La República Catalana

News Comment/COMENTARI AL DIA

Memoir of the Democratic Student Union/Memòria del Sindicat Democràtic d’Estudiants

Memoir of the Democratic Student Union/

Memòria del Sindicat Democràtic d’Estudiants

per Josep C. Vergés

guillem

Foto: Des de l’esquerra, Guillem Martínez, l’unic fotògraf de la Captuxinada, la meva dona Règula Pfeiffer i jo mateix a l’exposició a Reus al 2012 de les fotos del setge de Franco

La lluita per la llibertat a Barcelona

(Publicat a Un país tan desgraciat, memòria compartida amb l’editor de Destino, Sd Edicions, Barcelona 2007)

Vaig començar als 18 anys els meus estudis a la Universitat de Barcelona en un moment de gran trasbals. La primavera de 1965, com m’havia escrit el meu pare a Cambridge, tres catedràtics de Madrid havien estat expedientats: Aranguren, Tierno Galván i García Calvo. Un sol catedràtic havia dimitit en solidaritat, José María Valverde, catedràtic d’estètica a la Universitat de Barcelona. El meu pare m’explicava aquell estiu:

-“He publicat a Destino, i la censura no ho ha vist, que era catedràtic d’ètica!”
D’aquestes victòries tan petites es sobrevivia a la dictadura. Però ràpidament la vida meva, i en consequència la vida seva, es complicà. El rector de la Universitat de Barcelona i fundador de Falange Española, Francisco García Valdecasas, decidia setmanes abans de jo entrar a estudiar expulsar el marxista Manuel Sacristán. Aquesta expulsió hauria d’afectar el meu futur, doncs era el professor de filosofia de primer d’econòmiques. D’entrada, però, la crisi es va resoldre en fals no posant cap professor de filosofia.
La facultat d’econòmiques no existia i vivíem rellogats a l’escola de comerç, que no formava part de la universitat i precisament era l’escola on havia estudiat el meu pare. Comerç feia les classes al matí i econòmiques a les tardes. Primer era un desastre amb 700 matriculats quan l’aula només donava cabuda a la meitat, amb gent bolcada per les escales i pràcticament impossible apuntar una sola ratlla. Al professorat ja li anava bé perquè així feien negoci venent apunts. Un jove Joan Hortalà entrava amb la seva panxeta plena de fums i abans de dir res inspeccionava un petit transformador sobre la pissarra. Confonia l’equip de fluorescents amb un micròfon, avisant-nos severament en el seu volcànic castellà d’Olot:
-“Queda terminantemente prohibido grabar mis palabras.”
Es limitava a repetir en castellà barroc Introduction to Positive Economics que Richard Lipsey havia tret el 1963 i que jo havia après sense tanta retòrica i semàntica a les nits al Technical College de Cambridge, així que no vaig tenir cap necessitat de gravar-li res ni comprar-li cap apunt tampoc. Més interessant era Jordi Nadal, el deixeble de Jaume Vicens Vives que feia poc havia mort. Davant aquella massa d’estudiants anònims li deuria fer gràcia que el meu pare era amic del seu admirat professor i constantment citava el meu nom, fent-me alguna pregunta més política que econòmica i més catalana que històrica, no oblidant-se cada cop d’elogiar Destino, que era la manera pública de dir que s’estava contra el règim sense que passés res. El resultat és que en poques setmanes el meu nom era ben conegut a primer.
El SEU, el Sindicato Único de Estudiantes Universitarios, estava tocat de mort. Dirigit per Martín Villa, que després seria cap de Falange Española i governador civil de Barcelona, aquest penjaria la seva estimada camisa blava per fer una profitosa carrera política i econòmica amb la democràcia tan combatuda. L’exconseller d’universitats, Andreu Mas Colell, recorda 40 anys després la retrobada amb la llibertat a la Universitat de Barcelona:
-“Col.lapse del SEU, llavors dirigit per Rodolfo Martín Villa, i intents desesperats del règim per trobar una sortida que poguessin controlar. Arribem a la tardor de 1965. Ens tornàvem a fer la pregunta: i ara què? La resposta va ser mantenir i institucionalitzar el moviment sota la forma d’un sindicat de masses, obert, no clandestí i, si no fos legal, al menys una realitat de facto reconeguda. Aquesta estratègia es va articular en dues etapes: primer, eleccions lliures a comités de curs i boicot a les eleccions oficials. Segon, a partir dels aproximadament 500 representants estudiantils en els consells de curs i centre, anar a la constitució formal en una assemblea del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, un sindicat representatiu i, un punt clau, explícitament compromès amb els principis democràtics.”
L’octubre s’organitzaren aquestes primeres eleccions lliures. A primer, a l’acabar la classe Jordi Nadal, que era el més demòcrata i menys arribista, i per tant menys poruc, uns estudiants de cursos superiors pujaren a la tarima i digueren:
-“No sortiu que us hem de donar notícies de la convocatòria d’eleccions al nou Sindicat Democràtic d’Estudiants. Demanem candidats per al consell del curs primer.”
Jo m’havia fet amic de Walter Abraham, filipí expulsat per Ferdinand Marcos amb la seva política d’indigenització. Coneixia així el petit grup de filipins blancs de parla anglesa encara que d’origen hispànic, entre les quals la joveneta Isabel Preysler que a finals d’aquell mateix curs marxaria a Madrid on s’enamoraria d’un jugador del Real Madrid que volia cantar, Julio Iglesias. Amb Walter vaig decidir presentar-me a les eleccions doncs cap dels dos ens agradava el feixisme i veiem una oportunitat per a fer un pas cap a la llibertat. La meva candidatura no va agradar als organitzadors. Pels passadissos un m’aconsellà:
-“Retira el teu nom que ja tenim la llista que volem.”
Cal recordar aquí que Demòcrata era una paraula codi comunista, com República Democràtica Alemanya. Els comunistes del PSUC, l’única oposició organitzada, volien unes eleccions lliures al Sindicat Democràtic d’Estudiants si els resultats eren absolutament controlats, amb llistes úniques. Jo no tenia cap problema en perdre unes eleccions lliures així que vaig rebutjar l’oferta amistosa de retirar-me abans d’hora. Gràcies a la campanya pro bono de Jordi Nadal, vaig sortir elegit un dels deu membres del comitè de curs de primer. Els consells amistosos continuaren després de les eleccions:
-“Ja tenim delegat de primer.”
El comitè de curs havia d’elegir el delegat de primer, però els comunistes havien decidit que havia de ser el decoratiu fill d’un forner del Paral.lel. Jo vaig exigir:
-“El mínim que pot fer un Sindicat d’Estudiants que du el nom de Democràtic és votar el delegat de primer en una elecció formal.”
Ens tancàrem en una aula tot sols els deu membres de primer. Jo volia conèixer qui era el candidat ungit així que vaig demanar-li quines propostes tenia. La pregunta no era del tot teòrica, doncs a primer teníem greus problemes físics d’espai a l’aula. Com més preguntava més callava el candidat oficial fins que algú va suggerir:
-“És igual si no sap res del que vol. Fem el que ens han ordenat i l’elegim.”
Jo no admetia despotismes, ni il.lustrats ni sense il.lustrar, i m’havia presentat precisament per a lluitar per la llibertat. Davant els problemes ben reals a primer que calia solucionar vaig proposar-me també com a delegat de primer en un vot secret. A l’hora d’escriure el meu nom tenia dubtes i vaig demanar a Carme Trilla, que coneixia de l’Escola Andersen quan érem pàrvuls:
-“Creus que és ètic votar-me a mi mateix?”
Ella ho tenia ben clar:
-“Si creus en el que fas, és clar que has de votar-te!”
Així ho vaig fer i potser la Carme i segur que d’altres també, doncs sortia elegit delegat de primer d’econòmiques. A la sortida els psuqueros posaren mala cara, però no els hi quedà més remei que acceptar. El Sindicat Democràtic d’Estudiants estava estructurat com un vehicle teòric de combat al règim més que un sindicat real d’estudiants. Seguim amb Mas Colell:
-“El Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona es constituí el 9 de març de 1966 als Caputxins de Sarrià. Els seus documents i manifestos fundacionals són notables i es llegeixen encara bé avui. Alguns foren escrits per Manuel Sacristán, d’altres per comissions de la junta de delegats a bars, cases, i fins i tot torres de Pedralbes.”
Andreu Mas Colell formava part del jurat del Premi Catalunya d’Economia del qual jo era secretari i en el sopar del darrer premi on vaig participar em deia:
-“A la commemoració del Sindicat Democràtic d’Estudiants que ha fet la universitat he citat la casa teva de Pedralbes.”
-“M’imagino que tota la lluita per la llibertat els hi deu semblar ciència ficció als estudiants d’avui en dia,” vaig contestar.
-“No n’hi havia cap d’estudiant, tot era gent de la nostra edat. Però volia que sapiguessin que fins i tot els rics estaven contra el règim.”
El meu pare sempre havia estat contra el règim, però les interminables reunions a la biblioteca de casa a Pedralbes dels 50 delegats d’econòmiques acabaren posant-lo nerviós. Jo els havia invitat a casa perquè no teníem on reunir-nos i la universitat no donava cap facilitat. Un dia el meu pare m’aturà a peu d’escala:
-“Aquestes reunions s’han d’acabar perquè poses en perill Destino.”
-“Però tu no fas prou per acabar amb el règim!”
-“Faig el que puc.”
-“Jo també.”
El meu pare era un bon liberal i les reunions continuaren amb situacions ben còmiques. Un dia el meu pare rebia a la sala el governador civil de Barcelona mentre discutíem a la biblioteca que calia parlar amb algú del règim. Quan els hi vaig dir qui hi havia a la sala d’estar un contestà:
-“Doncs anem a baix a parlar amb el governador civil!”
Els vaig convèncer que millor ser discrets. Les reunions preparatòries dels estatuts del Sindicat Democràtic d’Estudiants foren una immensa pèrdua de temps. Primer discutíem el text proposat a primer i després tots els delegats d’econòmiques les esmenes dels diversos cursos. Fins aquí tot era transparent, però llavors el text esmenat desapareixia a nivells opacs on regnava el centralisme democràtic. No recordo ni una sola esmena nostra que fos aprovada. Semblava tot plegat un exercici per mantenir-nos enfeinats.
Jo no volia quedar-me fent teoria amb les mans buides i vaig iniciar una campanya per a millorar les condicions dels estudiants de primer. El pas inicial era veure el degà Mario Pifarré, comptable que duia la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras, l’única reial que existeix a Barcelona i com ironitzava el professor emèrit Fabià Estapé:
-“És l’Acadèmia Cots!”
Conegut centre de formació de secretàries. El degà feia quadrar els números al règim. Tothom pensava que era impossible que un càrrec públic a dit parlés amb un mer estudiant electe. M’ho deien els altres delegats, ja fossin polítics de partit únic o estudiants únicament. El bidell-policia que vigilava el deganat m’ho confirmà després d’entrar i sortir del cau del comptable de l’ordre establert:
-“El ilustre señor degano dice que no piensa hablar con subversivos ni lo hará jamás.”
Jo li vaig suggerir:
-“Pues que me reciba como estudiante si no quiere verme como delegado de primero.”
Molts dies i hores de passadís fins que finalment el vaig enxampar sortint del seu amagatall burocràtic. Nerviós s’em va treure de sobre com si ja veiés el motorista del Pardo amb l’ordre fulminant de destitució i exili a Las Hurdes per conturbeni amb la democràcia decadent:
-“Parli amb el degà de comerç que l’edifici és seu. A mi no em busqui problemes amb el règim!”
Efectivament vaig demanar hora pel matí i el degà de comerç em va rebre amb tota consideració. Sense posar obstacles va donar ordre que obrissin la sala d’actes, com jo li havia demanat, on cabíem tots els estudiants de primer.
Els comunistes van veure que els hi podia ser útil, a distància és clar. Jo estava molest per la manera com perdíem el temps discutint uns estatuts on mai s’acceptava ni una sola paraula nova, no ja de propostes de primer sinó de les que s’aprovaven a nivell de tota la facultat. Vaig demanar un dels que tenia el cor dividit entre el sindicat d’estudiants i el PSUC, que volia anar a una de les reunions que feien posteriors. La meva idea era intentar convèncer els comunistes que la democràcia tampoc era tan dolenta i quin mal era acceptar propostes per a un sindicat d’estudiants que funcionés i no fos una mera eina política.
Una nit vaig quedar davant el cinema Alexandra a la Rambla Catalunya. Després de més d’una hora d’espera a quarts de dotze de la nit el noi correu em portà a una parròquia d’Horta. Em passejà davant d’un cotxe de policia que em veieren molt bé. Tot just entrar i s’aixecà la sessió. Semblava com si m’estiguessin esperant per anar-se’n a dormir. Vaig veure que no hi havia res a fer i que l’únic que pretenien era que la policia em fitxés per crear-me problemes.
Una altra ensarrona va ser encara més fotogènica. Vaig ser invitat a la facultat de dret i em varen fer seure a la mesa presidencial davant un auditori ple. No em deixaren dir res, però després vaig veure que sortia en una foto d’un llibre de Ruedo Ibérico, l’editorial comunista de París. No calia que els comunistes fessin tants esforços perquè el règim m’expulsés.
L’Assemblea Constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants se celebrà finalment el dimecres 9 de març de 1966. Mas Colell segueix explicant:
-“Com sabeu una de les claus de l’acte fundacional fou que vàrem fer pam i pipa al govern civil. El dia i l’hora es va anunciar a tot arreu i no varen poder impedir-lo. El que no s’havia anunciat era el lloc, ni a nosaltres els delegats que sabérem mitja hora abans on havíem de trobar-nos, als Caputxins de Sarrià. La raó de triar un monestir era el Concordat que feia poc havia signat Franco amb el Vaticà. L’Església quedava en una mena d’extraterritorialitat on la policia no podia entrar, com una ambaixada estrangera o la Pau i Treva catalana per a ser més exactes. L’assemblea va començar ben normal amb 500 delegats i 33 invitats, entre els quals Salvador Espriu, Pere Quart, Jordi Rubió, Antoni Tàpies, J.A. Goytisolo. Els grisos arribaren una hora tard, però no entraren al monestir. Decidirem no sortir si la policia no garantia la no detenció dels convidats. I allà ens quedàrem tres dies, fins divendres que era el dia que Franco feia consell de ministres.”
El superior de l’ordre franciscana, Joan Botam, explica la situació:
-“Fora hi havia la policia, els cavalls, el terror, però de portes endins va ser una cosa extraordinària.”
El provincial, de visita a Sarrià, recorda el que va viure amb la policia:
-“Vaig enviar un frare per parlar amb el seu cap. El varen insultar. Un policia li va dir que el que volia és que es cremés tota la casa amb nosaltres dins. En Lluís de Reus, un home molt delicat, va tornar abatut. Vaig proposar a Creix que parlés amb els estudiants, però va marxar fent un cop de porta.”
El provincial va anar a veure l’arquebisbe de Barcelona Gregorio Mondrego que se’n va rentar les mans:
-“Esto no es asunto mío. Es asunto suyo.”
El governador civil va intentar exiliar-lo:
-“Antonio Ibàñez Freire va resultar un energumen. Es va posar dret i va dir: Si Ud. no echa a la calle toda esta gentuza, Ud. es responsable. Estava molt enfadat i després em va voler posar a la frontera. Em va arribar que, conversant amb gent seva els va dir: Yo a este provincialito me lo cargo.”
Un fill de Luis Carrero Blanco li va explicar com va anar el consell de ministres tres dies després amb Franco:
-“El general va demanar al ministre de governació Camilo Alonso Vega: ¿Qué pasa con los Capuchinos de Barcelona? Quiero que esto acabe cuanto antes. El ministre només va respondre: “Sí, señor” i va sortir per donar les ordres. Quan jo vaig arribar al convent els policies ja havien entrat, tustant la porta i amb males maneres. Un frare va tractar d’aturar-los recordant que vulneraven el Concordat.”
Mas Colell explica què va significar la Caputxinada:
-“La Captuxinada fou una fita fonamental per l’impuls a la coordinació política de les forces de l’oposició. També fou un moment clau per la catalanització de la vida pública democràtica universitària. Fins llavors les assemblees i altres actes es feien amb correcció formal i per tant en castellà. La Caputxinada va marcar un canvi que es concretaria en el descobriment per part dels estudiants de les generacions intel.lectuals de la preguerra, els que en paraules d’Espriu visqueren per salvar-nos els mots. En particular descobrien Jordi Rubió, un dels intel.lectuals convidats. La universitat del 66 i anys posteriors, portada per rectors policies, fou intensament repressiva. En aquells anys tot semblava possible. El nostre era un moviment que no podria parar ningú, pensàvem. El franquisme hagués tingut d’acabar llavors. Però no es va acabar. Va durar nou anys més. I és clar, vàrem topar i sovint esclafar-nos contra la paret. I s’acabà l’innocència.”
Després d’aquell consell de ministres de divendres, al migdia la policia entrava al monestir pistola en mà. Els grisos, i la policia secreta, estaven tots molt nerviosos. El noi al costat meu entregà el passaport d’Estats Units i els policies saltaren enrere apuntant-nos les metralletes cridant espantats:
-“¡Un americano!”
Arrestaren els delegats de facultat i els invitats i a la resta ens deixaren anar sense el carnet d’identitat que teníem que passar a buscar a la Via Laietana al quarter general de la policia. Al carrer policies a cavall ens perseguiren fins arribar al que llavors es deia Avenida de la Victoria i ara Avinguda de Pedralbes. Vaig arribar a casa amb molta gana i ben brut. L’única sequel.la física va ser que aquell mateix diumenge em tocava jugar un partit internacional de rugbi amb la selecció juvenil catalana contra el Rosselló. Dos francocatalans saltaren sobre meu i el peu dret va quedar travat, patint un esguinç. El dilluns a la tarda a la facultat anava amb bastó i el peu embenat. El degà Pifarré xisclà esverat quan em va veure:
-“Això li passa per anar contra el règim!”
Li vaig haver de repetir més d’un cop, però no podia entendre la meva resposta:
-“Això em passa per anar contra els francesos!”
Tots els delegats tenien molta por de passar per la Via Laietana a recollir el carnet d’identitat, però jo vaig decidir-me anar-hi el primer i no va passar res. Menys sort tingueren els arrestats i el delegat d’enginyers Joaquim Boix va ser torturat. Això va provocar una manifestació d’un centenar de capellans a la Via Laietana davant el quarter de la policia que els grisos perseguiren i apallissaren, causant un altre escàndol internacional.
Cal situar el règim al món. Coincidia amb l’intent de fer passar Franco per moderat, amb la petició d’entrar al Mercat Comú i la Llei Fraga que eliminava la censura prèvia que s’aprovava aquell abril, un mes després de la Captuxinada i de la qual en sentirem a parlar molt en aquesta memòria compartida. Les portades dels principals diaris del món deien que el règim prohibia un sindicat lliure d’estudiants, trencava el Concordat a punta de pistola, torturava presoners polítics i apallissava frares! Fabià Estapé explicava un dia a la Societat Catalana d’Economia, on l’havia invitat, el seu comentari a Madrid quan li demanaren la seva opinió sobre la carta per entrar al Mercat Comú:
-“Me temo que no llegará a su destino.”
-“¿Por qué?”
-“Por exceso de franqueo.”
Efectivament mai va haver-hi resposta de Brussel.les durant el franquisme.
Durant molts anys a Destino sortia un anunci d’un vermut internacional amb el rerafons de la portada de l’International Herald Tribune, amb el titular principal que la policia havia entrat als Caputxins per reprimir una reunió lliure d’estudiants. Sempre vaig creure que venia del New York Times, doncs el diari americà de París es bastia dels articles del New York Times i el Washington Post, però quan vaig visitar el Library of Congress, vaig veure que, igual que Watergate, va ser el Washington Post, el primer en defensar la llibertat posant-nos a la seva portada.
El meu pare em va enviar a dormir uns dies a casa la meva Tia Madol, casada amb el psiquiatra i crític taurí Mariano de la Cruz, i vaig acabar dormint també a casa una tia avia, germana de la mare de la meva mare, la Tia Lola. Un dany col.lateral va ser que el meu pare va fer desaparèixer tots els papers que ja no he recuperat mai més. Seria divertit escriure una història detallada del que vaig viure. Anys més tard el meu pare em comentava el poc que la gent havia fet contra la dictadura, però havia quedat sorprès per un editor:
-“M’ha dit el llibreter Bosch quan li he explicat que el Sindicat d’Estudiants us reunieu a casa, que ell va amagar a la seva en Joaquim Boix!”
Joaquim Boix era un dels delegats arrestats que patiren tortures, però tots nosaltres fórem perseguits pel règim com recorden dos participants. L’avui periodista Ferran Sales:
-“Aquell Vicente Creix, el totpoderós cap de la policia social, entre acudits i facècies, s’acostava a la porta per aconsellar als estudiants que tornessin a casa. L’assalt de la policia a la sala va ser brutal. Ens va fer recordar de cop que estàvem en plena dictadura franquista i que Creix n’era un dels més eficaços torturadors. La majoria vàrem ser represaliats. Hi va haver sancions acadèmiques, però també militars que es vàren materialitzar a mesura que ens incorporàvem a la mili.”
El poeta Francesc Parcerisas recorda com va ser expulsat de milicies i es va quedar sense passaport:
-“Em van fer una mena de judici militar “por tener ideas socialistas avanzadas” i em vaig quedar sense passaport.”
Jo no vaig ser expulsat per la Caputxinada, però l’expulsió a principi de curs de Manuel Sacristán ara m’afectaria. El rector García Valdecasas em manava:
-“De acuerdo con lo establecido en el art.° 19 del Reglamento de Disciplina Académica de fecha 8 de septiembre de 1954, le comunico que a partir de este momento, queda V. suspendido en el ejercicio de los derechos anejos a la condición de escolar y en consecuencia se le prohibe el acceso a los locales académicos hasta tanto se resuelva el expediente disciplinario en tramitación. Lo que le comunico para su conocimiento y efectos señalándole que contra el presente acto no cabe recurso alguno por tratarse de un mero trámite en el referido expediente. Dios guarde a V. muchos años. El rector.”
El rector va materialitzar la meva expulsió en sis dies. Durant tot l’any no havíem fet ni una sola classe a primer de filosofia, però l’abril el degà Pifarré anunciava que havia fitxat de professor el tomista Francisco Canals Vidal en substitució del marxista Manuel Sacristán expulsat a principi de curs pel rector. Ens va donar a entendre que tothom aprovaria si no fèiem res. Llargues reunions dels delegats on finalment acordàrem res de violència a canvi d’aconseguir el boicot absolut de les seves classes. No era fàcil amb 700 estudiants, però jo era popular després d’haver aportat la millora de condicions lectives i finalment ningú va anar-hi.
Però el tomista del règim va venir el primer dia de classe amb un alumne de bracet que no era de la facultat per a no trobar-se sol. Això va ser vist com una provocació, doncs el rector García Valdecasas havia distribuit uns carnets de colors per impedir que els estudiants ens organitzéssim i no podíem entrar en cap altra facultat que no fos la nostra. El color d’econòmiques era taronja si mal no recordo i els bidells-policia estaven tot el dia a la porta per barrar el pas. A la sortida de la classe alguns tiraren ous al professor tomista i al seu estudiant pret a porter. No es netejaren ni la closca ni el regalim d’ou que duien a sobre que exhibien com una medalla mentre esperaven el degà Pifarré que arribà protegit pels grisos i mostrant tota la indignació de rigor. Aquesta va ser la carta d’expulsió definitiva del rector:
-“En el expediente que se sigue al alumno de esta universidad por hechos ocurridos en la facultad de ciencias políticas, económicas y comerciales los dias 13, 14 y 18 del presente mes, resultando que en dichos días se produjo una alteración del orden académico en la citada facultad que culminaron el dia 18 infiriendo al Dr. Canals graves ofensas de obra y palabra, lo que dió motivo a que el Sr. Decano se viese precisado a hacer entrar la policia para reestablecer el orden alterado. Estos hechos constituyen una falta grave de indisciplina universitaria.
Resultando que el alumno D. José Vergés Coma, acompañando al alumno Sr. Pastor, fue a comunicar al Dr. Canals la decisión de no entrar en clase, acordada en asamblea anterior ilegalmente reunida. Resultando que el mismo Sr. Vergés, en su pliego de descargos, se atribuye el título de delegado de curso de asociaciones ilegalmente constituidas y no autorizadas por la Autoridad Académica. Resultando que, según consta por informe oficial en este rectorado, el Sr. Vergés Coma, con otros alumnos, coaccionó a otros compañeros para impedir la entrada en clase de la mayoría. Resultando que lo expuesto en su alegación segunda de su pliego de descargos, queriendo justificar la actitud de indisciplina de los estudiantes y la grave ofensa cometida con un profesor universitario, no solo no aboga sino que acentúa la responsabilidad de D. José Vergés Coma en los hechos acaecidos.
Resultando que se le dió audiencia al entregarle el pliego de cargos por escrito, expresándole todas las circunstancias del expediente que se le había incoado y comunicándole el plazo en que podría presentar el escrito de descargo. Visto el decreto 2.457 del 14 de agosto de 1965 sobre facultades de los rectores.
Considerando que el presente expediente de disciplina académica se ha tramitado de conformidad con el procedimiento especial establecido en el citado decreto y habiéndose cumplido la audiencia del interesado que dispone en su artículo 1°. Considerando que las alegaciones formuladas por el alumno D. José Vergés Coma confirman su participación en los graves sucesos cometidos en la Facultad de Ciencias Políticas, Económicas y Comerciales los dias 13, 14 y 18 del presente mes. Este rectorado, haciendo uso de las atribuciones que le confiere el decreto 2.457 de 14 de agosto de 1965, debe acordar y acuerda privar a D. José Vergés Coma de continuar sus estudios en el distrito universitario de Barcelona y en consecuencia se le prohibe expresamente el acceso a todos los centros de enseñanza de este distrito, considerándose como desobediencia grave a la autoridad académica la infracción de este acuerdo.
Acordado en Barcelona a 26 de abril de 1966, deberá ser notificado al interesado para su conocimiento y cumplimiento y al decano de la Facultad de Cièncias Políticas, Económicas y Comerciales. Debe ser igualmente trasladado al Ilmo. Sr. Director General de Enseñanza Universitaria, por si estimase que los hechos sancionados deben ser motivo de un expediente ordinario conforme al reglamento de disciplina académica. El rector.”
Vaig acabar examinant-me a la Universidad de Valladolid a Bilbao. Un professor de matemàtiques que havia agafat a Barcelona al no poder anar a classe a la facultat, enamorat de l’òpera, quan va veure l’examen que m’havien posat em va fer una recomanació de tot cor:
-“Vagi-se’n que aquesta universitat espanyola no té remei!”
A la llarga algunes coses s’arreglen. Quinze anys i un cop d’Estat fallit després vaig tornar a demanar una convalidació a Madrid, aquest cop com exiliat polític:
-“Vista la instancia debidamente documentada que eleva a este departamento D. Josep Vergés Coma de nacionalidad española, en solicitud de que sus estudios y título de Master of Arts obtenidos en la Universidad de Cambridge se le convaliden por los equivalentes españoles, acogiéndose para ello al régimen establecido para exiliados españoles por razones políticas este Ministerio de conformidad con las disposiciones anteriormente citadas y acreditada debidamente por el interesado su condición de exiliado, acuerda que los estudios y título de Master of Arts obtenidos por D. Josep Vergés Coma se consideren equivalentes al título español de licenciado en ciencias económicas y empresariales, sección de economía general, con los mismos efectos y derechos que dicho título confiere.”
El meu professor de matemàtiques tenia certa raó que la universitat espanyola no té remei. El 2006 es celebraren 40 anys de la Caputxinada. La Universitat de Barcelona no ha penjat una placa commemorativa als Caputxins de Sarrià en record dels que lluitaren per la llibertat, ni ens ha escrit cap carta de disculpa als alumnes expulsats amb la invalidació formal del seu procés polític. En canvi el retrat a l’oli del rector falangista García Valdecasas segueix penjant al rectorat. Aneu a Munich i veureu a la universitat una placa en record dels estudiants de la Rosa Blanca, pocs també, que es rebel.laren contra Hitler i mireu si trobeu algun retrat a l’oli del seu rector nazi.

8 March 2016 - Posted by | Culture/Cultura, Politics/Política

1 Comment »

  1. […] page one of The Washington Post/ MEMÒRIA VERGÉS: L’ASSALT PORTADA DEL WASHINGTON POST https://larepublicacatalana.wordpress.com/2016/03/08/memoir-of-the-democratic-student-unionmemoria-d… & The fight for independence like the fight for freedom in our democratic student union against […]

    Like

    Pingback by Verges Report: 50 years of Franco’s siege at the capuchins/50 ANYS DEL SETGE DE FRANCO A LA CAPUTXINADA « La República Catalana | 9 March 2016 | Reply


Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: