Catalonia Is a Bigger Timebomb than Cyprus/CATALUNYA, BOMBA DE RELLOTGERIA MÉS GRAN QUE XIPRE

 

Catalonia Is a Bigger Timebomb than Cyprus

by Matthew Parris

 

The Empires Strike Back: The tattered English and Spanish empires counterattack with Murdoch’s Death Star (extreme right). Cameron and Aznar belong to Murdoch’s stable. Below: The happy couple: Julian Glover and Matthew Parris, speechwriters for Cameron and Murdoch.

 

Full text of The Times article commented previously (See The Catalan Timebomb in The Times). Matthew Parris, the live-in boyfriend of Cameron’s speechwriter, writes pure fiction at an empty airport. In fact Barcelona is the ninth largest in Europe, with more passengers than Gatwick, which a journalist would be laughed at to call empty. So take his anti-Catalan pro-Europe speechifying with a cynical dose of Murdoch.

 

“If the separatists get their referendum and manage to win, it could devastate the economies of the whole region. The scene is almost science fiction. Not the gee-whiz optimism of a shiny world to come, but more Blade Runner: a dystopian sense of ambition that overreached itself. I begin this column from the new terminal of Barcelona’s international airport. It is an absolutely beautiful building. And there is absolutely no use for it. So vast and so empty is this brilliantly lit cavern that the security guards speed noiselessly by on two-wheeled Segway machines: smartly uniformed; betruncheoned; bolt upright; vigilant for nothing. The place is a symbol. A white elephant in the room if ever there was one. It was meant to be a showcase for Catalonia’s future as an independent nation. Instead it has become a symbol for over-ambition, political and economic, in the region that now has bigger debts than any other part of Spain. Even before the world economic crisis there was never a business case for massive international airport expansion at Barcelona. Madrid’s Barajas airport too has overreached itself, and Barcelona has been playing an anything-you-can-do- we-can-do-better catch-up game.The real rationale behind Catalonia’s airport upgrade was to show it is a proper country. Or ‘region’ as the right-of-centre Government in Madrid wants Catalans to see their land. The situation is heading fast for deadlock. Forget Cyprus: among Europe’s small nations it is Catalonia that could bring the European project tumbling down. Nowhere depends on Cyprus, but the integrity of Spain and the credibility of the Spanish economy depend on Catalonia: on whether Madrid and Barcelona can manage their differences. A disorderly secession would devastate the whole Iberian peninsula, from Portugal to the Basque Country. I am returning from rural Catalonia, where it seems that almost every second house flies the new banner of Catalan separatism: a Cuban-style flag with a star in a triangle and the four red stripes of the nation’s ancient crest. My family here are almost all Catalanista now. Talking to them and their friends and relations in Catalonia, and seeing the slogans daubed on walls, you would get the impression that the whole people (for Catalans are undoubtedly a people, with a language and history of their own) are solid for independence and will vote that way in the referendum that the regional government is tripping over itself to promise for next year: ideally, they hope, on the same day as Scotland’s. Yet talk to The Time’s correspondent in Madrid, Graham Keeley, and you get a more ambiguous picture. “In our part of the country,” I told him, “anyone who’s against independence would feel they were in a tiny minority, and pipe down.” “Exactly,” he said. Graham encounters very private doubts among urban middle-class Catalans, and wonders how “in the quiet of the polling station rather than the noise of street demos against whatever is the latest snub from Madrid” the cautious typical Catalan elector would actually vote. Nobody knows. What polling there is can be read two ways. In June 2005, the earliest record available, only 14% wanted independence. Those opting for independence have increased from 25% two years ago, to 46% in the most recent survey. But the numbers have been levelling off. Whether this cooling is caused by the approach of a referendum, or by unease at the dysfunctionality of the ‘coalition from hell’ that now governs Catalonia, it is possible to conclude that pushing the numbers much above 50% may prove problematic. One encounters a curious naivety about independence here. It has yet to dawn on many that Scotland (whose separatists many Catalans associate with) will probably vote no. They look surprised, even dismayed, when one points out that acceptance of a new, sovereign Catalan state by the international community would not be straightforward; that membership of the EU would not be automatic; that there would be huge resistance (especially from France and Belgium) to the precedent, while whatever trading relationship was finally agreed might be pretty ungenerous; and that there would be sulphurous rows about the apportioning of Catalonia’s share of Spanish debt. I’m not sure how far all this has sunk in. And arising perhaps from a small-nation resentment of a boss-nation’s dominance, separatists do not strike me as having understood the terrible vulnerability to them of the rest of Spain. What would any impression of disintegration do to bond prices? What would it do to inward investment? Does Catalonia -one of Spain’s richest and most productive regions- understand that if its largest trading partner should sink, so would Catalonia? The damage Catalan separatism could do to what would be left of Spain is at the same time an argument against separatism and a potentially lethal weapon in the hands of separatists. But it’s the ultimate weapon. Barcelona and Madrid are in the situation that at the height of the Cold War we used to call MAD: Mutually Assured Destruction. It’s the old story of the scorpion and the frog, again: one sting, and both would drown. Madrid is playing hard-ball. In public at least the governing PP of the uncharismatic Spanish Prime Minister, Mariano Rajoy, displays a stiff-necked Castilian contempt for Catalan hopes, insisting that Spain’s regions are constitutionally forbidden from voting on independence. There has even been wild talk of sending in the army. This has united all the large parties in Catalonia (even the Catalan Socialist Party, which would campaign for a no to independence) behind an insistence on Catalonia’s right at least to ask its people the question. My own view is that if Madrid holds to its insistence that a referendum would be illegal, if Barcelona proceeds with plans for a referendum anyway, if Madrid rattles sabres before polling day with sufficient ferocity, and if the Spanish bond market doesn’t react by visiting a plague on both their houses, then there’s a good chance the separatists would lose. That may be the PP’s brutal calculation. But the risks are immense; one gaffe during the run-up, one insult from the PP, could tip things the separatists’ way; and even if the separatists lost, ‘victory’ for Madrid would be bitter, wreaking enduring damage on the brotherhood of the peoples of Spain. There is a way to avoid this cruel gamble. Two men have it in their power, if they can each take the pain of a partial climbdown, to end the impasse. One is Artur Mas, the President of Catalonia’s government and a political moderate. The other is Mr Rajoy, also from the moderate part of his party. He has undertaken to thwart a referendum, should concede one and should undertake to respect its conclusions. Mr Mas, who has (only latterly) pushed for full independence, should concede a three-choice referendum. Voters would order by preference (1) status quo; (2) greater autonomy (devo-max); or (3) full independence. If none received an absolute majority, second preferences would be counted. Devo-max would probably win at the first count. If it did not, it would certainly win at the second. Catalonia could then proceed in an orderly way towards the nationhood it craves and deserves, but within the Spain so dear to the hearts of millions of Spaniards. Mr Mas, however, would have to endure Catalan obloquy not so much for offering devo-max as for trusting Madrid to deliver it. For Mr Rajoy the obloquy would be for conceding anything at all to Catalonia. Enduring obloquy, however, is a burden of statesmanship. And here in Spain, statesmanship is in awfully short supply.”

 

(“Catalonia Is a Bigger Timebomb than Cyprus,” by Matthew Parris, The Times, 6 April 2013)

 

Catalunya, bomba de rellotgeria més gran que Xipre

 

per Matthew Parris

La parella feliç: Julian Glover i Matthew Parris, redactors dels discursos de Cameron i Murdoch. Primera foto: Els Imperis Contrataquen: Els tronats imperis angles i castellà contraataquen amb l’estrella de la mort de Murdoch (extrema dreta). Cameron i Aznar pertanyen a la quadra de Murdoch.

 

Text complet de l’article del Times comentat prèviament (Veure La bomba de rellotgeria catalana del Times). Matthew Parris, la parella de fet de l’home que escriu els discursos de Cameron, escriu pura ficció des d’un aeroport buit. De fet Barcelona és el novè més gran d’Europa, amb més passatgers que Gatwick, i un periodista que digués estava buit quedaria en ridícul. Així que el seu discurs anticatalà i proeuropeu s’ha de prendre amb una cínica dosi de Murdoch.

 

“Si els separatistes obtenen el seu referèndum i aconsegueixen guanyar, podrien devastar les economies de tota la regió. L’escena és gairebé de ciència ficció. No és l’optimisme enlluernador d’un món encisador que arriba, més aviat es tracta de Blade Runner amb una sensació d’extralimitada ambició distòpia. Començo aquesta columna a la nova terminal de l’aeroport de Barcelona, edifici absolutament preciós que no serveix absolutament per a res. És tan vasta i buida aquesta caverna brillantment il.luminada que els guàrdies de seguretat passen ràpids sense fer soroll sobre dues rodes en aparells Segway: elegantment uniformats, amb la seva porra, rígidament rectes, vigilant el no res. Aquest lloc és un símbol, l’elefant blanc més blanc que mai ha existit. Pretenia ser l’aparador del futur de Catalunya com a nació independent, però s’ha convertit en símbol de l’excés d’ambició política i econòmica de la regió que ara té el deute més gran de qualsevol altra part d’Espanya. Fins i tot abans de la crisi econòmica mundial, no tenia sentit econòmic l’expansió massiva de l’aeroport de Barcelona. L’aeroport madrileny de Barajas també s’ha expansionat massa, i Barcelona ha jugat el que tu fas jo ho puc fer millor. La justificació real darrere de l’actualització de l’aeroport català era mostrar que és un país de debó. O “regió” com el govern central de dretes a Madrid vol que els catalans vegin la seva terra. La situació s’encamina ràpidament a un punt mort. Oblideu-vos de Xipre: d’entre les petites nacions d’Europa Catalunya és la que pot fer ensorrar el projecte europeu. Res depèn de Xipre, però la integritat d’Espanya i la credibilitat de l’economia espanyola depenen de Catalunya: de si Madrid i Barcelona poden solventar les seves diferències. Una secessió desordenada seria devastadora per a tota la península ibèrica, des de Portugal fins al País Basc. Torno de la Catalunya profunda, on sembla que a gairebé cada segona casa oneja la nova bandera del separatisme català: una bandera estil cubà d’una estrella en un triangle i les quatre barres vermelles de l’antic escut de la nació. La meva família d’aquí són gairebé tots catalanistes ara. Parlant amb ells i els seus amics i parents a Catalunya, i veient les pintades a les parets, fa l’efecte que tot el poble (els catalans són, sens dubte, un poble, una llengua amb la seva pròpia història) està sòlidament a favor de la independència i votarà d’aquesta manera en el referèndum que el govern regional té pressa en prometre per a l’any vinent. Idealment espera que sigui el mateix dia que Escòcia. No obstant això, parlant amb el corresponsal del Times a Madrid, Graham Keeley, tinc una imatge més ambigua. “En aquesta part del país”, li dic, “tot aquell que està en contra de la independència se sent que està en una petita minoria, i calla.” “Exactament”, contesta. Graham troba dubtes en privat entre la classe mitjana urbana catalana i pregunta si “en la tranquil.litat de la cabina electoral lluny del soroll de les demostracions al carrer contra el darrer menyspreu de Madrid, què votarà en realitat el típic cautelós elector català. Ningú ho sap. Els sondejos sondejos es poden llegir de la cara i del revés. El juny 2005, l’opinió més antiga disponible, només el 14% volia la independència. Els que opten per la independència s’han incrementat des del 25% fa dos anys al 46% a l’enquesta més recent. Però les xifres s’han estabilitzat. Potser aquest refredament es deu a la proximitat d’un referèndum, o al malestar per la disfuncionalitat de la “coalició infernal” que ara governa Catalunya. És possible concloure que empènyer les xifres molt per sobre del 50% pot resultar problemàtic. Jo trobo una curiosa ingenuïtat sobre la independència aquí. Encara molts no s’han adonat que Escòcia (els seus separatistes són ben vistos per molts catalans) probablement voti no. Miren sorpresos i desanimats fins i tot quan recordo que l’acceptació d’un nou estat sobirà català per la comunitat internacional no serà senzilla, que la pertinença a la UE no serà automàtica, i que hi haurà una resistència enorme (especialment de França i Bèlgica) de crear el precedent, mentre que qualsevol relació comercial que s’acordi finalment pot ser molt poc generosa, i que hi haurà baralles sulfuroses sobre el repartiment del deute espanyol a Catalunya. No estic segur fins a quin punt tot això s’ha assimilat. I potser degut a un ressentiment de nació petita dominada per una nació d’ordena y mando, els separatistes no em sembla que han comprès la seva terrible vulnerabilitat davant la resta d’Espanya. Què passarà amb els preus dels bons d’estat si hi ha qualsevol impressió de desintegració? Què passarà amb la inversió interior? Entén Catalunya -una de les més riques i productives regions d’Espanya- que si el seu principal soci comercial s’enfonsa, també ho faria Catalunya? El dany que pot fer el separatisme català al que quedi d’Espanya és alhora un argument contra el separatisme i una arma letal en mans dels separatistes. Però és l’arma última. Barcelona i Madrid es troben en la situació que en l’apogeu de la Guerra Freda anomenaven MAD: Mútua Assegurada Destrucció. És de nou la vella història de l’escorpí i la granota: una picada, i tots dos s’ofeguen. Madrid està jugant a fer el dur. En públic, almenys el PP al governt amb el poc carismàtic primer ministre espanyol, Mariano Rajoy, mostra un rígid menyspreu castellà contra les esperances catalanes, insistint que les regions espanyoles tene constitucionalment prohibit votar sobre la independència. Fins i tot ha hagut boges propostes d’enviar l’exèrcit. Això ha unit tots els grans partits de Catalunya (fins i tot el PSC que fa la campanya per a un no a la independència) darrere la insistència que Catalunya té dret almenys a plamntejar al seu poble la pregunta. La meva pròpia opinió és que si Madrid s’aferra a la seva insistència de que un referèndum seria il.legal i si Barcelona manté els seus plans per a un referèndum de tota manera, si Madrid fa soroll de sabres abans de la jornada electoral amb ferocitat suficient, i si el mercat de bons espanyols no reacciona amb una punxada espectacular, llavors hi ha una bona probabilitat que els separatistes perdin. Aquest sembla ser el brutal càlcul del PP. Però els riscos són immensos. Una ficada de pota durant la fase prèvia, un insult del PP, pot inclinar la balança cap la via separatista. I encara que els separatistes perdin, la “victòria” de Madrid seria amarga, causant un dany permanent a la germanor dels pobles d’Espanya. Hi ha una manera d’evitar aquesta aposta cruel. Dos homes la tenen en el seu poder, si cadascú pot fer el dolorós pas d’un retrocés parcial que acabi amb l’impasse. Un d’ells és Artur Mas, el president de la Generalitat de Catalunya i políticament moderat. L’altre és el senyor Rajoy, també de la part moderada del seu partit. Ell, que ha promès impedir de totes un referèndum, ha de concedir-lo i prometre respectar el seu resultat. El senyor Mas, que (només últimament) ha optat a favor de la plena independència, ha d’acceptar un referèndum de tres opcions. Els votants ordenarien per ordre de preferència (1) l’status quo, (2) una major autonomia (devo-max o pacte fiscal), o (3) la plena independència. Si cap obté la majoria absoluta, la segona preferència hi seria sumada. Devo-max probablement guanyaria en el primer recompte. Si no, sens dubte guanyaria en el segon. Catalunya podria procedir de manera ordenada cap a la nació que anhela i mereix, però dins de la tan estimada pels cors de milions d’espanyols Espanya. El senyor Mas, però, haurà de suportar les crítiques catalanes, no tant per oferir la dev-max com per confiar que Madrid compleixi. Per al Sr Rajoy l’oprobi serà de concedir res en absolut a Catalunya. L’oprobi continu és una càrrega de governar. I aquí, a Espanya, hi ha pocs per no dir cap estadista.”

 

(“Catalonia Is a Bigger Timebomb than Cyprus,” per Matthew Parris, The Times, 6 abril 2013)