La República Catalana



European Lies on Catalan Independence

by Roland Vaubel


BarrososThe Gang of Four: From left European Parliament speaker Martin Schulz, EU president Jose Manuel Barroso, European Council president Herman van Rompuy and EU minister of justice, fundamental rights and citizenship Viviane Reding. Below: I for Independence: Professor Roland Vaubel is an advisor to the ministry of economics in Berlin, the same that approves loans for bankrupt Madrid.




Professor Roland Vaubel of Mannheim University exposes that the opinion of the EU institutions, that Catalonia and Scotland, after seceding, would have to reapply for EU membership, has no basis in the European treaties. Ideally, the rules for secession should be set at the international level but international organizations have a vested interest in preventing secession. It is easier to establish the right of secession at the national level. The winners gain more than the losers may lose. Indeed, the external effects of secession may well be positive:




The protection of minorities: “There is no reason to assume that the majority of people in the seceding region will tend to be less tolerant than the majority in the predecessor state. On the contrary, since the seceding state is smaller than the predecessor state, minorities in the seceding state find it easier to leave and are likely to be treated more tolerantly than minorities in the predecessor state. The protection of minorities in the seceding state is even less of a problem if the predecessor state and the seceding state belong to an international organisation that enforces human rights in its member states. The European Union, for example, has adopted a Convention for the Protection of Human Rights and Fundamental Freedoms, and the EU Court of Justice has decided quite arbitrarily that these rights are not limited to the application of EU law but are valid in the whole domain that is subject to EU law. The European Council may “decide to suspend certain of the rights, including the voting rights of the representative of the government if it determines the existence of a serious and permanent breach by a Member State. These include “the respect of human dignity, freedom, democracy, equality, the rule of law and respect for human rights, including the rights of persons belonging to minorities. No human rights problems would be encountered if Scotland, Catalonia, the Basque country, Galicia, Flanders, Corsica, Southern Tirol or Greek Macedonia decided to secede. The EU Treaty would protect minorities more effectively if it obliged the member states to grant the right of secession to their regions just as it assures the member states of their right of withdrawal from the Union.”




The new minorities: “The rights of minorities are respected by many European countries which owe their existence to secession: Switzerland (1291), Sweden (1523), the Netherlands (1579), Greece (1827), Belgium (1831), Norway (1905), Finland (1917), Ireland (1922/1944), Iceland (1944), the Baltic states (1990), Slovenia (1991), Croatia (1991), Macedonia (1991), Bosnia Herzegovina (1992) and Montenegro (2006). If a minority secedes, it usually leaves behind some of its members in the rest of the country and that these are now exposed to even more reckless suppression by the majority. This implicitly assumes that a small minority is more badly suppressed than a large minority. That is possible but the reverse may be true as well because a small minority is considered to be less of a threat. However this may be, the secession improves the lot of the left behind minority insofar as it offers them the opportunity to emigrate to a nearby state where the majority shares their preferences. If they are net contributors, the availability of an attractive alternative improves their bargaining position in the rump state. For them, the external effect of secession may well be positive.”




Cooperation between Spain and Catalonia: “Both states have a strong incentive to continue joint production and use. If the minority decides to secede, its discontent must be intense. The minority is dissatisfied because it has been outvoted many times. To be outvoted is to suffer from a negative externality. Thus, secession may not only cause negative externalities –it also removes negative externalities. What tends to disappear is the discussion about issues on which the majority and the minority have different opinions. If the minority secedes, there is little need for such discussions. Diseconomies do not only affect the rump state but also the seceding state. Thus, they will be taken into account, and both successor states have a strong incentive to avoid them, if this is efficient. The smaller states are more interested in free trade, capital movements, predictable exchange rates and regulatory approximation than the larger states are. A small country is more dependent on imports, and since it cannot affect world market prices, its “optimum tariff” is zero. For example, trade and capital movements are much freer in Singapore than in Malaysia from which it seceded in 1965.




Less taxes with less transfers: In the majority of cases, the seceding state has a higher per-capita income than the rest. This is no coincidence. The most prosperous regions are net contributors. They subsidize the other regions through the tax and transfer system. Thus, they develop a strong interest in secession. For instance, the break-up of Yugoslavia began with the secession of Slovenia and Croatia; in Western Europe Flanders and Catalonia are good examples. As median income in the rump state is lower than median income in the seceding state, the secession alters the distributive position of the upper middle class in the rump state from net recipient to net contributor. The right of secession will not be used unless the interregional transfers exceed the benefits of belonging to the larger state. Thus, the right of secession merely limits redistribution to the gain from cooperation. Is this unreasonable? In a more homogeneous population, the bonds of solidarity are stronger. People are more willing to give and help. Since the seceding region tends to be more prosperous, it is more likely to have financed infrastructure in the rest of the country than the reverse.”




Less freedom with more centralism: “Federal states tend to centralise. A major cause of this tendency is that politicians and bureaucrats aim to increase their power by establishing tax and regulatory cartels. Moreover, bureaucrats and organised interest groups try to escape the attention of voters by shifting political decision making away from the local or provincial level to the central government or international organisations. At present, the share of central government expenditure in total government expenditure is lowest in Canada. This is because Quebec is powerful enough to prevent centralisation. Thus, Quebec confers an external benefit on the citizens of the other Canadian provinces. If Quebec left, it would cause a negative spillover.”




More freedom with more states: Each secession strengthens the competition among governments. By putting the politicians and bureaucrats of different countries under competitive pressure, secession improves their performance. They grant more freedom to their citizens, and they are more efficient and innovative. The distribution of power among several states is the best check on democracy. It is the protectorate of minorities and the consecration of self-government. It is bad to be oppressed by a minority but it is worse to be oppressed by a majority. Competition among democratic governments limits the burden of taxation and regulation because people have more alternatives (“exit”) and more scope for comparison (“yardstick competition”).




European bureaucratic lies: “In western democracies, the expected value of secession is positive, and the risks are not too large. If the right of secession is desirable, how can it be implemented? There is no impartial arbiter because international organisations have a vested interest in centralisation. They are biased against secession. There are two reasons for this. First, the bureaucrats in international organisations expand their power and prestige by preaching the virtues of political centralisation. Second, the representatives of the member states are representatives of the majorities in their countries. Almost all countries themselves face potential secessionist movements. It is not difficult to conclude that supporting secessionist movements elsewhere might help stir up unpleasant problems at home. This provides leaders of states with an incentive to collude by universally discouraging secession. Support for a secessionist movement necessarily comes at the expense of relations with its host state. The legal position taken by Barroso, Reding and van Rompuy has no basis in the European treaties. Nor is there a precedent in EU law. Nor has this question ever been settled in any UN agreement or the Vienna Convention.”




The Vienna Convention: “The Vienna Convention states that when a part of a state separates to form a state, any treaty in force at the time continues in force for both states. The Vienna Convention has been in force since 1996 but it has not been ratified by the UK and Spain. When Syria seceded from the United Arab Republic (the union with Egypt) in 1961, both Egypt and Syria were automatically counted as UN members. The IMF and the World Bank kept the Yugoslav successor states, the Czech Republic and Slovakia as members. The World Meteorological Organization (WMO), the Universal Postal Union (UPU) and the International Atomic Energy Organization (IAEO) kept them without any conditions. The UN practice of usually recognizing one of the parts –the larger one– is unsatisfactory from a legal and economic point of view. For good reasons, the Vienna Convention opts for the solution that treaties in force at the time of secession remain in force in all successor states. If, say, Catalonia seceded from Spain or Scotland from the UK, both would remain members of the European Union. The seceding state and the rump state would have to negotiate an agreement on how they wished to share the rights and obligations of the predecessor state.”




The preferences of the people: “For all practical purposes, the secession of a part of a state may only be legitimised by a referendum. Negotiations with the seceding part ought to be conducted by the other provinces –not by the central government. This is because the anti-secession bias is more pronounced among the national politicians, who would lose power, than among the other regional politicians who may want to be able to secede as well, if necessary. The present-day states of Europe are the result of centuries and millennia of arbitrary and coercive rule. Accidents of dynastic succession and brutal military conquests have shaped most of their current borders. The right of secession is necessary to arrive at political units reflecting the preferences of the people.”



(“The Political Economy of Secession in the European Union,” by Roland Vaubel, 9 April 2013)




Mentides europees sobre la independència catalana


per Roland Vaubel


VaubelI d’Independència: el professor Roland Vaubel assessora el ministeri d’economia a Berlín, el mateix que aprova els ajuts per Madrid en bancarrota. Primera foto: La banda dels quatre: de l’esquerra el president del parlament europeu Martin Schulz, el president de la UE José Manuel Barroso, el president del consell europeu Herman van Rompuy i la ministra europea de justícia, drets fonamentals i ciutadania Viviane Reding.




El professor Roland Vaubel de la universitat de Mannheim exposa que l’opinió de les institucions europees, que Catalunya i Escòcia després de la secessió han de demanar de nou l’entrada a la UE, no té cap base en els tractats europeus. Idealment les regles per a la secessió haurien de fixar-se a nivell internacional, però els organismes internacionals tenen un interès creat en impedir la secessió. Serà més fàcil establir el dret de secessió a nivell nacional. Els que l’obtinguin tenen més a guanyar que els que es quedin perden. De fet els efectes externs de la secessió són ben segur positius:




La protecció de les minories: “No hi ha cap raó per suposar que la majoria dels habitants de la regió secessionista tendirà a ser menys tolerant que la majoria a l’Estat predecessor. Al contrari, com l’Estat secessionista és més petit que l’Estat predecessor, les minories a l’Estat secessionista trobaran més fàcil marxar i per tant seran més susceptibles de ser tractades amb més tolerància que les minories a l’Estat predecessor. La protecció de les minories a l’Estat secessionista serà encara menys un problema si l’Estat predecessor i l’Estat secessionista pertanyen a una organització internacional que fa complir els drets humans en els seus Estats membres . La Unió Europea, per exemple, ha adoptat un Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, i el Tribunal de Justícia de la UE ha decidit de manera bastant arbitrària que aquests drets no es limiten a l’aplicació de la legislació de la UE, sinó que són vàlids en tot el domini subjecte a la legislació de la UE. El Consell Europeu pot “decidir que se suspenguin determinats drets, inclosos els drets de vot del representant del govern si es determina l’existència d’una violació greu i permanent d’un Estat membre. Inclouen “el respecte de la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’Estat de Dret i el respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. No hi hauria conflicte de drets humans si Escòcia, Catalunya, el País Basc, Galícia, Flandes, Còrsega, Tirol del Sud o la Macedònia grega decidissin separar-se. El Tractat de la UE protegiria les minories més eficaçment si obligués els Estats membres a concedir el dret de secessió de les regions igual com garanteix als Estats membres del seu dret de retirar-se de la Unió.”




Les noves minories: “Els drets de les minories són respectats a molts països europeus perquè deuen la seva existència a la secessió: Suïssa (1291), Suècia (1523), Països Baixos (1579), Grècia (1827), Bèlgica (1831), Noruega (1905), Finlàndia (1917), Irlanda (1922/1944), Islàndia (1944), els països bàltics (1990), Eslovènia (1991), Croàcia (1991), Macedònia (1991), Bòsnia Hercegovina (1992) i Montenegro (2006). Una minoria secessionista en general deixa enrere alguns membres a la resta de l’Estat i aquests podrien estar exposats a una repressió encara més bèstia per part de la majoria. Això suposaria implícitament que una petita minoria resulta més reprimida que una gran minoria. Potser sí, però el contrari també pot ser veritat perquè una petita minoria serà considerada  una amenaça menor. En tot cas, la separació millora la sort dels que queden enrere de la minoria en la mesura que els ofereix l’oportunitat d’emigrar a un Estat veí, on comparteix la majoria les seves preferències. Si són contribuents nets, la disponibilitat d’una alternativa atractiva millorarà la seva capacitat de negociació en l’Estat restant. Per a ells, l’efecte extern de la secessió, seria positiu.”




La cooperació entre Espanya i Catalunya: “Els dos estats tenen un fort incentiu per continuar amb la producció i usos conjunts. Si la minoria decideix separar-se, vol dir que el seu descontentament és intens. La minoria se sent insatisfeta perquè ha estat superada en votacions masses vegades. Estar en minoria de vots és patir una externalitat negativa. Així que la secessió no necessàriament provoca externalitats negatives, sinó que també les elimina. Desapareixen per exemple les discussions sobre qüestions en les quals la majoria i la minoria tenen opinions diferents. La minoria secessionista ja no tindrà necessitat de tenir aquestes discussions. Les deseconomies no només afecten l’Estat restant sinó també l’Estat secessionista. Per tant seran tingudes en compte, i els dos Estats successors tenen un fort incentiu per evitar-les, per ser eficients. Els Estats més petits estan més interessats en el lliure comerç, els moviments de capital, tipus de canvi més estables i millores en la regulació que els Estats més grans. Un petit país es troba més dependent de les importacions, i al no poder afectar els preus del mercat mundial, l’aranzel òptim és zero. Per exemple, el comerç i els moviments de capital són molt més lliures a Singapur que a Malàisia, de la qual es va separar el 1965.




Menys impostos amb menys transferències: En la majoria dels casos l’Estat secessionista té ingressos per càpita majors que la resta. Això no és casualitat. Les regions més riques són contribuents nets. Subvencionen les altres regions a través del sistema d’impostos i transferències. Per tant desenvolupen un gran interès en la secessió. Per exemple la desintegració de Iugoslàvia va començar amb la secessió d’Eslovènia i Croàcia. A l’Europa Occidental Flandes i Catalunya són bons exemples. Com que l’ingrés mitjà a l’Estat restant és més baix que l’ingrés mitjà a l’Estat secessionista, la secessió altera la situació distributiva de la classe mitjana alta a l’Estat restant perquè passa de receptora neta a contribuent neta. El dret de secessió no s’utilitzarà al menys que les transferències interregionals excedeixin els beneficis de pertànyer a l’Estat original. Per tant el dret de secessió simplement limitarà el nivell de redistribució als guanys per cooperació. Ben raonable. En una població més homogènia els llaços de solidaritat són més forts. La gent estarà més disposada a donar i ajudar. Atès que la regió secessionista tendeix a ser més pròspera, és més que probable que hagi finançat la infraestructura de la resta de l’Estat, i no al contrari.”




Menys llibertat amb més centralisme: “Els Estats federals tendeixen a centralitzar. Una de les principals causes d’aquesta tendència és que els polítics i buròcrates tracten d’augmentar el seu poder mitjançant l’establiment de càrtels fiscals i reguladors. A més els buròcrates i els grups d’interès organitzats volen escapar de l’atenció dels votants a base de prendre les decisions polítiques lluny del nivell local o provincial cap al govern central o les organitzacions internacionals. Actualment on la proporció de despesa del govern central en la despesa pública total és més baixa és al Canadà. Això es deu a que Quebec és prou potent per evitar la centralització. Per tant Quebec confereix un benefici extern als ciutadans de les altres províncies canadenques. Si Quebec marxés podria causar un efecte secundari negatiu.”




Més llibertat amb més Estats: Cada secessió enforteix la competència entre governs. Posa polítics i buròcrates de diferents països sota la pressió de la competència i així la secessió millora el seu rendiment. Donen més llibertat als seus ciutadans i són més eficients i innovadors. La distribució del poder entre múltiples Estats és el millor control per tenir democràcia. Protegeix les minories i consagra l’autonomia. És dolent ser oprimit per una minoria, però pitjor encara ser oprimit per una majoria. La competència entre governs democràtics limita la càrrega fiscal i la regulació perquè la gent té més alternatives (“sortir”) i més maneres de comparar (“competència per comparació”).




Mentides burocràtiques europees: “A les democràcies occidentals el valor previst d’una secessió és positiu i els riscos no són massa grans. Si es vol el dret de secessió, com pot ser implementat? No hi ha àrbitre imparcial atès que les organitzacions internacionals tenen un interès creat en la centralització. Per tant estan esbiaixades contra la secessió. Les raons són dues. En primer lloc, els buròcrates de les organitzacions internacionals expandeixen el seu poder i prestigi al predicar les virtuts de la centralització política. En segon lloc, els representants dels Estats membres representen les majories dels seus països. Gairebé tots els països s’enfronten a possibles moviments secessionistes. No és difícil concloure que donar suport a moviments secessionistes en altres llocs podria ajudar a revifar problemes desagradables a casa. Això proporciona als dirigents dels Estats incentius per conspirar conjuntament per descoratjar la secessió. El suport a un moviment secessionista necessàriament es produeix a costa de les relacions amb l’Estat afectat. La posició jurídica adoptada per Barroso, Reding i Van Rompuy no té fonament en els Tractats europeus. Tampoc hi ha precedents en la legislació de la UE. Ni mai aquesta pregunta s’ha resolt en un acord de les Nacions Unides o de la Convenció de Viena. “




La Convenció de Viena: “La Convenció de Viena estableix que quan una part d’un Estat se separa per formar un Estat, tot tractat en vigor en el moment continua en vigor per a tots dos Estats. La Convenció de Viena regeix des de 1996 , però no ha estat ratificada pel Regne Unit i Espanya. Quan Síria es va separar de la República Àrab Unida (la unió amb Egipte) el 1961, Egipte i Síria van entrar automàticament com a membres de l’ONU. L’FMI i el Banc Mundial mantenen els Estats successors de Iugoslàvia i de la República Txeca i Eslovàquia com a membres. L’Organització Meteorològica Mundial (OMM), la Unió Postal Universal (UPU) i l’Organització Internacional d’Energia Atòmica (OIEA) els han mantingut sense condicions. La pràctica general de l’ONU de reconèixer només una de les parts -la més gran- no és satisfactòria des del punt de vista jurídic i econòmic. Per bones raons la Convenció de Viena opta per la solució que els tractats vigents en el moment de la secessió romanen en vigor en tots els Estats successors. Si, per exemple, Catalunya es separa d’Espanya o Escòcia del Regne Unit, tots quedarien membres de la Unió Europea. L’Estat secessionista i l’Estat restant hauran de negociar un acord sobre la forma com compartir els drets i obligacions de l’Estat predecessor.”




Les preferències del poble: “A efectes pràctics la secessió d’una part d’un Estat només pot ser legitimat per un referèndum. Les negociacions amb la part secessionista hauria de ser duta a terme per la resta de regions i no pel govern central. Això es deu al fet que el biaix anti-secessió és més pronunciat entre els polítics estatals, que perdrien el poder, que no pas entre els altres polítics regionals que potser volen també la secessió. Els actuals Estats d’Europa són producte de segles i mil·lennis de govern arbitrari i coercitiu. Accidents de successió dinàstica i brutals conquestes militars han donat forma a moltes de les actuals fronteres. El dret a la secessió és essencial per arribar a unitats polítiques que reflecteixin les preferències del poble.”



(“The Political Economy of Secession in the European Union,” per Roland Vaubel, 9 April 2013)


24 September 2013 - Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | ,

1 Comment »

  1. Very interesting. I like the idea that, after a referendum in the seceding region, the details should be negotiated by the remaining regions because their politicians would have less of a centralising tendency and it would not be the ones losing part of their territory.

    The case of England would be rather special since there is no purely English parliament. England is under direct UK rule where Scottish, Welsh and Northern Irish politicians can vote on, for example, English education which does not affect their constituents – very illogical and unfair. At least, only English MP’s should vote on such matters. It is usually objected that it would be impossible to govern with a Labour government, elected because of the Scottish block of labour voters, opposed by a Conservative majority of English MP’s. This objection is false. Ask Bill Clinton, George Bush Sr. and Ronald Reagan who all governed with a Congress dominated by the other party. And in England a Labour government could ask the Queen to send back a message to a conservative-dominated “English Grand Committee” (there was a Scottish Grand Committee for Scottish affairs before devolution) and that message could read in the traditional form last used by Queen Anne: “La reine s’avisera”. And that veto cannot even be overridden by a two-thirds majority vote.

    There is a further consideration, David Cameron rather unselfishly supports the “No” side in Scotland despite the fact that it is not in the narrow interest of his party which usually has a majority in England but only one MP in Scotland.

    Note from the editor: I am not so sure there is no English Parliament, considering the huge weight of English population. The Irish and Scots can hardly influence votes if all English MPs agree -which they don’t. Independence Light would of course be the expulsion of non-English MPs on English matters. The expelled would then argue that English MPs have no say in their matters.


    Comment by Charles | 24 September 2013 | Reply

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in: Logo

You are commenting using your account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: