La República Catalana

News Comment/COMENTARI AL DIA

Trias Fargas: Independence Was Possible/LA INDEPENDÈNCIA POSSIBLE DE TRIAS FARGAS

Trias Fargas: Independence Was Possible

by Josep C. Verges

elecciions 1977Poster of the first polls in 1977: When the non-Marxist socialist Verde Aldea (right) and the liberal Trias Fargas (left) died Jordi Pujol was left with the absolute power, like the deaths of coup leaders Sanjurjo and Mola left Franco as national saviour. Below: The liberal magazine The Progress edited by Josep C. Verges. The editor was beaten up and the magazines ripped apart when the editor distributed them during Pujol’s party congress to integrate Trias Fargas’s party.

History is cutting down to size the totally corrupt snake oil salesman Jordi Pujol while raising the profile of the defender of our liberty Ramon Trias Fargas on the 25th anniversary of his death. The liberal Trias Fargas was swallowed whole by the then Swedish socialist Jordi Pujol. He was belittled by Pujol’s party until he died on stage in the Maresme as the warm up act in an open air rally.

 

Ramon Trias Fargas joked when Franco died that Catalan independence would come via fax from Madrid: “You are ordered to become independent.” Nowadays more likely with WhatsUp, because they don’t let us vote. Certainly no thanks to Jordi Pujol and his “fish in the basquet” which smells really rotten. Trias Fargas used to say that Pujol was married to Catalonia. I understood married under Catalan civil law with separate properties, but he was married under Spanish civil law where everything belongs to the crook. In “A tale of a Premeditated Suffocation” Trias Fargas criticised Pujol and the Catalan socialists for rejecting to demand in the first Statute of Autonomy the same fiscal pact as the Basques. They keep all their taxes and pay a lump sum to Madrid. The Basques don’t let themselves be stolen blind, with half the public investment that corresponds to our economic weight. In 1973 I came back to Barcelona after my studies in exile in Cambridge. The Fascist rector Garcia Valdecasas had had me expelled from university for founding the free student union Sindicat Democratic d’Estudiants. Trias Fargas received me coldly at the Banc Urquijo Rsearch Centre, warning me that “radicals” were not well liked in Catalan society that lived from business with God and the Devil. Then it was the turn of the Devil, however he would give me an opportunity and I stayed ten years with him. My first book analysed the economic liberalization of 1959. My conclusions were that we weren’t going anywhere without political liberalization. Trias called to his Modernist office: “The entire research staff came to see me to demand you be expelled. They are quite certain that after Franco they will impose a Marxist dictatorship and they are adamant they will not accept a book defending liberty.” Trias Fargas found the gentlemanly solution: “Throw out your political conclusions in this book about economics.” He was a liberal, but played along with the Marxists. Two years later Franco died. No rats left after a shipwreck. In this anti-liberal environment we founded Esquerra Democràtica de Catalunya. During the Franco dictatorship he was an individual member of the Liberal International. Esquerra Democratica was born three months before the death of the despot. By the way the party leadership appeared in the first number of the first Catalan newspaper allowed, Avui, on 23rd April 1976. After Adolfo Suarez legalized Esquerra Republicana, nobody wanted de amalgamation I proposed. The German Liberals helped us and their representative Burkhardt Blanke said on leaving: “What I most admire, after living in Catalonia, is that I press a switch and the light turns on!” Despite the discrimination, the disorder, the business corrupters and the politically corrupt, Catalonia progresses. Josep Pla portrayed the Catalan way: “This country works badly but it works.” Catalonia acts, while Madrid reacts. Trias Fargas said that we would never reach an understanding with Madrid and we would be better off independent, providing the public services corresponding to the taxes we paid without so many barefaced lies, insults and discrimination. Catalonia and Spain drive on divergent paths. The Catalan toll way is increasingly less dependent on the Spanish nationalist freeway, which we also pay. Catalonia is the motor of Spain and increasingly of Europe. But we carry an absolutist copilot who pulls at the handbrake and punctures the tyres. Trias Fargas already foresaw that Catalans would not want to be independent until forced to. The antipolicies of Madrid against Catalonia are now forcing us. Independence is nothing new, but it is only in the last few years that the direct yes/no question has been asked by opinion polls. A 2001 poll by Madrid based CIS already had found that 52% of Catalans believed Catalonia would be better off or equally well off independent. With the onset of democracy Trias Fargas saw that independence was possible.

(«La independència possible de Trias Fargas,» by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 19 October 2014)

 

La independència possible de Trias Fargas

per Josep C. Vergés

El progrésRevista liberal El Progrés editada per Josep C. Vergés. Al repartir-la al congrés del partit de Pujol amb qui es fusionava Trias Fargas, l’editor fou apallissat i les revistes liberals estripades. Primera foto: Cartell de les primeres eleccions de 1977: Quan el socialista no marxista Verde Aldea (dreta) i el liberal Trias Fargas (esquerra) moriren Jordi Pujol es quedà amb el poder absolut, com la mort dels colpistes Sanjurjo i Mola deixaven Franco de salvapàtries.

 

La història empetiteix el milhomes de les mil corrupcions Jordi Pujol i engrandeix el defensor de la nostra llibertat Ramon Trias Fargas als 25 anys de la seva mort. El liberal Trias Fargas va caure a la boca del llop del llavors socialista suec Jordi Pujol. Va ser menystingut per Convergència fins morir dalt l’escenari al Maresme fent-li de teloner en un míting a l’aire lliure.

 

Ramon Trias Fargas bromejava quan morí Franco que la independència arribaria a Catalunya per fax de Madrid: “Quedan independizados por orden.” Tot i que finalment arribarà per WhatsUp, ja que no ens deixen votar. Certament no gràcies a Jordi Pujol i el seu “peix al cove” que fa tanta olor a podrit. Trias Fargas deia que Pujol estava casat amb Catalunya. Jo entenia, casat pel dret civil català amb separació de béns, quan era pel dret civil espanyol on tot pertany al lladre. A “Narració d’una asfíxia premeditada” Trias Fargas criticava Pujol i el PSC per haver-se negat a demanar al primer Estatut el mateix pacte fiscal que els bascos. Ells cobren tots els seus impostos i paguen un tant alçat a Madrid. No es deixen robar la camisa, amb la meitat de les inversions públiques del que correspon al nostre pes. El 1973 jo tornava a Barcelona després d’estudiar exiliat a Cambridge. El rector falangista García Valdecasas m’havia expulsat de la universitat per haver fundat el Sindicat Democràtic d’Estudiants. Trias Fargas em rebia fredament al Servei d’Estudis del Banc Urquijo, avisant-me que els “radicals” érem mal vistos a la societat catalana que vivia dels negocis amb Déu o el diable. Llavors tocava el diable, però em donava una oportunitat i vaig estar deu anys amb ell. El meu primer llibre analitzava la liberalització econòmica des de 1959. Les meves conclusions eren que no aniríem enlloc sense llibertat política. Trias em cridava al seu despatx modernista: “Tot el servei d’estudis m’ha vingut a veure per exigir que t’acomiadi. Tenen molt clar que després de Franco ells implantaran una dictadura marxista i de cap manera estan disposats a transigir un llibre que defensi la llibertat.” Trias Fargas trobava la solució de gentleman: “Treu les conclusions que són polítiques en aquest llibre d’economia.” Era liberal, però feia l’ullet als marxistes. Dos anys després moria Franco. Mort el gos, morta la ràbia. En aquesta cultura antiliberal fundàvem Esquerra Democràtica de Catalunya. Durant la dictadura de Franco ell fou membre de la Internacional Liberal a títol personal. Tres mesos abans de la mort del dèspota, naixé Esquerra Democràtica. Per cert els membres de la junta de govern sortim a la primera pàgina del primer número del diari Avui, 23 d’abril de 1976. Després que Adolfo Suárez legalitzés Esquerra Republicana, ningú volia la fusió que jo propugnava. Els liberals alemanys ens ajudaven i el seu representant Burkhardt Blanke deia a l’acomiadar-se: “El que admiro, després de viure a Catalunya, és que premo un interruptor i s’encén el llum!” Malgrat discriminacions, desordre, empresaris corruptors i polítics corruptes, Catalunya va endavant. Josep Pla retratava la idiosincràsia catalana: “El país funciona malament, però funciona.” Catalunya actua, mentre Madrid reacciona. Trias Fargas deia que no ens entendríem mai amb Madrid i sortiria més a compte ser independents, rebent els serveis públics que corresponen als impostos que paguem sense tantes mentides, insults i discriminació descarada. Catalunya i Espanya condueixen per vies divergents. L’autopista de peatge català cada dia depèn menys de l’autovia gratis espanyolista, que també paguem. Catalunya és el motor d’Espanya, i cada vegada més d’Europa. Però portem un copilot absolutista que prem el fre de mà i posa pals a les rodes. Com preveia Trias Fargas, els catalans no serem independents si no ens hi obliguen. Les antipolítiques de Madrid contra Catalunya ens hi estan obligant. La independència no és nova d’ara, però fa pocs anys que es fa la pregunta sí/no directa. Una enquesta del CIS madrileny ja senyalava el 2001 que un 52% dels catalans creia que Catalunya viuria igual o millor independent. Amb la democràcia Trias Fargas veia la independència possible.

(«La independència possible de Trias Fargas,» per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 19 octubre 2014)

1 November 2014 - Posted by | Politics/Política |

2 Comments »

  1. Enhorabona per reviscolar la memòria d’en Trias Fargas. No veig que ho facin els excomunistes que ell va protegir en temps difícils.

    Like

    Comment by Salvador | 1 November 2014 | Reply

  2. Vaig tenir l´honor de tenir assegut davant meu a aquest il.lustre patriota mentre jo explicava la meva ponència independentista al Seminari de Psicoestètica Política LA IMATGE D´UN ESTAT a l´Hotel President de Barcelona el 1984 al costat de 20 alumnes del Professor Carles M. Espinalt. Un llibre editat pel patriota Enric Borràs (El Llamp) en dóna testimoni escrit.

    Like

    Comment by Frank Dubé | 2 November 2014 | Reply


Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: