La República Catalana

News Comment/COMENTARI AL DIA

From Grey Centralism to the Colour of Liberty/DEL GRIS CENTRALISME AL COLOR DE LA LLIBERTAT

  From Grey Centralism to the Colour of Liberty

 

by Josep C. Verges

 

Antonioni

 

1975: Jack Nicholson and Maria Schneider in Antonioni’s La Pedrera. Below: 2008: Woody Allen’s rooftop homage in Vicky Cristina Barcelona. From left Rebecca Hall, Patricia Clarkson and Catalan doctoral student Scarlett Johansson.

 

 

 

Movies show that Catalonia evolves not just because of the economy but also because of politics. Barcelona starred in two movies that mark an era. They show how radically our life has changed from despotism to democracy.

 

 

 

I saw again Antonioni’s “The Passenger” with a very young Jack Nicholson, now retiring with senile dementia. Barcelona also had senile dementia, provincial, grey, full of grey Francoist police everywhere, not a word in Catalan, La Pedrera black and solitary, the narrow roads still with plane trees painted in a white belt. I try to place myself and imagine that these are the early sixties. Later in internet I find it was filmed in 1975, the year of the death of Fascism. When I lived through the sixties everything seemed to be changing thanks to growth, but the Italian master proves that nothing had really changed with Franco. However when Woody Allen filmed “Vicky Cristina Barcelona” in 2008 we have gone from darkness to light: an international Barcelona, colourful, free, with Catalan spoken quite naturally in the streets. Incredible the changes when the buildings are still the same! When in 1973 I wrote my first book on economic liberalisation, my conclusion was that we would not advance further without political liberalisation. Ramon Trias Fargas forced me to take out the conclusions. He was a liberal but played along with the Marxists who had gone in committee to his office demanding my expulsion and the burning of my book. His argument, which I accepted reluctantly to see my book in print: “You have made a study of economic freedom and you cannot derive from it conclusions about political freedom.” Two years later Franco died. With the despot dead, we had democracy by the end of the decade. Marxists believed that, just like Portugal, a communist coup would take over and we would never have freedom. They were wrong. Like they are wrong now those who do not want any change today. In the seventies, the 1959 economic liberalisation, designed by the great Catalan Joan Sarda Dexeus, had run its course. Today the political liberalisation of the Statute of Autonomy has also run its course. We even have the date of its death, 2010, when the Constitutional Court rejected democracy, laughed at the Catalan Parliament, ignored the Spanish Congress and gave the finger to the popular will expressed in the referendum. The Statute was left in shreds and all that has come after is the fault of this centralist, reactionary and ignorant body: the millions out in the street the next day and in successive demonstrations culminating in the human chain of this 9/11. Could Spanish nationalists ever form a human chain from Madrid to Gibraltar they so much claim to love? Madrid is beginning to realize that the world does not stop because they say no. How pathetic they looked in the Olympics! Provincial, without languages, ruined, doped, rotten with corruption they wanted the Games. Seville was not allowed to be a candidate because after Barcelona 92 Madrid wants “Spanish” Games and only Madrid is Spain. The movie 30 years from now will show a Catalonia that has gone from the grey of centralism to the colour of liberty.

 

 

(“Del gris centralisme al color de la llibertat,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 15 September 2013)

 

 

 

Del gris centralisme al color de la llibertat

 

per Josep C. Vergés

 

allen pedrera

 

2008: Homenatge del terrat per Woody Allen a Vicky Cristina Barcelona. De l’esquerra Rebecca Hall, Patricia Clarkson i la doctoranda en català Scarlett Johansson. Primera foto: 1975: Jack Nicholson i Maria Schneider a la Pedrera amb Antonioni.

 

 

 

El cine mostra que Catalunya evoluciona no només per l’economia sinó per la política. Barcelona protagonitza dues pel.lícules que marquen època. Mostren com ha canviat de radical la nostra vida del despotisme a la democràcia.

 

 

 

He tornat a veure “The Passenger” d’Antonioni amb un joveníssim Jack Nicholson, el mateix que ara es retira per demència senil. Barcelona surt també amb demència senil, provinciana, grisa i plena de grisos –la policia franquista està per tot arreu- i ninguna trista paraula en català, la Pedrera embrutida i solitària, les carreteres escarransides amb els plataners encara amb cintura pintada de blanc. Intento situar-me i imagino que estem a principis dels seixanta. Per internet després veig que va ser filmada el 1975, l’any de la mort del feixisme. Quan vivia els anys seixanta tot semblava canviar pel creixement, però el mestre italià demostra que res havia canviat amb Franco. En canvi quan Woody Allen filma “Vicky Cristina Barcelona” el 2008 hem passat de la nit al dia: una Barcelona internacional, colorida, lliure amb el català al carrer amb tota naturalitat. Com canvia quan els edificis són els mateixos! Quan el 1973 escrivia el meu primer llibre, sobre la liberalització econòmica, la meva conclusió era que no aniríem enlloc sense liberalització política. Ramon Trias Fargas em va obligar a treure la conclusió. Era liberal però feia l’ullet als marxistes que havien anat en comitè al seu despatx exigint la meva expulsió i crema del meu llibre. La seva explicació, que vaig acceptar a desgrat per veure imprès el meu llibre: “Has fet un estudi de la llibertat econòmica i no pots derivar-ne conclusions sobre la llibertat política.” Dos anys després moria Franco. Mort el gos, morta la ràbia i a finals de la dècada teníem democràcia. Els marxistes creien que, com Portugal, un cop d’Estat comunista faria que mai tindríem llibertat. S’equivocaren. S’equivoquen també els que ja no volen més canvis avui. Als setanta la liberalització econòmica de 1959, dissenyada pel gran català Joan Sardà Dexeus, estava esgotada. Ara la liberalització política de l’Estatut està igual d’esgotada. Tenim la data de defunció, el 2010, quan el Tribunal Constitucional va rebutjar la democràcia, rient-se del Parlament, menystenint el Congrés dels Diputats i fent un moc a la voluntat popular expressada en referèndum. L’Estatut va quedar estripat i tot el que ha vingut després és culpa d’aquest òrgan centralista, carca i ignorant: la milionària manifestació l’endemà i les següents igual de  milionàries fins a la cadena humana de l’11 de setembre. Són capaços els espanyolistes de fer una cadena humana de Madrid a Gibraltar que tant diuen estimar? Madrid comença a adonar-se que el món no para perquè diu no. Quin ridícul les Olimpíades! Provinciana, sense idiomes, arruïnada, dopada, podrida de corrupció volia els Jocs. Sevilla no va ser candidata perquè Madrid, des de Barcelona 92, vol uns jocs “espanyols.” Només Madrid pot ser Espanya. La pel.lícula d’aquí 30 anys també mostrarà una Catalunya que ha passat del gris centralisme al color de la llibertat.

 

 

(“Del gris centralisme al color de la llibertat,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 15 setembre 2013)

 

16 September 2013 - Posted by | Culture/Cultura, Politics/Política | ,

2 Comments »

  1. Sobre Vicky y Cía, pues fuí el domingo a verla, y al salir comenté que las localizaciones parecian sacadas de un tríptico de la oficina de turismo, típicas y tópicas. Estoy seguro que el señor Allen es capaz de elegir otras, pero finalmente se debe a los productores, y la peli se tiene que vender en el mercado americano y europeo en general… “Identidad catalana”? dónde se enseña eso? De todas maneras, lo único que se veía en la película es que asistía a clases de “español”. Vaya forma de estudiar la identidad catalana! Creo que es otra disgresión (ese supuesto estudio de Vicky-Rebecca) de cara a los dineritos que obtuvo el productor de parte del Ayuntamiento de BCN. Penélope me encantó, histérica, exhuberante, desenfrenada. Vicky-Rebecca también, retraída, bella, casi lánguida. Cristina-Scarlett es otro tema: primeros planos hermosos, otro tipo de languidez, fascinante, y… no sé.

    Like

    Comment by Mandy H. Solomon | 18 September 2013 | Reply

  2. Buenas
    Debo admitiг que hasta hace poco no me motivaba mucho eѕteblog, ѕin embargo ahorɑ estoy
    siguiendօlo regulаrmeոte y me esta gustando mas.

    A segguіr igual!

    Like

    Comment by Cristina | 18 February 2014 | Reply


Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: