La República Catalana

News Comment/COMENTARI AL DIA

Barça’s Political Lesson/LA LLIÇÓ POLÍTICA DEL BARÇA

Barça’s Political Lesson

by Josep C. Verges

Catalonia, already managed by Cruyff, can field a top team of World and European Cup winners. Spain with del Bosque would have a hard time escaping a thrashing. Below: Barça’s Di Stefano, centre, with Pep Samitier and my father Josep Vergés Matas looking on in light suit, before Franco stole the Argentinian player for the regime team Real Madrid.

What political and economic crisis would Spain have today if Catalans prevailed in politics and economics as clearly as they do in football! Despite Madrid’s cheating. The problem with Spain is that it is still in the hands of the Spanish nationalists of the PP and the PSOE that prevent any further evolution from the centralism imposed since the absolutist Bourbons to Franco. Without dismantling this inefficient centralism, Spain is in danger of relegation to the second division of Greece, Portugal, and indeed Madrid. Spain always wins with Barcelona. In football the 1992 Olympics, the World Cup and two European Cups were all won with the game and the players of Barcelona. The competitiveness of Barcelona is better for Spain than the privileges of Madrid. This is Barça’s political lesson: Win without cheating.

 

Football has nothing to do with politics. So why did proto-Nazi General Primo de Rivera close down the old Barça stadium Les Corts in 1925 when Catalans cheered the democratic English anthem in a match against the Royal Navy? Why was the president of Barcelona Josep Sunyol shot by Franco in the Civil War? Why did Franco hold emergency meetings in the fifties, after five consecutive Barcelona leagues, to stop Catalans? My father, the publisher of the liberal magazine Destino so persecuted by censorship that the founder of the PP Fraga Iribarne banned it for two months, experienced in person how football has nothing to do with politics. He was the club press executive when Barcelona signed Di Stefano and chaperoned him around Barcelona. In my book of shared memoirs with my father, Such un Unfortunate Country, I published a picture with Di Stefano, legendary Pep Samitier and Josep Verges Matas on the pitch of Barça stadium, the old grounds before the board in which he participated built the Camp Nou. Yes, Di Stefano belonged to Barça, but club president Enric Marti was threatened with jail for foreign exchange trafficking in his textile company if the Blond Arrow was not transferred to the team of the regime. Just like there are no nationalists in Madrid, Spanish nationalists don’t play politics with football. But many have attempted to play politics with the club in Barcelona. They have always failed like real estate tycoon Josep Lluis Nuñez with the socialists or make believe independence leader Joan Laporta. The popularity of the club does not translate into votes. Barça is more than a club, but does not make politicians. Madrid could learn a lesson, not only that that mercenaries cannot beat a school, but also that Catalans are more competitive the more they are persecuted, banned, shot and cheated on. Barça is so competitive because the only answer to corrupt refereeing is to score more goals. Look at the shameless manipulation of the league last year. Out of ten games Madrid was losing, referees decided the match in eight of them by expelling seven rivals and only one from Real Madrid. In Mallorca, the referee denied a legal goal that would have made it 2-0. After their game against Betis, which Real Madrid won 2-3, Real Madrid players walked into the changing room laughing at the referee who had ignored two penalties for handball of Madrid players Ramos and Alonso in the penalty area. Let’s count: 24 points given away by the referee! If Barça had won every game clearly, this twelfth Madrid player could have done nothing. This can be seen in the current league where Barcelona have won all the matches clearly, despite appalling refereeing, while Madrid is “sad,” with the greatest negative difference ever at a start of a season. Too bad that football has nothing to do with politics!

 (“La lliçó política del Barça,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 29 September 2012)

La lliçó política del Barça

per Josep C. Vergés

Di Stefano del Barça al centre amb Pep Samitier i el meu pare Josep Vergés Matas mirant al darrere en vestit clar, abans que Franco robés el jugador argentí per a l’equip del règim, el Real Madrid. Primera foto: Catalunya, ja dirigida per Cruyff, pot alinear un equip d’èlit amb els guanyadors de les Copes d’Europa i del Món. Espanya amb ho tindria dur per escapar d’una pallissa.

Quina crisi tindria Espanya, política i econòmica, si els catalans poguessin imposar-se en política i en economia tan clarament com ho fan en futbol! Tot i les trampes de Madrid. El problema d’Espanya és que seguim en les mans espanyolistes del PP i del PSOE que frenen la liquidació del règim centralista, des dels absolutistes borbons a Franco. Sense liquidar aquest centralisme ineficient, Espanya es troba en perill de descens a segona com Grècia i Portugal, o Madrid. Espanya sempre guanya amb el Barcelona. Les Olimpíades de 1992, la Copa del Món i les dues Copes d’Europa s’han aconseguit amb el joc i els jugadors del Barcelona. La competència del Barcelona és millor per a Espanya que els privilegis del Madrid. Aquesta és la lliçó política del Barça: guanyar sense trampes.

 

El futbol no té res a veure amb la política. Per això el protonazi General Primo de Rivera va tancar l’estadi de les Corts l’any 1925 quan els catalans aplaudien l’himne democràtic anglès en un partit contra la Royal Navy. Per això el president del Barcelona Josep Sunyol fou afusellat pels colpistes a la Guerra Civil. Per això Franco es reunia d’urgència els anys cinquanta, després de cinc lligues consecutives del Barcelona, per acabar amb els catalans. El meu pare, editor de la revista liberal Destino -tan perseguida per la censura que el fundador del PP Fraga Iribarne la tancava dos mesos- va viure en persona com el futbol no té res a veure amb la política. Era el directiu de premsa quan el Barcelona va fitxar Di Stefano i el va passejar per Barcelona. He publicat una foto de Di Stefano amb el mític Pep Samitier i Josep Vergés Matas sobre la gespa de les Corts, l’antic camp abans que la directiva en la que ell participava construís el Camp Nou, al meu llibre de memòria compartida amb el meu pare, Un País tan desgraciat. Doncs sí, Di Stefano era del Barça, però el president Enric Martí fou amenaçat amb la presó per tràfec de divises a la seva empresa tèxtil si no cedia la Saeta Rubia a l’equip del règim. Igual que a Madrid no són nacionalistes, tampoc els espanyolistes fan política amb el futbol. En canvi a Barcelona molts han intentat fer política amb el club. Sempre han fracassat, des del xèrif de les cantonades Josep Lluís Núñez amb els socialistes fins a l’independentista de cartró pedra Joan Laporta. La popularitat del Barça no es tradueix en vots. El Barça és més que un club però no fa polítics. Madrid podria aprendre la lliçó, no només que la cartera no guanya a la cantera, sinó també que els catalans són més competitius com més se’ls persegueix, prohibeix, afusella i manipula. El Barça és tan competitiu perquè l’única resposta als arbitratges manipulats és fer gols. Mireu la desvergonyida manipulació de la lliga passada. De deu partits que perdia el Madrid els àrbitres foren decisius en vuit d’ells amb set expulsions de rivals per una sola expulsió madridista. A Mallorca l’àrbitre anul.lava un gol legal que s’hauria convertit en el 2-0. Quan acaba el partit contra el Betis, que guanya el Madrid 2-3, els madridistes entren al vestuari rient-se de l’àrbitre que ha ignorat dos penals per mans de Ramos i Alonso a l’àrea del Madrid. Fem números: 24 punts regalats pels àrbitres! Si el Barça hagués guanyat tots els partits amb claredat, ni aquest dotzè jugador del Madrid hagués pogut fer res. Això és veu en aquesta lliga on el Barcelona ha guanyat tots els partits clarament, malgrat els deplorables arbitratges, mentre el Madrid està “trist” amb la major diferència negativa mai d’un inici de campionat. Llàstima que el futbol no tingui res a veure amb la política!

(“La lliçó política del Barça,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 29 setembre 2012)

29 September 2012 - Posted by | Politics/Política, Sport/Esports | ,

No comments yet.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: