La República Catalana

News Comment/COMENTARI AL DIA

The Failure of Spanish Against English/EL FRACÀS CASTELLÀ CONTRA L’ANGLÈS

The Failure of Spanish Against English

by Barry Curran

Statue of Liberty on 4th July: When the Constitution was written, the discussion was in what language. Even today English is not an official language in America. Below: Arbeit macht frei (prequel): Spanish language course in Spanish America.

English as a world language and Spanish as a regional one is no accident. The desperate imposition of “Spanish Über Alles” is the product of the inferiority complex of Spaniards which leads to their intolerance and violence. Americans developed, by accident, a system of tolerance, the basis of freedom, democracy, and a language accepted by all (Search Spanish Über Alles).

 

The article “Spanish Über Alles”, once again ad nauseam, continues to reveal the intractable defensive sense of inferiority that so possesses the Spanish ethos and psyche. They would forever seem to be a tribe of unloved ignored foundlings whose cries for attention are never heard, and as such, must bully those closest at hand with their inner envy and immutable sense of frustration. That English has happened to become the language of science- as Latin once was- is in part a product not so much of imperial intention, but of dumb luck in having stumbled on an unexploited landmass rich in waterways and natural resources by enterprising, greedy, often slave owning people, whose overall religious traditions didn’t feel seriously challenged (at least until Darwin, who indeed did drive many a God fearing man to dyspeptic extremes) by free inquiry. Not so in the conquered lands of windmill tilting bi-polar caballeros and overly repressed inquisitory friars. And in any case it is hard to determine just what “English” the world at large is even speaking. Certainly it is decadently dynamic and as happily “impure” -in the Real Academia sense- as genomen of those speaking it. I for one, as “native”(sic) speaker, applaud this contaminated state of affairs. The essence of the rub isn’t in the Spanish language but in the historical-political-religious-cultural halo that some of those who speak it carry as their everlasting burden. The problem is that that halo and burden becomes off-loaded on others like the Catalans. What I am trying to say about imperial design and English- muddled on my part- is that in the early N. American colonies there wasn’t one overarching institution, be it the crown, church or military, that imposed the idea of a single language as happened in the Spanish colonies. N. America was settled by many diverse groups from many different places in Europe: French, Germans, Dutch, Swedes, Danes and even a smattering of Swiss! Pennsylvania was originally a Swedish colony. Of course by the mid 17th century the great balance came from the British Isles once emigration was again resumed after a hiatus during the English Civil War. Other factors were religious intolerance (Methodists or Huguenots from France), interminable wars, the Little Ice Age affecting continental Europe. So there were eclectic groups and no single banner or cause under which they were gathered except freedom of worship and assembly, and hopefully, a parcel of decent farmland. Ancestors on my mother’s side arrived from the Rhineland to resettle in the Hudson river valley in 1713. One boon, unlike S. America and many Spanish colonies, was the total lack of precious metals to be found in eastern N. America (Ha! that certainly changed when Swiss Herr Sutter found gold in California that ironically the gold fevered Spanish had missed!). So the motivations for easy quick effortless wealth -not that those Puritans wouldn’t have claim jumped at the same chance- were fundamentally different from the start. Settlers were stuck milking cows, harvesting crops and trading animal pelts. It also made the need for paper currency and easy credit a necessity in remote inland commerce unlike other parts of the New World. This fostered economic growth horizontally into a greater number of hands. Another distinct aspect of the Spanish “conquest” was to, as always, impose a single rigid dogma and doctrine centralized in the Church and Crown. Not that the intolerance wasn’t every bit as brutal on the part of the Anglican establishment at home in England. It was. But once one had distanced oneself with one’s group’s schismatic beliefs over the horizon, the powers that were didn’t seem to be so bothered by divergent ideas. It has always begged the question as to just why the Spaniards are so deeply intolerant and insecure in the presence of dissent and different ideas. Or other languages. Perhaps (much like the French) they still, in the depths of the night, harbor an incurable nostalgia for the withered glories of once great imperial days. I suspect that one compelling reason is the intuition and occult suspicion, not far below the psychological surface of things, that the very notion and idea of “España Unica!”, is, in reality, a fragmented fragile piece of fiction and as such it must be held onto with a compensatory expression of force and apparent absence of doubt. Well, dogma is the brother of doubt goes the old saying. But ultimately I really don’t know just why some (most) of the Spanish tick they way they do. I could say the same for many Americans as well.

 

El fracàs castellà contra l’anglès

per Barry Curran

Arbeit macht frei (prèvia): curs de castellà a Hispanoamèrica. Primera foto: L’Estàtua de la Llibertat el 4 de juliol: quan redactaren la Constitució, la discussió fou en quin idioma. Fins avui l’anglès no és idioma oficial a Amèrica.

 

L’anglès com a idioma universal i el castellà com a regional, no ha estat per casualitat. La imposició desesperada del “Castellà über alles” és producte del complex d’inferioritat castellà que duu a la intolerància i violència. Els americans van desenvolupar, accidentalment, un sistema de tolerància que és la base de la llibertat, la democràcia, i una llengua acceptada per tothom (Veure search Castellà über alles).

 

L’article “Castellà über alles” de nou rebla el clau, posant de manifest el sentit d’inferioritat que aclapara en defensa numantina l’esperit i la psique castellana. Semblen més aviat una tribu de nadons abandonats que ningú estima mentre els seus plors d’atenció no són escoltats. Per aixó han d’intimidar a la gent més a mà amb la seva enveja amagada i sentiment immutable de frustració. Que l’anglès hagi passat a convertir-se en el llenguatge de la ciència -com fou abans el llatí- és en part producte, no tant d’un propòsit imperial, sinó de la pura sort d’haver ensopegat amb un territori sense explotar, ric en vies fluvials i recursos naturals, per part de gent emprenedora, ambiciosa, sovint esclavista, amb costums religioses que en general no questionaven seriosament la lliure investigació (almenys fins a Darwin que de fet portaria molts homes temorosos de Déu a extrems dispèptics). No fou així en les terres conquerides pels caballeros bipolars que atacaven molins de vent i els massa reprimits frares inquisitorials. I en qualsevol cas resulta difícil determinar exactament quin “anglès” el món en general realment parla. Sens dubte és dinàmicament decadent i feliçment “impur” -en el sentit de la Real Academia- com a genomen dels seus parlants. Per la meva banda, com a parlant “nadiu” (sic) aplaudeixo aquest estat contaminat de la situació. L’essència del problema no rau en l’idioma castellà, sinó en la santificació històrico-política-religiosa-cultural que alguns dels seus parlants carreguen com al seu llast etern. El problema és que aquesta santificació i aquest llast es descarrega sobre els altres com són els catalans. El que estic tractant de dir sobre els designis imperials i l’anglès –una mica liat per part meva- és que les colònies primitives de l’Amèrica del Nord no tenien una institució dominant, fora la corona, l’església o l’exèrcit, que imposés la idea d’una llengua única com va passar a les colònies espanyoles. Amèrica del Nord va ser colonitzada per grups diferenciats provinents de diversos llocs d’Europa: francesos, alemanys, holandesos, suecs, danesos i fins i tot un grapat de Suïssa! Pennsylvania va ser originalment una colònia sueca. Per descomptat que per mitjans del segle XVII la majoria provenia de les Illes Britàniques, un cop l’emigració es va reprendre després del parèntesi de la Guerra Civil anglesa. Altres factors van ser la intolerància religiosa (els metodistes o els hugonots de França), les guerres interminables o la Petita Era Glaciar, que afectaren el continent d’Europa. Així que eren grups eclèctics sense una sola bandera o causa que els unia, llevat de la llibertat de culte i reunió i, confiaven, una parcel·la de terra de cultiu decent. Els avantpassats per part de la meva mare vingueren de la regió del Rin per a reassentar-se a la vall del riu Hudson el 1713. Una gran avantatge, a diferència d’Amèrica del Sud i les moltes colònies espanyoles, va ser l’absència total de metalls preciosos presents a l’est nordamericà (com canviaria quan el suís Herr Sutter va trobar or a Califòrnia que, irònicament, la febre de l’or espanyola no havia descobert!). Així que les motivacions d’un enriquiment fàcil i sense esforç -no que aquells puritans no assaltarien els drets d’explotació si haguéssin pogut- eren fonamentalment diferents des del principi. Els colons estaven atrapats entre vaques lleteres, la sembra i sega i el comerç de pells d’animals. Tot aixó va fer necessari el paper moneda i el crèdit fàcil com exigia el comerç a llarga distància cap al remot interior, a diferència d’altres parts del Nou Món. Això fomentaria un creixement econòmic repartit horitzontalment entre un major nombre de persones. Un altre aspecte distintiu de la “conquesta” espanyola va ser, com sempre, imposar un sol dogma rígid i centralitzat de la doctrina de l’Església i la Corona. No és que la intolerància no fos igual de brutal per part de les forces anglicanes a la mateixa Anglaterra. Ho era. Però una vegada allunyats, amb les pròpies creences cismàtiques del grup més enllà de l’horitzó, els poders de l’època no sembla que els preocupessin massa les idees divergents. Sempre ha quedat sense resposta la pregunta per què els castellans són tan profundament intolerants i insegurs davant la presència de dissidència i d’idees diferents. O d’altres idiomes. Potser (igual que el francès) en la negror de la nit encara alimenten una incurable nostàlgia per les glòries pansides de l’època imperial un dia tan gran. Crec que una raó de pes és que la intuïció i amagada sospita, no molt per sota de la superfície psicològica de les coses, de la mateixa noció i idea “España Única” és en realitat una fragmentada i fràgil construcció de ficció i com a tal ha de mantenir-se subjectada amb una expressió compensadora de força i aparent absència de dubte. Bé, el dogma és germà del dubte diu el vell refrany. Però en última instància realment no sé per què alguns (la majoria) dels castellans actuen com ho fan. Podria dir el mateix de molts americans també.

7 February 2012 - Posted by | Culture/Cultura |

No comments yet.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: