La República Catalana

News Comment/COMENTARI AL DIA

The Inevitable Catalan Secession/LA INEVITABLE SECESSIÓ CATALANA

 

 

The Inevitable Catalan Secession

 

by Kai-Olaf Lang

Goodbye Spain_html_m52f0d6e2Madrid, not Catalonia, is the problem for the EU: unable to negotiate like London and a future failed state without Catalonia. Below: Switzerland with barretina cap and Catalonia with cuckoo clock: Same size in inhabitants and area. Not a member of the EU but where EU law applies.

 

 

Dr. Lang of Europe’s largest think tank SWP in Berlin and an expert on the EU entry of the Czech Republic, Slovakia and Slovenia, all products of secessions, argues that Madrid must negotiate with Catalonia. The continued refusal to reach a deal will make Catalonia become independent, with EU law and citizenship.

 

 

It would a great simplification to view the economic crisis as the sole cause of the new Catalan demands. The Spanish Constitutional Court rejected in its judgment of June 2010 significant aspects of the Statute of Autonomy, especially finances and language policy. As a result most Catalan representatives saw that there were no more possibilities to develop their autonomy within the Spanish model. Then the economic crisis made the net contribution of Catalonia in the Spanish system of financial compensation into a highly controversial topic. The region hard hit by the crisis claims it transfers 8% of its GDP in redistribution to other parts of Spain. Without these net transfers under the present system, the consolidation constraints in Catalonia would be much smaller. The Catalan government therefore wanted a renegotiation of the financial transfer model calling for a fiscal pact. The endless conflicts and negotiations on responsibilities and money have led to the feeling in much of Catalan society that they increasingly have less and less say in managing their own affairs. This view is particularly pronounced when it comes to infrastructure projects or regional development where cases of (alleged) discrimination such as building high speed lines are firmly anchored in the public and private discourse. The calls for sovereignty (soberanisme) and independence (independentisme) leading to statehood and secession have grown enourmously in the last few years in the political debate and in real demands. In dozens of cities and towns “independence referendums” were held, at which nearly 900,000 people took part. A massive demonstration was held on 10 July 2010 in Barcelona as a direct response to the judgment of the Constitutional Court on the Statute of Autonomy. For the Catalan national day on 11 September 2012 up to 1.5 million people gathered in the streets of Barcelona in an openly independence oriented protest march under the slogan “Catalonia, new state in Europe.” A striking feature of the Catalan movement are its roots within civil society and all cities and towns. On 11 September 2013 the Assemblea Nacional de Catalunya ANC plans a human chain throughout Catalonia. The conflicts on the Statute of Autonomy and the growing discontent of large parts of Catalan society have not only led to mass mobilization and protest rallies but also to a significant change in public opinion. The Madrid research institute Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) found in a survey conducted at year’s end that 83% of people in Catalonia are dissatisfied with the Rajoy government policy towards Catalonia. The share of respondents in favour of a referendum amounts to around 70%. The weight of those who find statehood the best solution has grown dramatically in the past three years. The result of a referendum is therefore quite open. Several surveys have shown a clear preponderance of positive votes in case of a yes-no vote for independence. The move to Catalan independence is therefore seen as thinkable for growing parts of the population and is no longer taboo. Were there a negative decision by Madrid, elections would be called that would have a plebiscitary character and against which the central government would have no legal leverage in Catalonia. That Madrid decided on a referendum for the whole of Spain seems unlikely. Although probably there would be a no vote in the rest of Spain, Catalonia would be given the opportunity of an entirely legal yes vote in addition to a high turnout. The political divide in the country would be even wider, since the pro-Catalan forces would claim the legitimacy of the vote for themselves. According to the cooperation agreement between CiU and ERC a referendum is to take place in 2014. The date of 11 September 2014 is proopsed, the National Day of Catalonia, marking the 300th anniversary of its incorporation into the Spanish State. On 18 September Scotland will hold its referendum on independence, whose outcome could affect the Catalan vote. Rajoy should follow the example of the British Prime Minister Cameron on the the Scottish desire for a referendum. Instead of denials he has dealt with it constructively. The Spanish President has so far failed to submit to the Catalan people an attractive offer. Beyond the desirable “legal” way there are also “legitimate” options available that would allow the exercise of the right of self-determination. The Catalan question has manifold dimensions for Europe. The EU and Member States may come to a point at which they consider a negotiated separation would be preferable to a state of permanent instability. Spain can reach a constitutional “point of no return” at which Catalonia withdraws from the current political system. Could there be a second Kosovo constellation but with citizens of the state alreadyl in possession of EU citizenship? The Catalan issue carries risks but also opportunities. If the Spanish model of autonomy could evolve to a new equilibrium, this could establish a new regionalism in the EU. For this Madrid centralism must show a willingness to reform. If, on the other hand, the process of alienation between Catalonia and Madrid continues to progress and a solid sovereign consensus emerges in Catalonia, Spain would hardly be able to hold itself together. In the case of an inevitable rupture (ruptura) it would be advisable to consider models that could mitigate the negative consequences for all concerned. One could envision an inverse Cyprus model: The whole island is a member of the EU, but the acquis is applied only to a part of the territory. In the case of secession initially only the smaller successor state would be member of the EU, but European law would apply to both territories. The key to a constructive solution of the Catalan question lies in Madrid.

 

(Katalonien auf dem Weg in die Unabhängigkeit?” by Kai-Olaf Lang, SWP-Aktuell 2013/A 50, August 2013)

 

http://www.swp-berlin.org/de/publikationen/swp-aktuell-de/swp-aktuell-detail/article/katalonien_auf_dem_weg_in_die_unabhaengigkeit.html

 

 

La inevitable secessió catalana

 

per Kai-Olaf Lang

Cat suis_html_612cc083Suissa amb barretina i Catalunya amb rellotge de cucut: la mateixa mida en habitants i àrea. No és membre de la UE però aplica la legislació europea. Primera foto: Madrid, no Catalunya, és el problema per la UE: incapaç de negociar com Londres i futur estat fracassat sense Catalunya.

 

 

Dr. Lang del servei d’estudis més gran d’Europa, SWP de Berlín i expert en l’accés de la República Txeca, Eslovàquia i Eslovènia, tot producte de secessions, argumenta que Madrid ha de negociar amb Catalunya. El continuat rebuig a arribar a un acord només farà Catalunya independent, amb la legislació i la ciutadania europea.

 

 

“Seria una gran simplificació pensar que la crisi econòmica és l’única causa de les noves demandes catalanes. El Tribunal Constitucional espanyol va rebutjar en la seva sentència de juny 2010 aspectes bàsics de l’Estatut d’Autonomia, en especial les finances i la política lingüística. Com a resultat d’això la majoria dels representants catalans van veure que no hi havia més possibilitats de desenvolupar la seva autonomia dins del model espanyol. A més la crisi econòmica ha convertit en tema molt polèmic la contribució neta de Catalunya en el sistema espanyol de compensació financera. La regió durament colpejada per la crisi afirma que transfereix el 8% del seu PIB que es redistribueix a altres parts d’Espanya. Sense aquestes transferències netes del sistema actual, les exigències de consolidació a Catalunya serien molt menors. En consequència la Generalitat vol una renegociació de la transferències financeres del model i demana un pacte fiscal. Els conflictes i negociacions sense fi sobre competències i finançament han creat la sensació en gran part de la societat català que cada vegada té menys a dir en la gestió dels seus propis assumptes. Aquest punt de vista, especialment pronunciat quan es tracta de projectes d’infraestructura o de desenvolupament regional amb els casos de (presumpte) discriminació com la construcció de línies d’alta velocitat, està fermament ancorat en els discursos públics i privats. La crida al soberanisme i l’independentisme fins arribar a la condició d’Estat i secessió han crescut fortament els darrers anys tant en el debat polític com en les demandes reals. En dotzenes de ciutats i pobles s’han celebrat “referèndums independentistes” on prop de 900.000 persones participaren. Una massiva manifestació es va dur a terme el 10 juliol 2010 a Barcelona com resposta directa a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia. Pel dia nacional català de l’11 setembre 2012 fins a 1,5 milions de persones es van reunir als carrers de Barcelona en una manifestació obertament per la independència sota el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa.” Una característica notable del moviment català són les seves arrels en la societat civil i presència a totes les ciutats i pobles. L’11 de setembre de 2013, l’Assemblea Nacional de Catalunya ANC planeja una cadena humana a tot Catalunya. Els conflictes per l’Estatut d’Autonomia i el creixent descontentament de gran part de la societat catalana no només han donat lloc a mobilitzacions massives i manifestacions de protesta, sinó també a un canvi significatiu en l’opinió pública. L’institut de recerca madrileny Centro de Investigaciones Sociológicas CIS va trobar en una enquesta realitzada a finals d’any que el 83% de la població de Catalunya estava descontenta amb la política del govern Rajoy cap a Catalunya. La proporció dels enquestats a favor d’un referèndum pujava al voltant del 70%. El camp dels que troben un estat la millor solució ha crescut de forma espectacular els darrers tres anys. Així que el resultat d’un referèndum és bastant obert. Diversos estudis mostren una clara preponderància de vots positius en cas d’un vot si o no per la independència. Per tant, el moviment d’independència catalana és vist com creible per creixent capes de la població i ja no és tema tabú. En cas d’una decisió negativa per part de Madrid, es convocarien eleccions que tindrien caràcter plebiscitari i contra les quals el govern central no tindria cap influència legal a Catalunya. Tampoc és probable que Madrid proposi un referèndum per al conjunt d’Espanya. Tot i que segurament hi hauria un vot negatiu a la resta d’Espanya, Catalunya tindria oferta l’oportunitat d’un vot a favor totalment legal, confirmat a més per una alta participació. La divisió política a l’estat seria encara més gran, ja que les forces catalanistes reclamarien la legitimitat dels vots per a elles mateixes. D’acord amb el conveni de col.laboració entre CiU i ERC un referèndum s’ha de dur a terme el 2014. La data proposada de l’11 de setembre 2014 seria el Dia Nacional de Catalunya que marca el 300è aniversari de la seva incorporació a l’Estat espanyol. El 18 de setembre Escòcia celebra el referèndum sobre la independència, un resultat que podria afectar el vot català. Rajoy hauria de seguir l’exemple del primer ministre britànic Cameron de fer cas al desig escocès per un referèndum. En lloc de negar-s’hi, ha reaccionat de manera constructiva. El president espanyol ha estat incapaç fins ara de sotmetre als catalans una oferta atractiva. Més enllà de la desitjable forma “legal” també hi ha opcions “legítimes” disponibles que permeten l’exercici del dret a la lliure determinació. La questió catalana té múltiples dimensions per a Europa. La UE i els Estats membres poden arribar a un punt en que consideren una separació negociada preferible a un estat d’inestabilitat permanent. Espanya pot arribar a un “punt de no retorn” en què Catalunya s’en va de l’actual sistema polític constitucional. Podria haver-hi una segona constel.lació de Kòsovo, amb la diferència que els ciutadans de l’Estat ja tenen la ciutadania europea? El problema català comporta riscos però també oportunitats. Si el model espanyol d’autonomia es capaç d’evolucionar cap a un nou equilibri, això podria restablir un nou regionalisme a la Unió Europea. Per el centralisme de Madrid ha de mostrar la seva voluntat de reforma. Si, per contra, el procés d’alienació entre Catalunya i Madrid continua mentre continua progressant el consens sobre una sobirania sòlida a Catalunya, Espanya difícilment serà capaç de mantenir-se unida. En el cas d’una ruptura inevitable, seria recomanable tenir en compte considerar els models que podrien mitigar les conseqüències negatives per a tots els interessats. Es podria pensar en un model Xipre invers: tota l’illa és membre de la UE, però l’acquis s’aplica només a una part del territori. En el cas de la secessió en un principi només l’Estat successor més petit seria membre de la UE, però la legislació europea s’aplicaria a tots dos territoris. La clau per a una solució constructiva del problema català es troba a Madrid.

 

(Katalonien auf dem Weg in die Unabhängigkeit?” per Kai-Olaf Lang, SWP-Aktuell 2013/A 50, agost 2013)

 

http://www.swp-berlin.org/de/publikationen/swp-aktuell-de/swp-aktuell-detail/article/katalonien_auf_dem_weg_in_die_unabhaengigkeit.html

 

27 August 2013 - Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | ,

3 Comments »

  1. Union makes strength! Division and alienation are not this century’s paradigm…

    Like

    Comment by Claudiu Balan | 27 August 2013 | Reply

  2. ¡¡¡aviam ¡¡¡ tot això està molt be ¡¡ però segons m´han explicat els mecanismes legals que hi han …….s´hauria de demanar…..això es presentaria al senat , en cas del sí , la proposta passaria al Congrés …..i hi ha una clàusula que diu que si hi ha , encara que sigui un de sol que diu no , tot s´en va en orris …..m´ho expliques ? per anar-se’n d´Espanya és Madrid qui té que donar el vist i plau , que mai de la vida ho faran ¿ on som i per on anem ? Catalunya —és probable —que digui que vol ser independent ….però ens passaran per la pedra legal……i de nou el mateix de sempre ¡¡ho sento ¡¡¡ no ho veig clar ¡¡¡

    Like

    Comment by Jordi | 27 August 2013 | Reply

  3. Many thanks! I’ve sent it on to family and friends.

    Like

    Comment by Henry | 28 August 2013 | Reply


Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: