La República Catalana

News Comment/COMENTARI AL DIA

The Climate Inquisition/LA INQUISICIÓ DEL CLIMA

The Climate Inquisition

by Rich Lowry

pacahaurHot climate or hot sex?: The head of the UN’s IPCC Pachauri, author of the porno novel Return to Alama, has resigned for sexual harassment. Below: Are you or have you ever been a climate sceptic? McCarthy poster: Shut the hell up! Talking about our failures just helps terrorists. Dissenters hate freedom.

 

The ranking Democrat on the House Natural Resources Committee, Raul Grijalva of Arizona, has written to seven universities about seven researchers who harbour impure thoughts about climate change. One of the targets Steven Hayward puts the spirit of the inquiry as: “Are you now or have you ever been a climate sceptic?”

 

Grijalva’s letters were prompted by the revelation that Wei-Hock Soon, a scientist at the Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics whose work has been critical of the climate-change “consensus,” didn’t adequately disclose support for his research. The assumption of Grijalva’s fishing expedition is that anyone who questions global-warming orthodoxy must be harried in the name of planetary justice and survival. Proponents of climate alarmism demanding immediate action to avert worldwide catastrophe won’t and can’t simply let the science speak for itself. They have the least scientific temperament imaginable. Their attitude owes more to Lysenko, the high priest of Stalin’s politicized science, than to Mendel, the founder of modern genetics whose work was shunned by Lysenko. Roger Pielke of the University of Colorado, Boulder, has done work on extreme weather and he, too, is on the receiving end of one of Grijalva’s letters. Pielke seems a most unlikely target. It’s not that he doubts climate change. It’s not that he doubts that it could be harmful. It’s not that he doubts it is caused by carbon emissions. It’s not even that he opposes implementing aggressive policies — namely a carbon tax — to try to combat it. Pielke’s offence is merely pointing to data showing that extreme weather events haven’t yet been affected by climate change, and this is enough to enrage advocates who need immediate disasters as a handy political cudgel. It can’t be Apocalypse 100 Years From Now; it has to be Apocalypse Now. Pielke notes that neither hurricanes, nor floods, nor tornadoes, nor droughts have increased in frequency or intensity since the mid-20th century. The bible of the climate “consensus,” the U.N.’s IPCC admits the same: “There is not enough evidence at present to suggest more than low confidence in a global-scale observed trend.” It is impossible to scare people with methodological imponderables and projections showing far-off harms. So the nuances of the actual science have to be jettisoned for alarmist simplifications. The imperative is to show that climate change is an urgent public health, safety, national security, and environmental imperative. The head of the IPCC Pachauri has quit amid a sexual harassment scandal and noted in his letter of resignation: “For me the protection of Planet Earth, the survival of all species and sustainability of our ecosystems is more than a mission. It is my religion.” A project supposedly marshalling the best scientific evidence for the objective consideration of a highly complex and contested phenomenon, a religious commitment? People who run inquisitions may lack for perspective and careful respect for the facts and evidence. But they never lack for zeal.

(“A Shameful Climate Witch Hunt,” by Rich Lowry, Politico, 25 February 2015)
http://www.politico.com/magazine/story/2015/02/opinion-rich-lowry-climate-change-115518.html?hp=c3_3#.VO677ixBAn0

La Inquisició del clima

per Rich Lowry

shutthehellupÉs o ha estat mai un escèptic del clima? Pòster de McCarthy: Calla burro! Parlar dels nostres fracassos només ajuda els terroristes. Els crítics odien la llibertat. Primera foto: Escalfament del clima o del sexe?: El cap de l’IPCC de l’ONU Pachauri, autor de la novel.la porno Retorn a Alama, ha dimitit per assetjament sexual.

 

El demòcrata en cap de la Comissió de Recursos Naturals de la Cambra de Representants, Raul Grijalva d’Arizona, ha escrit a set universitats sobre set investigadors que tenen pensaments impurs sobre el canvi climàtic. Un dels objectius Steven Hayward situa l’esperit de l’enquesta en: “És o ha sigut mai un escèptic del clima?

 

Les cartes de Grijalva foren motivades per la revelació que Wei-Hock Soon, un científic de la Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics que ha estudiat críticament el “consens” del canvi climàtic, no havia revelat tot el suport per la seva investigació. La caça de bruixes de Grijalva pressuposa que tot el que questiona l’ortodòxia de l’escalfament global ha de ser perseguit en nom de la justícia i supervivència planetària. Els defensors de l’alarmisme del clima que exigeixen accions immediates per evitar una catàstrofe mundial no volen i no poden deixar que la ciència parli per sí sola. Tenen l’actitud menys científica imaginable. Més aviat la seva actitud recorda Lysenko, el gran sacerdot d ela ciència polititizada de Stalin, i no a Mendel, el fundador de la genètica moderna, menyspreat per Lysenko. Roger Pielke de la Universitat de Colorado a Boulder, ha treballat en temps extremats i ell també ha patit el pal d’una carta de Grijalva. Pielke sembla un objectiu ben estrany. No és que dubti del canvi climàtic. No és que dubti que pot ser perjudicial. No és que dubti que és el resultat de les emissions de carboni. No és que s’oposi a dur a terme polítiques agressives, en concret un impost sobre el carboni, per intentar combatre’l. El pecat de Pielke simplement ha estat senyalar que les dades sobre temps extremats mostren que aquests encara no han estat afectats pel cavi climàtic i això ha estat prou per enfurismar els partidaris que necessiten desastres immediats coma un útil pal polític. No pot ser una apocalipsi d’aquí cent anys, ha de ser apocalipsi ara. Pielke observa que els huracans, les inundacions i els tornados no han augmentat en frequència o en intensitat des de mitjans del segle vint. La bíblia del “consens” del clima, l’IPCC de l’ONU, admet el mateix: “No hi ha prou proves avui per a suggerir més que un baix grau de confiança en una tendència observada a escala global.” Resulta impossible espantar la gent amb incerteses metodològiques i projeccions mostrant danys llunyans. Així que els matisos de la ciència real han de ser tirats per la borda a favor der les simplificacions alarmistes. L’imperatiu és mostrar que el canvi climàtic és un imperatiu urgent per la salud, la seguretat i la protecció nacional i ambiental. El cap de l’IPCC Pachauri ha dimitit envoltat d’un escàndol d’assetjament sexual i ha remarcat en la seva carta de dimissió: “Per a mi la protecció del Planeta Terra, la supervivència de totes les espècies i la sostenibilitat dels nostres ecosistemes és més que una missió, és la meva religió.” Un projecte suposadament reunint les millors proves científiques per a l’avaluació objectiva d’un fenomen molt complex i disputat, és un compromís religiós? La gent que du a terme inquisicions poden mancar de perspectiva i de respecte curós dels fets i de l’evidència, però mai manquen de zel.

(“A Shameful Climate Witch Hunt,” per Rich Lowry, Politico, 25 febrer 2015)
http://www.politico.com/magazine/story/2015/02/opinion-rich-lowry-climate-change-115518.html?hp=c3_3#.VO677ixBAn0

26 February 2015 Posted by | Environment/Medi ambient, News comment/Comentari al dia | , | 1 Comment

M. Valls chez les catalans d’Espagne

M. Valls chez les catalans d’Espagne

by Josep C. Verges

vallsNo free lunch for Catalans: Catalan president Mas and French premier Valls, of Catalan origin, divided at lunch by denialist Rajoy. Below: Spanish windmills: HV lines converging on Barcelona.

 

French premier Manuel Valls, son of an exiled Republican Catalan father and a Swiss mother, nationalised French when twenty, would never have become president in Spain. There are French-style and Spanish-style democracies. Valls defends discriminated minorities like the Jews but inaugurated with denialist Rajoy an electrical connection which discriminates against the Catalans of Spain. Just like Jews.

 

The high voltage MAT is a European project, constructed by two monopolies, REE of Madrid and RTE of Paris. There are also monopolies and monopolies. The Paris monopoly held public meetings, as is European law incorporated into French and Spanish Law, listened to the Catalans affected in France and buried the entire high voltage cable underground in its passage through the Roussillon, from Baixas to the Pyrenees. In contrast the Madrid monopoly REE has ignored all laws like a Spanish desperado. Laughing at the law, they cut up a single project into seven bits to avoid having to study real alternatives. While Frace built underground, in Catalonia REE applied the most outdated technology they use nowhere else. They buried the high voltage line at the Madrid airport. In the Basque Country they plan a 400 km submarine cable! In Catalonia one million trees felled, an absurd mountainous route instead of the normal option next to the motorway and no real choice in contrast to what they do at home in Madrid, or in the Basque Country. A submarine cable in Catalonia would be one third of the cost in the Basque Country! The Madrid monopoly REE despises Catalans. Their insolent Madrid-style brief to the Supreme Court is full of taunts at the Girona mayors and ecologists, and the CUP party, who simply demand what should be normal in a democracy, the rule of law. I went to the Supreme Court with 8 other experts, travelling on the TGV. The first lie is that the high voltage was essential. We did the entire route without using any high voltage! The MAT connected by M. Valls and M. Rajoy has an excess capacity of 93%. The Madrid monopoly, like the central government, have always admitted that it is an international connection. Their brief to the Supreme Court admits six times this is the case and, even worse, that “it is has not even been approved.” Europe does not accept the break up of a single project. What can be done now the destruction has taken place? In the case of the Rhone transfer, I advised the French government before it was undertaken not to carry it out. Now M.Valls finds himself with a fait accompli byMadrid. What can be done is to ease tensions. Girona airport should get the same treatment as Madrid airport and lay the cable underground. Likewise the towns. Since the high speed train is responsible for one third of the instability Girona, REE must compensate by renovating the low voltage net. Madrid is never far off, with or without high speed. We have all their monopolies strangling us, from paying the highest electricity price, preventing airport competition from our airports or using obsolete technologies, as obsolete as the Spanish suburban trains in Catalonia. The Madrid monopolies must learn to respect Catalans, democracy and the Rule of Law, like the French monopolies do. M. Valls should take the opportunity to tell some democratic and Catalan home truths to the denialist Rajoy.

(“M. Valls chez les catalans d’Espagne,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 20 February 2015)

 

M. Valls chez les catalans d’Espagne

per Josep C. Vergés

MAT

Molins de vent espanyols: Línies d’alt voltage convergent a Barcelona. Primera foto: Els catalans ha pagar: El president català Mas i el primer ministre francès Valls, d’origen català, separats al dinar pel negacionista Rajoy.

 

El primer ministre Manuel Valls, català de pare republicà exiliat i mare suissa, nacionalitat francès als vint anys, a Espanya no hauria arribat mai a president. Hi ha democràcies a la francesa i a l’espanyola. Valls defensa minories discriminades com els jueus, però inaugura amb el negacionista Rajoy una connexió elèctrica que discrimina els catalans d’Espanya. Com si fóssim jueus.

La MAT és un projecte europeu, construit per dos monopolis, REE de Madrid i RTE de París. També hi ha monopolis i monopolis. El monopoli de París RTE ha celebrat reunions públiques, tal com mana la llei europea, incorporada al dret francès i espanyol, ha escoltat els afectats catalans de França i ha enterrat tot el cablejat de molta alta tensió al seu pas pel Rosselló, de Baixàs al Pirineu. En canvi el monopoli de Madrid REE ha tirat pel dret, o més aviat sense. Burlant-se de la llei, ha trossejat un sol projecte en set parts per evitar estudiar alternatives reals. Mentre França ho ha construit tot soterrat, a Catalunya REE ha utilitzat la tecnologia més antiquada que no fa servir enlloc més. Ha enterrat la MAT de l’aeroport de Madrid. Al País Basc proposa un cable submarí de 400 kms! Aquí un milió d’arbres talats, una ruta absurda per les muntanyes enlloc de la normal seguint l’autopista i cap alternativa que el monopoli REE fa servir a casa seva, a Madrid, o al País Basc. Un cablejat submarí a Catalunya seria una tercera part del cost al País Basc! El monopoli de Madrid REE se’n riu dels catalans. La seva resposta xulesca madrilenya al Tribunal Suprem va ple de burles contra els alcaldes i ecologistes de Girona, i la CUP, que simplement volen el que ha de ser normal en democràcia, complir la llei. He anat al Suprem junt a 8 altres experts en AVE. La primera mentida és que li calia la MAT. Hem fet tot el recorregut sense cap MAT! La MAT que endollen M. Valls i M. Rajoy té un 93% d’excés de capacitat. Tant el monopoli madrileny com l’Estat central sempre han admès que era una connexió internacional. La resposta al Suprem admet sis vegades que ho és i, a sobre, que “ni siquiera se ha aprobado.” Europa no accepta trossejar un projecte únic. Què podem fer ara que la destrossa ja està feta? En el cas del transvasament del Roine, abans de fer-lo jo vaig aconsellar al govern francès que no. Però M.Valls es troba amb el plat cuinat des de Madrid. Som a temps de rebaixar les tensions. Que l’aeroport de Girona rebi el mateix tracte que l’aeroport de Madrid i passi el cable soterrat. I per les poblacions. L’AVE crea un terç de la inestabilitat a Girona. Que REE compensi refent tota la xarxa de baixa tensió. Madrid no està lluny, sense Ave o no. Tenim els seus monopolis a sobre, pagant l’electricitat més cara, no deixant competir els aeroports o inaugurant tecnologies obsoletes, tan obsoletes com els trens de rodalies de Renfe. Els monopolis madrilenys han d’aprendre a respectar els catalans, la democràcia i l’Estat de dret, com fan els monopolis francesos. M. Valls aprofiti per dir-li quatre veritats democràtiques, i catalanes, al negacionista Rajoy.

(“M. Valls chez les catalans d’Espagne,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 20 febrer 2015)

24 February 2015 Posted by | Economy/Economia, Environment/Medi ambient, News comment/Comentari al dia | , , | 1 Comment

Spanish Absolutism Against Catalan Liberty/L’ABSOLUTISME ESPANYOL CONTRA LA LLIBERTAT CATALANA

Spanish Absolutism Against Catalan Liberty

by Josep C. Verges

Felip VThe little angel Philip V the Perjurer sits on a plush red cushion in the Versailles of grandpa Louis XIV. Below: The brutal history of the Franco-Spanish occupation of Catalonia.

 

Just published:
Castilian Absolutism versus the Catalan Republic: The precedents of liberty before the Franco-Spanish occupation of Catalonia,
by Josep C. Verges

Proceedings of the symposium Spain Against Catalonia: A Historical Perspective 1714-2014, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 12-14 December 2013

Text available in English or Catalan on demand

(Absolutisme castellà contra República catalana. Els antecedents de la llibertat abans de l’ocupació militar francocastellana de Catalunya, by Josep C. Vergés in Vàrem mirar ben al lluny del desert. Actes del simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica 1714-2014, Jaume Sobrequés i Callicó, editor, and Lluís Duran curator, Generalitat de Catalunya and Centre d’Estudis d’Història Contemporània, Barcelona 2014, pp. 827-854)

 

L’absolutisme espanyol contra la llibertat catalana

per Josep C. Vergés

DesertLa brutal història de l’ocupació francocastellana de Catalunya. Primera foto: L’angelet Felip V el Perjur seu en el mollós coixí vermell al Versalles de l’avi Lluís XIV.

 

Novetat editorial:
Absolutisme castellà contra República catalana. Els antecedents de la llibertat abans de l’ocupació militar francocastellana de Catalunya,
per Josep C. Vergés

 

Actes del simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica 1714-2014, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 12-14 desembre 2013

Text disponible a petició en anglès o català

(Absolutisme castellà contra República catalana. Els antecedents de la llibertat abans de l’ocupació militar francocastellana de Catalunya, per Josep C. Vergés a Vàrem mirar ben al lluny del desert. Actes del simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica 1714-2014, Jaume Sobrequés i Callicó, director, i Lluís Duran curador, Generalitat de Catalunya i Centre d’Estudis d’Història Contemporània, Barcelona 2014, pp. 827-854)

22 February 2015 Posted by | Culture/Cultura, Politics/Política | , | 1 Comment

The Fourth Pla at the Zurich/EL QUART PLA AL ZURICH

The Fourth Pla at the Zurich

by Josep C. Verges

Zurich-BarcelonaThe Pla-style Bar Zurich. Below: Xavier Pla with Frank Keerl Pla under the chimney bell in Mas Pla

I meet up with Pla at the Zurich. We discuss Pla. No I’m not yet in Switzerland, rather at the Pla-style Bar Zurich in Barcelona’s Plaça Catalunya, rebuilt in true twenties style. Pla is not Pla either, rather the fourth Pla writer. To summarize: first, Josep Pla Casadevall, the Shakespeare of Catalonia. Second, Franco’s censor Josep Pla Comas with blue blood and a blue fascist shirt. Third, the Fascist bureaucrat of the League of Nations Jose Pla Carceles. And fourth, Xavier Pla Barbero, Josep Pla professor at the University of Girona. Even stevens: two fascist Plas and two liberal Plas.

Evildoers have always tried to pass off the two Fascist Plas as Josep Pla. I tell him that I was surprised at the St. Paul -Pla- conversion of Joaquim Nadal, after falling off his socialist horse. In 1977 he libelled Josep Pla by passing off as his an article of Girona censor Josep Pla Comas. He has never apologised for his ignoble lie. Now, with the faith of the convert to the truth of Pla, he praises not one but two liberal Plas, for the book edited by Xavier Pla «Josep Pla, Slow Living» (Destino). Pla inscribes it for me: «To my friend Verges with thanks for his interest in Pla and with the hope to read soon his important work on Pla and his great publisher.» That is, the one thousand difficult to date letters. As a foretaste I am writing: «The Invisible Censorship. Pla’s Infernal Letter and Other Papers from the Courier Facundo.» I won’t be able to enter any prize. The do-gooders of Omnium Cultural are a waste of time and the other is already taken although not awarded until Twelfth Night in 2016. We live in a rotten country with the rotten politicians we deserve. Talking of the country, El Pais (the Country) of Catalonia has inaugurated their translation online of the «global newspaper» -that speaks Catalan in the alcove like that other great Catalan lover Aznar- with a campaign against Pla, centred on a chaotic book that accuses him, without any proof, of spying for Franco. The translators of El Pais pressured Xavier Pla to join the witch-hunt of the evildoers. He did the opposite with a brave article defending Pla’s unquestionable Catalan nationalism. I ask him whether the chaotic book that accuses Pla of writing for Fascist papers in the thirties took into account that there were also two fascist Pla writers: «No and on the contrary the fascist articles are dated from Geneva (where the Fascist League of Nations bureaucrat Jose Pla lived), when Pla was a correspondent in Madrid at that time.» Nothing new. I tell him that El Pais published invented letters of the Minorcan Hernandez Mora to my father discussing Pla, signed by Arcadi Espada, the founder of the Spanish nationalist Ciudadanos. My furious 90-year old father asked me to write an article calling out the lies that was censored by the editor: «You cannot call him a liar because he is a man held with such high esteem in this house.». The Spanish nationalist truth is one big lie on Pla. Spanish nationalists would like a Pla collaborator like them –Valenti Puig spelt it out in so many words in El Pais- and they make use of the Franco praises by the two fascist Plas. The writer most censored by Franco accused of being a supporter! It is no mere coincidence that The Gray Notebook was the first book not submitted to the censorship of Franco’s Goebbels, Fraga, published the day after the Press Law of April 1966. I will not recommend «Slow Living» -as Alfons Quinta does without reading the book- until living it slowly in the Zurich snow.

(“El quart Pla al Zurich,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 8 February 2015)

El quart Pla al Zurich

per Josep C. Vergés

pla XavierXavier Pla amb Frank Keerl Pla sota la campana del Mas Pla. Primera foto: El planià Bar Zurich

Em trobo amb Pla al Zurich. Parlem de Pla. No estic a Suïssa encara, sinó al planià Bar Zurich de Plaça Catalunya a Barcelona, reconstruit fidel als anys vint. Pla no és Pla sinó el quart Pla escriptor. Repassem. Primer, Josep Pla Casadevall, el Shakespeare de Catalunya. Segon, el censor de Franco Josep Pla Comas de sang i camisa blaves. Tercer, el funcionari feixista de la Lliga de Nacions José Pla Cárceles. I quart, Xavier Pla Barbero, catedràtic Josep Pla de la Universitat de Girona. Un empat tècnic: dos Plas feixistes i dos Plas liberals.

Els malpensants sempre volen encolomar a Josep Pla els dos Plas feixistes. Li dic que m’ha sorprès la conversió paulina -planiana- de Joaquim Nadal, caigut del seu cavall socialista. El 1977 difamava Josep Pla fent passar un article del censor a Girona Josep Pla Comas. Mai s’ha excusat de la seva innoble mentida, però ara, amb la fe del convers a la veritat planiana, elogia no un sinó dos Plas liberals, pel llibre editat per Xavier Pla «Josep Pla, la vida lenta» (Destino). Pla me’l dedica: «A l’amic Vergés agraint-li l’interès planià i esperant poder llegir ben aviat la seva important obra de Pla i el seu gran editor.» Són mil cartes difícils de datar, però, per fer l’aperitiu, estic escrivint: «La censura invisible. Lletra infernal de Pla i altres papers del recader Facundo.» No el podré presentar a cap premi. Amb els benpensants d’Òmnium Cultural no val la pena ni intentar-ho i l’altre premi està donat des de fa temps, tot i que no toca fins reis del 2016. Un país podrit amb els polítics podrits que mereixem. Parlant del país, El País de Catalunya ha estrenat la seva traducció online del «periódico global» -que parla català en la intimitat com aquell gran catalanista Aznar- amb una campanya anti-Pla, centrada en un llibre caos que l’acusa, sense cap prova, d’espia de Franco. Els traductors de El País han pressionat Xavier Pla perquè s’afegís a la caça de bruixes dels malpensants. Ha fet el contrari amb un valent article defensant el catalanisme incontestable de Pla. Li pregunto si el llibre caos, que acusa Pla d’escriure per diaris feixistes als anys trenta, ha tingut mai en compte que hi havia també dos Plas feixistes escriptors: «No i, al contrari, els articles feixistes estan datats a Ginebra, (on residia el funcionari José Pla a la Lliga de Nacions), quan Pla era corresponsal a Madrid a la mateixa època.» Res de nou. Li explico que El País va publicar cartes inventades del menorquí Hernàndez Móra al meu pare parlant de Pla, signat pel fundador de l’espanyolista Ciudadanos Arcadi Espada. Indignat el meu pare, de 90 anys, em va demanar un article desmentint-lo que fou censurat pel seu director: «No pots dir que és un mentider perquè és un home molt estimat de la casa.». La veritat espanyolista és tot mentida sobre Pla. Els espanyolistes volen un Pla botifler com ells – ho deia ben clar Valentí Puig a El Pais- i fan servir els elogis a Franco dels dos Plas feixistes. L’escriptor més censurat acusat de franquista! No és casual que El Quadern Gris fou el primer llibre que no passà per la censura del Goebbels de Franco Fraga, publicat l’endemà de la Llei de Premsa, l’abril 1966. No recomanaré «La vida lenta» -com fa Alfons Quintà sense llegir- fins viure-la, lenta, a la neu de Zurich.

(“El quart Pla al Zurich,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 8 febrer 2015)

9 February 2015 Posted by | Culture/Cultura | | 2 Comments

Barça’s Future with Independence/EL FUTUR DEL BARÇA AMB LA INDEPENDÈNCIA

Barça’s Future with Independence

by Josep C. Verges

rakitic-messiSwiss Rakitic celebrates his goal pass with Messi. Below: Arm in arm reaction: Rajoy between the deposed Greek Samaras and the next to fall Cameron. The negationist Rajoy laughed at Catalans, but could not miss his bit role in Paris with half the demonstrators.

Europe takes seriously Catalan independence. Independent predictions point to Catalonia becoming a competitive State, outdistancing Greek-style Spain. Even sport is analysed. What will happen to Barça?

Markus Jakob in the NZZ wonders whether FC Barcelona is going through a real crisis, but incomprehensibly he politicises his answer. Were Catalonia independent “the prospect of a future Catalan league competing with Olot or Sant Andreu would be hardly exciting.” Really? Switzerland has the same size as Catalonia. Are Basel and Zurich hardly exciting? Basel native Rakitic on this same Sunday manufactured two world class passes for Messi to score. Hardly exciting? Jakob’s politics are even more incomprehensible: “A subversive and loud faction of the Catalan population under a visionary banner sees salvation in an independent State.” Quite “tragicomic and questionable”? In Paris more than a million Charlies demonstrated for freedom. On 9/11 double as many Catalans demonstrated for a free State. In November 80% out of 2.3 million voted in favour of independence. Markus Jakob should read the political pages of NZZ before he comments on politics in the sport pages.

(Verlockender Fussball, by Josep C. Vergés, Leserbrief, NZZ am Sonntag, 1 February 2015)

El futur del Barça amb la independència

per Josep C. Vergés

paris rajoyManetes reaccionàries: Rajoy entre el grec deposat Samaras i el proper a caure Cameron. El negacionista Rajoy menystenia els catalans, però figurava a París amb la meitat de manifestants. Primera foto: El suís Rakitic celebra el seu passe de gol amb Messi.

Europa es pren seriosament la independència catalana. Estudis independent senyalen que Catalunya serà un Estat competitiu, allunyat d’una Espanya a la grega. També l’esport s’analitza. Què passarà amb el Barça?

Markus Jakob pregunta a l’NZZ si FC Barcelona està visquen una crisi o no, però incomprensiblement polititza la seva resposta. Si Catalunya fos independent “el prospecte d’una futura lliga catalana competint amb Olot o Sant Andreu no tindria cap interès.” De veritat? Suissa té la mateixa mida que Catalunya. Basilea i Zurich no tenen cap interès? Rakitic, nascut a Basilea, aquell mateix diumenge va crear dos passes de categoria mundial que marcà Messi. Sense cap interès? La política de Jakob és encara més incomprensible: “Una subversiva i cridanera facció de la població catalana sota una ensenya visionària veu la salvació en un Estat independent.” Tot ben “tragicòmic i questionable”? A París s’han manifestat més d’un milió de Charlies per la llibertat. L’11 de setembre el doble de Catalans s’han manifestat per un Estat lliure. El novembre un 80% de 2,3 milions votaren a favor de la independència. Markus Jakob hauria de llegir les pàgines de política de l’NZZ abans de comentar sobre política en les pàgines esportives.

(Verlockender Fussball, per Josep C. Vergés, Leserbrief, NZZ am Sonntag, 1 febrer 2015)

2 February 2015 Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política, Sport/Esports | , , | Leave a comment

Madrid Pays No Collaborators/MADRID NO PAGA BOTIFLERS

Madrid Pays No Collaborators

by Josep C. Verges

Alicia kissThe Marchioness of the Camargue Alicia Sanchez Camacho receives mouth to mouth from Rajoy. Below: The Marquis of the Palace Duran Lleida mouths it up in Madrid.

Catalonia could go to the polls four times in 2015, two confirmed, the municipal vote in May and the Parliament vote in September. And possibly two more. Rajoy might be forced to advance the vote for the Madrid Congress to counteract Podemos or to counteract the Catalan plebiscite. The fourth vote easily forgotten will take place if the Constitutional Court finds legitimate the Catalan consultation, as should be under the Rule of Law. A vote would then be reconvened.

For predictions it is better not to follow too closely opinion, although two trends seem clear enough. First, Catalonia has a majority of Catalan nationalist voters and second Podemos will only find space, if any, within the minority Spanish nationalist vote. Podemos will have to compete with PP, PSC, Ciudadanos, UPyD and Vox for seats. The three Spanish nationalist parties sharing out the crumbs will have to hand a fourth portion to the visionary newcomer. With the added difficulty for Spanish nationalism that only one party is directly controlled by Madrid, the one that performs worst in the opinion polls, coming out last. “Rome does not pay traitors” spat a Roman general to the three traitors who murdered Viriathus, the resistance leader against the Roman occupation of the peninsula. They were executed by the Consul of Tarragona Scipio. Translated into Spanish nationalism: “Madrid does not pay collaborators.” Indeed what will be the reward for Alicia Sanchez Camacho, the PSC or Duran Lleida for their anti-Catalan nationalism collaboration? The Marchioness of the Camargue, as she is known after her self-taping in the central Barcelona restaurant, leads a party that would come out eighth of eight parties currently represented in the Catalan Parliament. This is the same PP of Rajoy who governs with an absolute majority in Madrid! The PSC has collapsed unable to find an answer to the coup d’Etat in 2010 by PSOE and PP in the Constitutional Court tearing up the Catalan Statute. The remnants faithful to Madrid won’t be rewarded even if they survive the Podemos cannibals. The Marchioness of the Camargue has little future, but what about that other Marquis of the Palace in Madrid, Duran Lleida, “photographed breakfasting like a marquis with a cross buttoned blazer” as portrayed by Cordovan journalist and politician Lucas Leon Simon. Duran Lleida is losing the ground under his feet. He has played fast and loose in support of autonomy and even more so on independence. But the time must come that he will have to declare where he stands. Forward or backwards, Madrid or Catalonia? Duran Lleida has been lucky that the President of Catalonia Artur Mas managed to delay the Parliamentary poll until September. Duran Lleida won’t have to come bare until after the municipal vote in May, to go ahead with independence or to bottom out with Spanish nationalism. If Duran Lleida goes to the bottom with Spanish nationalism he will find himself in a thick alphabet soup fighting for a minority of the electorate. Unio Democratica de Catalunya could end up without representation like the UPyD centralists of Rosa Diez and the Vox Spain cheerleaders of Aleix Vidal Quadras. How many seats will Duran Lleida take weaned from the Convergencia breast? That is, if his one man party follows him into collective suicide. More likely Duran Lleida will find himself all alone against Catalonia. And how will he be rewarded by Madrid? With what all collaborators deserve.

(“Madrid no paga botiflers,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 25 January 2015)

Madrid no paga botiflers

per Josep C. Vergés

Duran PalaceEl marquès del Palace Duran Lleida fa boca a Madrid. Primera foto: La Marquesa de la Camarga Alícia Sànchez Camacho rep el boca boca de Rajoy.

El 2015 podríem viure quatre votacions a Catalunya, dues segures, les municipals de maig i les parlamentàries de setembre. I possiblement dues més. Rajoy es podria veure obligat a avançar les del Congrés de Madrid per contrarestar Podemos o per contrarestar les plebiscitàries catalanes. I la quarta votació que tothom oblida: si el Tribunal Constitucional pronuncia legítima la consulta catalana, com hauria de ser en un Estat de dret, caldrà reconvocar.

Millor no seguir massa de prop les enquestes per predir resultats, però queden clares dues realitats. Primer, Catalunya té un bloc majoritari catalanista i, segon, Podemos només troba lloc, si el troba, entre el vot espanyolista minoritari. Podemos ha de competir amb PP, PSC, Ciudadanos, UPyD i Vox per fer-se un forat. L’espanyolisme repartit entre tres gats al Parlament avui haurà de fer lloc al quart nouvingut il.luminat. Amb la dificultat addicional per l’espanyolisme que només un sol partit, el PP, està controlat per Madrid, el que pitjor surt a les enquestes, quedant els últims. “Roma no paga traidors” va espetar el general romà als tres traidors que assassinaren Viriat que resistia l’ocupació de la península i acabaren ajusticiats pel cònsol tarragonès Escipió. Traduit a l’espanyolisme: “Madrid no paga botiflers.” Efectivament quin premi rebran Alícia Sánchez Camacho, el PSC o Duran Lleida pel seu anticatalanisme botifler? La Marquesa de la Camarga, com li diuen per les seves autoescoltes al restaurant de l’Eixample barceloní, lidera el partit que quedaria vuitè dels vuit partits avui representats al Parlament de Catalunya. És el mateix PP de Rajoy que governa amb majoria absoluta a Madrid! El PSC s’ha rebentat al no saber respondre al cop d’Estat del PSOE i del PP al Tribunal Constitucional que estripava l’Estatut el 2010. Les restes fidels a Madrid tampoc tindran premi si sobreviuen els caníbals de Podemos. La Marquesa de la Camarga té poc futur, però què dir de l’altre Marquès del Palace de Madrid, Duran Lleida, “fotografiado desayunando como un marqués de chaqueta cruzada” com el retrata el periodista i polític cordovès Lucas León Simón. Duran Lleida s’està quedant sense terra sota els peus. Ha jugat a la puta i la ramoneta amb l’autonomisme i, més puta que ramoneta, amb l’independentisme. Però arriba el moment de donar la cara o caure de cul. Cara o cul, Madrid o Catalunya? Duran Lleida té sort que el president de la Generalitat Artur Mas ha aconseguit retardar les eleccions al Parlament fins al setembre. Duran Lleida no haurà de despullar-se fins passades les municipals de maig, de si va de cara amb l’independentisme o de cul amb l’espanyolisme. Si Duran Lleida va del cul cap l’espanyolisme es trobarà una espessa sopa de lletres lluitant per la minoria de l’electorat. Podria quedar com partit extraparlamentari Unió Democràtica de Catalunya, junt als centralistes de Rosa Diez d’UPyD i els vivaespañas d’Aleix Vidal Quadras de Vox. Quants diputats treu Duran Lleida deslligat de la mamella de Convergència? Si és que el seu partit unipersonal el segueix al suicidi col.lectiu, perquè pot molt bé trobar-se Duran Lleida tot sol contra Catalunya. I quin premi rebrà de Madrid? El que mereixen tots els botiflers.

(“Madrid no paga botiflers,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 25 gener 2015)

29 January 2015 Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | , | 2 Comments

Spain Against the Catalans/ESPANYA CONTRA ELS CATALANS

Spain Against the Catalans

by Josep C. Verges

catalunya_espanya_3The Catalan naval ensign, stolen by the absolutists, and the Catalan flag are splitting up. Below: History is not constructed out of myths, as Spanish nationalists would like, rather by looking at harsh reality.

 

When historian Jaume Sobreques organized a year ago «Spain Against Catalonia», Spanish nationalists were furious. The current seminar «Federalism, Autonomism, Independentism» was held free of Spanish nationalist threats. I welcome the new year reading the one thousand pages he sent me dedicated of «History of a Friendship» (Vicens Vives) with 378 letters of the forties and fifties between Jaume Vicens Vives and his father Santiago Sobreques: «Two Catalan exiles who experienced their exile inside their own country.» Spanish nationalism never changes. Exiled in Baeza in 1943, Vicens Vives warned Sobreques: «They have a special obsession with History, almost a persecution mania.»

 

Spanish nationalism fundamentally abhors a history based on facts. Carmelo Viñas despised the «factual predominance, historical positivism rules entirely. History = Facts, History without spirit.» They were forced to talk about the SPANISH EMPIRE -in block letters as Vicens Vives reminded Sobreques- who contrasted Catalan constitutionalism: «Isn’t it very modern all this parliamentary play in its essence despite that the proceedings were quite medieval?». Spanish nationalist abuse of «legal and procedural mechanisms» have also not changed, as Jaume Sobreques outlines. Vicens Vives was purged «for having celebrated his civilian wedding with too much solemnity.» An anonymous denunciation was also taken into account: «He was always a man of separatist ideals. He has published works of separatist tendencies such as Ferdinand II and the Unity of Barcelona, the Transformation of the Medieval Catalan Government, etc.» When he won the chair, the regime wanted to revoke the appointment because he had paid the rights for his Ph.D. during the Republic. Publishing was even harder than holding a job. Their history books suffered a double censorship and when they wrote an article for the «liberal and Catalan nationalist» magazine Destino owned by my father: «I don’t know what I’ll be able to say and what will be cut out by the censor.» Vicens Vives exulted: «The Censorship passed without any changes an explosive article of mine. Many things will be cleared up if Destino dares to publish.» It came out in 1952 on the articulation of Catalonia within Spain! Plus ça change. When Sobreques criticised in Destino a general who sacrificed the inhabitants of Girona needlessly against Napoleon, the military held an act of satisfaction. They were not even respected dead. The Girona institute named J. Vicens Vives could not have his name in Catalan! These two liberal historians from Girona placed the town «as gateway between the African Atlas and Western Europe, a synthesis between tradition and progress.» Despite belonging to a “tired generation” because of the war, they were of «exceptional bravery and insight.» Vicens Vives said goodbye in 1960: «We must push and keep pushing. Our work has not been in vain and you will see that the nation will respond and we will have saved her, and with her our children.» The «immense» Josep Pla, as Sobreques called him, portrayed Vicens Vives in Destino: «His base is, like in Benedetto Croce, freedom, considering that freedom is what lies closest to truth in any reasonable historiographical position. Anything else is politics, political cant of the worst sort.» History not by politics, as Jaume Sobreques reminds us but by «the small real history of the people, how they found a way ahead through their hard work and their tremendous sacrifices.»

(«Espanya contra els catalans,» by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 11 January 2015)

Espanya contra els catalans

per Josep C. Vergés

Sobrequés portadaLa història no es fa amb mites, com volen els espanyolistes, sinó mirant la dura realitat. Primera foto: L’ensenya naval catalana, manllevada pels absolutistes, i la senyera parteiexen peres.

Quan fa un any l’historiador Jaume Sobrequés organitzà «Espanya contra Catalunya», els espanyolistes es posaren furiosos. El seminari actual «Federalisme, autonomisme, independentisme» no ha patit amenaces espanyolistes. Per cap d’any aprofito per llegir les mil pàgines que m’envia, dedicades, «Història d’una amistat» (Vicens Vives) amb 378 cartes dels anys quaranta i cinquanta entre Jaume Vicens Vives i el seu pare Santiago Sobrequés: «Dos exiliats catalans que varen viure l’exili a l’interior del seu país.» L’espanyolisme no canvia. Exiliat a Baeza el 1943, Vicens Vives avisa a Sobrequés: «Amb la Història tenen una mania especial, quasi persecutòria.»

Sobretot no vol l’espanyolisme història basada en fets. Carmelo Viñas mensyté el «predominio fàctico, impera un positivismo histórico pleno. Historia = hecho, historia sin espíritu.» Efectivament obligats a parlar de l’IMPERIO CASTELLANO -en majúscules recorda Vicens Vives- Sobrequés hi contrasta el constitucionalisme català: «No és ben modern tot aquell joc parlamentari en la seva essència, encara que els procediments siguin mitjevals?». Tampoc canvia l’abús espanyolista dels «mecanismes jurídics i procedimentals» com detalla Jaume Sobrequés. Vicens Vives fou depurat «por haber efectuado el acto de su matrimonio civil con demasiada solemnidad.» S’hi afegia una denuncia anónima: «Fue siempre persona de ideales separatistas. Tiene publicadas obras de matiz separatista como Ferran II y la Unidad de Barcelona, La Transformación de la Generalidad Medieval, etc.» Quan guanya la càtedra, el règim la vol anul.lar per haver pagat els drets de doctor durant la República. Publicar era encara més difícil que tenir feina. Els seus llibres d’història patien doble censura i quan escriuen un article a la revista «liberal i catalanista» Destino del meu pare: «No sé el que podré dir ni que em tatxarà el censor.» Vicens Vives s’alegra: «La Censura m’ha aprovat sense esmena un article bomba. Si Destino s’atreveix a publicar-lo, s’aclariran moltes coses.» Surt el 1952 sobre l’articulació de Catalunya a Espanya! Plus ça change. Quan Sobrequés critica a Destino un general per sacrificar gironins inútilment contra Napoleó, els militars munten un acte de desgreuge. Ni morts són respectats. L’Institut de Girona J. Vicens Vives no pot dur el seu nom en català! Aquest dos gironins liberals situen Girona «a la porta entre l’Atlas africà i l’Europa occidental, una síntesi entre la tradició i el progrés.» Tot i ser una «generació fatigada» per la guerra, són d’una «valentia i penetració excepcionals.» Vicens Vives s’acomiada el 1960: «Hem d’empènyer i empenyerem. La nostra tasca no ha estat vana i ja veuràs com el país respondrà i el salvarem, i amb ell els nostres nois.» «L’incomensurable» Josep Pla, com l’anomena Sobrequés, retrata Vicens Vives a Destino: «La base és, com Benedetto Croce, la llibertat, considerant que la llibertat és el que més s’apropa a la veritat en tota posició historiogràfica possible. Tot el demés és política, politicanteria d’ínfima categoria.» Història no de polítics sinó, senyala Jaume Sobrequés, «la petita història real de la gent, com es varen obrir pas amb un esforç de treball i uns sacrificis imponents.»

(«Espanya contra els catalans,» per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 11 gener 2015)

13 January 2015 Posted by | Culture/Cultura, Politics/Política | Leave a comment

Je suis Charlie

Je suis Charlie

charlie214.1.15

13 January 2015 Posted by | Culture/Cultura, News comment/Comentari al dia, Politics/Política | 4 Comments

Pla and the Empire of the Race/PLA I L’IMPERI DE LA RAÇA

Pla and the Empire of the Race

by Josep C. Verges

hendayaHitler and Franco disagreed with insincere smiles on who kept Gibraltar, «the dry overripe fruit whose fatal fall has been predicted by the generalissimo.» Pla’s book was also written in 1940. Below: «Balmy dictatorship»: Souvenir of the grandiose homage given by Spain to its saviour Primo de Rivera on the occasion of the 5th anniversary of his glorious and patriarchal rule.

The librarian in the Biblioteca de Catalunya looks troubled as he hands me the two Plas: «The International Mission of the Hispanic Race» (1928) and «The Lost Souls of Gibraltar» (1955). «It’s not Pla» I reassure him. Indeed this was the second Fascist Pla and the third Pla writer, Jose Pla Carceles from Cartagena, a Spanish bureaucrat of the League of Nations. With the revealing pseudonym of «One of the 98 Generation», he was a «liberal» only if the empire of the race ruled. He admired Primo de Rivera and Franco.

He admired Primo de Rivera as the precursor of Fascism: «Evolutionary process of the historic mission that Fate seems to have reserved for our race. The Spanish people have been revealed as a universal historical force based on a peninsular and imperial concept. Spain fathered a material empire which consummated a century ago the fatal cycle of all empires: its disintegration into new nationalities » The dictatorship held together the empire against regionalisms «The policies of General Primo de Rivera with his balmy dictatorship (prevented) our regional centrifuges and our national lack of solidarity, with its parish politics internally and starry eyed admiration externally.» Jose Pla admitted that Catalans had a different political culture, based on mutual respect rather than imperial domination, as developed by our great medieval intellectuals whom he quoted in Catalan! Ramon Llull: «How modern this interesting precursor to the League of Nations with his idea to assemble the powers in a meeting and impose economic sanctions to rebel nations.» Eiximenis: «Another eminent Catalan classic who also speculated extensively on how to ensure peace between nations.» He wrote about Gibraltar «during the first semester of 1940 when Germany seemed almost at the point of winning the war.» Published in 1955 he only had Franco left: «Irritation has arisen in the peninsular patriotism with London’s bitter and incongruous intrusion against the inalienable right of the Spanish people to their political self-determination. This smug Gibraltar fortress looks almost certainly condemned like dry overripe fruit whose fatal fall has been predicted by Generalissimo Franco.» Gibraltar became independent in The war of Spanish Succession, just like Catalonia also wanted. Philip V the Perjurer started losing: «They were forced to evacuate, after Catalonia, Valencia, the entire Aragon, the Balearic Islands, Cartagena, the Alicante coast and a extended zone of Castile, including Salamanca, Toledo and even Madrid. The superb Louis XIV, already decrepit, fainted with the heaviness of so many losses.» French reinforcements saved the empire: «The breakthrough in Almansa provoked the immediate loss of Aragon and Valencia. Only Catalonia stood firm in a a bitter fight which evolved from dynastic to an independence rebellion.» Spanish Gibraltar, he demanded of Franco: «We have nothing left, under the imperative of patriotism, but to exploit the changing equations of international affairs to shake off the paralyzing yoke and finally free the national territory of all manner of foreign servitude. This is the inexorable curse of the Lost Souls of Gibraltar!” The third Pla admired Primo de Rivera, Franco, the race, the empire. The anti-Josep Pla have mistaken, for the second time, their Pla.

(«Pla i l’imperi de la raça,» by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 4 January 2015)

Pla i l’imperi de la raça

per Josep C. Vergés

Primo«Bonacible dictadura»: Recuerdo del grandioso homenaje tributado por España a su salvador Primo de Rivera con motivo del V aniversario de su glorioso y patriarcal gobierno. Primera foto: Hitler i Franco desentonaren entre somriures insincers sobre qui es quedava Gibraltar, «la fruta reseca y madura cuya fatal caída tiene augurada el generalísimo.» El llibre de Pla també fou escrit el 1940.

 

Espantat el bibliotecari de la Biblioteca de Catalunya m’entrega dos Plas: «La misión internacional de la raza hispánica» (1928) i «El alma en pena de Gibraltar» (1955). «No és Pla» el tranquil.litzo. Efectivament era el segon Pla falangista i el tercer Pla escriptor, José Pla Cárceles de Cartagena, funcionari de la Societat de Nacions. Amb el pseudònim revelador de «Uno del 98», era «liberal» només si manava l’imperi de la raça. Admirava Primo de Rivera i Franco.

Admirava Primo de Rivera per precursor del feixisme: «Proceso evolutivo de la misión histórica que el Destino parece haber reservado a nuestra raza. El pueblo español se reveló como elemento histórico universal con una concepción peninsular y su imperialismo. España es matriz de un imperio material que consumó hace un siglo el ciclo fatal de todo imperio: la disgregación en nuevas nacionalidades.» La dictadura garantia l’imperi contra el regionalisme: «La gestión del general Primo de Rivera con su bonacible dictadura (frente a) nuestros centrifuguismos regionales y nuestra insolidaridad nacional, con la politiquería de campanario en lo de dentro y el papanatismo para lo de fuera.» José Pla reconeixia que els catalans tenim una altra cultura política, basada en el respecte mutu i no en el domini imperial, desenvolupada pels nostres grans pensadors medievals que ell cita en català! Ramon Llull: «La modernidad de esta interesante anticipación de la Sociedad de las Naciones: la idea de reunir en asamblea a las potencias y la de imponer sanciones económicas a la nación en rebeldía.» Eiximenis: «Otro eminente clásico catalán especula también largamente sobre el modo de hacer reinar la paz entre las naciones.» Escriu sobre Gibraltar «en el primer semestre de 1940 cuando Alemania parecía a punto de ganar la guerra.» Publicat el 1955 ja només li queda Franco: «Irritación provocada en el patriotismo peninsular por la incongruente y enconada intromisión de Londres contra el inalienable derecho del pueblo español a su autodeterminación política. Esta engreída fortaleza gibraltareña aparece ya probablemente condenada en la fruta superflua y reseca cuya fatal caída tiene augurada el generalísimo Franco.» Gibraltar s’independitzà a la Guerra de Successió, com també volia Catalunya. Felip V el Perjur comença perdent: «Llegaron a evacuar, después de Cataluña, Valencia, todo el Aragón, las islas Baleares, Cartagena, la costa alicantina y una extensa zona de Castilla, incluso Salamanca, Toledo y hasta Madrid. El soberbio Luis XIV, ya decrépito, desmayaba bajo la pesadumbre de tanta derrota.» Reforços gavatxos salven l’imperi: «La rota de Almansa provoca la inmediata pérdida de Aragón y Valencia. Sólo en Cataluña se mantuvo una lucha enconada que, de dinástica, pasó a ser de independiente rebeldía.» Gibraltar español, exigeix a Franco: «No nos resta más recurso, por imperativos de patriotismo, que acechar las cambiantes ecuaciones de la vida internacional para sacudir el paralizador yugo y franquear al fin el territorio nacional de toda clase de servidumbres extranjeras. ¡Tal es el inexorable maleficio del Alma en Pena de Gibraltar!” El tercer Pla admira Primo de Rivera, Franco, la raça, l’imperi. Els anti-Josep Pla s’equivoquen, per segon cop, de Pla.

(«Pla i l’imperi de la raça,» per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 4 gener 2015)

4 January 2015 Posted by | Culture/Cultura, Politics/Política | , | Leave a comment

Despuig, More Political than Shakespeare/DESPUIG, MÉS CLAR I CATALÀ QUE SHAKESPEARE

Despuig, More Political than Shakespeare

by Josep C. Verges

much ado

Shakespeare’s «Much Ado About Nothing» presents the just governance of the Catalan king Peter the Great, but unlike Boccaccio’s political statement, Shakespeare turns it into a comedy. Below: Despuig criticised Spaniards so ferociously that he remained unpublished for three centuries until the disappearance of the Spanish Inquisition with Napoleon. How many other Catalan manuscripts were burnt by Spanish intolerance? According to the contemporaneous Cervantes, many.

 

Cristofol Despuig’s «Dialogues» of 1557 have been translated by Henry Ettinghausen into English, sponsored by Fundacio Carulla (Tamesis, Barcino). He has done so “as if the protagonists spoke today. They were written in modern Catalan, that is in the language spoken in that time.” And, as we shall see, more openly political than Shakespeare.

Tortosa was the third city in Catalonia. The existence of the Spanish Inquisition did not let Despuig risk explaining that the money lender was probably a Jew, but he did allow himself a defence of “those people” who make profits that profit everyone: “Trade is an art that’s been held in high esteem for a long time now and practised by plenty of knights and gentlemen. Trade bloomed here and was practised far and wide, as far away as Genoa, Rome, Naples, Venice, Cadis, Cyprus, Sicily, Portugal, and even Flanders, England and beyond.” He contrasted trading with the luxuries of the corrupt: “There’s no such thing as a poor king in a rich kingdom, but that’s when love and charity abound and when people prefer the public good to private profit.” He contrasted the honest archbishop Thomas de Vilanova who “preferred giving all his income to the poor -he used to say they were the living temples of God-instead of building churches, which are dead ones.” He contrasted Catalan moderation to Spanish corruption: “As the saying goes: even in adversity moderation means duration. The Catalan nation is courteous, brave and wise, even though nowadays it’s been stuck into a corner by those Castilians who want everything for themselves.” The conflict arose from Spanish absolutism: “Now we see the Castilians ruling the roost. They talk big. On top of that , they’ve got something that is even worse, which is that they’re so despotic. They believe everything they have is the best , and that what other people h To avoid publicising the glory of those Spaniards who aren’t Castilian, they just leave out the truth and they don’t think twice about telling lies. It comes from the bad feeling and pure envy that they have towards us because we’re freer than them, which is why they’d like to deprive us of everything we’ve got. Most Castilians actually dare say out loud that this province of ours isn’t Spain and that, therefore, we aren’t true Spaniards.” Absolutist Castile threatens Catalonia: “People who live under the rule of a king can’t carry on forever enjoying that much freedom. Princes are never short of means to bring their subjects under their control. I don’t know which of the Counts of Barcelona seeing that the powers he had in Catalonia were very limited, that Count persuaded the Catalans to agree to all royal prerogatives.” As the Counts of Barcelona in Catalonia Castilian kings were forced to act as constitutional monarchs: “The king being left as sovereign in name only. Kings must be kings, not tyrants. When we say kings reign we’re referring to the notion a regendo a bene regendo -ruling means ruling well.” The people had won their Catalan liberty. When king Ramon Berenguer came too late to defend Tortosa, and despite apologising: “When he reached the gate, the citizens shut it firmly in his face. He had abandoned them in their hour of need. It seemed reasonable that the Count grant them the privileges and freedoms that they desired.” One freedom was the sovereignty and free election of government. Not a single aristocrat was in the government of Tortosa or Catalonia. Good government and good work: “Catalans have always been men of works rather than words, which is the opposite of the Castilians.” The Dialogues end as they began. The gentleman cannot dine with the aristocrat and the knight: “I’ve got some writing to do and there’s business to transact.”

(«Despuig, més clar i català que Shakespeare,» by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 31 December 2014)

(«Cristòfol Despuig Dialogues. A Catalan Renaissance Colloquy Set in the City of Tortosa,» Translated by Henry Ettinghausen, Fundació Carulla, Barcino (Barcelona), Tamesis (Woodbridge) 2014)

Despuig in Catalan:
http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=3&ved=0CC0QFjAC&url=http%3A%2F%2Fwww.ehumanista.ucsb.edu%2FeHumanista%2520IVITRA%2FVolume%25201%2Fpdf%2F14%2520ehumanista.ivitra.Despuig.JAGonzalez.Col.loquis.pdf&ei=4K-jVLL8O4H_UvWhgJgL&usg=AFQjCNEZfPYbYif_9jAKQkceEJJyqZV8DA&bvm=bv.82001339,d.d24

 

Despuig, més clar i català que Shakespeare

per Josep C. Vergés

portada-llibre-dialogues-209x300Despuig criticava tan ferotgement els castellans que va restar inèdit durant tres segles fins que desapareixia la Inquisició Espanyola amb Napoleó. Quants altres manuscrits catalans han estat cremats per la intolerància castellana? Segons el contemporani Cervantes, molts. Primera foto: «Molt soroll per a no res» de Shakespeare explica el bon govern del rei català Pere el Gran, però mentre Boccaccio en fa una lectura política, Shakespeare en fa una comèdia.

 

«Los col.loquis” de Cristòfol Despuig de 1557 els ha traduit Henry Ettinghausen a l’anglès, patrocinat per la Fundació Carulla (Tamesis, Barcino). Ho ha fet “com si els personatges parlessin ara. Va escriure en una català modern, és a dir en la llengua del seu temps.” I, veurem, més clar i català que Shakespeare.

Tortosa era la tercera ciutat de Catalunya. La Inquisició castellana no permet que Despuig concreti el canvista, potser jueu, però aprofita per defensar “esta gent” que fan beneficis propis que beneficien a tots: “És un art, la del negosi, prou estimada y de molts cavallers y ciutadans honrats usada. S’estenia molt fins a Gènova, Roma, Nàpols, Venèsia, Càdiz, Chipre, Cicília, Portugal, y passaven a Flandes, Ynglaterra i altres punts.” Contrasta el comerç amb el luxe dels corruptes: “No sabeu que no’s pot dir ser rey pobre que sia rey de regne rich? Però això és quant l’amor y caritat abunda y quant se ha més lo bé comú que lo particular.” Contrasta l’honest arquebisbe Thomas de Vilanova que “estimava més distribuir tota sa renda entre pobres, que deia eren temples vius de Déu, que no edificar esglésies, que són temples morts.” Contra la corrupció castellana, la moderació catalana: “Diu lo refranch: qui mesura dura, a despit de mala ventura. És una gentil nació la cathalana, valerosa y molt sàvia, si bé que per a vuy se està arruinada, que estos castellans s’o beuen tot.” El conflicte ve de l’absolutisme castellà: “Ara veyem manar los castellans. Grans paraulistes són. Tras això tenen una altra cosa pitjor, y és que volen ser tan absoluts y tenen les coses pròpies en tant y les estranyes en tan poc que par que són ells sols venguts a soles del cel. Aquests castellans per honrar-se a sí mateixos disimulen y disfressen la veritat o publiquen la mentida. Són ràbies y enveja pura que de nosaltres tenen perquè’ns vehen amb més llibertat que ells y així voldrien desfer-nos, si pogesen, de tot. Gosen dir públicament que aquesta nostra província no és Espanya y per ço que nosaltres no som verdaders espanyols.” Castella absolutista amenaça Catalunya: “Los pobles que davall de domini real estan no poden durar ab tanta llibertat. No falten modos als prínceps per a reduir els súbdits al seu compte. No sé quin comte de Barcelona que veent lo que podria a Cathalunya era poch, indú als cathalans que li consentíssem en tot.” A Catalunya, com a comtes de Barcelona, els reis castellans eren obligats a ser constitucionals: “Al rey sol quedàs lo nom de senyor. Lo rey ha de ser rey i no tirà, que lo nom de rey a regendo a bene regendo se deriva.” Les llibertats catalanes les havien guanyat els ciutadans. Quan Ramon Berenguer arriba tard en defensa de Tortosa, tot demanant perdò: “Tanquaren-li los ciutadans la porta molt gentilment. Puix ells els havia desemparats, era molt gran rahó que lo comte los donas privilegis y llibertats a son plaher.” Una de les llibertats era la sobirania i lliure elecció del govern. Ni a Tortosa ni a la Generalitat governava ni un sol aristòcrata. Bon govern i bona feina: “Los de Cathalunya han tingut a tot temps més obres que paraules, lo que ne contrari és en los castellans.” Els col.loquis acaben com comencen. El ciutadà honrat no pot dinar amb l’aristòcrata i el cavaller: “Tinch que escriurer y ha’y negocis.”

(«Despuig, més clar i català que Shakespeare,» per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 31 desembre 2014)

(«Cristòfol Despuig Dialogues. A Catalan Renaissance Colloquy Set in the City of Tortosa,» Translated by Henry Ettinghausen, Fundació Carulla, Barcino (Barcelona), Tamesis (Woodbridge) 2014)

Despuig en català:
http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=3&ved=0CC0QFjAC&url=http%3A%2F%2Fwww.ehumanista.ucsb.edu%2FeHumanista%2520IVITRA%2FVolume%25201%2Fpdf%2F14%2520ehumanista.ivitra.Despuig.JAGonzalez.Col.loquis.pdf&ei=4K-jVLL8O4H_UvWhgJgL&usg=AFQjCNEZfPYbYif_9jAKQkceEJJyqZV8DA&bvm=bv.82001339,d.d24

31 December 2014 Posted by | Culture/Cultura, Politics/Política | 4 Comments

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 772 other followers

%d bloggers like this: