La República Catalana

News Comment/COMENTARI AL DIA

The European Economic Revolution/LA REVOLUCIÓ ECONÒMICA EUROPEA

The European Economic Revolution

German lockstep: Merkel marks the pace for the EU’s Barroso, Italy’s Monti and Spain’s Rajoy. Below: Dancing with the stars: Europe applies the Thatcher and Reagan revolution while America and Britain sink into debt and inflation.

The US and Britain are mired in inflationary Keynesian money printing, now renamed quantitative easing. Not so Europe. English economists say the EU is too sclerotic, too socialist, too indebted. Not so. Germany is the largest economy in Europe, and the best-performing developed economy since the financial crisis. German output has grown at an annual rate of 2.8%, compared with 2.4% for the U.S.

English speakers explain away Germany’s success as the reason why Europe can’t grow because of the imbalances of German competitiveness. The euro rules out devaluation by less competitive nations, which they hold out as the surest path to rebalancing. But this is the blessing of the euro, not its curse. The euro prevents politicians from fantasizing that they can devalue and inflate their way to prosperity. Instead, as Italy’s Mario Monti says: “Growth will have to come from structural reforms or supply-side measures.” This pro-growth reform would be very familiar to Ronald Reagan and Margaret Thatcher. Germany unemployed today can draw benefits for only half as long as America. Surely if Germany could start with the wreckage of a communist slave-state to become the most dynamic developed economy in the world, its template could transform sluggish and over-indebted economies like Italy and Spain. They’re up against what Monti calls “the blocking powers of lobbies and special interests.” Monti has raised the retirement age and is shaking up labor markets—crushing barriers to entry in previously protected professions from pharmacy and baking to taxi-driving. He’s wildly popular with the electorate that realizes that more competition means more jobs and a higher standard of living. Greece is probably beyond reform. But with a GDP the size of Boston’s this won’t hold back Europe’s growth. The transformation of Europe is being made possible by crisis. For all the strikes and protests and backlash (which Reagan and Thatcher faced), Europe knows its tax-spend-borrow-and-protect past is dead. The discipline of debt is driving Europe to closer political integration which feeds back into growth. Italy has a lot of debt, but the second lowest deficit-to-GDP. Spain has a large deficit, but the lowest debt-to-GDP. If Spain and Italy become closer, its fiscal profile is almost identical to France. If all 17 euro countries combine its fiscal profile is better than the U.S. In the 1970s conventional wisdom held that the U.S. couldn’t compete against Japan and Europe. But the supply-side revolution restored America’s growth and competitiveness. Conventional wisdom today holds that Europe is doomed. To the contrary. It is, bravely, starting its own supply-side revolution.

(“Europe’s Supply-Side Revolution. Following Germany’s lead, euro-zone nations are pursuing pro-growth reforms that Reagan and Thatcher would admire,” by Donald L. Luskin and Lorcan Kelly, The Wall Street Journal, 17 February 2012)

La revolució econòmica europea

Ballant amb les estrelles: Europa aplica la revolució de Thatcher i Reagan, mentre Amèrica i Gran Bretanya s’enfonsen en el deute i la inflació. Primera foto: Marxa militar alemanya: Merkel marca el ritme a Barroso de la UE, Monti d’Itàlia i Rajoy d’Espanya.

Amèrica i Gran Bretanya viuen sumits en la inflacionària impressió de diners keynesiana, rebatejada flexibilització quantitativa. No així Europa. Els economistes anglesos creuen que la UE és massa escleròtica, socialista i endeutada. No és així. Alemanya, l’economia més gran d’Europa, és la que millor funciona de totes les economies desenvolupades des de la crisi financera. La producció alemanya ha crescut a una taxa anual del 2,8% mentre Amèrica només al 2,4%.

Els anglesos expliquen l’èxit d’Alemanya com la raó per la qual Europa no pot créixer, pels desequilibris provocats per la competitivitat alemanya. L’euro impedeix devaluar als països menys competitius, que ells argumenten és el camí més segur cap al reequilibri. Però aquesta és la benedicció de l’euro, no la seva maledicció. L’euro impedeix als polítics somniar que poden devaluar i inflacionar el país cap a la prosperitat. En canvi, com l’italià Mario Monti diu: “El creixement haurà de venir de les reformes estructurals i dels canvis en l’oferta.” Aquesta reforma a favor del creixement seria molt familiar a Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Els aturats alemanys avui reben suport només la meitat del temps que Amèrica. Si Alemanya ha estat capaç de recomençar amb el desastre de l’estat esclavista comunista per esdevenir l’economia desenvolupada més dinàmica del món, el seu exemple pot aplicar-se a transformar l’estancament econòmic i l’endeutament d’Itàlia i Espanya. S’han d’enfrontar, com diu Monti, “als poders de bloqueig dels grups de pressió i dels interessos especials.” Monti ha elevat l’edat de jubilació i està sacsejant els mercats laborals, tirant a terra les barreres d’entrada en professions que abans estaven protegides, des de farmacèutics a pastissers i taxistes. Té una enorme popularitat entre l’electorat que s’adona que una major competència es tradueix en més llocs de treball i un nivell de vida més alt. Grècia està probablement més enllà de tota reforma, però amb un PIB de la mida de Boston, això no frenarà el creixement d’Europa. La transformació d’Europa s’ha fet possible gràcies a la crisi. Malgrat totes les vagues, protestes i reaccions violentes (que Reagan i Thatcher ja patiren), Europa sap que el passat d’impostos, despesa i protecció pública s’ha acabat. La disciplina del deute està portant Europa a una major integració política que estimula addicionalment el creixement. Itàlia té un gran quantitat de deute, però és el segon país més baix en dèficit respecte al PIB. Espanya té un gran dèficit, però el deute més baix en relació al PIB. Agrupant Espanya i Itàlia, el seu perfil fiscal és gairebé idèntic al de França. Combinant els 17 països de l’euro el seu perfil fiscal és millor que el d’Amèrica. El 1970 l’argument convencional sostenia que Amèrica no podia competir amb Japó i Europa. Però la revolució de l’oferta va restaurar el creixement i la competitivitat dels Estats Units. Avui l’argument convencional sosté que Europa està condemnada al fracàs. Ben al contrari. Amb valentia ha iniciat la seva pròpia revolució de l’oferta.

(“Europe’s Supply-Side Revolution. Following Germany’s lead, euro-zone nations are pursuing pro-growth reforms that Reagan and Thatcher would admire,” per Donald L. Luskin i Lorcan Kelly, The Wall Street Journal, 17 febrer 2012)

17 February 2012 - Posted by | Economy/Economia, News comment/Comentari al dia | ,

No comments yet.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: