La República Catalana

News Comment/COMENTARI AL DIA

Europe on Scot and Catalan Independence/EUROPA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA ESCOCESA I CATALANA

Europe on Scot and Catalan Independence

by Graham Avery

Europe is a red herring. Switzerland and Norway, the top European economies, are  not in the EU. Better for Catalonia to devalue the pesseta from 166 to 250 to the euro and let the Eurozone, not Catalans, subsidise failed state Spain. Below: Graham Avery pours cold water on imperial Spanish and English scaremongering. European citizens have rights and cannot be expelled.

 

The UK Parliament has commissioned European expert professor Graham Avery of St. Antony’s College, Oxford, on the EU position on independence. No wonder Spain wants to avoid a referendum at all costs and has already refused an EU invitation to report on Catalan independence.

 

“The object is to clarify the procedure by which, following a referendum in which the Scottish people vote in favour of independence, Scotland could become a member of the EU. In the debate on Scottish independence it is natural that opponents tend to exaggerate the difficulties of EU membership, while proponents tend to minimise them. Scotland’s 5 million people, having been members of the EU for 40 years, have acquired rights as European citizens. For practical and political reasons they could not be asked to leave the EU and apply for readmission. The EU would adopt a simplified procedure for the negotiations, not the traditional procedure followed for the accession of non-member countries. The following cases are relevant: Greenland joined the EU in 1973 as part of Denmark. Later it obtained home rule and voted to leave the EU. In 1990 the GDR joined the GFR and its 16 million people became members of the EU. As a result of Czechoslovakia’s velvet divorce the Czech Republic and Slovakia became independent states and they both became members in 2004. German reunification represents in some ways the opposite of Scottish independence: it was enlargement without accession, whereas Scottish independence would be accession without enlargement. The EU adopted a simplified procedure for negotiation. No EU intergovernmental conference was necessary because there was no modification of the EU Treaties. However, for Scotland a modification of the EU Treaties would be necessary, if only to provide for Scottish representation in the EU institutions (number of members of European Parliament, number of votes in Council of Ministers, etc.). For practical and political reasons the idea of Scotland leaving the EU, and subsequently applying to join it, is not feasible. From the practical point of view, it would require complicated temporary arrangements including the possibility of controls at the frontier with England. The EU would not have an interest in creating such an anomaly. From the political point of view, Scotland has been in the EU for 40 years; and its people have acquired rights as European citizens. If they wish to remain in the EU, they could hardly be asked to leave and then reapply for membership in the same way as the people of a non-member country such as Turkey. If a break-up of Belgium were agreed between Wallonia and Flanders, it is inconceivable that other EU members would require 11 million people to leave the EU and then reapply for membership. A protracted accession procedure of that type, with detailed scrutiny of 35 chapters of the EU’s acquis, would not be necessary in the case of Scotland, which has applied the EU’s policies and legislation for 40 years. The changes in the basic Treaties for institutional reasons should not be problematic: for Scotland they could easily be calculated by reference to member states of comparable size (Denmark, Finland & Slovakia have populations of 5-6 million). Although a large number of technical adaptations would be needed in order for Scotland to implement EU law, the vast majority of these would be uncontroversial since they would be based on the existing situation. Scotland’s citizens have a legitimate expectation of the maintenance of the status quo. until the relevant EU rules come up for revision, for example the renegotiation of fishing quotas, or the multi-annual budgetary framework. Such solutions would, in fact, be in Scotland’s interest since it could expect to obtain a better deal as a member state with a full voice and vote.”

(“The foreign policy implications of and for a separate Scotland,” by Graham Avery, UK Parliament HC 643, 17 October 2012)

http://www.publications.parliament.uk/pa/cm201213/cmselect/cmfaff/writev/643/m05.htm

 

Europa sobre la independència escocesa i catalana

per Graham Avery

Graham Avery llença una gerra d’aigua freda sobre l’espantada imperialista espanyola i anglesa. Els ciutadans europeus tenen drets i no poden ser expulsats. Primera foto: Europa no fa por. Suissa i Noruega, les economies capdavanteres d’Europa no estan a la UE. Millor per Catalunya devaluar la pesseta de 166 a 250 l’euro i deixar que l’eurozona, i no els catalans, subvencioni l’estat fracassat Espanya.

 

El parlament britànic ha encarregat a l’expert europeu, el professor Graham Avery de St. Antony’s College, Oxford, quina és la posició de la UE sobre independència. No sorprèn que Espanya vulgui evitar com sigui un referèndum i que ja hagi rebutjat una invitació de la UE per informar sobre la independència catalana.

 

“L’objecte és aclarir el procediment mitjançant el qual, després d’un referèndum on el poble escocès votés a favor de la independència, Escòcia es convertís en membre de la UE. En el debat sobre la independència escocesa és natural que els oponents tendeixin a exagerar les dificultats de l’adhesió a la UE, mentre que els defensors ho minimitzin. Els cinc milions d’habitants d’Escòcia, després d’haver estat membres de la UE durant 40 anys, han adquirit uns drets com a ciutadans europeus. Per raons pràctiques i polítiques no se’ls podrà exigir que abandonin la UE i sol.licitin la readmissió. La UE podrà adoptar un procediment simplificat per a les negociacions, sense seguir el procediment habitual d’adhesió de països no membres. Els següents casos són rellevants: Groenlàndia que es van unir a la UE el 1973 com a part de Dinamarca i més tard va obtenir l’autonomia i va votar a favor d’abandonar la UE; el 1990 la República Democràtica Alemanya es va unir a la RFA i els seus 16 milions d’habitants es van convertir en membres de la UE; com a resultat del divorci de vellut a Txecoslovàquia, la República Txeca i Eslovàquia es van convertir en estats independents i tots dos es van fer membres el 2004. La reunificació alemanya representa en certa manera el contrari de la independència d’Escòcia -ampliació sense adhesió-, mentre que la independència d’Escòcia seria adhesió sense ampliació. La UE va adoptar un procediment simplificat per a la negociació. Cap conferència intergovernamental de la UE fou exigida perquè no hi va haver modificació dels Tractats de la UE. No obstant això, amb Escòcia una modificació dels Tractats de la UE seria necessari, ni que sigui per disposar la representació d’Escòcia en les institucions europees (nombre de membres del Parlament Europeu, nombre de vots en el Consell de Ministres, etc.). Per raons pràctiques i polítiques la idea que Escòcia ha de sortir de la UE, i posteriorment demanar unir-s’hi, no és factible. Des del punt de vista pràctic requeriria un conjunt de disposicions transitòries, incloent possibles controls a la frontera amb Anglaterra. La UE no té interès en crear aquesta mena d’anomalies. Des del punt de vista polític, Escòcia ha estat membre de la UE durant 40 anys i els seus habitants han adquirit drets com a ciutadans europeus. Si volen romandre a la UE, difícilment se’ls pot exigir que marxin per després tornar a demanar ser-ne membres com si fossin habitants d’un país no membre tipus Turquia. Si s’acordés una ruptura de Bèlgica entre Valònia i Flandes seria inconcebible que els altres membres de la UE exigissin a 11 milions de persones sortir de la UE i tornar a demanar ser membres. Un procediment d’adhesió prolongat d’aquest tipus, amb un estudi detallat dels 35 capítols de l’acquis comunitari, no seria necessari en el cas d’Escòcia que ja té incorporades les polítiques i legislació europea des de fa 40 anys. Els canvis en els tractats bàsics per raons institucionals no han de ser problemàtics: per a Escòcia poden fàcilment calcular-se en funció dels Estats membres de mida comparable (Dinamarca, Finlàndia i Eslovàquia tenen una població de 5-6 milions). Tot i que caldria un gran nombre d’adaptacions tècniques perquè Escòcia apliqui la legislació de la UE, la gran majoria d’elles no seria polèmica ja que es basaria en la situació actual. Els ciutadans d’Escòcia tenen l’expectativa legítima del manteniment del status quo fins que les normes pertinents de la UE es revisin, per exemple, la renegociació de les quotes de pesca o el marc pressupostari plurianual. De fet aquesta solució seria la que interessa a Escòcia ja que pot obtenir un millor tracte com a estat membre amb plena veu i vot.“

(“The foreign policy implications of and for a separate Scotland,” per Graham Avery, UK Parliament HC 643, 17 octubre 2012)

http://www.publications.parliament.uk/pa/cm201213/cmselect/cmfaff/writev/643/m05.htm

6 November 2012 - Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | ,

No comments yet.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: