La República Catalana

News Comment/COMENTARI AL DIA

LA CENSURA INVISIBLE DE JOSEP PLA/The invisible censorship of Josep Pla

LA CENSURA INVISIBLE DE JOSEP PLA/

The invisible censorship of Josep Pla

LES MEVES PARAULES SOBRE PLA A L’ATENEU/

My words on Pla at the Ateneu

Presència de Pla

per Josep C. Vergés

La vida literària de Pla comença aquí a l’Ateneu Barcelonès. El seu amic i mentor Alexandre Plana confirma en carta a Pla el 24 abril 1920 poc després d’arribar a París de corresponsal de La Publicitat: ‘Un altre dia et parlaré del teu diari íntim. T’agraeixo molt, però molt, que me’n hagis fet dipositari. Llàstima que no el seguissis. Vet aquí Pep (!) que aviat farà un any que ens vàrem conèixer. Te’n recordes d’aquell vespre que en Millàs (bon poeta) va presentar-nos com si fóssim dos prohoms? Tu et tragueres el barret i digueres moltes vegades senyor Plana. No m’enredares del tot, no et pensis. En un racó dels ulls se’t coneixia que te’n foties una mica. Aviat farà un any! Te’n parlaré del diari un altre dia. A estones fa una mica de mal, però com m’agrada amb tot el que hi ha de confús, de sincer i d’insinuador, de contradictori, de clar! Admirable! Treballa força, Pla, treballa força!’ Quadern Gris, present l’abril 1920, publicat abril 1966.

Josep Pla segueix present. He escrit aquest llibre de recorts per la seva presència inesborrable i constant, presència per als catalans i presència universal per un traductor com Peter Bush. Presència també personal, viscuda en les cartes de Josep Pla i del seu editor, el meu pare Josep Vergés Matas, i presència en viu en visites al Mas Pla de Llofriu, Palamós, Calella de Palafrugell, Aigua Blava, l’Escala, Pedralbes, Destino, però també presència viatjant amb Josep Pla a París i Londres, a Oxford i Cambridge. Acabat de néixer Josep Pla ja es preocupa per mi, oferint llet sense batejar del seu mas quan estiuejàvem a Llafranc. Amb deu anys acompanyo el meu pare al port de Barcelona per acomiadar Josep Pla en un transatlàntic i a la revista Destino surt la foto de la portada del meu llibre, on el gegant de la literatura anima al minúscul noiet. Quan el rector falangista García Valdecasas m’expulsa de la Universitat de Barcelona l’abril de 1966, Pla i el meu pare comenten el setge de Franco durant tres dies als Caputxins de Sarrià. El meu pare escriu: ‘Encara que s’ho calla em sembla que porta molt vent a la flauta.’ Josep Pla contesta en doble lectura: ‘Tens una sort fenomenal.’

Dies després surt El quadern gris, el primer llibre de Pla sense censurar, tot i escriure’l 50 anys abans. Jo marxo exiliat a Cambridge on llegeixo l’Obra Completa de Pla que va sortint. A Cambridge no desentona gens Pla, el que desentona és el feixisme de Franco que prohibeix Destino. Tres anys després el meu pare i Pla venen a Cambridge, en una escala al Tàmesi del seu creuer a Rússia. Pla vol parlar amb l’independentista Josep Maria Batista i Roca que ens rep a Trinity College, però el meu pare no vol ser-hi perquè el professor emèrit de català a Cambridge és homosexual. A Pla no li preocupa, però en els seus articles del viatge no parla de Cambridge. La censura, que ja no era prèvia però més malèvola encara, ho feia impublicable, com ho era 14 anys abans citar Dr. Josep Trueta en el nostre viatge a Oxford.

La censura de Franco la patiren sense afluixar mai Pla i el meu pare, com revelo de les mil cartes que s’ecriviren durant quatre dècades. Deien el que pensaven perquè les cartes eren entregades a mà pel recader Facundo de Palafrugell. Voldria publicar aquestes mil cartes amb el títol ben planià de Cartes a mà. Per fer boca i desvetllar el fenomenal interés que tenen aquest aperitiu escrit en estil planià, barrejant la vida personal amb els fets polítics, acostant-me als mites insostenibles i exposant els muntatges sobre Pla. Al final ve una bibliografia, cosa que no posava mai Pla, però segueixo aquí el seu admirat Jaume Vicens Vives quan exigeix analitzar el passat amb proves, sense construir mites amb afirmacions subjectives. Trobareu exposades les construccions fantasioses, des de Gabriel Ferrater quan pontifica que El quadern gris és una obra de maduresa, Òmnium amb qui Pla juga al gat i la rata quan li volen publicar l‘Obra Completa, els espanyolistes que volen fer de Pla un botifler com ells, Jordi Pujol que busca la rauxa en contra del seny de Pla i, sobretot, la censura.

La censura era estúpida com tota censura, però a sobre Franco era rencorós. Pla rep una prohibició d’escriure durant dos mesos i Destino és prohibit durant tres setmanes als anys quaranta amb Hitler triomfant, però el Goebbels de Franco, Fraga Iribarne, prohibeix Destino per dos mesos tres dècades després acusant-lo d’anticatalà! A les prohibicions cal afegir les constants multes a Destino i a Pla.

El llibre demostra que Pla fou de lluny l’autor més censurat i odiat per Franco. Articles aparentment inofensius sobre fumar, pagesos o Alemanya eren prohibits in toto o retallats fins la il.legibilitat. És clar que Pla escrivia amb doble lectura, facilitada per la seva ironia socarrona. Parla de talls de llum, de males carreteres, del Rin -res de política pretèn- l’endemà que els americans hi arriben, de la poesia de Dionisio Ridruejo quan trenca amb Franco. Res podia ser criticat, però Pla trobava com criticar i els seus lectors l’entenien molt bé. A més del règim criticava la burgesia catalana i els seus fills revolucionaris de saló.

La censura és el mal que hem patit i seguim patint. No en parlo al llibre, però vaig ser expulsat de la revista Destino un mes abans que Pla. El meu pecat: dir que el marxisme era irreformable. Envalentonats el soviet anarcocomunista instal.lat pel nou propietari Jordi Pujol expulsa Pla amb l’excusa perfecte d’un article seu sobre Portugal, que he reproduit i ja direu si li sobra paraula mal posada o crítica mal orientada. Mesos abans de morir als 91 anys l’Avui demana al meu pare un article sobre Pla. 26 anys després de la mort de Franco, l’article sortia completament retallat i manipulat, com reprodueixo en aquest llibre!

Pla viatjava molt, però no es mogué mai sobre la llibertat i Catalunya. On estaria Pla avui? Amb els catalans com sempre. Era Pla feliç? Quina pregunta. Qui podia ser feliç amb la dictadura racista de Franco? El meu pare deia, i així he titulat la seva biografia compartida Un país tan desgraciat. Quan Pla torna dels seus viatges es lamenta de la misèria moral, econòmica, política i intel.lectual que troba. Avui vivim com les democràcies, no en un país de mentida. Què votaria Pla? Pla votaria Europa, Catalunya i llibertat.

Dedico el llibre al meu nét Jaikel amb el desig que pugui viure en un país sense mentides. He fet un arbre genealògic de la família Matas -la meva àvia paterna- armadors de Palamós que no es mogueren del seu port durant segles. He arribat 13 generacions enrere a 1620. La primera àvia es deia Caterina com la meva filla petita, mare del meu nét. Caterina va viure en una Catalunya lliure i els seus descendents un segle més fins 1714. Espero que la meva Caterina torni a viure en una Catalunya lliure on sobrin les mentides. També he fet un arbre de la família Vergés, que eren més mòbils, com jo mateix, i només he arribat set generacions enrere, al 1817. No us sorprendrà que inclou tres alcaldes de Palafrugell, el primer amb la revolució liberal del general Prim, el segon primer alcalde catalanista i el tercer, diputat de la Unió Federal Nacionalista Republicana. Perquè després diguin Madrid i botiflers que Catalunya és un invent d’ara! Per cert a la casa pairal de Darnius a la ratlla de França, Can Barris on naixé el meu rebesavi, tingué lloc l’últim acte oficial de la República abans de la bestial dictadura de Franco que pretenia acabar amb Catalunya. Hitler guanyava la guerra quan el meu pare recorda en el seu únic llibre, Imatge Josep Pla volum 45 de l’obra completa: ‘El meu inoblidable amic Jaume Vicens Vives ens deia a Josep Pla i a mi: hem de lluitar pel liberalisme, per la catalanitat sense límits i el retorn a formes democràtiques de convivència. Aquestes paraules tan simples i tan naturals, pot algú imaginar-se el que significaven l’any 1940? El que era ésser anglòfil i no germanòfil? El feixisme i la Gestapo?’ El temps no ho ha esborrat tot com creia el meu pare. Aquí els teniu, en la seva pròpia veu.

Pla és el nostre Shakespeare. Amb Shakespeare veus els anglesos com amb Pla veus els catalans. Pla va lluitar sempre per la llibertat i contra la censura, és a dir les mentides. El temps ha passat però seguim vius lluitant per Catalunya amb Josep Pla.

The presence of Pla

by Josep C. Vergés

The literary life of Pla began here in Barcelona’s Ateneu. His friend and mentor Alexandre Plana confirmed in a letter to Pla of 24th April 1920 just after he arrived in Paris as correspondent of La Publicitat: ‘Some other day I’ll talk to you about your intimate diary. I am very grateful, extremely so, that you let me be it’s depositor. A pity you stopped. Look Pep it will be a year soon that we met. Do you remember that evening when Millas (good poet) introduced us as if we were two personalities? You raised your hat, repeatedly saying Mr. Plana. Don’t think that I fell for it entirely. In the twinkle of your eyes I spotted that you were having a little fun. Only one year ago! I’ll discuss your diary another day. Sometimes it hurts somewhat, but how I like it with all its confusion, sincerity, insinuations, contradictions, clarity! Admirable! Work hard, Pla, work hard!’ The Grey Notebook, already present in April 1920, published in April 1966.

Josep Pla is always present. I have written this book of memories because of his unforgettable and constant presence, a presence for Catalans and a universal presence thanks to his translator Peter Bush. A personal presence too, relived in the letters of Josep Pla and his publisher, my father Josep Verges Matas, and a living presence in visits to the Mas Pla in Llofriu, Palamos, Calella de Palafrugell, Aigua Blava, l’Escala, Pedralbes, Destino, but also a presence travelling with Josep Pla to Paris and London, to Oxford and Cambridge. After my birth Josep Pla already cares about me, offering unbaptised milk from his mas when we spent the summer in Llafranc. When I’m ten I accompany my father to the port of Barcelona to see off Josep Pla on a transatlantic and the magazine Destino publishes the photo that illustrates my book where the literary giant encourages this tiny lad. When the fascist chancellor Garcia Valdecasas expelled me from the University of Barcelona in April 1966, Pla and my father comment the three day siege by Franco of the Capuccin Monastery of Sarria. My father writes: ‘Although he says little I believe he has a lot of wind in his flute.’ Josep Pla answers with double meaning: ‘You have phenomenal luck.’

A few days later The Gray Notebook is published, the first of Pla’s books not to be censored, despite having been written 50 years earlier. I leave for my exile in Cambridge where I read Pla’s Complete Works as they are published. Pla fits perfectly in Cambridge, what doesn’t is Franco’s fascism banning Destino. Three years later my father and Pla come to Cambridge, at a port stop in the Thames of their cruise to Russia. Pla wants to talk with independence leader Josep Maria Batista i Roca who welcome us in Trinity College, but my father doesn’t want to stay because the Emeritus Professor in Catalan at Cambridge is a homosexual. No problem for Pla, but in his articles on the voyage he never mentions Cambridge. Censorship, which was no longer pre-publication but was even more malevolent, made this unpublishable. Like it had been 14 years earlier to mention Dr. Josep Trueta on our trip to Oxford.

Pla and my father suffered Franco’s censorship relentlessly as I reveal from the one thousand letters they wrote to each other during four decades. They said exactly what they thought because the letters were hand delivered by the messenger Facundo of Palafrugell. I want to publish these one thousand letters with the Pla sounding title of Letters by Hand. As a foretaste to show the phenomenal interest they have here is an appetizer written in the Pla style, a mix of personal stories and political events, closing in on the unsustainable and exposing the set ups about Pla. I finish with a bibliography, something Pla never did, but here I follow his admired Jaume Vicens Vives who insisted on analyzing the past based on proof, without erecting myths from subjective statements. You will find here fantasy constructs by Gabriel Ferrater that The Grey Notebook is a work of maturity, Omnium which Pla plays with cat and mouse with when they tried to publish his Complete Works, the Spanish nationalists who want to make Pla a collaborator like them, hothead Jordi Pujol in contrast to Pla’s common sense and, above all, censorship.

Censorship was stupid like all censorship, but in addition Franco was full of rancour. Pla was banned from writing for two months and Destino prohibited for three weeks in the forties with Hitler triumphant, but Franco’s Goebbels, Fraga Iribarne, banned Destino for two months three decades later accused of being anti-Catalan! Not to forget that added to the prohibitions there were constant fines to Destino and Pla.

This book shows that Pla was by far Franco’s most censored and hated author. Apparently unremarkable articles on smoking, farmers or Germany were banned completely or cut up to illegibility. Of course Pla wrote with double meanings, thanks to his down to earth irony. He discussed electricity cuts, terrible roads, or Rhine -nothing political he pretended- the day the Americans arrived there, the poetry of Dionisio Ridruejo when he broke with Franco. Nothing could be criticised, but Pla found the way to criticise and his readers understood him very well. He criticised the regime but also the Catalan bourgeosie and their children, the armchair revolutionaries.

Censorship is the evil we suffered and that we still suffer. I don’t mention this in the book but I was expelled from the magazine Destino one month before Pla. My sin: to argue that Marxism was unreformable. Encouraged the Anarcho-Communist Soviet installed by the new owner Jordi Pujol expelled Pla with the perfect excuse of an article of his on Portugal, reproduced here and please let me know if there is any unacceptable word or misplaced criticism. Two months before his death at 91, l’Avui wanted an article by my father on Pla. 26 years after the death of Franco, the article was published completely cut up and manipulated, as I reproduce in this book!

Pla travelled all over, but he never moved on freedom and Catalonia. Where would Pla stand today? With the Catalans as always. Was Pla happy? What a question. Who could be happy in Franco’s racist dictatorship. My father said, and hence the title of his shared biography, Such an Unfortunate Country. When Pla returned from his travels he deplored the moral, economic, political and intellectual misery he found. Today we live in a democracy, not in a country built on lies. What would Pla vote? Pla would vote for Europe, Catalonia and freedom.

I dedicate this book to my grandson Jaikel with the hope he will live in a country without lies. I’ve done the family tree of the Matas family – my father’s mother, shipowners from Palamos who for centuries never moved from their port. I managed to go back 13 generations to 1620. My first grandmother was called Caterina like my youngest daughter, the mother of my only grandchild. Caterina lived in a free Catalonia and her descendants too for a century until 1714. I hope my Caterina can again live in a free Catalonia which has no place for lies. I have also drawn a family tree of the Verges family, who were more mobile like myself, so I could only go back seven generations to 1817. It won’t come as a surprise that there were three mayors of Palafrugell, the first with the liberal revolution of general Prim, the second, the first Catalan nationalist mayor and the third, an MP for the Republican Nationalist Federal Union. Contrast with what Madrid and the collaborators say that Catalonia is an invention of today. Interestingly the family manor in Darnius at the French frontier, Can Barris where my great great grandfather was born, held the last official meeting of the Spanish Republic before the bestial dictatorship of Franco who wanted to finish off Catalonia. When Hitler was winning the war, my father wrote in his only book, Imatge Josep Pla volume 45 of the Complete Works: ‘My unforgettable friend Jaume Vicens Vives said to Josep Pla and I: we must fight for liberalism, for Catalan patriotism without limits and for the return to democratic forms of coexistence. Can anyone imagine what such simple and natural words meant in 1940? What it meant to be Anglophile and not Germanophile? Fascism and the Gestapo?’ Time has not erased everything, like my father thought. Here they are in their own words.

Pla is our Shakespeare. In Shakespeare you see the English like in Pla you see the Catalans. Pla always fought for freedom and against censorship, that is against telling of lies. Time passes but here we are still alive fighting for Catalonia like Josep Pla.

21 June 2017 Posted by | Culture/Cultura | Leave a comment

La censura invisible de Josep Pla/ CENSORSHIP IN FASCIST SPAIN

Invitació

Presentació del llibre

La censura invisible de Josep Pla

per Josep C. Vergés

Presenten el llibre:

Peter Bush, escriptor i traductor de The Gray Notebook,

l’editora Maria Luisa Samaranch d’Sd edicions i l’autor

Dimarts 20 juny a les 19.30 hores

a l’Ateneu Barcelonès

Carrer Canuda 6, Barcelona

(Presentation of my book on censorship and Pla)

13 June 2017 Posted by | Culture/Cultura | Leave a comment

Memoir of the Democratic Student Union/Memòria del Sindicat Democràtic d’Estudiants

Memoir of the Democratic Student Union/

Memòria del Sindicat Democràtic d’Estudiants

per Josep C. Vergés

guillem

Foto: Des de l’esquerra, Guillem Martínez, l’unic fotògraf de la Captuxinada, la meva dona Règula Pfeiffer i jo mateix a l’exposició a Reus al 2012 de les fotos del setge de Franco

La lluita per la llibertat a Barcelona

(Publicat a Un país tan desgraciat, memòria compartida amb l’editor de Destino, Sd Edicions, Barcelona 2007)

Vaig començar als 18 anys els meus estudis a la Universitat de Barcelona en un moment de gran trasbals. La primavera de 1965, com m’havia escrit el meu pare a Cambridge, tres catedràtics de Madrid havien estat expedientats: Aranguren, Tierno Galván i García Calvo. Un sol catedràtic havia dimitit en solidaritat, José María Valverde, catedràtic d’estètica a la Universitat de Barcelona. El meu pare m’explicava aquell estiu:

-“He publicat a Destino, i la censura no ho ha vist, que era catedràtic d’ètica!”
D’aquestes victòries tan petites es sobrevivia a la dictadura. Però ràpidament la vida meva, i en consequència la vida seva, es complicà. El rector de la Universitat de Barcelona i fundador de Falange Española, Francisco García Valdecasas, decidia setmanes abans de jo entrar a estudiar expulsar el marxista Manuel Sacristán. Aquesta expulsió hauria d’afectar el meu futur, doncs era el professor de filosofia de primer d’econòmiques. D’entrada, però, la crisi es va resoldre en fals no posant cap professor de filosofia.
La facultat d’econòmiques no existia i vivíem rellogats a l’escola de comerç, que no formava part de la universitat i precisament era l’escola on havia estudiat el meu pare. Comerç feia les classes al matí i econòmiques a les tardes. Primer era un desastre amb 700 matriculats quan l’aula només donava cabuda a la meitat, amb gent bolcada per les escales i pràcticament impossible apuntar una sola ratlla. Al professorat ja li anava bé perquè així feien negoci venent apunts. Un jove Joan Hortalà entrava amb la seva panxeta plena de fums i abans de dir res inspeccionava un petit transformador sobre la pissarra. Confonia l’equip de fluorescents amb un micròfon, avisant-nos severament en el seu volcànic castellà d’Olot:
-“Queda terminantemente prohibido grabar mis palabras.”
Es limitava a repetir en castellà barroc Introduction to Positive Economics que Richard Lipsey havia tret el 1963 i que jo havia après sense tanta retòrica i semàntica a les nits al Technical College de Cambridge, així que no vaig tenir cap necessitat de gravar-li res ni comprar-li cap apunt tampoc. Més interessant era Jordi Nadal, el deixeble de Jaume Vicens Vives que feia poc havia mort. Davant aquella massa d’estudiants anònims li deuria fer gràcia que el meu pare era amic del seu admirat professor i constantment citava el meu nom, fent-me alguna pregunta més política que econòmica i més catalana que històrica, no oblidant-se cada cop d’elogiar Destino, que era la manera pública de dir que s’estava contra el règim sense que passés res. El resultat és que en poques setmanes el meu nom era ben conegut a primer.
El SEU, el Sindicato Único de Estudiantes Universitarios, estava tocat de mort. Dirigit per Martín Villa, que després seria cap de Falange Española i governador civil de Barcelona, aquest penjaria la seva estimada camisa blava per fer una profitosa carrera política i econòmica amb la democràcia tan combatuda. L’exconseller d’universitats, Andreu Mas Colell, recorda 40 anys després la retrobada amb la llibertat a la Universitat de Barcelona:
-“Col.lapse del SEU, llavors dirigit per Rodolfo Martín Villa, i intents desesperats del règim per trobar una sortida que poguessin controlar. Arribem a la tardor de 1965. Ens tornàvem a fer la pregunta: i ara què? La resposta va ser mantenir i institucionalitzar el moviment sota la forma d’un sindicat de masses, obert, no clandestí i, si no fos legal, al menys una realitat de facto reconeguda. Aquesta estratègia es va articular en dues etapes: primer, eleccions lliures a comités de curs i boicot a les eleccions oficials. Segon, a partir dels aproximadament 500 representants estudiantils en els consells de curs i centre, anar a la constitució formal en una assemblea del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, un sindicat representatiu i, un punt clau, explícitament compromès amb els principis democràtics.”
L’octubre s’organitzaren aquestes primeres eleccions lliures. A primer, a l’acabar la classe Jordi Nadal, que era el més demòcrata i menys arribista, i per tant menys poruc, uns estudiants de cursos superiors pujaren a la tarima i digueren:
-“No sortiu que us hem de donar notícies de la convocatòria d’eleccions al nou Sindicat Democràtic d’Estudiants. Demanem candidats per al consell del curs primer.”
Jo m’havia fet amic de Walter Abraham, filipí expulsat per Ferdinand Marcos amb la seva política d’indigenització. Coneixia així el petit grup de filipins blancs de parla anglesa encara que d’origen hispànic, entre les quals la joveneta Isabel Preysler que a finals d’aquell mateix curs marxaria a Madrid on s’enamoraria d’un jugador del Real Madrid que volia cantar, Julio Iglesias. Amb Walter vaig decidir presentar-me a les eleccions doncs cap dels dos ens agradava el feixisme i veiem una oportunitat per a fer un pas cap a la llibertat. La meva candidatura no va agradar als organitzadors. Pels passadissos un m’aconsellà:
-“Retira el teu nom que ja tenim la llista que volem.”
Cal recordar aquí que Demòcrata era una paraula codi comunista, com República Democràtica Alemanya. Els comunistes del PSUC, l’única oposició organitzada, volien unes eleccions lliures al Sindicat Democràtic d’Estudiants si els resultats eren absolutament controlats, amb llistes úniques. Jo no tenia cap problema en perdre unes eleccions lliures així que vaig rebutjar l’oferta amistosa de retirar-me abans d’hora. Gràcies a la campanya pro bono de Jordi Nadal, vaig sortir elegit un dels deu membres del comitè de curs de primer. Els consells amistosos continuaren després de les eleccions:
-“Ja tenim delegat de primer.”
El comitè de curs havia d’elegir el delegat de primer, però els comunistes havien decidit que havia de ser el decoratiu fill d’un forner del Paral.lel. Jo vaig exigir:
-“El mínim que pot fer un Sindicat d’Estudiants que du el nom de Democràtic és votar el delegat de primer en una elecció formal.”
Ens tancàrem en una aula tot sols els deu membres de primer. Jo volia conèixer qui era el candidat ungit així que vaig demanar-li quines propostes tenia. La pregunta no era del tot teòrica, doncs a primer teníem greus problemes físics d’espai a l’aula. Com més preguntava més callava el candidat oficial fins que algú va suggerir:
-“És igual si no sap res del que vol. Fem el que ens han ordenat i l’elegim.”
Jo no admetia despotismes, ni il.lustrats ni sense il.lustrar, i m’havia presentat precisament per a lluitar per la llibertat. Davant els problemes ben reals a primer que calia solucionar vaig proposar-me també com a delegat de primer en un vot secret. A l’hora d’escriure el meu nom tenia dubtes i vaig demanar a Carme Trilla, que coneixia de l’Escola Andersen quan érem pàrvuls:
-“Creus que és ètic votar-me a mi mateix?”
Ella ho tenia ben clar:
-“Si creus en el que fas, és clar que has de votar-te!”
Així ho vaig fer i potser la Carme i segur que d’altres també, doncs sortia elegit delegat de primer d’econòmiques. A la sortida els psuqueros posaren mala cara, però no els hi quedà més remei que acceptar. El Sindicat Democràtic d’Estudiants estava estructurat com un vehicle teòric de combat al règim més que un sindicat real d’estudiants. Seguim amb Mas Colell:
-“El Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona es constituí el 9 de març de 1966 als Caputxins de Sarrià. Els seus documents i manifestos fundacionals són notables i es llegeixen encara bé avui. Alguns foren escrits per Manuel Sacristán, d’altres per comissions de la junta de delegats a bars, cases, i fins i tot torres de Pedralbes.”
Andreu Mas Colell formava part del jurat del Premi Catalunya d’Economia del qual jo era secretari i en el sopar del darrer premi on vaig participar em deia:
-“A la commemoració del Sindicat Democràtic d’Estudiants que ha fet la universitat he citat la casa teva de Pedralbes.”
-“M’imagino que tota la lluita per la llibertat els hi deu semblar ciència ficció als estudiants d’avui en dia,” vaig contestar.
-“No n’hi havia cap d’estudiant, tot era gent de la nostra edat. Però volia que sapiguessin que fins i tot els rics estaven contra el règim.”
El meu pare sempre havia estat contra el règim, però les interminables reunions a la biblioteca de casa a Pedralbes dels 50 delegats d’econòmiques acabaren posant-lo nerviós. Jo els havia invitat a casa perquè no teníem on reunir-nos i la universitat no donava cap facilitat. Un dia el meu pare m’aturà a peu d’escala:
-“Aquestes reunions s’han d’acabar perquè poses en perill Destino.”
-“Però tu no fas prou per acabar amb el règim!”
-“Faig el que puc.”
-“Jo també.”
El meu pare era un bon liberal i les reunions continuaren amb situacions ben còmiques. Un dia el meu pare rebia a la sala el governador civil de Barcelona mentre discutíem a la biblioteca que calia parlar amb algú del règim. Quan els hi vaig dir qui hi havia a la sala d’estar un contestà:
-“Doncs anem a baix a parlar amb el governador civil!”
Els vaig convèncer que millor ser discrets. Les reunions preparatòries dels estatuts del Sindicat Democràtic d’Estudiants foren una immensa pèrdua de temps. Primer discutíem el text proposat a primer i després tots els delegats d’econòmiques les esmenes dels diversos cursos. Fins aquí tot era transparent, però llavors el text esmenat desapareixia a nivells opacs on regnava el centralisme democràtic. No recordo ni una sola esmena nostra que fos aprovada. Semblava tot plegat un exercici per mantenir-nos enfeinats.
Jo no volia quedar-me fent teoria amb les mans buides i vaig iniciar una campanya per a millorar les condicions dels estudiants de primer. El pas inicial era veure el degà Mario Pifarré, comptable que duia la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras, l’única reial que existeix a Barcelona i com ironitzava el professor emèrit Fabià Estapé:
-“És l’Acadèmia Cots!”
Conegut centre de formació de secretàries. El degà feia quadrar els números al règim. Tothom pensava que era impossible que un càrrec públic a dit parlés amb un mer estudiant electe. M’ho deien els altres delegats, ja fossin polítics de partit únic o estudiants únicament. El bidell-policia que vigilava el deganat m’ho confirmà després d’entrar i sortir del cau del comptable de l’ordre establert:
-“El ilustre señor degano dice que no piensa hablar con subversivos ni lo hará jamás.”
Jo li vaig suggerir:
-“Pues que me reciba como estudiante si no quiere verme como delegado de primero.”
Molts dies i hores de passadís fins que finalment el vaig enxampar sortint del seu amagatall burocràtic. Nerviós s’em va treure de sobre com si ja veiés el motorista del Pardo amb l’ordre fulminant de destitució i exili a Las Hurdes per conturbeni amb la democràcia decadent:
-“Parli amb el degà de comerç que l’edifici és seu. A mi no em busqui problemes amb el règim!”
Efectivament vaig demanar hora pel matí i el degà de comerç em va rebre amb tota consideració. Sense posar obstacles va donar ordre que obrissin la sala d’actes, com jo li havia demanat, on cabíem tots els estudiants de primer.
Els comunistes van veure que els hi podia ser útil, a distància és clar. Jo estava molest per la manera com perdíem el temps discutint uns estatuts on mai s’acceptava ni una sola paraula nova, no ja de propostes de primer sinó de les que s’aprovaven a nivell de tota la facultat. Vaig demanar un dels que tenia el cor dividit entre el sindicat d’estudiants i el PSUC, que volia anar a una de les reunions que feien posteriors. La meva idea era intentar convèncer els comunistes que la democràcia tampoc era tan dolenta i quin mal era acceptar propostes per a un sindicat d’estudiants que funcionés i no fos una mera eina política.
Una nit vaig quedar davant el cinema Alexandra a la Rambla Catalunya. Després de més d’una hora d’espera a quarts de dotze de la nit el noi correu em portà a una parròquia d’Horta. Em passejà davant d’un cotxe de policia que em veieren molt bé. Tot just entrar i s’aixecà la sessió. Semblava com si m’estiguessin esperant per anar-se’n a dormir. Vaig veure que no hi havia res a fer i que l’únic que pretenien era que la policia em fitxés per crear-me problemes.
Una altra ensarrona va ser encara més fotogènica. Vaig ser invitat a la facultat de dret i em varen fer seure a la mesa presidencial davant un auditori ple. No em deixaren dir res, però després vaig veure que sortia en una foto d’un llibre de Ruedo Ibérico, l’editorial comunista de París. No calia que els comunistes fessin tants esforços perquè el règim m’expulsés.
L’Assemblea Constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants se celebrà finalment el dimecres 9 de març de 1966. Mas Colell segueix explicant:
-“Com sabeu una de les claus de l’acte fundacional fou que vàrem fer pam i pipa al govern civil. El dia i l’hora es va anunciar a tot arreu i no varen poder impedir-lo. El que no s’havia anunciat era el lloc, ni a nosaltres els delegats que sabérem mitja hora abans on havíem de trobar-nos, als Caputxins de Sarrià. La raó de triar un monestir era el Concordat que feia poc havia signat Franco amb el Vaticà. L’Església quedava en una mena d’extraterritorialitat on la policia no podia entrar, com una ambaixada estrangera o la Pau i Treva catalana per a ser més exactes. L’assemblea va començar ben normal amb 500 delegats i 33 invitats, entre els quals Salvador Espriu, Pere Quart, Jordi Rubió, Antoni Tàpies, J.A. Goytisolo. Els grisos arribaren una hora tard, però no entraren al monestir. Decidirem no sortir si la policia no garantia la no detenció dels convidats. I allà ens quedàrem tres dies, fins divendres que era el dia que Franco feia consell de ministres.”
El superior de l’ordre franciscana, Joan Botam, explica la situació:
-“Fora hi havia la policia, els cavalls, el terror, però de portes endins va ser una cosa extraordinària.”
El provincial, de visita a Sarrià, recorda el que va viure amb la policia:
-“Vaig enviar un frare per parlar amb el seu cap. El varen insultar. Un policia li va dir que el que volia és que es cremés tota la casa amb nosaltres dins. En Lluís de Reus, un home molt delicat, va tornar abatut. Vaig proposar a Creix que parlés amb els estudiants, però va marxar fent un cop de porta.”
El provincial va anar a veure l’arquebisbe de Barcelona Gregorio Mondrego que se’n va rentar les mans:
-“Esto no es asunto mío. Es asunto suyo.”
El governador civil va intentar exiliar-lo:
-“Antonio Ibàñez Freire va resultar un energumen. Es va posar dret i va dir: Si Ud. no echa a la calle toda esta gentuza, Ud. es responsable. Estava molt enfadat i després em va voler posar a la frontera. Em va arribar que, conversant amb gent seva els va dir: Yo a este provincialito me lo cargo.”
Un fill de Luis Carrero Blanco li va explicar com va anar el consell de ministres tres dies després amb Franco:
-“El general va demanar al ministre de governació Camilo Alonso Vega: ¿Qué pasa con los Capuchinos de Barcelona? Quiero que esto acabe cuanto antes. El ministre només va respondre: “Sí, señor” i va sortir per donar les ordres. Quan jo vaig arribar al convent els policies ja havien entrat, tustant la porta i amb males maneres. Un frare va tractar d’aturar-los recordant que vulneraven el Concordat.”
Mas Colell explica què va significar la Caputxinada:
-“La Captuxinada fou una fita fonamental per l’impuls a la coordinació política de les forces de l’oposició. També fou un moment clau per la catalanització de la vida pública democràtica universitària. Fins llavors les assemblees i altres actes es feien amb correcció formal i per tant en castellà. La Caputxinada va marcar un canvi que es concretaria en el descobriment per part dels estudiants de les generacions intel.lectuals de la preguerra, els que en paraules d’Espriu visqueren per salvar-nos els mots. En particular descobrien Jordi Rubió, un dels intel.lectuals convidats. La universitat del 66 i anys posteriors, portada per rectors policies, fou intensament repressiva. En aquells anys tot semblava possible. El nostre era un moviment que no podria parar ningú, pensàvem. El franquisme hagués tingut d’acabar llavors. Però no es va acabar. Va durar nou anys més. I és clar, vàrem topar i sovint esclafar-nos contra la paret. I s’acabà l’innocència.”
Després d’aquell consell de ministres de divendres, al migdia la policia entrava al monestir pistola en mà. Els grisos, i la policia secreta, estaven tots molt nerviosos. El noi al costat meu entregà el passaport d’Estats Units i els policies saltaren enrere apuntant-nos les metralletes cridant espantats:
-“¡Un americano!”
Arrestaren els delegats de facultat i els invitats i a la resta ens deixaren anar sense el carnet d’identitat que teníem que passar a buscar a la Via Laietana al quarter general de la policia. Al carrer policies a cavall ens perseguiren fins arribar al que llavors es deia Avenida de la Victoria i ara Avinguda de Pedralbes. Vaig arribar a casa amb molta gana i ben brut. L’única sequel.la física va ser que aquell mateix diumenge em tocava jugar un partit internacional de rugbi amb la selecció juvenil catalana contra el Rosselló. Dos francocatalans saltaren sobre meu i el peu dret va quedar travat, patint un esguinç. El dilluns a la tarda a la facultat anava amb bastó i el peu embenat. El degà Pifarré xisclà esverat quan em va veure:
-“Això li passa per anar contra el règim!”
Li vaig haver de repetir més d’un cop, però no podia entendre la meva resposta:
-“Això em passa per anar contra els francesos!”
Tots els delegats tenien molta por de passar per la Via Laietana a recollir el carnet d’identitat, però jo vaig decidir-me anar-hi el primer i no va passar res. Menys sort tingueren els arrestats i el delegat d’enginyers Joaquim Boix va ser torturat. Això va provocar una manifestació d’un centenar de capellans a la Via Laietana davant el quarter de la policia que els grisos perseguiren i apallissaren, causant un altre escàndol internacional.
Cal situar el règim al món. Coincidia amb l’intent de fer passar Franco per moderat, amb la petició d’entrar al Mercat Comú i la Llei Fraga que eliminava la censura prèvia que s’aprovava aquell abril, un mes després de la Captuxinada i de la qual en sentirem a parlar molt en aquesta memòria compartida. Les portades dels principals diaris del món deien que el règim prohibia un sindicat lliure d’estudiants, trencava el Concordat a punta de pistola, torturava presoners polítics i apallissava frares! Fabià Estapé explicava un dia a la Societat Catalana d’Economia, on l’havia invitat, el seu comentari a Madrid quan li demanaren la seva opinió sobre la carta per entrar al Mercat Comú:
-“Me temo que no llegará a su destino.”
-“¿Por qué?”
-“Por exceso de franqueo.”
Efectivament mai va haver-hi resposta de Brussel.les durant el franquisme.
Durant molts anys a Destino sortia un anunci d’un vermut internacional amb el rerafons de la portada de l’International Herald Tribune, amb el titular principal que la policia havia entrat als Caputxins per reprimir una reunió lliure d’estudiants. Sempre vaig creure que venia del New York Times, doncs el diari americà de París es bastia dels articles del New York Times i el Washington Post, però quan vaig visitar el Library of Congress, vaig veure que, igual que Watergate, va ser el Washington Post, el primer en defensar la llibertat posant-nos a la seva portada.
El meu pare em va enviar a dormir uns dies a casa la meva Tia Madol, casada amb el psiquiatra i crític taurí Mariano de la Cruz, i vaig acabar dormint també a casa una tia avia, germana de la mare de la meva mare, la Tia Lola. Un dany col.lateral va ser que el meu pare va fer desaparèixer tots els papers que ja no he recuperat mai més. Seria divertit escriure una història detallada del que vaig viure. Anys més tard el meu pare em comentava el poc que la gent havia fet contra la dictadura, però havia quedat sorprès per un editor:
-“M’ha dit el llibreter Bosch quan li he explicat que el Sindicat d’Estudiants us reunieu a casa, que ell va amagar a la seva en Joaquim Boix!”
Joaquim Boix era un dels delegats arrestats que patiren tortures, però tots nosaltres fórem perseguits pel règim com recorden dos participants. L’avui periodista Ferran Sales:
-“Aquell Vicente Creix, el totpoderós cap de la policia social, entre acudits i facècies, s’acostava a la porta per aconsellar als estudiants que tornessin a casa. L’assalt de la policia a la sala va ser brutal. Ens va fer recordar de cop que estàvem en plena dictadura franquista i que Creix n’era un dels més eficaços torturadors. La majoria vàrem ser represaliats. Hi va haver sancions acadèmiques, però també militars que es vàren materialitzar a mesura que ens incorporàvem a la mili.”
El poeta Francesc Parcerisas recorda com va ser expulsat de milicies i es va quedar sense passaport:
-“Em van fer una mena de judici militar “por tener ideas socialistas avanzadas” i em vaig quedar sense passaport.”
Jo no vaig ser expulsat per la Caputxinada, però l’expulsió a principi de curs de Manuel Sacristán ara m’afectaria. El rector García Valdecasas em manava:
-“De acuerdo con lo establecido en el art.° 19 del Reglamento de Disciplina Académica de fecha 8 de septiembre de 1954, le comunico que a partir de este momento, queda V. suspendido en el ejercicio de los derechos anejos a la condición de escolar y en consecuencia se le prohibe el acceso a los locales académicos hasta tanto se resuelva el expediente disciplinario en tramitación. Lo que le comunico para su conocimiento y efectos señalándole que contra el presente acto no cabe recurso alguno por tratarse de un mero trámite en el referido expediente. Dios guarde a V. muchos años. El rector.”
El rector va materialitzar la meva expulsió en sis dies. Durant tot l’any no havíem fet ni una sola classe a primer de filosofia, però l’abril el degà Pifarré anunciava que havia fitxat de professor el tomista Francisco Canals Vidal en substitució del marxista Manuel Sacristán expulsat a principi de curs pel rector. Ens va donar a entendre que tothom aprovaria si no fèiem res. Llargues reunions dels delegats on finalment acordàrem res de violència a canvi d’aconseguir el boicot absolut de les seves classes. No era fàcil amb 700 estudiants, però jo era popular després d’haver aportat la millora de condicions lectives i finalment ningú va anar-hi.
Però el tomista del règim va venir el primer dia de classe amb un alumne de bracet que no era de la facultat per a no trobar-se sol. Això va ser vist com una provocació, doncs el rector García Valdecasas havia distribuit uns carnets de colors per impedir que els estudiants ens organitzéssim i no podíem entrar en cap altra facultat que no fos la nostra. El color d’econòmiques era taronja si mal no recordo i els bidells-policia estaven tot el dia a la porta per barrar el pas. A la sortida de la classe alguns tiraren ous al professor tomista i al seu estudiant pret a porter. No es netejaren ni la closca ni el regalim d’ou que duien a sobre que exhibien com una medalla mentre esperaven el degà Pifarré que arribà protegit pels grisos i mostrant tota la indignació de rigor. Aquesta va ser la carta d’expulsió definitiva del rector:
-“En el expediente que se sigue al alumno de esta universidad por hechos ocurridos en la facultad de ciencias políticas, económicas y comerciales los dias 13, 14 y 18 del presente mes, resultando que en dichos días se produjo una alteración del orden académico en la citada facultad que culminaron el dia 18 infiriendo al Dr. Canals graves ofensas de obra y palabra, lo que dió motivo a que el Sr. Decano se viese precisado a hacer entrar la policia para reestablecer el orden alterado. Estos hechos constituyen una falta grave de indisciplina universitaria.
Resultando que el alumno D. José Vergés Coma, acompañando al alumno Sr. Pastor, fue a comunicar al Dr. Canals la decisión de no entrar en clase, acordada en asamblea anterior ilegalmente reunida. Resultando que el mismo Sr. Vergés, en su pliego de descargos, se atribuye el título de delegado de curso de asociaciones ilegalmente constituidas y no autorizadas por la Autoridad Académica. Resultando que, según consta por informe oficial en este rectorado, el Sr. Vergés Coma, con otros alumnos, coaccionó a otros compañeros para impedir la entrada en clase de la mayoría. Resultando que lo expuesto en su alegación segunda de su pliego de descargos, queriendo justificar la actitud de indisciplina de los estudiantes y la grave ofensa cometida con un profesor universitario, no solo no aboga sino que acentúa la responsabilidad de D. José Vergés Coma en los hechos acaecidos.
Resultando que se le dió audiencia al entregarle el pliego de cargos por escrito, expresándole todas las circunstancias del expediente que se le había incoado y comunicándole el plazo en que podría presentar el escrito de descargo. Visto el decreto 2.457 del 14 de agosto de 1965 sobre facultades de los rectores.
Considerando que el presente expediente de disciplina académica se ha tramitado de conformidad con el procedimiento especial establecido en el citado decreto y habiéndose cumplido la audiencia del interesado que dispone en su artículo 1°. Considerando que las alegaciones formuladas por el alumno D. José Vergés Coma confirman su participación en los graves sucesos cometidos en la Facultad de Ciencias Políticas, Económicas y Comerciales los dias 13, 14 y 18 del presente mes. Este rectorado, haciendo uso de las atribuciones que le confiere el decreto 2.457 de 14 de agosto de 1965, debe acordar y acuerda privar a D. José Vergés Coma de continuar sus estudios en el distrito universitario de Barcelona y en consecuencia se le prohibe expresamente el acceso a todos los centros de enseñanza de este distrito, considerándose como desobediencia grave a la autoridad académica la infracción de este acuerdo.
Acordado en Barcelona a 26 de abril de 1966, deberá ser notificado al interesado para su conocimiento y cumplimiento y al decano de la Facultad de Cièncias Políticas, Económicas y Comerciales. Debe ser igualmente trasladado al Ilmo. Sr. Director General de Enseñanza Universitaria, por si estimase que los hechos sancionados deben ser motivo de un expediente ordinario conforme al reglamento de disciplina académica. El rector.”
Vaig acabar examinant-me a la Universidad de Valladolid a Bilbao. Un professor de matemàtiques que havia agafat a Barcelona al no poder anar a classe a la facultat, enamorat de l’òpera, quan va veure l’examen que m’havien posat em va fer una recomanació de tot cor:
-“Vagi-se’n que aquesta universitat espanyola no té remei!”
A la llarga algunes coses s’arreglen. Quinze anys i un cop d’Estat fallit després vaig tornar a demanar una convalidació a Madrid, aquest cop com exiliat polític:
-“Vista la instancia debidamente documentada que eleva a este departamento D. Josep Vergés Coma de nacionalidad española, en solicitud de que sus estudios y título de Master of Arts obtenidos en la Universidad de Cambridge se le convaliden por los equivalentes españoles, acogiéndose para ello al régimen establecido para exiliados españoles por razones políticas este Ministerio de conformidad con las disposiciones anteriormente citadas y acreditada debidamente por el interesado su condición de exiliado, acuerda que los estudios y título de Master of Arts obtenidos por D. Josep Vergés Coma se consideren equivalentes al título español de licenciado en ciencias económicas y empresariales, sección de economía general, con los mismos efectos y derechos que dicho título confiere.”
El meu professor de matemàtiques tenia certa raó que la universitat espanyola no té remei. El 2006 es celebraren 40 anys de la Caputxinada. La Universitat de Barcelona no ha penjat una placa commemorativa als Caputxins de Sarrià en record dels que lluitaren per la llibertat, ni ens ha escrit cap carta de disculpa als alumnes expulsats amb la invalidació formal del seu procés polític. En canvi el retrat a l’oli del rector falangista García Valdecasas segueix penjant al rectorat. Aneu a Munich i veureu a la universitat una placa en record dels estudiants de la Rosa Blanca, pocs també, que es rebel.laren contra Hitler i mireu si trobeu algun retrat a l’oli del seu rector nazi.

8 March 2016 Posted by | Culture/Cultura, Politics/Política | 1 Comment

Josep C. Vergés: El Quadern Gris, cinquanta anys

El Quadern Gris, cinquanta anys

per Josep C. Vergés

-anglesa-Josep-Pla
Dimarts 30 juny 2015, Biblioteca de Catalunya

I would like to thank for this subversive meeting the Club Editor, Maclehose Press, Archipelago Books, the New York Review of Books, the North American Catalan Society and especially Peter Bush who has rendered such splendid prose out of the provincial Pla for the provincials, according to universal Madrid in New York, London and beyond. I will now read provincial Catalan from one of my works in progress on Pla, chapter two The Gray Notebook.

Quan és un llibre un llibre? Quan surt publicat depèn de factors exòtics com la inundació de la paperera Torras a Girona, la transcripció de l’enrevessada lletra dels dos Quaderns Gris o la compra dels exemplars restants del fallit intent de la Casa del Llibre de publicar tota l’obra de Josep Pla. Un llibre és un llibre quan l’autor el dóna per acabat. Josep Pla trigà 40 anys en entregar El Quadern Gris al meu pare. El 1960 Pla deia a Destino: «Les memòries d’un escriptor són els seus llibres. Repetir-les en forma de Memòries només resulta en duplicitat.» Així que el Quadern Gris és tan memòria com qualsevol altre llibre de Pla, tan realista o tan literari, tan cert o tan imaginat.

Què va venir primer El Quadern Gris o les publicacions posteriors en articles i llibres, l’ou o la gallina? Va ser escrit el 1918 i 1919 com el seu amic i mentor Alexandre Plana confirma en carta a Pla el 24 abril 1920 poc després d’arribar a París de corresponsal de La Publicitat: «Un altre dia et parlaré del teu diari íntim. T’agraeixo molt, però molt, que me’n hagis fet dipositari. Llàstima que no el seguissis. Vet aquí Pep (!) que aviat farà un any que ens vàrem conèixer.A estones fa una mica de mal, però com m’agrada amb tot el que hi ha de confús, de sincer i d’insinuador, de contradictori, de clar! Admirable!» Quin retrat més perfecte del Quadern Gris i de Pla, abans de començar!

La novel.lització del Quadern Gris ja comença a la famosa primera plana amb un començament més propi d’una gran novel.la que no d’un dietari. Per fer coincidir amb el seu aniversari, Pla trasllada les dates uns mesos enrere. Les dates reals no importen quan Pla publica el dietari mig segle després. Importa més el cercle literari, de començar un dietari al complir 21 anys i de tancar-lo al marxar de corresponsal a París dos anys després. També és novel.lístic el seu descobriment de que l’estil senzill i directe del dietari ha de ser la base de tota la seva futura obra literària. Pla ja comença des dels inicis a retocar i reescriure en una de mise en abîme constant que obliga la crítica a fer recular progressivament les dates de la seva escriptura, reculant fins l’origen.

La pregunta és per què no va publicar-lo abans. Pla va començar la seva obra completa amb l’editor Cruzet de la Casa del Llibre. El 1951 Pla li envia el primer dietari de 1918: «Les quartilles que li he jo enviat del Quadern Gris no són pas la meitat del llibre. El llibre serà una paret amb figures immensa. Sobre aquest llibre jo no hi entenc res perquè he perdut la perspectiva.» Potser Cruzet el trobà massa extens i massa caducat de personatges per publicar-lo. El 1964, després de la mort de Cruzet, Pla vol canviar d’editor. Òmnium li va al darrera però Pla es decideix pel meu pare que reconeix de seguida la importància cabdal del Quadern Gris en una carta del 13 gener 1965: «Aquest teu diari farà una gran impressió, doncs a més de l’interès particular que té jo hi trobo pàgines insuperades que no vacil.lo en afirmar que són les millors de la teva obra». Per què el meu pare va reiniciar l’Obra Completa amb El Quadern Gris? Quna li vaig demanar m’explicà: «Pla ja tenia una obra completa molt avançada i jo volia començar amb una cosa nova que els lectors no conegueren.»

Un dels esnobismes repetits és que Shakespeare no era Shakespeare i Pla no era Pla. Shakespeare no ho era perquè només un lord podia escriure tan bé, i Pla no ho era perquè només un vell podia escriure tan bé El Quadern Gris, no un jove de 21-22 anys. Només un any després de publicar el poeta Gabriel Ferrater negava en rodó, sense cap prova: «El Quadern Gris és un llibre molt curiós perquè es presenta com el diari dels 21-22 anys, però en aquesta edat no s’escriuen 800 pàgines bones. Deu haver reescrit tot el text.» La poetessa Sylvia Plath té un dietari excepcional que comença als 18 anys, tres menys que Pla, publicat 40 anys després de la seva mort sense retocar res, ni les faltes, amb 750 pàgines més denses que El Quadern Gris. Els joves també escriuen.

A la correspondència que estic editant entre Pla i el seu editor enlloc parlen de reescriure. Les mil cartes de quatre dècades parlen sovint de llibres i articles reescrits, la immensa majoria per culpa de la censura, perquè Pla fou l’autor més censurat pel règim feixista. El Quadern Gris surt l’abril 1966, quan finalitza la censura prèvia, i no calia reescriure res. Els dos Quaderns Gris foren passats a màquina, corregits d’estil, picats d’impremta, i corregits en galerades i en compaginades. Variacions són segures. Els genis ho duen a dins des de joves.

El 1948 el meu pare ja proposava a Pla de fer les obres completes: “En principi he de fer-te una proposició per les obres completes. No crec que hi hagi ningú que pugui fer-te millors condicions que les que jo et faré.” Josep Pla es decideix per la Casa del Llibre. 16 anys després, mort Cruzet, Met Miravitlles, retornat del seu exili a Nova York, li proposa un nou intent, com anota Pla: “Miravitlles m’envia el pla editorial d’Editors Reunits. Està molt bé.” Tant bé no deuria estar. El 25 juny 1964 Pla anota: “Destino. Vist Vergés.” El meu pare escriu a Pla cinc dies després: “He d’anar a la Jonquera i a la tarda –cap allà a les 7 calculo- passaré a veure’t al mas. Com que només vindré amb la dona podrem parlar una estona mentre ella es distreu amb la teva mare. Ho dic perquè em va semblar que em volies veure a soles.» El 15 juliol Pla remira l’original: “Miro el Quadern Gris que encara s’aguanta una mica.” L’endemà el meu pare li planteja: “S’hauria de començar a publicar d’aquí a cinc anys a un ritme de tres grossos volums l’any. Dic cinc anys perquè aquest és el temps que necessitaré per comprar les restes de volums publicats per Cruzet. Mentre existeixin aquests volums dispersos –que foren un error- és inútil pensar en fer els volums grossos d’Obres Completes definitives.»

“El cor de les tenebres” és la narració més famosa de Joseph Conrad, com ho és El Quadern Gris de Josep Pla, publicat a les seves obres completes el 1917, un any abans que Pla comenci El Quadern Gris. Tenen paral.lelismes com la mitologia que cal reescriure-ho tot en la vellesa, desmentida per Conrad: “He mirat les proves, he corregit una falta o dues, he canviat una paraula o dues -això és tot.” Pla va recopiar, com ell anota, el Quadern Gris durant 22 dies, 27 quartilles per dia. No hi havia temps en menys d’un mes per reescriure.

Que simbòlic que El Quadern Gris sigui el primer llibre no censurat de Pla, publicat just quan acaba la censura prèvia. Però el meu pare avisa dues setmanes després sobre la barbàrie del Goebbels de Franco i fundador del PP Fraga, el Kurtz espanyolista: “Estem en la situació d’abans, agreujada per la por. Però la llei (de Premsa) és un fet.” Seguien -i amb el PP seguim- en el cor de les tenebres. Però el Quadern Gris -Catalunya- és un fet.

El contracte es signa al mas el 22 gener 1965 com anota Pla: “A les 4 arriba Josep Vergés. Llarga conversació. Fem un contracte per les Obres Completes.» L’endemà Pla escriu instruccions detallades: “En relació al contracte que firmàrem l’altre dia a casa: El contracte s’hauria de mantenir secret fins al menys pagar el que dec. El deute que tenia ha resultat més gran del que em pensava. Els dos primers volums que ja tens (Els dos Quaderns Gris. Aigua de Mar no el comença fins febrer) haurien de sortir el mes de novembre. El meu pare respon que han d’unificar els dos quaderns gris: “Jo no he parlat amb ningú del nostre contracte i per la meva banda ningú sabrà res. He agafat el manuscrit primer del Quadern Gris i l’he fet calcular. La sorpresa ha estat que només fa 430 pàgines. Crec que seria un error començar amb un volum prim. S’haurien de posar junts els dos Quaderns Gris.»

Met Miravitlles insisteix però Pla no li diu res del contracte secret. El 29 gener anota tot equívoc: “Els plans editorials de Miravitlles, etc. Tot sembla un somni.” 20 febrer: “Es queda Miravitlles. La proposició de Cendrós. Un milió d’entrada. Contestaré.” 19 maig: «Carta de Cendrós.» Segurament per quedar doncs quatre dies després afegeix: «Anem a la Gavina per veure Cendrós.» Una setmana després Destino anuncia que fa l’Obra Completa, així que seria molt d’esperar que Pla li hagués dit. La reacció agressiva d’Òmnium, com veurem, sembla més aviat indicar que Pla no ho va fer.

El contracte secret xoca amb l’interès dels industrials d’Òmnium per rentar la seva imatge de rics espanyols comprant Pla a pes. El meu pare el 31 març: “El mateix que vas dir-me tu l’altre dia sobre l’oferta del Sr. Cendrós de donar-te un milió per les Obres Completes han vingut a dir-ho ja diferents persones donant la cosa com a feta. El Sr. Cendrós s’ha posat a fer d’editor amb el mateix ímpetu propagandístic que posa en la fabricació de locions capil.lars. Com que tot això és absurd i no fa més que crear equívocs crec que és hora de fer l’anunci de la publicació de les O.C.»

Quan Òmnium celebrava 50 anys de la seva fundació jo vaig aprofitar per demanar a la presidenta Muriel Casals de reconciliar-se amb Josep Pla. Òmnium es va dedicar a atacar Josep Pla, no per cap fonament moral sinó per una simple rabieta empresarial. El més trist és que Òmnium passa ara al silenci burocràtic, com si fos una no-persona del món soviètic. Al Diari de Girona la presidenta d’Òmnium deia: “Òmnium naixia en un moment polític, social i cultural tenyit de blanc i negre.” Blanc i negre certament. Els mateixos que etiquetaven els seus productes en castellà i anunciaven a Destino criticaven que Pla escrivís en castellà quan Destino no tenia cap altra opció. Al meu pare el règim sempre li denegà publicar l’Observador en català. Finalment vengué la capçalera a Pujol, que perdria milions com sempre, el gran nacionalista publicant-lo en castellà! Quan els espanyolistes de Barcelona volien penjar-li el cartell de “bilingüe”, Pla escriu en contra a Destino el 1957 El Bilingüismo, 11 anys abans d’existir Òmnium.
Tenim avui un escriptor que simbòlicament mor el mateix dia que Shakespeare i Cervantes, el 23 d’abril, quan els catalans celebrem el dia dels enamorats regalant una rosa i un llibre. Durant el llarg procés d’editar-lo ni Pla ni el meu pare mai discutiren sobre la necessitat de presentar-lo a censura. El règim es veia obligat a treure la censura prèvia, per tenir futur europeu. No va treure en realitat la censura, com patiria Destino, i tampoc va treure res d’Europa. Pla escriu al meu pare el 25 novembre 1964: “Veig que el Calendari no ha sortit –el que vaig enviar. A terra per la censura? És curiós, hi ha papers d’aquests que no han envellit gens. Què hagués passat si no l’haguessis enviat? Sospito que res. No seria hora de decidir-se?” Efectivament aquest article ja fou publicat el 1946, 18 anys abans! Seguint la proposta de Pla, el Quadern Gris que li entrega aquells dies en manuscrit ja no va a censura, i la seva sortida coincidirà amb la nova Llei de Premsa que elimina la censura prèvia.

El meu pare està decidit que els intel.lectuals confirmin la grandesa que ell ja veu en el dietari proustià. Escriu: “M’ha semblat que Joan Fuster era la persona més entesa de les teves coses i el que faria un pròleg més viu i coherent. Espriu –per qui tinc una admiració infinita- toca i retoca les coses fins a l’infinit i no acabaríem mai.» Pla critica però la moda marxista: «Això de Fuster està bé -vull dir el projecte que faci el pròleg- però allò altre de la crítica literària a través del comunisme és fals i no m’agrada gens -difícil d’acceptar.» Pla confirma que és un bon pròleg, malgrat les collonades: «Et torno el pròleg de Fuster. Està bé. Tens raó. És important. Però totes aquestes collonades neomarxistes no tenen cap interès perquè són arxipassades de moda. Però què hi vols fer? He tret només una cosa: la data del naixement que Fuster situa en 1895 i la realitat és el 1897. Això a mi m’és igual, però els detalls són la civilització i val més no caure en aproximacions madrilenyes absurdes.”

Pla dubta del seu valor literari: «Què en sortirà de tot això? No ho sé pas. Jo no hi crec pas -en realitat gens. Jo no crec en mi mateix. És un fet establert. Es pot escriure alguna cosa si hom no creu en si mateix? No ho sé. Em sembla difícil.» Es mostra escèptic al meu pare: «Tu ets massa optimista. Jo no tant.”

L’abril 1965 escriu el meu pare: “Divendres Sant vindré. Em penso poder portar els primers exemplars enquadernats del Quadern Gris.» Efectivament Pla anota el 8 abril: «Ve Vergés i em porta El Quadern Gris -que trobo d’impressió magnífic. El que hi ha a dins…Com irà aquest llibre?» Una setmana després Pla segueix dubtant del que ara anomena «el llibre»: «Quan penso en el llibre m’entristeixo…Em fa horror pensar en el llibre.» Passat el Dia del Llibre l’editor: “S’han venut molts llibres. El Quadern Gris es va posar a la venda divendres 22 abril. Ha tingut bona sortida i sobretot un ‘succés d’estime’ evident. La gent diu que és el millor llibre que s’ha publicat mai en català. Jo sóc optimista.” Pla: «Sembla que El Quadern Gris es ven bastant. Valga’m deu!» De nou l’editor: “Del Quadern Gris només es reben que bones notícies. La gent que ha llegit el llibre en fa grans elogis. És inevitable que fos així doncs és una obra molt bona.”

Alleujat Pla acaba l’hivern dels dubtes, real i imaginari el 28 maig: «Aquesta és la primera nit de l’any que he dormit sense edredó. Carta de Vergés: sembla que el llibre va bé.» I escriu per l’ordinari: “Les notícies que em dones del Quadern Gris són excel.lents.” A finals de maig: «La cosa sembla que va tirant.» A finals d’agost tornen però els dubtes hamletians: «M’expliquen l’entusiasme pel Quadern Gris. Sembla que el llibre va bé. Vergés no em diu res. És estranyíssim. Rosa m’explica els elogis que sentí del Quadern Gris. Tot plegat és curiosíssim…»

Els anti-Pla han quedat desmarcats: «Carta de Vergés -molt notable- la crítica del llibre fracassada.» Al contrari la crítica, al cap de cinc mesos (!) de sortir el llibre amb el seu èxit espectacular, es bolca sobre Pla: «Ve Vergés que em porta un article de La Vanguardia (Perucho), del Brusi (Faulí), de Destino sobre els llibres. Elogis ditiràmbics, però potser poc manifestats -vull dir explicats.» Pla fa la seva pròpia crítica literària: «El primer llibre l’ha llegit íntegrament molt poca gent, però resulta -no es pot negar- que els ha agradat. Deixem ara apart el problema de saber per què els ha agradat. Gairebé tot el que m’ha dit la gent del llibre -dit o escrit- fa rebentar de riure. Encara no he trobat ningú que s’hagi fet càrrec que el llibre és inusual (en aquest país). El defensen per raons purament banals, perquè és distret, o irònic o té amenitat. Però tot això en un escriptor corrent a tot arreu s’ha de pressuposar, s’ha de donar per entès. Hi ha alguna cosa més? El que hi ha -si és que hi ha algú capaç de veure-ho, crític o lector corrent- no ho dirà mai perquè s’han considerat vexats. En aquest país la gent tolera la mediocritat. No passa d’aquí. Fa tants anys que escric, he escrit tantes collonades, em coneix tanta gent i sobretot el llibre està tan meravellosament imprès que la gent el voldrà tenir i el comprarà. Hi ha tres classes de crítics dins de la total corrupció de l’actual societat. Els envejosos. Els específicament corromputs, o sigui els que han perdut la ingenuitat i necessiten diners. A més aquí hi ha els crítics medievalistes, molt corrents en el català. Què vols fer davant de tot aquest món? Deixar-ho córrer. Només crec en la propaganda de paraula. De manera que en aquest país on no hi ha res hi ha d’haver crítica literària?»

L’últim apunt del diari de 1966: «Aquest any que s’acaba ha estat curiós: hem publicat els tres primers volums de les O.C. La solitud ha augmentat considerablement.» Quan començaren a parlar dos anys abans del llibre, Pla li deia al meu pare: “Tu ets molt optimista, jo no tant.” Publicat El Quadern Gris, el meu pare es reafirmava: “Jo sóc optimista.”

1 July 2015 Posted by | Culture/Cultura | Leave a comment

149 murdered for heartbreak/ 149 ASSASSINATS PER DESENCANT AMORÓS

Verges Report

27.3.2015

149 murdered for heartbreak/

149 ASSASSINATS PER DESENCANT AMORÓS

andreas-lubitzLufthansa readmitted deeply disturbed Andreas Lubitz/

LUFTHANSA VA READMETRE EL PROFUNDAMENT TRASTOCAT ANDREAS LUBITZ

http://www.dailymail.co.uk/news/article-3013743/Germanwings-pilot-slipped-safety-net-devastating-consequences.html

&

Four eyes in cabin: denialist Lufthansa and all Europe follow America/

QUATRE ULLS A LA CABINA: LA NEGACIONISTA LUFTHANSA I TOTA EUROPA SEGUEIXEN AMÈRICA

http://www.spiegel.de/panorama/germanwings-absturz-airlines-verschaerfen-cockpit-regeln-a-1025817.html

&

Cameron’s double disaster: defeat in Parliament and TV/

DOBLE DESASTRE PER CAMERON: DERROTA AL PARLAMENT I TV

http://www.independent.co.uk/news/uk/politics/generalelection/tv-debates-ed-miliband-takes-most-plaudits-after-david-cameron-fails-to-find-answers-on-food-banks-and-zerohours-contracts-10137567.html

http://www.theguardian.com/politics/2015/mar/26/tory-backbench-rebellion-defeats-hagues-attempt-to-unseat-speaker-john-bercow

&

The fake Cervantes remains: malicious Madrid lie/

EL FALS COS DE CERVANTES: MALICIOSA MENTIDA MADRILENYA

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2015/03/26/queixotes-cervantes/716341.html

27 March 2015 Posted by | Culture/Cultura, News comment/Comentari al dia | , | 2 Comments

The Beast, the Lover, the Dead and Franco’s King/ LA BÈSTIA, L’AMANT, ELS MORTS I EL REI DE FRANCO

Verges Report

22.3.2015

The Beast, the Lover, the Dead and Franco’s King/

LA BÈSTIA, L’AMANT, ELS MORTS I EL REI DE FRANCO

La bèstiaThe Censored Exhibition on Corrupt Juan Carlos I Reopens at Barcelona’s MACBA/

REOBRE LA CENSURADA EXPOSICIÓ DEL CORRUPTE JOAN CARLES I AL MACBA DE BARCELONA

http://cat.elpais.com/cat/2015/03/21/cultura/1426947654_638238.html

&

The New Greek Minister for Administration Pockets 12% per Reemployed Bureaucrat/

EL NOU MINISTRE GREC DE GOVERNACIÓ S’EMBUTXACA 12% PER BURÒCRATA RECONTRACTAT

http://www.spiegel.de/wirtschaft/soziales/griechenland-syriza-minister-soll-provision-kassiert-haben-a-1024891.html

&

Podemos: University Communists Financed by Chavez/

PODEM: COMUNISTES UNIVERSITARIS FINANÇATS PER CHÁVEZ

http://lamentable.org/no-es-clar-que-podem/

&

Why Spain Fears a Catalonia Team: England Lost at Cricket, Football, and Now Rugby/

PER QUÈ ESPANYA TEM UNA SELECCIÓ CATALANA: ANGLATERRA PERD EN CRICKET, FUTBOL I ARA RUGBY

http://www.independent.co.uk/sport/rugby/rugby-union/international/england-vs-france-match-report-england-fall-six-points-short-as-ireland-win-the-2015-six-nations-on-the-most-thrilling-finales-10125179.html

22 March 2015 Posted by | Culture/Cultura, Politics/Política, Sport/Esports | , , | 2 Comments

Pla’s Gray Notebook in PEN Longlist/ EL QUADERN GRIS FINALISTA PREMI PEN

Verges Report
18.3.2015

Pla’s Gray Notebook in PEN Longlist/
EL QUADERN GRIS FINALISTA PREMI PEN

bush-gray notebookPeter Bush selected for the best translation in America in 2014/

PREMI MILLOR TRADUCCIÓ D’AMÈRICA 2014 PROPOSAT A PETER BUSH
http://www.pen.org/blog/longlists-announced-2015-pen-literary-awards
&
The PP Authored Fake Terrorist Poster in Solsona/
EL PP AUTOR DEL FALS CARTELL TERRORISTA DE SOLSONA
http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2015/02/sospites-d-una-ma-negra-en-la-polemica-pel-carnaval-de-solsona-40410.php
&
Obama Loses Big in Israel Election/
OBAMA GOLEJAT A LES ELECCIONS D’ISRAEL
http://www.jpost.com/Israel-Elections/With-Israel-election-over-Netanyahu-likely-to-remain-thorn-in-Obamas-side-394262
&
The Barcelona Medieval Ghetto Museum Reopens/
EL MUSEU DEL CALL MEDIEVAL DE BARCELONA REOBRE
http://museuhistoria.bcn.cat/ca/node/195

18 March 2015 Posted by | Culture/Cultura, Politics/Política | , | Leave a comment

Spanish Absolutism Against Catalan Liberty/L’ABSOLUTISME ESPANYOL CONTRA LA LLIBERTAT CATALANA

Spanish Absolutism Against Catalan Liberty

by Josep C. Verges

Felip VThe little angel Philip V the Perjurer sits on a plush red cushion in the Versailles of grandpa Louis XIV. Below: The brutal history of the Franco-Spanish occupation of Catalonia.

 

Just published:
Castilian Absolutism versus the Catalan Republic: The precedents of liberty before the Franco-Spanish occupation of Catalonia,
by Josep C. Verges

Proceedings of the symposium Spain Against Catalonia: A Historical Perspective 1714-2014, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 12-14 December 2013

Text available in English or Catalan on demand

(Absolutisme castellà contra República catalana. Els antecedents de la llibertat abans de l’ocupació militar francocastellana de Catalunya, by Josep C. Vergés in Vàrem mirar ben al lluny del desert. Actes del simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica 1714-2014, Jaume Sobrequés i Callicó, editor, and Lluís Duran curator, Generalitat de Catalunya and Centre d’Estudis d’Història Contemporània, Barcelona 2014, pp. 827-854)

 

L’absolutisme espanyol contra la llibertat catalana

per Josep C. Vergés

DesertLa brutal història de l’ocupació francocastellana de Catalunya. Primera foto: L’angelet Felip V el Perjur seu en el mollós coixí vermell al Versalles de l’avi Lluís XIV.

 

Novetat editorial:
Absolutisme castellà contra República catalana. Els antecedents de la llibertat abans de l’ocupació militar francocastellana de Catalunya,
per Josep C. Vergés

 

Actes del simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica 1714-2014, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 12-14 desembre 2013

Text disponible a petició en anglès o català

(Absolutisme castellà contra República catalana. Els antecedents de la llibertat abans de l’ocupació militar francocastellana de Catalunya, per Josep C. Vergés a Vàrem mirar ben al lluny del desert. Actes del simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica 1714-2014, Jaume Sobrequés i Callicó, director, i Lluís Duran curador, Generalitat de Catalunya i Centre d’Estudis d’Història Contemporània, Barcelona 2014, pp. 827-854)

22 February 2015 Posted by | Culture/Cultura, Politics/Política | , | 1 Comment

The Fourth Pla at the Zurich/EL QUART PLA AL ZURICH

The Fourth Pla at the Zurich

by Josep C. Verges

Zurich-BarcelonaThe Pla-style Bar Zurich. Below: Xavier Pla with Frank Keerl Pla under the chimney bell in Mas Pla

I meet up with Pla at the Zurich. We discuss Pla. No I’m not yet in Switzerland, rather at the Pla-style Bar Zurich in Barcelona’s Plaça Catalunya, rebuilt in true twenties style. Pla is not Pla either, rather the fourth Pla writer. To summarize: first, Josep Pla Casadevall, the Shakespeare of Catalonia. Second, Franco’s censor Josep Pla Comas with blue blood and a blue fascist shirt. Third, the Fascist bureaucrat of the League of Nations Jose Pla Carceles. And fourth, Xavier Pla Barbero, Josep Pla professor at the University of Girona. Even stevens: two fascist Plas and two liberal Plas.

Evildoers have always tried to pass off the two Fascist Plas as Josep Pla. I tell him that I was surprised at the St. Paul -Pla- conversion of Joaquim Nadal, after falling off his socialist horse. In 1977 he libelled Josep Pla by passing off as his an article of Girona censor Josep Pla Comas. He has never apologised for his ignoble lie. Now, with the faith of the convert to the truth of Pla, he praises not one but two liberal Plas, for the book edited by Xavier Pla «Josep Pla, Slow Living» (Destino). Pla inscribes it for me: «To my friend Verges with thanks for his interest in Pla and with the hope to read soon his important work on Pla and his great publisher.» That is, the one thousand difficult to date letters. As a foretaste I am writing: «The Invisible Censorship. Pla’s Infernal Letter and Other Papers from the Courier Facundo.» I won’t be able to enter any prize. The do-gooders of Omnium Cultural are a waste of time and the other is already taken although not awarded until Twelfth Night in 2016. We live in a rotten country with the rotten politicians we deserve. Talking of the country, El Pais (the Country) of Catalonia has inaugurated their translation online of the «global newspaper» -that speaks Catalan in the alcove like that other great Catalan lover Aznar- with a campaign against Pla, centred on a chaotic book that accuses him, without any proof, of spying for Franco. The translators of El Pais pressured Xavier Pla to join the witch-hunt of the evildoers. He did the opposite with a brave article defending Pla’s unquestionable Catalan nationalism. I ask him whether the chaotic book that accuses Pla of writing for Fascist papers in the thirties took into account that there were also two fascist Pla writers: «No and on the contrary the fascist articles are dated from Geneva (where the Fascist League of Nations bureaucrat Jose Pla lived), when Pla was a correspondent in Madrid at that time.» Nothing new. I tell him that El Pais published invented letters of the Minorcan Hernandez Mora to my father discussing Pla, signed by Arcadi Espada, the founder of the Spanish nationalist Ciudadanos. My furious 90-year old father asked me to write an article calling out the lies that was censored by the editor: «You cannot call him a liar because he is a man held with such high esteem in this house.». The Spanish nationalist truth is one big lie on Pla. Spanish nationalists would like a Pla collaborator like them –Valenti Puig spelt it out in so many words in El Pais- and they make use of the Franco praises by the two fascist Plas. The writer most censored by Franco accused of being a supporter! It is no mere coincidence that The Gray Notebook was the first book not submitted to the censorship of Franco’s Goebbels, Fraga, published the day after the Press Law of April 1966. I will not recommend «Slow Living» -as Alfons Quinta does without reading the book- until living it slowly in the Zurich snow.

(“El quart Pla al Zurich,” by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 8 February 2015)

El quart Pla al Zurich

per Josep C. Vergés

pla XavierXavier Pla amb Frank Keerl Pla sota la campana del Mas Pla. Primera foto: El planià Bar Zurich

Em trobo amb Pla al Zurich. Parlem de Pla. No estic a Suïssa encara, sinó al planià Bar Zurich de Plaça Catalunya a Barcelona, reconstruit fidel als anys vint. Pla no és Pla sinó el quart Pla escriptor. Repassem. Primer, Josep Pla Casadevall, el Shakespeare de Catalunya. Segon, el censor de Franco Josep Pla Comas de sang i camisa blaves. Tercer, el funcionari feixista de la Lliga de Nacions José Pla Cárceles. I quart, Xavier Pla Barbero, catedràtic Josep Pla de la Universitat de Girona. Un empat tècnic: dos Plas feixistes i dos Plas liberals.

Els malpensants sempre volen encolomar a Josep Pla els dos Plas feixistes. Li dic que m’ha sorprès la conversió paulina -planiana- de Joaquim Nadal, caigut del seu cavall socialista. El 1977 difamava Josep Pla fent passar un article del censor a Girona Josep Pla Comas. Mai s’ha excusat de la seva innoble mentida, però ara, amb la fe del convers a la veritat planiana, elogia no un sinó dos Plas liberals, pel llibre editat per Xavier Pla «Josep Pla, la vida lenta» (Destino). Pla me’l dedica: «A l’amic Vergés agraint-li l’interès planià i esperant poder llegir ben aviat la seva important obra de Pla i el seu gran editor.» Són mil cartes difícils de datar, però, per fer l’aperitiu, estic escrivint: «La censura invisible. Lletra infernal de Pla i altres papers del recader Facundo.» No el podré presentar a cap premi. Amb els benpensants d’Òmnium Cultural no val la pena ni intentar-ho i l’altre premi està donat des de fa temps, tot i que no toca fins reis del 2016. Un país podrit amb els polítics podrits que mereixem. Parlant del país, El País de Catalunya ha estrenat la seva traducció online del «periódico global» -que parla català en la intimitat com aquell gran catalanista Aznar- amb una campanya anti-Pla, centrada en un llibre caos que l’acusa, sense cap prova, d’espia de Franco. Els traductors de El País han pressionat Xavier Pla perquè s’afegís a la caça de bruixes dels malpensants. Ha fet el contrari amb un valent article defensant el catalanisme incontestable de Pla. Li pregunto si el llibre caos, que acusa Pla d’escriure per diaris feixistes als anys trenta, ha tingut mai en compte que hi havia també dos Plas feixistes escriptors: «No i, al contrari, els articles feixistes estan datats a Ginebra, (on residia el funcionari José Pla a la Lliga de Nacions), quan Pla era corresponsal a Madrid a la mateixa època.» Res de nou. Li explico que El País va publicar cartes inventades del menorquí Hernàndez Móra al meu pare parlant de Pla, signat pel fundador de l’espanyolista Ciudadanos Arcadi Espada. Indignat el meu pare, de 90 anys, em va demanar un article desmentint-lo que fou censurat pel seu director: «No pots dir que és un mentider perquè és un home molt estimat de la casa.». La veritat espanyolista és tot mentida sobre Pla. Els espanyolistes volen un Pla botifler com ells – ho deia ben clar Valentí Puig a El Pais- i fan servir els elogis a Franco dels dos Plas feixistes. L’escriptor més censurat acusat de franquista! No és casual que El Quadern Gris fou el primer llibre que no passà per la censura del Goebbels de Franco Fraga, publicat l’endemà de la Llei de Premsa, l’abril 1966. No recomanaré «La vida lenta» -com fa Alfons Quintà sense llegir- fins viure-la, lenta, a la neu de Zurich.

(“El quart Pla al Zurich,” per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 8 febrer 2015)

9 February 2015 Posted by | Culture/Cultura | | 2 Comments

Spain Against the Catalans/ESPANYA CONTRA ELS CATALANS

Spain Against the Catalans

by Josep C. Verges

catalunya_espanya_3The Catalan naval ensign, stolen by the absolutists, and the Catalan flag are splitting up. Below: History is not constructed out of myths, as Spanish nationalists would like, rather by looking at harsh reality.

 

When historian Jaume Sobreques organized a year ago «Spain Against Catalonia», Spanish nationalists were furious. The current seminar «Federalism, Autonomism, Independentism» was held free of Spanish nationalist threats. I welcome the new year reading the one thousand pages he sent me dedicated of «History of a Friendship» (Vicens Vives) with 378 letters of the forties and fifties between Jaume Vicens Vives and his father Santiago Sobreques: «Two Catalan exiles who experienced their exile inside their own country.» Spanish nationalism never changes. Exiled in Baeza in 1943, Vicens Vives warned Sobreques: «They have a special obsession with History, almost a persecution mania.»

 

Spanish nationalism fundamentally abhors a history based on facts. Carmelo Viñas despised the «factual predominance, historical positivism rules entirely. History = Facts, History without spirit.» They were forced to talk about the SPANISH EMPIRE -in block letters as Vicens Vives reminded Sobreques- who contrasted Catalan constitutionalism: «Isn’t it very modern all this parliamentary play in its essence despite that the proceedings were quite medieval?». Spanish nationalist abuse of «legal and procedural mechanisms» have also not changed, as Jaume Sobreques outlines. Vicens Vives was purged «for having celebrated his civilian wedding with too much solemnity.» An anonymous denunciation was also taken into account: «He was always a man of separatist ideals. He has published works of separatist tendencies such as Ferdinand II and the Unity of Barcelona, the Transformation of the Medieval Catalan Government, etc.» When he won the chair, the regime wanted to revoke the appointment because he had paid the rights for his Ph.D. during the Republic. Publishing was even harder than holding a job. Their history books suffered a double censorship and when they wrote an article for the «liberal and Catalan nationalist» magazine Destino owned by my father: «I don’t know what I’ll be able to say and what will be cut out by the censor.» Vicens Vives exulted: «The Censorship passed without any changes an explosive article of mine. Many things will be cleared up if Destino dares to publish.» It came out in 1952 on the articulation of Catalonia within Spain! Plus ça change. When Sobreques criticised in Destino a general who sacrificed the inhabitants of Girona needlessly against Napoleon, the military held an act of satisfaction. They were not even respected dead. The Girona institute named J. Vicens Vives could not have his name in Catalan! These two liberal historians from Girona placed the town «as gateway between the African Atlas and Western Europe, a synthesis between tradition and progress.» Despite belonging to a “tired generation” because of the war, they were of «exceptional bravery and insight.» Vicens Vives said goodbye in 1960: «We must push and keep pushing. Our work has not been in vain and you will see that the nation will respond and we will have saved her, and with her our children.» The «immense» Josep Pla, as Sobreques called him, portrayed Vicens Vives in Destino: «His base is, like in Benedetto Croce, freedom, considering that freedom is what lies closest to truth in any reasonable historiographical position. Anything else is politics, political cant of the worst sort.» History not by politics, as Jaume Sobreques reminds us but by «the small real history of the people, how they found a way ahead through their hard work and their tremendous sacrifices.»

(«Espanya contra els catalans,» by Josep C. Vergés, Diari de Girona, 11 January 2015)

Espanya contra els catalans

per Josep C. Vergés

Sobrequés portadaLa història no es fa amb mites, com volen els espanyolistes, sinó mirant la dura realitat. Primera foto: L’ensenya naval catalana, manllevada pels absolutistes, i la senyera parteiexen peres.

Quan fa un any l’historiador Jaume Sobrequés organitzà «Espanya contra Catalunya», els espanyolistes es posaren furiosos. El seminari actual «Federalisme, autonomisme, independentisme» no ha patit amenaces espanyolistes. Per cap d’any aprofito per llegir les mil pàgines que m’envia, dedicades, «Història d’una amistat» (Vicens Vives) amb 378 cartes dels anys quaranta i cinquanta entre Jaume Vicens Vives i el seu pare Santiago Sobrequés: «Dos exiliats catalans que varen viure l’exili a l’interior del seu país.» L’espanyolisme no canvia. Exiliat a Baeza el 1943, Vicens Vives avisa a Sobrequés: «Amb la Història tenen una mania especial, quasi persecutòria.»

Sobretot no vol l’espanyolisme història basada en fets. Carmelo Viñas mensyté el «predominio fàctico, impera un positivismo histórico pleno. Historia = hecho, historia sin espíritu.» Efectivament obligats a parlar de l’IMPERIO CASTELLANO -en majúscules recorda Vicens Vives- Sobrequés hi contrasta el constitucionalisme català: «No és ben modern tot aquell joc parlamentari en la seva essència, encara que els procediments siguin mitjevals?». Tampoc canvia l’abús espanyolista dels «mecanismes jurídics i procedimentals» com detalla Jaume Sobrequés. Vicens Vives fou depurat «por haber efectuado el acto de su matrimonio civil con demasiada solemnidad.» S’hi afegia una denuncia anónima: «Fue siempre persona de ideales separatistas. Tiene publicadas obras de matiz separatista como Ferran II y la Unidad de Barcelona, La Transformación de la Generalidad Medieval, etc.» Quan guanya la càtedra, el règim la vol anul.lar per haver pagat els drets de doctor durant la República. Publicar era encara més difícil que tenir feina. Els seus llibres d’història patien doble censura i quan escriuen un article a la revista «liberal i catalanista» Destino del meu pare: «No sé el que podré dir ni que em tatxarà el censor.» Vicens Vives s’alegra: «La Censura m’ha aprovat sense esmena un article bomba. Si Destino s’atreveix a publicar-lo, s’aclariran moltes coses.» Surt el 1952 sobre l’articulació de Catalunya a Espanya! Plus ça change. Quan Sobrequés critica a Destino un general per sacrificar gironins inútilment contra Napoleó, els militars munten un acte de desgreuge. Ni morts són respectats. L’Institut de Girona J. Vicens Vives no pot dur el seu nom en català! Aquest dos gironins liberals situen Girona «a la porta entre l’Atlas africà i l’Europa occidental, una síntesi entre la tradició i el progrés.» Tot i ser una «generació fatigada» per la guerra, són d’una «valentia i penetració excepcionals.» Vicens Vives s’acomiada el 1960: «Hem d’empènyer i empenyerem. La nostra tasca no ha estat vana i ja veuràs com el país respondrà i el salvarem, i amb ell els nostres nois.» «L’incomensurable» Josep Pla, com l’anomena Sobrequés, retrata Vicens Vives a Destino: «La base és, com Benedetto Croce, la llibertat, considerant que la llibertat és el que més s’apropa a la veritat en tota posició historiogràfica possible. Tot el demés és política, politicanteria d’ínfima categoria.» Història no de polítics sinó, senyala Jaume Sobrequés, «la petita història real de la gent, com es varen obrir pas amb un esforç de treball i uns sacrificis imponents.»

(«Espanya contra els catalans,» per Josep C. Vergés, Diari de Girona, 11 gener 2015)

13 January 2015 Posted by | Culture/Cultura, Politics/Política | Leave a comment

%d bloggers like this: