La República Catalana

News Comment/COMENTARI AL DIA

Spain Cannot Stop a Catalan Referendum/ESPANYA NO POT PARAR UN REFERÈNDUM CATALÀ

Spain Cannot Stop a Catalan Referendum

by Albert Branchadell

Kosovo

Today Kosovo, tomorrow Catalonia. The EU supervised the Kosovo referendum Yugoslavia rejected, the precedent for Spain which refuses to recognise Kosovo, together with Russia and Serbia. Below: Branchadell barred in Catalan for Spain.

 

International law shows Spain will lose its undemocratic fight to prevent a referendum in Catalonia. Since 1791 referendums have been held in Europe to decide where a people want to belong or their wish for Independence, from Norway to Kosovo:

 

“The challenge of sovereignty for Catalonia derived from the 9/11 demonstration and on track with the pact between CiU and ERC after the elections of 25-N is also an intellectual challenge. To meet this challenge Spanish constitutional law must be superseded, because there is no debate saying that the Constitution does not allow what many Catalans demand. Secession by Allen Buchanan, on the morality of political divorce, is a good starting point on this thorny issue. Unfortunately a biased reading is made that the territory of a political community is indivisible: you vote within frontiers but not about frontiers. In this interpretation the right of secession arises only in response to a systematic violation of basic rights, as is the case in colonies. Buchanan is not as simplistic as made out. His main conclusion is that there is a moral right to secede, subject to certain conditions which are not solely violation of basic rights. Buchanan argues that among the injustices perpetrated by the State that can justify secession is also the injustice of discriminatory redistribution. Ethnic Groups in Conflict by Donald Horowitz echoes the Catalan deficit: “Catalonia paid 31% of all taxes in Spain, but received only 13% of the investment.” Buchanan, properly read, says that the debate is not whether or not there is a right to secede, but rather whether Catalonia can allege a discriminatory redistribution of sufficient magnitude to justify secession. Let’s take the Croatian secession as an example now that Croatia is poised to become the 28th EU member state. The Croatians argued that Serbia exploited the other republics. In particular, they denounced that 30% of Croatia’s wealth was drained away to other parts of Yugoslavia. Unsurprisingly the Croats demanded complete control over all taxes collected in Croatia. The argument that in a referendum for secession of Catalonia all Spanish citizens must vote, not just Catalans, carries implicitly the belief that Spaniards will vote against secession. Interestingly in the case of Yugoslavia there was a big debate about whether this right to secession should be exercised by the component republics or solely by the entire Yugoslav people. The outcome was that Slovenia, Croatia, Macedonia and Bosnia Herzegovina held their individual referendums recognized by the international community. In the referendums to secede of the Soviet republics only the citizens of the republics concerned voted. In the one case of secession supervised by the EU, the only voters were citizens of Kosovo. And if we examine all  the referendums held in Europe since the French Revolution the voters were always the people in the affected regions: Avignon and Venaissin County in 1791 voted in favour of annexation to France. In the separation of Norway from Sweden in 1905, the consultation was held only for Norwegian citizens. In the region of Schleswig citizens in the north voted for Denmark without the German electorate as a whole being able to prevent it, and those in the south voted in favour of Germany without the Danish electorate as a whole having a voice. The answer to sovereignty by Mas has to be political Mas. What is unacceptable is to exclude outright the mere possibility of secession with arguments that have no support in comparative politics.”

 (“Los términos del desafío soberanista,“ by Albert Branchadell, El Pais, 15 January 2013)

Espanya no pot parar un referèndum català

per Albert Branchadell

Branchadell

Branchadell quatribarrat per Espanya. Primera foto: Avui Kòsovo, demà Catalunya. La UE va supervisar el referèndum de Kòsovo que Iugoslàvia rebutjava, el precedent per Espanya que es nega a reconèixer Kòsovo, junt a Rússia i Sèrbia.

El dret internacional demostra que Espanya perdrà la seva lluita antidemocràtica per impedir un referèndum a Catalunya. Des de 1791 s’han celebrat referèndums a Europa per a decidir on vol pertànyer un poble o si desitja la independència, des de Noruega a Kòsovo:

 

“El repte sobiranista de Catalunya sorgit de la manifestació de l’11-S i encarrilat amb el pacte entre CiU i ERC després de les eleccions del 25-N suposa també un repte intel·lectual. Per afrontar aquest repte cal passar del dret constitucional espanyol. No hi ha debat si només es diu que la Constitució no permet el que molts catalans reclamen. Secession d’Allen Buchanan, sobre la moralitat del divorci polític, és una bona entrada sobre aquesta espinosa qüestió. La llàstima és la lectura esbiaixada que es fa de que el territori d’una comunitat política és indivisible: es vota dins de les fronteres i no les fronteres. En aquesta interpretació, el dret a la separació és en tot cas derivat, com a resposta a una violació sistemàtica dels drets bàsics, com succeeix amb les colònies. Buchanan no és tan simple com es pretén. La seva conclusió principal és que hi ha un dret moral a la secessió, subjecte a certes condicions que no són només la violació dels drets bàsics. Buchanan sosté que entre les injustícies perpetrades pels Estats i que poden justificar la secessió també hi ha la injustícia de la redistribució discriminatòria. Ethnic Groups in Conflict de Donald Horowitz se’n fa ressò del dèficit fiscal català: “Catalunya pagava el 31% de tots els impostos d’Espanya, però rebia només el 13% de les inversions”. Llegint Buchanan de dalt a baix, el debat ja no és de si existeix o no un dret a la secessió, sinó de si Catalunya pot al·legar una redistribució discriminatòria de suficient magnitud per a justificar la secessió. Aprofitant que Croàcia està a punt de convertir-se en el 28é Estat membre de la UE podem prendre la secessió croata com a exemple. Els croats sostenien que Sèrbia explotava les altres repúbliques. En particular, denunciaven que el 30% de la riquesa de Croàcia era drenada en benefici d’altres parts de Iugoslàvia. No és estrany que els croats exigissin ple control sobre tots els impostos recaptats a Croàcia. L’argument que en un referèndum de secessió de Catalunya han de votar tots els ciutadans espanyols, i no només els catalans, porta la convicció implícita de que els ciutadans espanyols es pronunciaran en contra de la secessió. En el cas de Iugoslàvia és instructiu que hi va haver un intens debat sobre si aquest dret a la secessió el podien exercir les repúbliques o només el conjunt del poble iugoslau. A la pràctica van exercir individualment Eslovènia, Croàcia, Macedònia i Bòsnia Hercegovina referèndums que van ser reconeguts per la comunitat internacional. En els referèndums de secessió de les repúbliques soviètiques només van votar els ciutadans de les repúbliques afectades. En el cas de l’única secessió supervisada per la UE, els únics votants van ser els ciutadans de Kòsovo. I si obrim la mirada a tota la sèrie de plebiscits celebrats a Europa des de la Revolució Francesa els votants van ser sempre els ciutadans de les regions afectades: Avinyó i el Comtat Venaissin el 1791 van votar a favor de la seva annexió a França. En la separació de Noruega de Suècia en una consulta de 1905 només van participar els ciutadans noruecs. A la regió de Schleswig els ciutadans del nord van votar a favor de Dinamarca sense que el conjunt de ciutadans alemanys pogués impedir-ho, i els del sud a favor d’Alemanya sense que el conjunt de ciutadans danesos pogués pronunciar-s’hi. La resposta al sobiranista Mas ha de ser política. El que no és de rebut és excloure d’entrada la mera possibilitat de la secessió defensant arguments que no tenen cap suport en la política comparada.”

 (“Los términos del desafío soberanista,“ per Albert Branchadell, El Pais, 15 gener 2013)

16 January 2013 - Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | ,

1 Comment »

  1. Quan des de l’Espanya castellana es reivindica el dret a interferir en el pròxim plebiscit o consulta o referendum sobre la indepepdència o l’Estat propi de Catalunya, estan confessant el tracte colonial que imposen a Catalunya. No reconeixen el poble català ni com un igual, sinó com una cosa propietat d’ells, que no volen amollar, sense respectar la personalitat autònoma dels catalans.

    Like

    Comment by Eduard Cardona | 17 January 2013 | Reply


Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: