La República Catalana

News Comment/COMENTARI AL DIA

Franco’s Ghost Holds Catalonia Hostage/EL FANTASMA DE FRANCO MANTÉ CATALUNYA OSTATGE

  Franco’s Ghost Holds Catalonia Hostage

by George Kerevan

 

Francofan

 

Franco’s ghost rides over Madrid. Below: Rajoy, God of War against Catalans

 

 

 

George Kerevan of The Scostman contrasts Scotland’s democratic normality with the despotic order of Madrid over Catalonia, which does not bode well for the future of Spain and indeed of the old Europe of centralised bureaucracy:

 

 

 

“What happens in Catalonia later this year will be scrutinised with great interest across all of Europe. The fateful year has finally arrived after centuries of agitation. The political die is cast but the outcome is uncertain. One thing is sure: the date for the independence referendum is set. In Catalonia, that is. Polls put support for Catalan independence at 56%. One significant difference between the Scottish and Catalan situations is that the Spanish government in Madrid has set its face against allowing the referendum. Why are Madrid’s politicians so peculiarly reluctant to allow a democratic vote, especially when it is clearly demanded by Catalan voters? Partly this opposition reflects the importance of Catalonia (population 7.5 million) to the battered Spanish economy: the region accounts for a fifth of Spain’s GDP. Partly it reflects the dictates of the Spanish constitution, which specifically outlaws any attempt by regional parliaments to hold independence referendums. But the formalities of the post-Franco constitution mask a deeper reality: Spanish right-wingers (especially the dormant remnants of the old Francoist regime) remain implacably opposed to secession, to the point of using violence. The Catalan vote is a political tinderbox. This remains true even if Madrid formally vetoes the referendum. Mr Mas has been forced into calling the vote by pressure from below. Mas and his moderate CiU party, the Catalan equivalent of the SNP, also face electoral competition from other parties that favour a more robust stance on independence, especially the avowedly separatist ERC, on whose votes CiU depends to support its minority government. Since Franco’s death, CiU has pursued demands for what we would call “devo-max”, while dangling the threat of independence as political leverage. This worked well until the economic crisis of 2008. Since then, popular support for full Catalan independence has skyrocketed in opposition to Madrid’s austerity policies, and a feeling that hard-working Catalonia is being taxed to pay for the profligacy of other parts of Spain. There is a middle road vying for attention – a federal solution to replace ad hoc devolution and Madrid’s continuing heavy hand. This compromise might find support even in Catalonia, where recent polls show that 80% of Catalans (regardless of where they stand on secession) would favour Madrid giving Barcelona more powers. In this regard, it is interesting that Mr Mas is proposing not one but two questions in the 9 November referendum. One will say “Do you want Catalonia to become a State?” and the second will ask “In case of an affirmative response, do you want this State to be independent?” The first question is code for federalism and devo-max. Formal acceptance by Madrid of Catalan sovereignty would then allow Barcelona to accept a federal deal. The second question will determine if a majority of Catalans will go for federalism or hold out for independence. (All this may sound familiar –it is exactly the constitutional olive branch Alex Salmond offered, but was rejected by David Cameron.) It is anybody’s guess what happens in Spain. Even the federal option is highly uncertain as it would need the support of Mr Rajoy’s PP, which is unlikely as that would mean a break with the mystical notion of Spanish sovereignty that unites the factious Spanish right-wing. The danger is that Rajoy’s unwillingness to meet the Catalans half-way could end in disaster. The ghost of General Franco must not be allowed to hold the Catalan nation hostage against its will. Madrid has a democratic duty to let the Catalans have their consultative referendum – actually the most peaceable way forward. The European Union and the Council of Europe should ensure it does. A quiet word from Mr Cameron to Mr Rajoy might not go amiss, either. After all, the Spanish government has shown no reticence about interfering in the Scottish referendum. Here in Scotland, the message of the Catalan events is clear. The old Europe of centralised, bureaucratic states is over. Barring a referendum or two, that is.”

 

(„Bells ring for new order in Spain,“ by George Kerevan, The Scotsman, 3 January 2014)

 

 

 

El fantasma de Franco manté Catalunya ostatge

 

per George Kerevan

 

rajoygod

 

Rajoy, el déu de la guerra contra els catalans. Primera foto: El fantasma de Franco cavalca sobre Madrid.

 

 

 

George Kerevan del Scostman contrasta la normalitat democràtica d’Escòcia amb l’ordre despòtic de Madrid sobre Catalunya que no presagia res de bo pel futur d’Espanya ni tampoc per la vella Europa d’una burocràcia centralitzada:

 

 

 

El que passi a Catalunya a finals d’aquest any serà estudiat amb gran interès a tot Europa. El fatídic any ha arribat per fi, després de segles d’agitació. La sort política està tirada però com acabarà tot és incert. Una cosa és segura: la data per al referèndum sobre la independència està establerta. A Catalunya, és a dir. Les enquestes posen el suport català a la independència en el 56 %. Una diferència significativa entre les situacions escocesa i catalana és que el govern espanyol de Madrid s’ha negat en rodó de permetre el referèndum. Per què els polítics de Madrid són tan estranyament reticents a permetre una votació democràtica, sobretot quan està clarament exigida pels votants catalans? En part, aquesta negativa reflecteix la importància de Catalunya (amb una població de 7,5 milions) per a la malmesa economia espanyola: la regió representa una cinquena part del PIB d’Espanya. I en part reflecteix els dictats de la Constitució espanyola, que prohibeix específicament qualsevol intent per part dels parlaments regionals a celebrar un referèndum d’independència. Però el formalisme de la Constitució postfranco oculta una realitat més profunda: la dreta espanyola (sobretot les restes latents del vell règim franquista) segueixen sent implacablement oposats a la secessió, fins al punt de recórrer a la violència. El vot català és un polvorí polític. Això seguirà així si Madrid veta formalment el referèndum. El Sr. Mas s’ha vist obligat a convocar la votació per la pressió des de baix. Mas i el seu partit CiU moderat, l’equivalent català de l’SNP, també s’enfronta a la competència electoral d’altres partits que afavoreixen una posició més decidida en la independència, especialment l’obertament separatista ERC, els vots del qual CiU depèn per donar suport al seu govern en minoria. Des de la mort de Franco, CiU ha seguit demandant el que anomenem “devo-max”, mentre recordava l’amenaça de la independència com a palanca política. Això va funcionar bé fins a la crisi econòmica de 2008. Des de llavors , el suport popular a la independència total catalana s’ha disparat en oposició a les polítiques d’austeritat de Madrid i la sensació que la pencaire Catalunya està sent fiscalitzada per pagar el malbaratament a la resta d’Espanya. Hi ha un camí intermedi que crida l’atenció -una solució federal que substitueixi l’autonomia ad hoc i la permanent pesada mà de Madrid. Aquest compromís podria trobar suport fins i tot a Catalunya, on les enquestes recents mostren que el 80% dels catalans (sense importar quina és la seva posició sobre la secessió) afavoriria que Madrid doni més poders a Barcelona. En aquest sentit és interessant que el Sr. Mas proposi no una, sinó dues preguntes en el referèndum del 9 de novembre. Una dirà ” Vols que Catalunya esdevingui un Estat ? ” I la segona pregunta “En cas de resposta afirmativa, vols que aquest Estat sigui independent ? ” La primera pregunta és codi per al federalisme i la devo-max. L’acceptació formal per Madrid de la sobirania catalana permetria llavors a Barcelona acceptar un acord federal. La segona pregunta determinarà si una majoria de catalans va cap el federalisme o exigeix la independència (tot això pot sonar familiar -és exactament la branca d’olivera constitucional que Alex Salmond va oferir i David Cameron rebutjà). Ningú sap què passarà amb Espanya. Fins i tot l’opció federal és molt incerta, ja que necessitaria el suport del PP del Sr. Rajoy, cosa poc probable ja que això significaria una ruptura amb la noció mística de la sobirania espanyola que uneix els inquiets espanyols de dretes. El perill és que la manca de voluntat de Rajoy per trobar un mig camí amb els catalans acabi en desastre. No s’ha de permetre que el fantasma del general Franco mantingui ostatge la nació catalana en contra de la seva voluntat. Madrid té un deure democràtic perquè els catalans tinguin el seu referèndum consultiu -en realitat la forma més pacífica d’anar endavant. La Unió Europea i el Consell d’Europa han de assegurar que així sigui. Els bons consells del Sr. Cameron al Sr. Rajoy potser serien molt adequats tenint en compte que el govern espanyol no ha mostrat cap reticència en interferir en el referèndum escocès. Aquí a Escòcia el missatge dels esdeveniments catalans és clar. La vella Europa dels Estats centralitzats i burocràtics està acabada. A manca d’un referèndum o dos.

 

(„Bells ring for new order in Spain,“ per George Kerevan, The Scotsman, 3 gener 2014)

 

10 January 2014 - Posted by | News comment/Comentari al dia, Politics/Política | ,

No comments yet.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: