La República Catalana

News Comment/COMENTARI AL DIA

Calatrava’s Referendum/EL REFERÈNDUM DE CALATRAVA

Calatrava’s Referendum

by Josep C. Verges

calatrava st gallenModest Calatrava tram stop in St. Gallen which Swiss voters protected cutting the public budget by half. Below: Extravagant Calatrava patisserie in Valencia where more than half the politicians are indicted for corruption.

 

The referendum is a fabulous tool for democratisation to control politicians. In Switzerland they ride in second hand official cars, not in luxury limos like in Spain. Voters strike down any excess expenditure. In St Gallen they turned down a 40 million remodelling of market square, including demolishing the tram stop of the Valencian from Zurich Santiago Calatrava. This September politicians present a new project at half the price which does not touch Calatrava’s metallic art. The Swiss are rich because they do not misuse public money. Valencians are poor because they spend much more than they can afford, even if they use the same genius Calatrava. The difference is the referendum, like in Scotland and Catalonia.

 

The celebrated English translator of Pla, Peter Bush, is leaving to live in Oxford. I say goodbye dining at Barcelona’s Sarria Square, facing the bar where Marshall Tito had his headquarters during the Civil War, today a wall in ruins. With us the astonishing musicologist Roger Evans, author of the English biography of Xavier Montsalvatge. We talk of Pla, obviously, but also of the referendum, unavoidably. Will there be a “decision”, as they say? I joke with New Yorker Roger Evans that Americans took their yes decision three centuries ago. His riposte: “In a referendum yes and no would have drawn!” Now it is Scotland’s turn, just after 9/11, Catalan national day. The English are celebrating before time, based on opinion polls, that the no vote will win. Spanish nationalists do not celebrate at all because they fear the opposite, that the yes vote will win in Catalonia. Which explains why David Cameron can play the democrat by agreeing on a vote while Mariano Rajoy bunkers down against democracy. Is it certain that the no vote will win in Scotland? The conservative Telegraph, which never has anything good to say about the Scots almost like a Madrid paper against Catalans, is no longer sure about the anti-independence opinion polls. Charlotte Runcie spells it out reviewing the Edinburgh plays: “Everywhere there is confidence that independence was just around the corner. Plenty of passion but little in the way of real debate. The Danish actress Sofia Grabol, of the cult TV series The Killing, as Queen Margaret of Scotland asked why the Scots were afraid of standing up to the English. There was a sense of trepidation mixed with determination. Its faith was contagious. Positivity was in the air. What the independence-themed events lacked in detailed political argument, they made up for in heart. Heart and soul? What’s that compared to the awesome fear of economic collapse? But on this evidence if the referendum comes down to a battle between head and heart, it looks like a fair fight.” The opinion polls state that the no is 9 points ahead of the yes. Is this true? I explain to the two Catalanophiles my personal experience of the municipal, cantonal and federal referendums every three moths in Switzerland. Opinion polls are never to be trusted in emotional subjects. They only get it right in pocketbook matters, for example the no on five weeks paid holidays. On the other hand in emotional questions, like foreigner bashing, the interviewees hide their vote and invariable the opinion polls favour the no and underestimate the yes vote. Independence is an emotional subject, however many scares on economic issues are put forward. For months I have predicted a yes vote. We shall see soon enough.

(«El referèndum de Calatrava,» by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 24 August 2014)

 

El referèndum de Calatrava

per Josep C. Vergés

calatrava valenciaExtravagant pastisseria de Calatrava a València amb més de la meitat dels polítics imputats per corrupció. Primera foto: Modesta marquesina de Calatrava a St. Gallen que els votants suissos han protegit reduint la despesa pública a la meitat.

 

El referèndum és una eina democratitzadora fantàstica per controlar els polítics. A Suïssa van en cotxes oficials de segona mà, no amb limusines de luxe com aquí. Els votants tomben qualsevol despesa excessiva. A St. Gallen denegaren remodelar la plaça del mercat per 40 milions, inclòs l’enderroc de la marquesina del valencià de Zurich Santiago Calatrava. Aquest setembre els polítics presenten un nou projecte que costa la meitat i no toca l’art metàl·lic de Calatrava. Els suïssos són rics perquè no llencen el diner públic. Els valencians són pobres perquè tiren la casa per la finestra, tot i tenir el mateix geni, Calatrava. La diferència és el referèndum, com Escòcia i Catalunya.

 

El valorat traductor anglès de Pla, Peter Bush, marxa a viure a Oxford. Me n’acomiado dinant a la plaça de Sarrià barcelonina, just davant el bar on el Mariscal Tito tenia el seu quarter general a la guerra civil, avui una paret enrunada. El valuós musicòleg Roger Evans, autor de la biografia anglesa de Xavier Montsalvatge, ens acompanya. Parlem de Pla, evidentment, però també del referèndum, inevitablement. Hi haurà “decisió”, com ells diuen? Bromejo amb el novaiorquès Roger Evans que ja fa tres segles els americans prengueren la decisió del sí. Respon: “En un referèndum haurien empatat el sí i el no!” Ara toca Escòcia, just després de l’Onze de setembre. Els anglesos celebren abans d’hora, basats en les enquestes, que guanyarà el no. Els espanyolistes no celebren res perquè temen el contrari, que guanya el sí a Catalunya. Per això David Cameron es presenta de demòcrata acordant votar mentre el negacionista Mariano Rajoy s’enroca contra la democràcia. Realment guanya el no, a Escòcia? El conservador Telegraph, que mai té res bo a dir dels escocesos com si fos un diari madrileny contra els catalans, ja no està tan segur de les enquestes antiindependència. Charlotte Runcie ho explica repassant els espectacles d’Edimburg: “A tot arreu estan convençuts que la independència està al caure. Hi ha molta passió, però poc debat. L’actriu danesa Sofia Grabol, de la sèrie televisiva de culte The Killing, actua de Reina Margarida i pregunta per què els escocesos tenen por de donar la cara front als anglesos. Es viu un sentiment trepidant, mesclat de determinació i fe contagiosa. L’ambient és positivista. El que manca als espectacles independentistes en arguments polítics detallats queda més que compensat amb el cor i l’ànima. Cor i ànima? Què són front a les pors tremebundes de col·lapse econòmic? Vist el que hem vist, si el referèndum acaba sent una batalla entre el cap i el cor, la lluita està però que molt, molt igualada.” Les enquestes diuen que el no està 9 punts davant el sí. És veritat? Explico als dos catalanòfils la meva experiència de referèndums municipals, cantonals i federals cada tres mesos a Suïssa. Les enquestes no són gens de fiar en temes emocionals. Només encerten en temes de butxaca, com el no a les cinc setmanes de vacances. En canvi en preguntes emocionals, com anar contra els estrangers, els enquestats amaguen el vot i invariablement les enquestes s’equivoquen a favor del no i contra el sí. La independència és emocional, per molt que es faci por econòmica. Fa mesos ja deia que guanyaria el sí. Veurem.

(«El referèndum de Calatrava,» per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 24 agost 2014)

25 August 2014 - Posted by | Culture/Cultura, Politics/Política | ,

2 Comments »

  1. Gracies amic Vergés pels bons exemples que ens feu arribar de Suïssa. Crec però que hi ha una confusió de llenguatge jurídic molt general: Una consulta, convocada suara pel nostre Parlament, per exemple, és quan aquest ens vol conèixer amb tota formalitat, la opinió del poble per fer-ne, tot seguit una llei. És el cas del 9N i el Sr. Rajoy s’hi refereix com a “referéndum”. Un referéndum és quan dictada una llei pel Parlament, s’acorda que el poble la refrendi o ratifiqui posteriornent. I encara hi ha una tercera forma d’iniciativa política popular,directa des de l’inici fins al final, que crec que és la que perviu a Suïssa. És el plebiscit, que el dret romà definia com a “quod plebs iubet atque constituit”, o sigui, allò que el poble ordena o mana i en fa una llei.

    Nota de l’editor: En realitat es fa de tot: lleis que s’han de refrendar, propostes de lleis, propostes de despesa, decisons polítiques de tota mena.

    Like

    Comment by Eduard Cardona | 27 August 2014 | Reply

  2. Thanks… for the genial reference to me in your blog!

    Like

    Comment by Roger Evans | 27 August 2014 | Reply


Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: