.” Thatcher fou una política que va esquivar l’insularisme anglès sobre Europa. Ella estava preocupada per altres temes com l’amenaça per la pau del comunisme i l’amenaça pel creixement de l’estatalisme que ofegava els paisos industrials. Va guanyar les dues batalles. El comunisme ja no és cap alternativa i la propietat estatal de l’economia tampoc. Però va deixar sense resoldre la questió d’Europa que segueix dividint els conservadors. Anglaterra està i no vol estar a Europa. Potser els catalans ens trobem amb els anglesos fora d’Europa, ells per culpa dels insulars i nosaltres per culpa dels franquistes. Però abans de fer noves aliances amb els anglesos recordem el seu mal rotllo amb Europa i Catalunya. Millor, com l’europeista Churchill, mirem els lliures i feliços suissos, ideal de llibertat realment thatcherià.

 

(“Thatcher i el mal rotllo anglès amb Europa,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 1 maig 2013)

 

Thatcher’s Catalan Heart/EL COR CATALÀ DE THATCHER

 

Thatcher’s Catalan Heart

by Josep C. Verges

 

Thatcher in Port Stanley after handbagging the occupiers from Buenos Aires, America’s Madrid of arrogant suppression of Falklanders or Catalans. Below: The Iron Curtain. The Iron Lady RIP (Rust in Peace?)

 

 

“Margaret Thatcher and the Catalans” by Pere Brunso-Ayats praises Margaret Thatcher’s individualism in Diari de Girona. He adds a reminder that Jacobin Statism -copied from Paris by Madrid and recopied from the centralists by Barcelona- is a bad business for Catalans. What would Thatcher have said about Catalonia?

 

 

She most certainly defended small countries. She fought for the Falkland Islands against Argentine imperialism and for the people occupied by Russian imperialism. But do not forget she also defended a greater Britain with a London as overbearing as Madrid. She did fight against a Jacobin Europe, but never so stupidly as Cameron. She didn’t walk out of a negotiating table to go it alone. What would Thatcher have said about a Catalan referendum on independence? The same she said on the foundations of freedom: “Constitutions have to be written on hearts, not just on paper.” The Spanish Constitution and the Statute of Catalonia have been downtrodden by Spanish nationalists. If Thatcher had ruled in Madrid she would have respected the will of the people expressed in the referendum on the Catalan Statute. She would never have sought out politicized judges to rip apart the Statute. She was smart enough to realize that the response would be a referendum on Catalan independence. Her democratic intelligence exposes the unbridgeable distance between the nationalist Thatcher and Spanish nationalists in Madrid. Thatcher believed in the rule of law. Spanish nationalists in Madrid impose their law of the ruler. Pieces of paper made worthless by Madrid, with a useless Constitution and a toothless Statute, have broken the hearts of the Catalans.

 

 

(“El cor català de Thatcher,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 24 April 2013)

 

 

El cor català de Thatcher

 

per Josep C. Vergés

 

La Cortina de Ferro. La Dama de Ferro RIP (Rovelli en Pau?). Primera foto: Thatcher a Port Stanley després de colpejar amb la seva bossa els ocupants de Buenos Aires, el Madrid d’Amèrica d’arrogants supressors de falklandesos o catalans.

 

 

“Margaret Thatcher i nosaltres els catalans” de Pere Brunsó Ayats fa un elogi a l’individualisme de Margaret Thatcher al Diari de Girona. Aprofita per recordar-nos que l’estatalisme jacobí -copiat de París a Madrid i recopiat dels centralistes a Barcelona- és un mal negoci per als catalans. Però què hauria dit Thatcher sobre Catalunya?

 

 

Certament ella defensava els paisos petits. Va lluitar per les Illes Falkland contra l’imperialisme argentí i pels pobles ocupats per l’imperialisme rus. Però no oblidem que també defensava una Anglaterra gran, amb un Londres igual de cap gros que Madrid. També va lluitar contra el jacobinisme europeu, però mai va ser tan estúpida com Cameron. Ella no es va aixecar de cap taula de negociació per anar per lliure. Què diria Thatcher als catalans sobre el referèndum de la independència? El mateix que deia sobre els fonaments de la llibertat: “Les constitucions s’han d’haver escrit sobre els cors i no només sobre el paper.” La Constitució espanyola i l’Estatut de Catalunya són papers malmesos pels espanyolistes. Si Thatcher hagués governat a Madrid hauria respectat la voluntat del poble català expressat en el referèndum sobre l’Estatut. Mai hauria buscat uns jutges polititzats que estripessin l’Estatut. Era prou llesta per saber que la resposta dels catalans seria un referèndum sobre la independència. La seva intel.ligència democràtica és la diferència abismal entre la nacionalista Thatcher i els espanyolistes de Madrid. Thatcher creia en l’imperi de la llei. Els espanyolistes de Madrid imposen la seva llei de l’imperi. Els papers mullats de Madrid, amb una Constitució que no serveix i un Estatut estripat, han trencat el cor dels catalans.

 

 

(“El cor català de Thatcher,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 24 abril 2013)

 

Pujol’s Slush Fund/ELS FONS RESERVATS DE PUJOL

 

Pujol’s Slush Fund

 

by Josep C. Verges

 

French anti-fraud minister Cahuzac resigned after €15 million were found in his Swiss slush fund. Just Pujol’s eldest, Jordi jr, moved more than double this in foreign accounts. Below: Oriol Pujol enters the Catalan Supreme Court to be tried for corruption. Jordi Pujol’s son and political heir has yet to resign from any post.

 

In Diari de Girona Daniel Bonaventura eulogizes Jordi Pujol because, despite “his dirty business deals” he did not enter politics “to enrich himself.” It’s all the fault of “Madrid” that he is forced to hold a “slush fund, maybe in Switzerland or somewhere else in case he has to run away discretely.” Increible.

 

 

Precisely in Diari de Girona I published an open letter to Jordi Pujol (21 November 2012) asking him for a power of attorney to go the Swiss bank and prove that he had no foundation with black money with him and his family as beneficiaries. I never heard from him. Contrast his silence with the French minister in charge of tax fraud, Monsieur Cahuzac, who after heated denials gave permission for Swiss banks to disclose that he had held up to €15 million in black. Apparently these were commissions paid when he was in private ”business.” In the case of Jordi Pujol and his multimillionaire sons, their “business” was Catalan politics. The funds of the Catalan government belong to taxpayers, paid by their taxes and cannot be hidden away in case a politician has to abscond. What a disgrace that the Prince of Wales Oriol Pujol is now on trial for corruption. Pujol and sons have badly betrayed Catalonia!

 

 

(“Els fons reservats de Pujol,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 18 April 2013)

 

 

Els fons reservats de Pujol

 

per Josep C. Vergés

Oriol Pujol entra al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per a ser jutjat per corrupció. El fill i hereu polític de Jordi Pujol no ha dimitit de cap càrrec encara. Primera foto: El ministre antifrau francès Cahuzac ha dimitit després de trobar-li €15 milions en els seus fons reservats suissos. Només el fill gran de Pujol, Jordi jr, ha mogut més del doble d’això en comptes a l’estranger.

 

 

Al Diari de Girona Daniel Bonaventura fa un panegíric de Jordi Pujol explicant que “fa negocis foscos” però que no ha entrat en política “per folrar-se.” Tot és culpa de “Madrid” i per això cal tenir “uns fons reservats, potser a Suissa o allà on sigui, per si cal tocar, xiulant, el dos.” Increible.

 

 

Al mateix Diari de Girona jo vaig escriure una carta oberta a Jordi Pujol (21 novembre 2012) perquè em donés poders per anar al banc suís i demostrar que ell no tenia cap fundació amb diner negre que beneficiava ell i la seva família. No ha fet res. Compareu el seu silenci amb el ministre francès encarregat del frau fiscal, Monsieur Cahuzac, que després de negar-ho tot ha permès que els bancs suissos informessin que tenia fins a €15 milions en negre. Sembla ser que eren comissions cobrades quan fei d’”empresari” privat. En el cas de Jordi Pujol i els seus fills multimilionaris, la política catalana ha estat la seva “empresa.” Els diners de la Generalitat són dels contribuents, dels impostos que es paguen a Catalunya, no amagant diners per si cal fotre el camp. Quina vergonya que el príncep de Girona, Oriol Pujol, sigui ara jutjat per corrupte. Quin mal han fet Pujol i fills a Catalunya!

 

 

(“Els fons reservats de Pujol,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 18 abril 2013)

Catalonia Is a Bigger Timebomb than Cyprus/CATALUNYA, BOMBA DE RELLOTGERIA MÉS GRAN QUE XIPRE

 

Catalonia Is a Bigger Timebomb than Cyprus

by Matthew Parris

 

The Empires Strike Back: The tattered English and Spanish empires counterattack with Murdoch’s Death Star (extreme right). Cameron and Aznar belong to Murdoch’s stable. Below: The happy couple: Julian Glover and Matthew Parris, speechwriters for Cameron and Murdoch.

 

Full text of The Times article commented previously (See The Catalan Timebomb in The Times). Matthew Parris, the live-in boyfriend of Cameron’s speechwriter, writes pure fiction at an empty airport. In fact Barcelona is the ninth largest in Europe, with more passengers than Gatwick, which a journalist would be laughed at to call empty. So take his anti-Catalan pro-Europe speechifying with a cynical dose of Murdoch.

 

“If the separatists get their referendum and manage to win, it could devastate the economies of the whole region. The scene is almost science fiction. Not the gee-whiz optimism of a shiny world to come, but more Blade Runner: a dystopian sense of ambition that overreached itself. I begin this column from the new terminal of Barcelona’s international airport. It is an absolutely beautiful building. And there is absolutely no use for it. So vast and so empty is this brilliantly lit cavern that the security guards speed noiselessly by on two-wheeled Segway machines: smartly uniformed; betruncheoned; bolt upright; vigilant for nothing. The place is a symbol. A white elephant in the room if ever there was one. It was meant to be a showcase for Catalonia’s future as an independent nation. Instead it has become a symbol for over-ambition, political and economic, in the region that now has bigger debts than any other part of Spain. Even before the world economic crisis there was never a business case for massive international airport expansion at Barcelona. Madrid’s Barajas airport too has overreached itself, and Barcelona has been playing an anything-you-can-do- we-can-do-better catch-up game.The real rationale behind Catalonia’s airport upgrade was to show it is a proper country. Or ‘region’ as the right-of-centre Government in Madrid wants Catalans to see their land. The situation is heading fast for deadlock. Forget Cyprus: among Europe’s small nations it is Catalonia that could bring the European project tumbling down. Nowhere depends on Cyprus, but the integrity of Spain and the credibility of the Spanish economy depend on Catalonia: on whether Madrid and Barcelona can manage their differences. A disorderly secession would devastate the whole Iberian peninsula, from Portugal to the Basque Country. I am returning from rural Catalonia, where it seems that almost every second house flies the new banner of Catalan separatism: a Cuban-style flag with a star in a triangle and the four red stripes of the nation’s ancient crest. My family here are almost all Catalanista now. Talking to them and their friends and relations in Catalonia, and seeing the slogans daubed on walls, you would get the impression that the whole people (for Catalans are undoubtedly a people, with a language and history of their own) are solid for independence and will vote that way in the referendum that the regional government is tripping over itself to promise for next year: ideally, they hope, on the same day as Scotland’s. Yet talk to The Time’s correspondent in Madrid, Graham Keeley, and you get a more ambiguous picture. “In our part of the country,” I told him, “anyone who’s against independence would feel they were in a tiny minority, and pipe down.” “Exactly,” he said. Graham encounters very private doubts among urban middle-class Catalans, and wonders how “in the quiet of the polling station rather than the noise of street demos against whatever is the latest snub from Madrid” the cautious typical Catalan elector would actually vote. Nobody knows. What polling there is can be read two ways. In June 2005, the earliest record available, only 14% wanted independence. Those opting for independence have increased from 25% two years ago, to 46% in the most recent survey. But the numbers have been levelling off. Whether this cooling is caused by the approach of a referendum, or by unease at the dysfunctionality of the ‘coalition from hell’ that now governs Catalonia, it is possible to conclude that pushing the numbers much above 50% may prove problematic. One encounters a curious naivety about independence here. It has yet to dawn on many that Scotland (whose separatists many Catalans associate with) will probably vote no. They look surprised, even dismayed, when one points out that acceptance of a new, sovereign Catalan state by the international community would not be straightforward; that membership of the EU would not be automatic; that there would be huge resistance (especially from France and Belgium) to the precedent, while whatever trading relationship was finally agreed might be pretty ungenerous; and that there would be sulphurous rows about the apportioning of Catalonia’s share of Spanish debt. I’m not sure how far all this has sunk in. And arising perhaps from a small-nation resentment of a boss-nation’s dominance, separatists do not strike me as having understood the terrible vulnerability to them of the rest of Spain. What would any impression of disintegration do to bond prices? What would it do to inward investment? Does Catalonia -one of Spain’s richest and most productive regions- understand that if its largest trading partner should sink, so would Catalonia? The damage Catalan separatism could do to what would be left of Spain is at the same time an argument against separatism and a potentially lethal weapon in the hands of separatists. But it’s the ultimate weapon. Barcelona and Madrid are in the situation that at the height of the Cold War we used to call MAD: Mutually Assured Destruction. It’s the old story of the scorpion and the frog, again: one sting, and both would drown. Madrid is playing hard-ball. In public at least the governing PP of the uncharismatic Spanish Prime Minister, Mariano Rajoy, displays a stiff-necked Castilian contempt for Catalan hopes, insisting that Spain’s regions are constitutionally forbidden from voting on independence. There has even been wild talk of sending in the army. This has united all the large parties in Catalonia (even the Catalan Socialist Party, which would campaign for a no to independence) behind an insistence on Catalonia’s right at least to ask its people the question. My own view is that if Madrid holds to its insistence that a referendum would be illegal, if Barcelona proceeds with plans for a referendum anyway, if Madrid rattles sabres before polling day with sufficient ferocity, and if the Spanish bond market doesn’t react by visiting a plague on both their houses, then there’s a good chance the separatists would lose. That may be the PP’s brutal calculation. But the risks are immense; one gaffe during the run-up, one insult from the PP, could tip things the separatists’ way; and even if the separatists lost, ‘victory’ for Madrid would be bitter, wreaking enduring damage on the brotherhood of the peoples of Spain. There is a way to avoid this cruel gamble. Two men have it in their power, if they can each take the pain of a partial climbdown, to end the impasse. One is Artur Mas, the President of Catalonia’s government and a political moderate. The other is Mr Rajoy, also from the moderate part of his party. He has undertaken to thwart a referendum, should concede one and should undertake to respect its conclusions. Mr Mas, who has (only latterly) pushed for full independence, should concede a three-choice referendum. Voters would order by preference (1) status quo; (2) greater autonomy (devo-max); or (3) full independence. If none received an absolute majority, second preferences would be counted. Devo-max would probably win at the first count. If it did not, it would certainly win at the second. Catalonia could then proceed in an orderly way towards the nationhood it craves and deserves, but within the Spain so dear to the hearts of millions of Spaniards. Mr Mas, however, would have to endure Catalan obloquy not so much for offering devo-max as for trusting Madrid to deliver it. For Mr Rajoy the obloquy would be for conceding anything at all to Catalonia. Enduring obloquy, however, is a burden of statesmanship. And here in Spain, statesmanship is in awfully short supply.”

 

(“Catalonia Is a Bigger Timebomb than Cyprus,” by Matthew Parris, The Times, 6 April 2013)

 

Catalunya, bomba de rellotgeria més gran que Xipre

 

per Matthew Parris

La parella feliç: Julian Glover i Matthew Parris, redactors dels discursos de Cameron i Murdoch. Primera foto: Els Imperis Contrataquen: Els tronats imperis angles i castellà contraataquen amb l’estrella de la mort de Murdoch (extrema dreta). Cameron i Aznar pertanyen a la quadra de Murdoch.

 

Text complet de l’article del Times comentat prèviament (Veure La bomba de rellotgeria catalana del Times). Matthew Parris, la parella de fet de l’home que escriu els discursos de Cameron, escriu pura ficció des d’un aeroport buit. De fet Barcelona és el novè més gran d’Europa, amb més passatgers que Gatwick, i un periodista que digués estava buit quedaria en ridícul. Així que el seu discurs anticatalà i proeuropeu s’ha de prendre amb una cínica dosi de Murdoch.

 

“Si els separatistes obtenen el seu referèndum i aconsegueixen guanyar, podrien devastar les economies de tota la regió. L’escena és gairebé de ciència ficció. No és l’optimisme enlluernador d’un món encisador que arriba, més aviat es tracta de Blade Runner amb una sensació d’extralimitada ambició distòpia. Començo aquesta columna a la nova terminal de l’aeroport de Barcelona, edifici absolutament preciós que no serveix absolutament per a res. És tan vasta i buida aquesta caverna brillantment il.luminada que els guàrdies de seguretat passen ràpids sense fer soroll sobre dues rodes en aparells Segway: elegantment uniformats, amb la seva porra, rígidament rectes, vigilant el no res. Aquest lloc és un símbol, l’elefant blanc més blanc que mai ha existit. Pretenia ser l’aparador del futur de Catalunya com a nació independent, però s’ha convertit en símbol de l’excés d’ambició política i econòmica de la regió que ara té el deute més gran de qualsevol altra part d’Espanya. Fins i tot abans de la crisi econòmica mundial, no tenia sentit econòmic l’expansió massiva de l’aeroport de Barcelona. L’aeroport madrileny de Barajas també s’ha expansionat massa, i Barcelona ha jugat el que tu fas jo ho puc fer millor. La justificació real darrere de l’actualització de l’aeroport català era mostrar que és un país de debó. O “regió” com el govern central de dretes a Madrid vol que els catalans vegin la seva terra. La situació s’encamina ràpidament a un punt mort. Oblideu-vos de Xipre: d’entre les petites nacions d’Europa Catalunya és la que pot fer ensorrar el projecte europeu. Res depèn de Xipre, però la integritat d’Espanya i la credibilitat de l’economia espanyola depenen de Catalunya: de si Madrid i Barcelona poden solventar les seves diferències. Una secessió desordenada seria devastadora per a tota la península ibèrica, des de Portugal fins al País Basc. Torno de la Catalunya profunda, on sembla que a gairebé cada segona casa oneja la nova bandera del separatisme català: una bandera estil cubà d’una estrella en un triangle i les quatre barres vermelles de l’antic escut de la nació. La meva família d’aquí són gairebé tots catalanistes ara. Parlant amb ells i els seus amics i parents a Catalunya, i veient les pintades a les parets, fa l’efecte que tot el poble (els catalans són, sens dubte, un poble, una llengua amb la seva pròpia història) està sòlidament a favor de la independència i votarà d’aquesta manera en el referèndum que el govern regional té pressa en prometre per a l’any vinent. Idealment espera que sigui el mateix dia que Escòcia. No obstant això, parlant amb el corresponsal del Times a Madrid, Graham Keeley, tinc una imatge més ambigua. “En aquesta part del país”, li dic, “tot aquell que està en contra de la independència se sent que està en una petita minoria, i calla.” “Exactament”, contesta. Graham troba dubtes en privat entre la classe mitjana urbana catalana i pregunta si “en la tranquil.litat de la cabina electoral lluny del soroll de les demostracions al carrer contra el darrer menyspreu de Madrid, què votarà en realitat el típic cautelós elector català. Ningú ho sap. Els sondejos sondejos es poden llegir de la cara i del revés. El juny 2005, l’opinió més antiga disponible, només el 14% volia la independència. Els que opten per la independència s’han incrementat des del 25% fa dos anys al 46% a l’enquesta més recent. Però les xifres s’han estabilitzat. Potser aquest refredament es deu a la proximitat d’un referèndum, o al malestar per la disfuncionalitat de la “coalició infernal” que ara governa Catalunya. És possible concloure que empènyer les xifres molt per sobre del 50% pot resultar problemàtic. Jo trobo una curiosa ingenuïtat sobre la independència aquí. Encara molts no s’han adonat que Escòcia (els seus separatistes són ben vistos per molts catalans) probablement voti no. Miren sorpresos i desanimats fins i tot quan recordo que l’acceptació d’un nou estat sobirà català per la comunitat internacional no serà senzilla, que la pertinença a la UE no serà automàtica, i que hi haurà una resistència enorme (especialment de França i Bèlgica) de crear el precedent, mentre que qualsevol relació comercial que s’acordi finalment pot ser molt poc generosa, i que hi haurà baralles sulfuroses sobre el repartiment del deute espanyol a Catalunya. No estic segur fins a quin punt tot això s’ha assimilat. I potser degut a un ressentiment de nació petita dominada per una nació d’ordena y mando, els separatistes no em sembla que han comprès la seva terrible vulnerabilitat davant la resta d’Espanya. Què passarà amb els preus dels bons d’estat si hi ha qualsevol impressió de desintegració? Què passarà amb la inversió interior? Entén Catalunya -una de les més riques i productives regions d’Espanya- que si el seu principal soci comercial s’enfonsa, també ho faria Catalunya? El dany que pot fer el separatisme català al que quedi d’Espanya és alhora un argument contra el separatisme i una arma letal en mans dels separatistes. Però és l’arma última. Barcelona i Madrid es troben en la situació que en l’apogeu de la Guerra Freda anomenaven MAD: Mútua Assegurada Destrucció. És de nou la vella història de l’escorpí i la granota: una picada, i tots dos s’ofeguen. Madrid està jugant a fer el dur. En públic, almenys el PP al governt amb el poc carismàtic primer ministre espanyol, Mariano Rajoy, mostra un rígid menyspreu castellà contra les esperances catalanes, insistint que les regions espanyoles tene constitucionalment prohibit votar sobre la independència. Fins i tot ha hagut boges propostes d’enviar l’exèrcit. Això ha unit tots els grans partits de Catalunya (fins i tot el PSC que fa la campanya per a un no a la independència) darrere la insistència que Catalunya té dret almenys a plamntejar al seu poble la pregunta. La meva pròpia opinió és que si Madrid s’aferra a la seva insistència de que un referèndum seria il.legal i si Barcelona manté els seus plans per a un referèndum de tota manera, si Madrid fa soroll de sabres abans de la jornada electoral amb ferocitat suficient, i si el mercat de bons espanyols no reacciona amb una punxada espectacular, llavors hi ha una bona probabilitat que els separatistes perdin. Aquest sembla ser el brutal càlcul del PP. Però els riscos són immensos. Una ficada de pota durant la fase prèvia, un insult del PP, pot inclinar la balança cap la via separatista. I encara que els separatistes perdin, la “victòria” de Madrid seria amarga, causant un dany permanent a la germanor dels pobles d’Espanya. Hi ha una manera d’evitar aquesta aposta cruel. Dos homes la tenen en el seu poder, si cadascú pot fer el dolorós pas d’un retrocés parcial que acabi amb l’impasse. Un d’ells és Artur Mas, el president de la Generalitat de Catalunya i políticament moderat. L’altre és el senyor Rajoy, també de la part moderada del seu partit. Ell, que ha promès impedir de totes un referèndum, ha de concedir-lo i prometre respectar el seu resultat. El senyor Mas, que (només últimament) ha optat a favor de la plena independència, ha d’acceptar un referèndum de tres opcions. Els votants ordenarien per ordre de preferència (1) l’status quo, (2) una major autonomia (devo-max o pacte fiscal), o (3) la plena independència. Si cap obté la majoria absoluta, la segona preferència hi seria sumada. Devo-max probablement guanyaria en el primer recompte. Si no, sens dubte guanyaria en el segon. Catalunya podria procedir de manera ordenada cap a la nació que anhela i mereix, però dins de la tan estimada pels cors de milions d’espanyols Espanya. El senyor Mas, però, haurà de suportar les crítiques catalanes, no tant per oferir la dev-max com per confiar que Madrid compleixi. Per al Sr Rajoy l’oprobi serà de concedir res en absolut a Catalunya. L’oprobi continu és una càrrega de governar. I aquí, a Espanya, hi ha pocs per no dir cap estadista.”

 

(“Catalonia Is a Bigger Timebomb than Cyprus,” per Matthew Parris, The Times, 6 abril 2013)

 

The Catalan Timebomb in The Times/LA BOMBA DE RELLOTGERIA CATALANA DEL TIMES

 

The Catalan Timebomb in The Times

 

by Salvador Garcia-Ruiz

 

Terminal 1 empty? Barcelona is the ninth airport in Europe with more passengers than Gatwick. Barcelona was the fastest growing after Amsterdam, 2.2% in 2012. Madrid lost 9%, the biggest fall next to Athens in the top 50. Below: The former Conservative MP Matthew Parris owns this mas in Catalonia, where his parents lived. His homosexual partner is Cameron’s speechwriter.

 

Murdoch’s The Times does not lose an opportunity to scupper Europe, whether Cyprus or Greece. But with Catalonia it is the opposite, scaremongering that an independent Catalonia will sink Europe. Spanish nationalist Aznar of course is a board member in Murdoch’s empire. Salvador Garcia-Ruiz puts pay to the paywall nonsense of the gay poodle of the American magnate, Matthew Parris:

 

 

Matthew Parris wrote in The Times “Catalonia is a bigger timebomb than Cyprus.” Cyprus is indigestible? Then Catalonia is even worse! Parris has very close ties with Catalonia and I share his main argument about the threat Catalonia poses for international economic stability. In fact Catalonia is the main enemy for the euro’s future because our independence would lead to more instability in the already very weak state of Spain and reduce the ability to repay its debts. Parris criticizes the new Barcelona terminal, saying that when he flew there it was empty. I am really curious about the day and time he took his plane at Barcelona airport where more than 35 million passengers flew in 2012, an increase of 2.2%. This is the airport that will open more routes in 2013 worldwide. The infrastructures we have are indeed insufficient and the economic potential of Catalonia would be much greater with better ones. Parris says the danger is a disorderly secession, that is independence not agreed with Spain. I totally agree! International concern should therefore be to avoid this mess by ensuring that, if it happens, it is an orderly (ie, agreed) process. Parris discusses opinion polls saying that supporters of independence would be about 50% in a referendum. He does not explain that he is referring to the total census and that those same polls show there would be between 67% and 73% favourable votes in a referendum. So it makes sense to hold a vote on independence since Catalans are in favour at much higher levels than Scotland or Quebec. Parris refers to the impact of independence for potential secessions in European countries such as France and Belgium. And he’s right, but it is important that states are formed by what citizens vote. He proposes a referendum with three options (including a devo-max, rejected in Scotland by London, as an intermediate option between independence and the status quo). This is impossible within Spain as Madrid is not a credible partner, and putting this question would promise something that does not depend on Catalans. The title of the article is provocative but true: We are a threat to the economic stability of Europe, but not because of what Catalans want, rather what Spain will do to prevent it. If all countries look after their interests first and foremost, why not the same for Catalans, when we are undertaking a fully democratic and impeccably respectful process with our (potential) international partners?”

 

 

(“Catalonia is a bigger timebomb than Cyprus,” by Matthew Parris, The Times, 6 April 2013 and “Catalunya, economia internacional i la pedagogia pendent” by Salvador Garcia-Ruiz, Vilaweb, 6 April 2013)

 

 

La bomba de rellotgeria catalana del Times

 

per Salvador Garcia-Ruiz

 

L’exdiputat conservador Matthew Parris té aquest mas a Catalunya, on vivien els seus pares. La seva parella homosexual escriu els discursos de Cameron. Primera foto: La terminal 1 buida? Barcelona és el novè aeroport d’Europa amb més passatgers que Gatwick. Barcelona tingué el creixement més fort després d’Amsterdam, 2,2% el 2012. Madrid va perdre el 9%, la caiguda més gran junt a Atenes dels 50 primers aeroports.

 

El Times de Murdoch no perd ocasió d’enfonsar Europa, ja sigui Xipre o Grècia. Però amb Catalunya fa al revés, espantant el personal perquè una Catalunya independent acabarà amb Europa. És clar que l’espanyolista Aznar és membre del consell directiu de l’imperi de Murdoch. Salvador Garcia-Ruiz desmunta las barrabassades darrera la barrera de peatge del caniche gai del magnat americà, Matthew Parris:

 

 

“Matthew Parris ha escrit al Times “Catalunya és una bomba de rellotgeria més gran que Xipre.” Xipre és un marro? Doncs Catalunya encara més! Parris té lligams molt propers amb Catalunya i comparteixo la seva tesi principal sobre l’amenaça de Catalunya per l’estabilitat econòmica internacional. De fet Catalunya és el principal enemic del futur de l’euro ja que la nostra independència comportaria més inestabilitat en un estat ja molt dèbil com Espanya i alhora disminuiria la seva capacitat de retornar els seus deutes. Parris critica l’ampliació de l’aeroport de Barcelona i diu que quan hi va anar estava buit. Més enllà de que tinc curiositat pel dia i hora que va agafar el seu avió, l’aeroport de Barcelona va tenir més de 35 milions de passatgers l’any 2012, amb un creixement d’un 2,2%, i és l’aeroport que més rutes obrirà l’any 2013 a tot el món. Les infraestructures que tenim són de fet insuficients i el potencial econòmic de Catalunya seria molt més gran si les tinguéssim. Parris afirma que el perill és una secessió en desordre, és a dir una independència no pactada amb Espanya. Totalment d’acord! La preocupació internacional ha de ser doncs evitar aquest desordre, vetllant per a que, si es dóna, sigui de forma ordenada (és a dir, pactada). Parris parla de les enquestes i de que els partidaris de la independència serien al voltant del 50% en un referèndum. No explica que es refereix al total del cens i, segons aquestes mateixes enquestes, estaríem entre un 67% i 73% de vots favorables en un referèndum. Té sentit que els catalans votem ja que estem en uns nivells favorables a la independència molt superiors a Escòcia o Quebec. Parris es refereix a l’impacte de la independència europea en potencials secessions d’altres països, com França i Bèlgica. I té raó, però és important que els estats siguin el que els ciutadans votin. Proposa un referèndum amb tres opcions (incloent un “devo-max” rebutjada a Escòcia per Londres, és a dir una opció intermèdia entre independència i status quo). Això és impossible dins d’Espanya, ja que una oferta de Madrid no és creïble, i incloure aquesta pregunta seria prometre una cosa que no depèn dels catalans. El títol de l’article és cridaner, però cert: som una amenaça per l’estabilitat econòmica europea, però no pel que volem ser sinó pel que Espanya farà per impedir-ho. Si tots els països miren abans que res pels seus interessos, per què no hem de fer el mateix els catalans, quan a més volem fer un procés impecable democràtic i respectuós amb els nostres (potencials) socis internacionals?”

 

 

(“Catalonia is a bigger timebomb than Cyprus,” per Matthew Parris, The Times, 6 abril 2013 i “Catalunya, economia internacional i la pedagogia pendent” per Salvador Garcia-Ruiz, Vilaweb, 6 abril 2013)

 

Why Rajoy Negotiates: Madrid Is Finished/PER QUÈ NEGOCIA RAJOY: MADRID S’ENFONSA

Why Rajoy Negotiates: Madrid Is Finished

by Josep C. Verges

Catalan Bay in Gibraltar where Catalans landed in the conquest of Gibraltar from the Spanish empire. Below: Madrid’s “national” road in Girona.

Independence has been exclusively treated from the perspective of what will happen to Catalonia. Everyone sings their preferred tune, humming soft Havaneras or screaming violent Flamenco, depending on whether they are in favour or against. Catalonia will flourish like never before or the seven plagues of Egypt, or rather Madrid, will fall. So, why is Rajoy now negotiating with Mas?

 

An example of Madrid catastrophism is the Instituto de Estudios Economicos, so provincial that it awards the Castile and Leon prize. President Jose Luis Feito affirms that Catalonia will lose 20% of its GDP because Spain will close its borders, Europe will expel European citizens with full rights and will not permit the use of the euro. The new director Joaquín Trigo, who has done his entire career in Foment del Treball in Barcelona founded by Catalan nationalist Francesc Cambo, now leads the anti-Catalan brigade in Madrid: “Catalan has become obligatory and exclusive. Shop signs must be in Catalan, enforced by volunteer informers, although Chinese, Turkish and other languages are tolerated.” Joaquim Trigo, as he called himself before in Catalan, really believes all this or is lying a necessary condition of living in Madrid? This seems the case when he admits that costs are nowhere near what his president has made up. The Czech and Slovak divorce reduced trade, not GDP!, by 6% between them during five years. Negligible. Catalonia is not Gibraltar. Franco’s closure of the border has not sunk Gibraltar. Gibraltar is smaller than Olot, while Catalonia is the size of Switzerland. If Spain closes the border, all its trade with Catalonia will be lost. Add the loss of the 27% of Spanish exports belonging to Catalonia, and border closure would cost close to a third of Spain’s GDP. In addition, the boycott would prevent Spanish trade directly to Europe. Valencian oranges and Andalusian cucumbers would have to detour through Roncesvalles, singing the song of Roland, the French hero, not the Spanish political crook. Or take a risky Via Crucis through the Basque Country. Madrid will also lose a third of its tax base from Catalonia. In fact the financial debacle will still be higher because oligopolies pay their taxes in Madrid and what they extract from Catalonia will no longer be there. A third of the business interests in electricity, banking, telephone, shopping malls or multimedia will vanish and their taxes remain in Catalonia. How will Madrid pay for the 2020 Madrid Olympics without taxing the Catalans? Without a treaty with Catalonia Madrid will have to keep all Spanish public debt. This would result in a massive rise in the cost of new debt, which coupled with the loss of the Catalan market and Catalan exports would lead to a Greek crisis in Madrid. Madrid and Andalusia together fail to export as much as Catalonia. Spain, not Catalonia, is in danger of expulsion from the euro. Independence won’t be paid just by Catalonia, but also Spain and even more so the incompetent and exploiting elites of Madrid. So less threats from Madrid and more negotiations by Rajoy, as Catalonia has always wanted.

(“Per què negocia Rajoy: Madrid s’enfonsa,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 1 April 2013)

Per què negocia Rajoy: Madrid s’enfonsa

per Josep C. Vergés

La carretera “nacional” de Madrid a Girona. Primera foto: Catalan Bay a Gibraltar on els catalans desembarcaren en la conquesta de Gibraltar de l’imperi espanyol.

La independència ha estat exclusivament tractada sobre què passarà a Catalunya. Cadascú rema cap a la seva cala, cantant dolces havaneres o escridassant violent flamenc, segons sigui o no favorable. Catalunya anirà com oli en un llum, o ens cauran les set plagues d’Egipte, o més aviat de Madrid. Però, per què negocia ara Rajoy amb Mas?

 

Un exemple del tremendisme de Madrid és l’Instituto de Estudios Económicos, tan provincià que dóna el premi Castilla y León. El seu president José Luis Feito afirma que Catalunya perdrà el 20% del PIB, Espanya tancarà la frontera, Europa expulsarà uns ciutadans europeus de ple dret i no ens deixarà utilitzar l’euro. El nou director Joaquin Trigo, que ha fet tota la carrera al Foment del Treball fundat pel catalanista Francesc Cambó, rebla el clau anticatalà: “El idioma se hacía obligatorio y único. También la exigencia de rotular en catalán con delatores voluntarios, si bien con tolerancia para idiomas como el chino, turco y otros.” Joaquim Trigo, com es feia dir abans, s’ho creu o és que li cal dir mentides a Madrid? Això sembla quan ell mateix admet que el cost no serà ni de lluny el que s’inventa el seu president. L’escissió txeca i eslovaca va costar durant cinc anys un 6% del comerç entre elles, no del PIB! Negligible. Catalunya no és Gibraltar. El tancament franquista de la frontera de Gibraltar no l’ha enfonsat. Gibraltar és més petita que Olot, mentre Catalunya és com Suissa. Si tanca la frontera, Espanya perd tot el seu comerç que va a Catalunya. Sumat al 27% del comerç espanyol que Catalunya exporta al món, tancar fronteres costaria a Espanya un terç del seu PIB. A més el boicot impossibilita que el comerç espanyol vagi directe a Europa. Les taronges valencianes i els cogombres andalusos hauran de voltar per Roncesvalles, cantant la cançó de Roldan, l’heroi francès, no el lladre polític espanyol. O bé fer un arriscat Via Crucis pel País Basc. A més Madrid perd un terç dels seus impostos que ara cobra de Catalunya. En realitat el daltabaix financer encara serà major, perquè els oligopolis paguen els seus impostos a Madrid i la part que extreuen de Catalunya ja no hi és. El terç de negoci elèctric, bancari, telefònic, gran superfície o multimèdia desapareix i els impostos es queden a Catalunya. Com pagarà Madrid les Olimpíades 2020 sense fiscalitzar els catalans? El deute públic se’l menja tot Madrid si no pacta amb Catalunya. Això provocaria una pujada massiva del cost del seu nou deute, que sumat a la pèrdua del mercat català i de les exportacions catalanes, provocaria una crisi grega a Madrid. Madrid i Andalusia juntes no arriben a l’exportació catalana. Espanya, no Catalunya, perilla d’expulsió de l’euro. La independència no la paga només Catalunya, sinó Espanya i, encara més, les incompetents elits extractives de Madrid. Menys amenaces de Madrid i més negociacions de Rajoy, com sempre ha volgut Catalunya.

(“Per què negocia Rajoy: Madrid s’enfonsa,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 1 abril 2013)

No Haircut for Cyprus President: €21 Million to London/EL PRESIDENT DE XIPRE EVADEIX €21 MILIONS A LONDRES

No Haircut for Cyprus President: €21 Million to London

Look clean hands! Anastasiades doesn’t believe in capital controls or haircuts. Below: Extract from bankrupt Laiki Bank published by Xaravgi, the main Cyprus paper, with the account practically empty until five deposits were made on 12 March and the same day and 13 March €21 million transferred to London.

Cyprus president Nikos Anastasiadis, three days before the Euro Group meeting of 15th March which imposed a compulsory levy on deposits in Cyprus banks, transferred €21,000,525 from Cyprus to London, avoiding the 60% haircut and capital controls he knew were coming.

 

The Cyprus daily Xaravgi reported on Sunday, publishing the bank extract, that Anti Loutsios and Sons Ltd deposited on 12 March 5 cheques in the bankrupt Laiki Bank totalling €21,000,525. Elsa, one of Anastasiadis two daughters, is married to Jannis Loutsios. The extract shows that the same day €10,500,262 was transferred (TTOUTO25/0032558) to Barclays Bank and Bank of Cyprus in London. The following day, 13 March, a second transfer (TTOUTO25/0032560) sent the other half to the City. Cyprus Finance Minister Michalis Sarris has admitted that Anastasiadis knew about the imminent Euro Group plan of a compulsory levy on deposits. Anastasiadis denied that he had prior knowledge. Anastasiadis had always insisted that a compulsory levy on deposits in Cyprus was unthinkable. A haircut would be a “disaster” for Cyprus he said. When the transfers were made on 12 and 13 March there were no capital controls. These capital controls were established on 28 March to prevent a massive capital flight. Cypriot banks remained closed from 16 to 27 March.

(“Anastasiadis-Clan schaffte vor Haircut Geld außer Landes,” by Ferry Batzoglou, Wiener Zeitung, 1 April 2013)

El President de Xipre evadeix €21 milions a Londres

Extracte del banc fallit Laiki publicat per Xaravgi, el principal diari de Xipre, amb el compte pràcticament a zero que rep cinc ingressos el 12 març i transfereix el mateix dia i el 13 març €21 milions a Londres. Primera foto: Mireu mans netes! Anastasiades no creu en controls de capital o en retallades.

El president de Xipre Nikos Anastasiadis, tres dies abans de la reunió de l’Eurogrup del 15 març que imposa una retallada forçosa als dipòsits en bancs de Xipre, va transferir €21.000,525 des de Xipre a Londres, evitant perdre el 60% en la quitança i els controls de capital que sabia venien.

 

El diari de Xipre Xaravgi destapava diumenge, publicant l’extracte bancari, que Anti Loutsios and Sons Ltd havia ingressat el 12 març 5 xecs en el fallit Banc Laiki per un total de €21.000.525. Elsa, una de Anastasiadis dues filles, està casada amb Loutsios Jannis. L’extracte mostra que el mateix dia el banc transferia €10.500.262 (TTOUTO25/0032558) a Barclays Bank i Bank of Cyprus a Londres. L’endemà 13 març una segona transferència (TTOUTO25/0032560) enviava l’altra meitat a la City. Michalis Sarris, ministre de finances de Xipre, ha admès que Anastasiadis coneixia els plans imminents de l’Eurogrup d’una retallada  obligatòria dels dipòsits. Anastasiadis ha negat que en tenia coneixement previ. Anastasiadis sempre ha insistit que una retallada dels dipòsits a Xipre era impensable. Una quitança seria un “desastre” per Xipre deia. Quan les transferències es duen a terme el 12 i 13 de març no hi havia controls de capital. Aquests controls de capital s’establiren el 28 març per evitar una fugida massiva de capitals. Els bancs xipriotes estigueren tancats del 16 al 27 març.

(“Anastasiadis-Clan schaffte vor Haircut Geld außer Landes,” per Ferry Batzoglou, Wiener Zeitung, 1 abril 2013)

Madrid Attacks Catalonia/MADRID ATACA CATALUNYA

Madrid Attacks Catalonia

Catalonia is not Spain: 100,000 chant Independence! in Barça stadium every 17,14 minute of play of each half. In 1714 French and Spanish absolutists occupied Catalonia. Below: Madrid: “These conflicts cannot be resolved democratically by a vote. Catalonia would have to pay reparations to Spain. It could lead to an open conflict whose consequences could be tragic for all.” Catalonia: “The need for a political framework to disconnect from the major inefficiencies generated with capitalism under the extractive elites of Spain. The separation of Slovakia and the Czech Republic was apparently painless and trade between the two fell only 6%.”

The Madrid Institute of Economic Studies IEE, that awards the provincial Castile and Leon prize, has declared war in “The Catalan Question Today.” Cowritten by Madrid and Catalan economists, the false Madrid catastrophism of an (invented) 20% decline in Catalan GDP from a Spanish boycott of independence is contradicted by the Catalans. And what will happen to Madrid after losing the Catalans and one third of its taxes?

 

Madrid’s Jose Luis Feito: “Negative consequences for Catalonia of the  inevitable retaliation: Spain and the EU would buy less and multinationals leave Catalonia, out of the EU for an indefinite period but, in any case, very long. This would happen even in the case that the secession was friendly. The cost would be 20% of Catalan GDP. The exit from the euro would lead to heavy capital outflows. Devaluation and inflation would be 50%. These predictions may seem excessive or unduly apocalyptic. Separatists are right when they say that the transition costs would be shot term. They don’t know what they are doing because they don’t know what they are undoing.”

Catalan Oriol Amat: “Sales to the rest of Spain represent one third of the total. This percentage has decreased with the increasing internationalization. The impact of a Spanish boycott would be minor. It seems clear that there will be a boycott but a poll by CECOT shows that 66% of businesses are not afraid. The most likely scenario is a fall of 4% in Catalan GDP. Other studies predict a decline in trade with Spain of 80% to Spain-Portugal levels, with an impact of 9% of GDP. The Spanish Foreign Office puts the drop at 19% by closing Spanish borders and exit the EU. An undesired side effect for the anti-independence argument is that there would be a reduced dependence on trade with Spain. Also the boycott of Catalan products may produce a boycott of Spanish goods that would significantly reduce the overall impact. Several multinationals have stated that they have no plans to leave in case of independence. An independent state could attract more multinationals as has been the case in Slovenia or Slovakia. Independence supporters have shown that the impact is only slightly negative or even positive. Who has most to lose is Spain. On the other hand the Madrid organisations opposed to independence conclude with extremely adverse impacts for Catalonia.”

Madrid’s Donato Fernandez: “Catalonia has never aspired to be an independent state because it is part of the Spanish heartland. Secessionism is an artificial and absolutely new question fuelled by the Constitutional Court judgement against the Catalan Statute. But since the question is now raised there is no other viable solution that to reach some kind of consensus with a political settlement that may involve the amendment of the Constitution to find a solution to this problem. If that agreement is not found, Catalonia cannot be condemned to remain for ever in Spain. Independence has such a high cost that it can mean the ruin of Catalonia. But also of Spain.”

Catalan Valenti Pich: “Spanish Autonomies have limited discretion to set taxes and in many cases the creation of new taxes has led to central government appeals to the Constitutional Court. Catalonia is the Autonomy where most taxes are taken from citizens with an income tax of 56% compared to 52% nationally.”

Madrid’s Clemente Polo: “Catalan exports to Spain compete on equal terms with the rest of the EU. The same happens in reverse and the intensity of trade flows with Spain has decreased. The Catalan benefits accruing to the Spanish market no longer compensate for the higher tax burden. In 2005 Catalan exports to Spain accounted for 22% of value added. Catalonia became Spain’s factory at the obvious cost of lowering the economic welfare of the rest of Spain. The secession of Catalonia goes against the spirit that conforms the EU. The attempt to keep the euro will pose problems for the Catalan economy. Risk premiums would be increased by the uncertainty that a new state generates. It is clear that masses of companies would legion would move their tax base to Spain. It will be difficult to convince foreigners to continue betting on Catalonia when they can locate in Spain. A very serious problem will be the division of public investment and national debt. These conflicts cannot be resolved democratically by a vote. A purely political approach to the independence of Catalonia ignores that assets transfers take place where the winner keeps all the public investment and the loser all the debts. Only if an overwhelming majority votes in favour of independence, say 80% of the census- is it acceptable. Even this civilized independence scenario would be very burdensome. Catalonia would have to pay the agreed reparations to Spain. Not accepting the national debt would lead to an open conflict whose consequences could be tragic for all.”

Madrid’s Almudena Semur: “The current funding system suffers from obvious flaws and needs to be revised. With the advent of the crisis the debate on finances has become more acute in the autonomous community of Catalonia. It has even become one of the main arguments for independence. The fiscal effort that Catalonia suffers produces a shortfall that is detrimental to economic development. The deficit in 2009 was 8.4% of GDP. With another methodology this decreases to 5.8% of GDP.”

Catalan Joaquim Trigo, IEE director: “The two arguments of the fiscal plunder, that is “Spain steals from us” and of the economic improvement that would be achieved in a short time with a state of their own are both questionable. 45% of bank funding comes from outside of Catalonia, which accounts for 75% of Catalan GDP. Secession would cut these financial flows. The experience of the break up of a country can be bitter, especially for the smaller part. The separation of Slovakia and the Czech Republic was apparently painless and trade between the two just fell 6%. The future relationship between Spain and Catalonia has a basis in proximity, history and coexistence. Pitting one side against the other may be easy, but it is neither ethical nor useful.”

Catalan Joan Tugores: “Europe has countries with similar demographic, territorial and productivity as Catalonia so the discussion of economic viability is pointless. Switzerland has ranked in the last several years number one in competitiveness and Catalonia has one of its key assets in entrepreneurship. One indicator showing that Catalan competitiveness remains strong is its success as exporter, with 27% of Spanish exports compared to 12% Madrid and 11% Andalusia. Catalonia is the only source of positive news for the Spanish economy. Possible trade problems have been raised from a boycott by Spain as a form of retaliation. But even taking account of “border effects,” economic rationality and competitiveness patterns will eventually prevail in the medium term. A necessary reminder is that full membership is not the only way to benefit from the EU’s internal market. Neither Switzerland nor Norway are members without their performance seeming to suffer. Some even argue that the opposite is the case… About national debt: This not just simply a “bilateral” matter between Spain and Catalonia because our creditors will demand important clarifications. The predominance by which extractive elites manage to extract a disproportionate share of the wealth at the expense of efficiency and equity is one of the arguments in Catalonia: the need for a political framework to disconnect from the major inefficiencies generated with capitalism under the extractive elites of Spain.”

(“La cuestión catalana hoy,” by Oriol Amat et al., IEE, March 2013)

Madrid ataca Catalunya

Madrid: “Estos conflictos no se resuelven democráticamente con una votación. Cataluña tendría que pagar a España indemnizaciones. Nos adentraría en un conflicto abierto cuyas consecuencias podrían resultar trágicas.” Catalunya: “Necesidad de contar con un marco político que permita desconectar de las importantes deficiencias que generan el capitalismo con élites extractivas de España. La separación de Eslovaquia y Chequia fue aparentemente indolora y el comercio entre ambas apenas cayó el 6%.” Primera foto: Catalonia is not Spain: 100.000 canten a l’estadi del Barça tots els minuts 17:14 de joc de cada part: Independència! El 1714 els absolutistes francesos i castellans ocuparen Catalunya.

 

El madrileny Instituto de Estudios Económicos, que dóna el provincià premi Castilla y León, ha declarat la guerra en “La cuestión catalana hoy,” escrit a mitges entre madrilenys i catalans. El fals catastrofisme madrileny de 20% (inventat) de caiguda del PIB català pel boicot espanyol a la independència el contradiuen els catalans. I què passarà amb Madrid quan perdi el terç d’impostos catalans?

 

El madrileny José Luis Feito: “Consecuencias negativas sobre Cataluña por las inevitables represalias: España y la UE comprarían menos y las multinacionales abandonarían Cataluña, fuera de la UE por un periodo indefinido pero, en todo caso muy dilatado. Eso sería así incluso en el caso que la secesión fuera amistosa. El coste sería del 20% del PIB catalán. La salida del euro induciría a fuertes salidas de capitales. La devaluación y aumento de inflación sería del 50%. Pueden parecer excesivas o indebidamente apocalípticas estas consideraciones. Tienen razón los independentistas cuando dicen que los costes de transición serían transitorios. No saben lo que hacen porque no saben lo que deshacen.”

El català Oriol Amat: “Las ventas al resto de España representan un tercio del total. Este porcentaje se ha reducido con el aumento de la internacionalización. El impacto de un boicot español seria menor. Parece claro que habrá boicot pero una encuesta de la patronal Cecot muestra que el 66% de  los empresarios no tiene miedo. El escenario más factible es una reducción del PIB catalán del 4%. Otros estudios prevén una caída del comercio con España del 80% a nivel de España-Portugal, con un impacto del 9% del PIB. Asuntos Exteriores pone una caída del 19% por cierre de sus fronteras y salida de la UE. Un efecto indeseado por los contrarios es la menor dependencia de las compras con España. Otro aspecto es que el boicot a productos catalanes puede provocar un boicot a los españoles que reduciría significativamente el impacto global. Diversas multinacionales han comunicado que no tienen intención de marcharse en caso de independencia. Un estado independiente podría atraer a sedes multinacionales como se ha observado en Eslovenia o Eslovaquia. Los que simpatizan con la independencia muestran que los impactos son poco negativos o incluso favorables. Quien tiene mas que perder es España. En cambio los organismos (de Madrid) contrarios a la independencia concluyen con impactos extremadamente perjudiciales para Cataluña.”

El madrileny Donato Fernández: “Cataluña nunca ha aspirado a ser un estado independiente porque forma parte del corazón de España. La reivindicación del soberanismo es pues una cuestión artificial y absolutamente novedosa que arranca de la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatuto catalán. Como la cuestión está planteada no parece existir otra alternativa viable que consensuar algún tipo de acuerdo político que pueda implicar la reforma de la Constitución para darle una salida a este problema. Si dicho acuerdo no se consigue, Cataluña no puede ser condenada eternamente a permanecer en España. La independencia tiene un coste tan elevado que puede suponer para Cataluña su ruina. Y también la de España.”

El català Valentí Pich: “Las autonomías tiene escaso margen de maniobra para establecer tributos y en numerosas ocasiones la creación de nuevas figuras ha ido acompañada de recursos de inconstitucionalidad. Cataluña seguramente es la comunidad autónoma donde más tributos se exigen a los ciudadanos –IRPF 56% frente al 52% estatal.”

El madrileny Clemente Polo: “Las exportaciones catalanas con España compiten en igualdad de condiciones con el resto de la UE. Lo mismo ocurre a la inversa y la intensidad de los flujos comerciales de España ha disminuido. Los beneficios que obtienen los catalanes del mercado español ya no compensan la mayor carga impositiva. En 2005 las exportaciones catalanas a España representaban el 22% del VAB. Cataluña se convirtió en la fábrica de España a costa, claro está, de reducir el bienestar económico del resto de los españoles. La secesión de Cataluña va contra el espíritu que ha animado la UE. La pretensión de mantener el euro planteará problemas a la economía catalana. Las primas de riesgo se verían incrementadas por la desconfianza que generaría un nuevo Estado. Resulta evidente que serían legión las empresas que trasladarían su sede fiscal a España. Resultará difícil convencer a los extranjeros para que sigan apostando por Cataluña cuando pueden localizarse en España. Un problema muy serio es el reparto de los bienes y deudas comunes. Estos conflictos no se resuelven democráticamente con una votación. Este planteamiento meramente político de la independencia de Cataluña esconde una transferencia  de riqueza done el ganador se apropia de todo el capital y el perdedor de todas las deudas. Solo si una abrumadora mayoría se manifestara favorable a la independencia –digamos el 80% del censo- merecería la pena. La independencia incluso en este escenario civilizado resultaría muy gravosa. Cataluña tendría que pagar a España las indemnizaciones acordadas. No asumir la deuda nos adentraría en un conflicto abierto cuyas consecuencias podrían resultar trágicas para todos.”

La madrilenya Almudena Semur: “El actual sistema de financiación adolece de determinados fallos y necesita una revisión. Con la llegada de la crisis el debate sobre la financiación se ha ido agudizando en la comunidad autónoma catalana, llegando incluso a convertirse en uno de los principales argumentos del independentismo. El esfuerzo fiscal que soporta genera un déficit que resulta perjudicial para el desarrollo económico. El déficit en 2009 era 8,4% del PIB. Con otra metodología disminuye a 5,8% del PIB.”

El català Joaquim Trigo, director de l’IEE: “Los dos enfoques del espolio fiscal del tipo “España nos roba” y de la mejoría económica que se lograría en breve tiempo con un Estado propio son cuestionables. El 45% de la financiación bancaria de Cataluña proviene del exterior, lo que supone el 75% del PIB catalán. La secesión cortaría vías de financiación. La experiencia de ruptura de un país puede ser amarga, especialmente para la parte menor. La separación de Eslovaquia y Chequia fue aparentemente indolora y el comercio entre ambas apenas cayó el 6%. La relación que se puede dar entre España y Cataluña tiene un arraigo basado en la proximidad, la historia y la convivencia. Enfrentar a una parte contra otra puede ser fácil pero no es ético ni útil.”

El català Joan Tugores: “Existen en Europa países con dimensiones demográficas, territoriales y productivas similares a Cataluña que permiten superar el debate de la viabilidad económica. Suiza ocupa desde varios años el primer lugar en el ranking de competencia. Cataluña tiene en su tejido empresarial uno de su activos esenciales. Uno de los indicadores en que la posición catalana se mantiene con más vigor es precisamente su papel exportador, el 27% español con Madrid 12% y Andalucía 11%, la única fuente de noticias positivas de la economía española. Eventuales problemas comerciales con España –el boicot- se han planteado como una forma de represalia. Incluso cuando estén presentes “efectos frontera” a medio plazo la racionalidad económica y las pautas de competitividad acaban imponiéndose. Cabe recordar que la plena condición de miembro no es la única forma de beneficiarse del mercado interior de la UE. Ni Suiza ni Noruega son integrantes sin que su performance parezca resentirse. Algunos argumentarían incluso todo lo contrario…Sobre la deuda no se trata solo de un tema eventualmente “bilateral” entre España y Cataluña sino que nuestros acreedores exigirán clarificaciones importantes. El predominio con que élites extractivas consiguen extraer una proporción desproporcionada de la riqueza a expensas de la eficiencia y la equidad es uno de los argumentos en Cataluña: la necesidad de contar con un marco político que permita desconectar de las importantes deficiencias que generan el capitalismo con élites extractivas de España.”

(“La cuestión catalana hoy,” per Oriol Amat et al., IEE, març 2013)